domingo, 27 de noviembre de 2016

Una democràcia sense populismes?

"Jo, populista?" Aquests dies estem presenciant molts debats al voltant del terme "populista", donat que molts experts i comentaristes suggereixen que alguns dels corrents polítics més preocupants del moment tant per la dreta com l'esquerra comparteixen aquesta característica. La definició del mot no està clara, i com moltes paraules interessants està en discussió: és una paraula imprecisa. Però que ho sigui no vol dir que no sigui útil. No crec que la definició de les acadèmies de la llengua sigui molt pràctica, quan és un terme sobre el qual no es posen d'acord ni els experts. Sembla que les forces anomenades populistes comparteixen una recerca descarada del vot dels sectors "populars" oferint receptes simplistes que no reconeixen restriccions econòmiques, pressupostàries o d'altre tipus. També mostren un cert menyspreu pels elements representatius i deliberatius de la democràcia, així com dels "experts". El caràcter imprecís del terme serveix perquè molts es treguin les puces de sobre i aconsegueixin distanciar-se dels "autèntics" populistes o aconsegueixin afirmar que no passa res si són populistes. Aquest no és un fenomen nou: em costa trobar una definició de populisme on no hi càpiguen personatges històrics com Alejandro Lerroux o Jesús Gil y Gil, o Hugo Chávez. No és tampoc un fenomen que correspongui a una sola força política en cada país. Quasi tots els partits representats als parlaments espanyol i català han mostrat trets populistes en el passat recent. Sembla difícil mantenir-se competititu políticament en els temps de twitter i les notícies de 24 hores sense una certa dosi de populisme. És clar que els trets demagògics o de simplisme en les solucions són més freqüents en unes forces polítiques que en unes altres. Per això és important el debat que va haver-hi ahir sobre democràcia i federalisme en una taula rodona a la primera trobada sobre federalisme i municipi a Esparreguera. Dos gegants del federalisme local, l'historiador Andreu Mayayo i l'arquitecte Jordi Mas, van presentar arguments molt interessants, amb conclusions no coincidents, sobre la importància de millorar la rendició de comptes a partir del federalisme local. Jordi Mas, actual tinent d'alcalde a Santa Coloma de Gramenet, va destacar que Madrid municipi té la mateixa grandària (en territori i número d'habitants) que la Barcelona metropolitana multi-municipal i multi-institucional. Això podria fer pensar que la major simplicitat administrativa facilita a Madrid la solució dels problemes. En realitat però Madrid té unes ràtios d'eficiència administrativa molt inferiors als de la Barcelona complexa i metropolitana (crec que la politòloga premi Nobel d'Economia de fa uns anys Elinor Ostrom estaria contenta de conèixer aquesta comparació si no ens hagués deixat fa poc temps). Mas va especular que possibles raons d'aquesta major eficiència són dues: per una part, més personal polític i públic facilita el contacte amb els ciutadans i els seus problemes, de manera que és difícil que alguns problemes punyents (com el barraquisme) triguin molts anys en solucionar-se i es vagin arrossegant; per altra part, institucions supra-municipals com l'àrea metropolitana o la mateixa Diputació de Barcelona com a xarxa de municipis, permeten àmbits de col·laboració i diàleg entre institucions (govern compartit) "lluny de twitter" per anar resolent aquells problemes, que són molts, que requereixen cooperació i consens entre administracions. De manera semblant, a finals del segle XIX, quan encara no existia twitter, la regulació del gas als Estats Units va passar del nivell local a l'estatal, no per les economies d'escala, sinó per trobar un espai més tranquil de presa de decisions. En un article a la UOC sobre regulació d'indústries de xarxa vaig argumentar que la regulació europea d'aquestes indústries facilitava aquesta tranquil·litat i objectivitat. Mayayo, ex-alcalde de Montblanc, va destacar en els seus arguments les grans diferències culturals i demogràfiques entre àrees metropolitanes i les zones a fora d'elles, cosa que fa necessari que tinguin òrgans de governs específics. Va mostrar-se partidari de l'elecció directa d'una alcaldia o presidència metropolitana, per dotar de legitimitat democràtica a la institució, i partidari de la supressió de les diputacions provincials donat que només responen actualment a una lògica electoral en la seva delimitació. La síntesi entre els arguments de Mayayo i Mas no és fàcil, tot i que parteixin de valors semblants, i per això el debat va ser interessant. En el cas de la diputació, crec que podria haver-hi un consens en què algunes coses que fa la diputació per exemple de Barcelona, com el pla de biblioteques, algú les hauria de fer, encara que la delimitació geogràfica potser no sigui la millor. Respecte a l'elecció directa del lideratge metropolità, seria estrany que a Catalunya i Espanya, que no s'elegeix cap càrrec personal directament (ni tan sols els alcaldes) per part de l'electorat, comencéssim per això. Una elecció directa d'aquest tipus posaria en perill potser els espais de cooperació i consens que avui permeten que molts problemes es resolguin eficaçment. Però també és veritat que un cert dèficit democràtic ha facilitat pràctiques de clientelisme que es podrien evitar no necessàriament amb una elecció directa d'una persona però sí amb altres elements en els quals potser valgui la pena reflexionar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada