El que penso sobre el debat sobiranista (per Vicenç Coscollà)

Un resum del que penso en relació al nomenat “debat sobiranista”, feta des de la humilitat d’una persona a la que li agrada la política “a nivell d’usuari” i que darrerament no es troba, en relació a aquest tema, representada per cap força política. I les raons per les que participo a la Via Catalana per la Independència.

1.    No sóc nacionalista. Defineixo al nacionalisme com la ideologia basada en que la sobirania resideix en “la nació”, màxim referent identitari d’una comunitat de persones en un territori concret. La nació dóna la legitimitat política per convertir-se en Estat i conviure en una comunitat d’altres Estats-nació. A partir d’aquí, el nacionalisme pot configurar-se de moltes formes (tradicionalistes, revolucionaris, autoritaris, democràtics, xenòfobs, integradors...). Tanmateix, el concepte “nació” és complex i permet moltes interpretacions. A més a més, al segle XXI, en plena mundialització, les cultures, les economies i les societats de tots els racons del planeta estan cada vegada més interconnectades i barrejades, mentre que les identitats nacionals, si és que existeixen, es dilueixen. Per a mi, la constitució o no en un Estat per poder exercir de la sobirania política no ha de basar-se en les suposades identitats nacionals, sinó en que sigui l’organització política que millor pugui servir al benestar de la seva ciutadania.

2.    Sóc Europeista. Crec que l’organització política “estatal” que millor pot servir al meu benestar i fer front als reptes d’aquest segle és Europa. Una Europa unida políticament, democràtica i social, respectuosa amb les “particularitats nacionals” que siguin compatibles amb ella, amb forts poders centrals pels temes estratègics però descentralitzada en els altres (el famós principi de la subsidiarietat). Una Europa encara per construir però que, com deia fa poc José Ignacio Torreblanca, pot definir-se per tres números: 7-25-50: 7% de la població mundial, 25% de la riquesa mundial i 50% de la despesa social mundial. Una Europa de la que, al menys avui dia, es fa difícil dir que és una nació.

3.    Catalunya i Espanya. Catalunya, a la que reconec la categoria de nació, forma part des de fa segles d’un Estat, Espanya, al que també reconec com a nació (Catalunya inclosa). No veig incompatibilitat perquè crec que són possibles les nacions de nacions, com també crec que, a data d’avui, aquesta fórmula d’estructura política no és la millor pel assegurar el benestar dels que som ciutadans catalans. Les raons són diverses i és la suma de totes elles la que em porta a aquesta convicció:

a)    Raons econòmiques: des de fa dècades, la manca d’inversions estatals en infraestructures clau pels sectors productius de Catalunya, la discrecional i injusta redistribució territorial dels recursos comuns (incloent el nomenat “dèficit fiscal”) i la no coincidència entre les apostes estratègiques catalanes i les de l’Estat afecten negativament al desenvolupament de Catalunya i a la seva capacitat de creació de riquesa i benestar social.

b)    Raons polítiques: mentre el nacionalisme espanyol fomenta l’anticatalanisme perquè li dóna rèdits, la dreta catalana aprofita el nacionalisme català per emmascarar les seves polítiques econòmiques neoliberals i socialment conservadores, diluint altres debats polítics, econòmics i socials molt més importants. El mapa polític català no està normalitzat per la distorsió que provoquen ambdós nacionalismes (com la dicotomia Monarquia/República va distorsionar la política espanyola durant molt de temps).

c)    Raons de convivència: històricament, l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya no sempre ha sigut sempre pacífic. En els darrers anys, però, les relacions entre aquestes comunitats s’han anat enverinant. Les reaccions polítiques espanyoles durant la reforma de l’Estatut d’Autonomia, el boicot als productes catalans, la sentència del Tribunal Constitucional, són alguns exemples. La manca de respecte cap a Catalunya manifestada permanentment per una part significativa dels generadors d’opinió espanyols sense que ningú els aturi no són anècdotes, sinó indicadors. I no em refereixo només a les rucades dels “tertulians” de la “TDT Party”, sinó sobre tot a coses com els comentaris del desaparegut Gregorio Peces Barba, “pare de la Constitució” i jurista amb un historial impecable, quan va comentar si s’havia de tornar a bombardejar Barcelona, o com quan uns quants dirigents socialistes espanyols qualifiquen al nacionalisme català democràtic (que, torno a dir, no comparteixo) com neonazi. Per equilibrar,  també es podríem posar exemples de l’altre banda (la campanya “Espanya ens roba”, el victimisme permanent de la dreta catalana, el boicot d’importants sectors catalans a la fallida candidatura olímpica de Madrid...).

La independència. No crec que raons històriques justifiquin la independència de Catalunya. És cert que hi ha molts episodis que posen de manifest el maltractament espanyol a Catalunya, però també és certa l’existència d’un passat polític comú i llargs períodes en els que la pràctica totalitat dels catalans i catalanes vivien el seu espanyolisme amb normalitat (i si no, perquè varen sorgir guerrilles catalanes populars que lluitaven contra els soldats de Napoleó reclamant la tornada de Ferran VIIè?). Però la situació política, econòmica i social actual, a la que s’afegeix la incapacitat de reconduir-la per part dels que podien haver-ho fet, ha generat un nou independentisme, no nacionalista, no identitari, amb el que em sento identificat. És un independentisme que no és antiespanyol, perquè també se sent vinculat a Espanya. És un independentisme utilitarista dels que creiem que la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya és l’opció que millor pot garantir el nostre benestar mentre l’Estat d’Europa no s’acaba de construir. L’alternativa federal que alguns proposen la veig poc madura i, probablement, arriba massa tard. I si la majoria dels catalans volem la independència (caldrà fer un referèndum per confirmar-ho), quina raó impedeix assolir-la d’una manera pacífica i ordenada, des de la bona voluntat de totes les parts? Com, per posar un exemple no habitual, es va fer la secessió de Noruega de Suècia, a començaments del segle XX.