miércoles, 4 de noviembre de 2015

El Camp Nou és el meu estadi; l’estelada no és la meva bandera

A l’any 1972 vaig anar per primera vegada al camp del Barça. Va guanyar l’equip blaugrana per 1 a 0 al Sevilla amb gol de Carles Rexach. Hi vaig anar amb la meva tieta, que crec que havia heretat el carnet del meu avi. Vam veure el partit de peu dret, com sempre vaig fer durant molts anys quan jo mateix em vaig fer soci i anava al camp amb els meus germans i amics. La primera vegada que vaig anar assegut va ser quan l'àrbitre Melero va expulsar a Cruyff contra el Málaga. A l’any 1977, vaig ser-hi el dia que el president Josep Tarradellas venia al Nou Camp per primera vegada en un partit contra el Las Palmas, on el Barça va guanyar per 5 a 0 amb tots els gols marcats a la segona part (també vaig estar a la Plaça Sant Jaume amb els meus pares el dia del "ja sóc aquí": m'agradaria saber on eren molts neo-independentistes). Feia goig veure l’estadi ple de senyeres. Com feia goig anar amb la bandera blaugrana i la senyera (la bandera de tots els catalans) a finals de bon record i de mal record (sí, jo també vaig anar a Sevilla l'any 1986). Un dels punts culminants de la meva vida va ser quan, sent Regidor de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona (el regidor més insignificant de l’Ajuntament), l’Alcalde de la ciutat, que venia de fer un acte amb mi, va fer mans i mànigues amb els serveis de protocol perquè em deixessin anar a la llotja un dia de tardor de 1994, quan el Barça va guanyar per 4 a 0 al Manchester United. Va ser l’últim gran partit del dream team, poc abans que el petit gran jugador, simpatiquíssim “juerguista” (realment feia gràcia, no com Piqué) i avui activista anti-corrupció, Romario da Souza Faria, abandonés el club. Després vaig estar 6 anys i mig a l’estranger, i em vaig arribar a emportar un decodificador als meus nous països per seguir veient els partits del Barça. Des que vaig tornar segueixo anant de tant en tant al camp, i veig tots els que puc per la tele. Haig de dir que des de fa dos o tres anys em sento menys a gust a l'estadi, igual que molts altres seguidors, quan es crida inde inde independència al ridícul i cabalístic minut 17 amb 14 segons de cada part. Som molts, crec que la majoria, els que guardem un incòmode silenci quan passa això. És francament desagradable, perquè no som independentistes, i no entenem que la nostra casa es vulgui convertir en una caixa de ressonància d'una lluita que és només la d'una part, respectable, però una part, dels catalans. Avui a l'estadi, en un partit de Champions League, es desplegarà una campanya demanant respecte per l'estalada, que es pretén vendre com un dels "nostres" símbols. Jo haig de dir ben clar que l'estelada no és un símbol "nostre", sinó un símbol d'una part de nosaltres. Els que mostren estelades tenen dret al respecte i a la llibertat d'expressió, però també tenim dret al respecte, i a no ser intimidats, els que defensem opcions diferents (creiem que millors per Catalunya) que la independència. Els que defensem que ningú té dret a fer un ús abusiu de l'espai col·lectiu. Ja sabem que quan un moviment és minoritari intenta buscar estratègies perquè sembli majoritari. Intentar convertir la mobilització per la independència en una mobilització per la llibertat d'expressió és una d'aquestes estratègies. Però el moviment independentista, igual que molts moviments nacionalistes, ha fet ben poc fins ara per la llibertat d'expresssíó, i molt per l'uniformisme i la intimidació. L'estelada no és la nostra bandera. Però el camp del Barça sí que és (o havia estat sempre) l'estadi de tots.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada