Catalunya fora de la Unió Europea: l’opció d’una dreta anti-europeista

El projecte de crear una Catalunya independent sempre ha grinyolat respecte al projecte europeu. Molts independentistes deien amb la boca petita que independentisme i europeïsme eren compatibles, i alguns encara ho diuen. Però més enllà de les dificultats legals perquè una Catalunya independent formi part de la UE, a mi no m’ha semblat mai que la forma d’avançar cap a un estat federal europeu sigui crear un nou estat-nació, cosa que segueix la lògica de reforçar una Europa intergovernamental, en comptes d’una Europa integrada, unida i democrática, on vagin desapereixent moltes barreres regulatòries i legislatives. Aquesta setmana però, els equilibris dels independentistes més assenyats (i probablement més ingenus, puix que el seny no els impedeix haver construit una certa realitat paral·lela) han saltat pels aires quan un portaveu de les institucions europees rere un altre (des del comissari Almunia fins a un portaveu –català i catalanista- del Parlament Europeu) han recordat que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. La confusió en els cercles independentistes ha estat retratada antològicament per Joan Tapia.

Però hi ha altres independentistes que no tenen cap problema amb sortir de la Unió Europea. Són els que especulen amb un nou estat fora de la UE, però dintre de l’EFTA (l’àrea de lliure comerç de la qual formen part Noruega i Suïssa, per exemple) o que segueixi utilitzant l’euro (o les dues coses). Sembla que algun d’aquests, influits per alguns acadèmics formats entre els economistes nordamericans d’aigua dolça, és a dir, d’aquells que no tenen cap problema per dissimular la seva ideologia propera al Partit Republicà, han guanyat l’orella del President de la Generalitat, que ha dit que “en qualsevol cas” Catalunya seguiria utilitzant l’euro. L’acceptació oberta de la possibilitat de sortir de la UE obre una nova fase, molt més interessant que la viscuda fins ara i molt més realista i clarificadora, del debat independentista. Un aspecte d’aquest debat és la mateixa viabilitat de la proposta: per què països seriosos com Noruega i Suïssa haurien d’acceptar la presència d’un nou estat que tindria serioses dificultats per ser reconegut internacionalment, o com es podria sostenir la utilització d’una moneda sobre la qual no es pot exercir cap control ni es pot accedir amb normalitat als seus canals de crèdit o a les seves funcions de regulació bancària. Però més enllà d’això hi ha un debat de fons més important: és desitjable que Catalunya surti del gran projecte de seguir construint una Europa unida, el gran espai de pau i benestar que tenim a mig fer?

Optant per la sortida de la UE, els independentistes se situen en l’estela de partits com el britànic UKIP, o com l’alemany AfD, és a dir, de la dreta anti-europeista: la UE és un cost excessiu sobre les nostres economies, necessitem lliure comerç, no solidaritat ni coordinació fiscal. Això és molt clarificador. En realitat, en una cosa tenen raó aquests sectors independentistes: sortir de la UE (o la desaparició de la UE) és l’única possibilitat que Catalunya sigui independent. Hi estic d’acord, i crec que aquest és el debat: o estem a favor d’una Catalunya independent, o estem a favor de la Unió Europea. Per descomptat, dintre de la Unió Europea no s’esgota el debat, i alguns apostem per formes obertament federals en la transició dels estats cap a una UE integrada (l’autèntica transició nacional).

Per descomptat, els termes d’aquest dilema haurien de quedar molt clars en un eventual referèndum. Per això i per moltes altres raons (suficiencia de la participació i del resultat, neutralitat dels mitjans informatius, publicitat institucional) és molt important que el desig de decidir dels catalans no estigui en un buit legal. No es pot enganyar a la gent dient que Catalunya seria un estat de la UE.

O creem nous estats nació anant en direcció contrària o obertament abandonant, el somni europeu, o creem una autèntica Europa unida sense fronteres com a gran espai de prosperitat i solidaritat. Recolzar les dues coses alhora només es pot fer des d’una realitat virtual, que no existeix. A mi em sembla molt més il·lusionant el projecte de crear una Europa unida sense fronteres. La pau com a bé col·lectiu essencial és un bé econòmic i social que sovint obliden els economistes d’aigua dolça, com també obliden la solidaritat. Un avantatge de l’evolució del debat en aquesta direcció és que portarà a la desaparició de la reflexió en “dos eixos”: en l’eix “nacional” jo pensó això, i en l’eix “nacional” jo pensó allò, com si les dues coses no tinguessin res a veure. No: l’eix nacional és social, per moltíssimes raons (una d’elles, que l’efervescència nacional serveix per tapar les reivindicacions socials). La sortida de la UE apartaria Catalunya de la construcció de la més gran área de prosperitat compartida i de pau del món. Una opció legítima, però obertament de dretes.