martes, 3 de septiembre de 2013

Sóc catalanista i no aniré a la cadena

La cadena humana anomenada "Via Catalana cap a la independència" s'ha convocat amb un legítim objectiu que es ben explícit en el seu títol. Sembla lògic que els partidaris de la independència hi vagin i els que no en som partidaris, no hi anem. Jo no hi aniré, perquè no sóc partidari de la independència. Crec que vivim en un món de sobiranies compartides i solapades i que la majoria de catalans té uns lligams sentimentals, culturals o comercials amb la resta d'Espanya que seria perjudicial trencar. Crec que el catalanisme, és a dir, la causa de la identitat dels catalans i catalanes, se serveix millor en una Europa unida sense fronteres. Més radicalisme empetiteix la capacitat de recollir suports per al catalanisme i divideix la societat. No sóc nacionalista, però reconec la força del nacionalisme, per aconseguir coses bones i coses dolentes. Quan hi ha moltes banderes, o aquestes són molt grans, les persones queden petites. Dos tweets del diputat d'Iniciativa per Catalunya, Joan Coscubiela, m'ha semblat que explicaven molt bé aquest estiu amb economia de paraules dues idees que comparteixo. Per una banda, un país independent per si sol no pot fer res per contrarrestar el domini dels mercats i les forces conservadores. Per altra, el debat a Cataluya està molt allunyat dels "grans procesos" que viu la humanitat i pels quals val la pena lluitar. La deriva demagògica d'alguns dels convocants, especialment CDC, amb eslògans com “Espanya subsidiada i Catalunya productiva”, i “Espanya contra Catalunya” em confirmen que creixen el xovinisme i els estereotips, cada vegada més semblants als de la Lliga Nord italiana. Com va dir una vegada Pasqual Maragall, "Espanya forma part de Catalunya", agradi o no agradi, (és a dir, la cultura espanyola també és part dels carrers i barris catalans). El 50% de les exportacions catalanes van a la resta d’Espanya. Com va dir el filòsof Manuel Cruz, la campanya independentista té aspectes pseudo-religiosos, com pensar que per ser independents l'atur es reduirà i això serà com el manà caigut del cel i podrem tenir millors infrastructures, ignorant les òbvies incerteses que comencen per intentar imaginar com seria una Catalunya fora de la UE. Per ser la "nova centralitat", com de vegades es diu, l'independentisme ja està creant molta divisió, entre partits i dintre dels votants i militants de partits i coalicions (veure la sèrie del politòleg Lluis Orriols a El Pais aquest estiu). Sóc federalista, socialista, i europeista. No entenc els que diuen que l'independentisme és l'únic projecte "emergent" o "ilusionant". A mi el que m'ilusiona és el sempre emergent projecte de fer un món més just. No sóc independentista. No sóc tampoc sobiranista, o millor dit, sóc sobiranista europeu: crec que la sobirania s’ha de traslladar cada vegada més al nivell europeu, que és l’únic capaç de garantir benestar i rellevància, acompanyant la unió monetària d’una unió política i fiscal.

8 comentarios:

  1. Si us plau, em podries respondre una simple pregunta?

    És la següent: Creus que Espanya acceptaria formar part, per exemple, d'Alemanya, en les mateixes condicions en les quals es troba Catalunya dins d'Espanya?

    Gràcies

    ResponderEliminar
  2. La teva pregunta és simple, però estranya, perquè posar Espanya i Alemanya en les mateixes condicions que Catalunya i Espanya vol dir que deixarien de ser Alemanya i Espanya (dos estats membre de la UE, separats per diversos països entremig). Si avancéssim cap a una Europa unida, sense fronteres ni estats-nació, potser persones com tu i jo ens podríem entendre millor les preguntes i les respostes.

    ResponderEliminar
  3. Crec que perquè hi hagi cooperació entre Espanya i Catalunya, primer hi ha d'haver trencament, els acords s'han de fer entre iguals, no com una concessió cap al fill rebel perquè calli. Jo sempre havia pensat, malgrat no haver-me sentit mai espanyola, que l'hora de la independència havia passat, que anàvem cap alguna cosa més gran, però no és així, el món encara està en bolquers. Fins i tot dins de les famílies les decisions s'han de consensuar... explicar... pactar. Ja no val el "no pots fer això, perquè jo ho dic i prou"

    ResponderEliminar
  4. No és estranya, si es vol entendre.

    La pregunta va al nucli de la qüestió: Catalunya està sotmesa, estant dins d'Espanya, a unes condicions sota les quals Espanya mai acceptaria d'estar sotmesa.

    I amb tot aquest reguitzell de sentències, com ara la de les "sobiranies compartides" (un clàssic entre els clàssics, cal reconèixer-ho), sembles voler evitar aquesta qüestió, que és LA qüestió.

    ¿Acceptaria Espanya que l'oficialitat del castellà a la Unió Europea no depengués d'ella? ¿Espanya trobaria adequat que se li negués l'estatus de subjecte polític sobirà? ¿Acceptaria l'Estat espanyol no tenir el control sobre els impostos pagats pels espanyols? Evidentment, no, no i no.

    I condicions com aquestes serien acceptades per Estats com, per exemple, França, el Japó o Noruega? Evidentment, tampoc.

    Ara, i Catalunya? Hauria d'acceptar les anteriors condicions? Doncs sembla que sí, totes tres i moltes més...

    Ah, ja no ho recordava! És que nosaltres som l'avantguarda mundial de les "sobiranies compartides"! Quina sort que tenim, no?

    Doncs això (prendre el pèl, a un altre).

    ResponderEliminar
  5. Es fa molt difícil entendre la "sobirania" catalana en un context globalitzat, i on decisions econòmiques d'àmbit global (o continental) marquen les agendes polítiques. Jo també penso que ens defensem i ens organitzem millor quan cooperem que no pas quan anem cadascú pel nostre costat. Fins i tot els antropòlegs i els biòlegs parlen de la supervivència de les espècies que col·laboren i cooperen. De fet, als programes educatius se segueix parlant del treball cooperatiu com a eina de progrés col·lectiu.
    La dificultat de l'encaic de Catalunya a Espanya (i viceversa) caldria trobar-lo per la via cooperativa, i superar així el tètric discurs nacionalista.
    Ara sentim parlar molt de la independència d'Eslovàquia, les repúbliques bàltiques (o Kosovo!!!) i molt poc dels models de federalisme (simètric o asimètric): Alemanya, Estats Units, Suïssa, Brasil.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si fóssim un estat català o catalano-aranès, no podríem cooperar amb l'estat espanyol? Per què no? (respondràs o faràs com l'amo del bloc? que fuig espantat sense respondre) Em sembla que confons termes: cooperació i submissió no són sinònims. I tu et dediques al món de l'ensenyament? Així va el país...

      Algú d'esquerres que creu que la globalització significa acaparar molt poder en poques mans? Això entens per cooperació? Que hi ha de la redistribució de la riquesa? I de la redistribució del poder? Raones quan escrius? O soltes la primera parida que et passa pel cap? (Ciudadano's style)

      Mai serà una "Suïssa" Espanya. Ho serà la Unió Europea. I per a tenir-hi veu i vot per a defensar els teus interessos (cooperant alhora amb els altres) necessites la veu pròpia que et proporciona ser estat. Funcioneu amb mentalitat del segle XIX, amb un posicionament immobilista i conservador, i encara teniu la santa barra de fer-vos dir "progressistes". Els nacionalistes espanyols "d'esquerres" teniu un greu problema. El vostre discurs és infumable per algú polititzat mínimament.

      Per cert, quan es parla de Kossove, no es fa per a copiar ni el sistema polític ni econòmic d'aquest paìs. Es fa només pel procediment que va utilitzar per a independitzar-se. El qual ja ha quedat prou clar que no era il·legal basant-se en el dret internacional. Que al fi i al cap és el mateix que van utilitzar en el seu dia els EUA. I pel que he vist als EUA els poses com a exemple i no en fas escarafalls.

      Per cert: Si tu ets d'esquerres, jo sóc monja de clausura.



      Eliminar
  6. El Trillas és d'esquerra moderada i hi ha monges (mig de clausura), com la Forcadas, que a vegades el desborden per l'esquerra, també és veritat!
    Els convergents reciclats del franquisme s'han fet independentistes. Si, seguint les reflexions de "Queixals on fire", els progres han de ser obligatòriament independentistes. Qui pot ser no-independentista?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Jo responia al Lluís Bosch, no pas al Francesc Trillas. Ni això has entès.
      En cap moment he dit que els progressistes hagin de ser independentistes. He dit que no poden ser immobilistes, que són coses ben diferents. Veig que com a bon pijoprogre espanyol només manipules per a posar en boca meva coses que no he dit. #EtFelicitoFill.
      Fas la pregunta ""...Qui pot ser no-independentista?..."" Tothom qui ho vulgui. Així de senzill...
      No em queixo perquè el PSOE REGIÓN NORESTE no sigui independentista. El que dic és que ni tan sols és federalista. Dir que el document de Granada és la pedra angular d'un projecte federalista, és humor. Però humor del dolent. Al nivell de certs acudits de Lepe. Que agafar el "café para todos" i canviar-li el nom sigui el vostre projecte "federal", provoca vergonya aliena.

      Eliminar