domingo, 20 de noviembre de 2016

L'autèntic dubte socràtic del "procés" català

Vaig llegir fa poc que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) estava planejant una campanya amb voluntaris per tenir converses amb persones que "encara" no abraçaven el procés per fer-los venir el "dubte socràtic" i així ampliar la base social de l'independentisme. Des d'ara mateix em declaro obert a experimentar amb aquesta iniciativa i espero que em contacti l'ANC per ser sotmès a una sessió d'aquestes característiques. Convido a te i pastes, o a moscatell i torrades, a qualsevol dirigent independentista, a veure si em convencen. Vaig molt enfeinat però és una qüestió d'agenda, ja trobarem un forat. Tinc predilecció perquè els voluntaris que em dediquin una estona del seu valuós temps siguin persones amb les idees tan clares i els valors tan ferms com Fabià Mohedano, Jordi del Río o Toni Comín, però qualsevol voluntari de l'ANC em semblarà bé. Només demanaré que un cop ells hagin acabat amb els seus arguments i les seves preguntes pròpies de la maièutica socràtica, em deixin a mi una breu estona per plantejar-los el que jo crec que són alguns dubtes que ells s'haurien de plantejar raonablement. El dubte socràtic principal que crec que en aquests moments alguns d'ells ja tenen, inclòs el president Carles Puigdemont, és el de si els convé reconèixer obertament que la seva principal esperança d'avançar en la "independència" de Catalunya és en aquests moments el "trumpisme". Per tal entenc no només el moviment que ha portat aquest personatge arrogant i xenòfob a la presidència dels Estats Units, sinó la coalició internacional més o menys organitzada, de la qual formen part el magnat nordamericà, però també Nigel Farage (primer personatge internacional rebut pel president electe Trump), Marine Le Pen (eufòrica per la victòria de Trump, perquè segons ella suposa el tret de sortida a un món de "nacions lliures"), i altres forces nacional-populistes a Holanda, Finlàndia o el Nord d'Itàlia. Puigdemont no ha hagut de gratar molt per trobar expressions de Trump favorables a l'autodeterminació dels pobles, com no haurà de gratar molt per trobar declaracions de Le Pen o Farage a favor dels referèndums o el dret a decidir o a "recuperar el control". Aquests són els seus aliats objectius, a ells haurien d'anar tots els faxos i els esforços dels suposadament progres del Diplocat i en Raül Romeva. Tenen moltes coses a fer junts, molt camí per recórrer. Al davant ens trobaran a tots els altres, incloent la majoria de la joventut, tots aquells que creiem que efectivament hem de decidir, i ho hem de fer entre una Europa lliure, o una Europa de nacions suposadament lliures, un món amb ponts o un món amb murs, un món on resolem el problema del canvi climàtic i coordinem la fiscalitat, o un món que camina cap a la fragmentació, l'enfrontament i la catàstrofe sòcio-ecològica. El gran repte indepe a part de convèncer persones com jo és el d'omplir el temps fins a setembre. Quan arriba el setembre la seva agenda es clarifica molt i saben què dir. El problema és la resta de l'any. Aquest any el problema és més greu, perquè no saben segur si arribaran a setembre. El dubte que tenen és si el buit l'omplen fent costat obertament als seus aliats objectius. L'alternativa la coneixem, no només al món i a Europa. El pacte de govern PNB-PSOE al País Basc consolida una Espanya oriental (incloent el Cantàbric oriental) molt arrenglerada amb el federalisme. Amb un govern del PP dèbil, els federalistes del llevant ibèric (incloent el PNB) haurien de moure's per assegurar que la crisi del PSOE acaba amb un suport unànim de tots els socialistes a una reforma federal ambiciosa de la Constitució, a oferir a la resta de forces polítiques, incloent el PP i els sectors moderats de l'independentisme català (aquells que comencen seriosament a dubtar).

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada