Què en pensa la burgesia catalana, de tot plegat?

Si la societat catalana fós tan fantàstica com alguns supremacistes proclamen, la població tindria un domini molt més gran de la llengua anglesa, i les nostres classes ocioses passarien més temps veient la BBC o la CNN que TV3 o 8TV. Llegirien més tota mena de publicacions de qualitat que es poden trobar per Internet en anglès que no pas les últimes notícies del procés, aquest thriller de baixa qualitat i de final perfectament conegut (donar voltes a la mateixa rotonda indefinidament). Si veiessin o llegissin aquests materials haurien detectat estudis comparatius interessants, com el que va aparèixer recentment a la New York Review of Books. Els estudis comparatius són una tècnica perfectament homologada per intentar conèixer millor una realitat, analitzant semblances i diferències amb una altra realitat històrica o geogràfica. En aquest article es destacava que, tot i que Trump no és Hitler, ni els Estats Units d'avui són l'Alemanya d'entreguerres, existeixen paral·lelismes inquietants. No sé si s'ha desencadenat una ràtzia de tuits contra l'autor de l'article acusant-lo de relativisme moral o de degradar-se moralment i intel·lectual, com passa a Catalunya cada vegada que algú posa de manifest algun paral·lelisme incòmode. Però en aquest article una cosa interessant que es deia és que l'alta burgesia alemanya va deixar fer a Hitler perquè el descontent no el monopolitzessin altres sectors. També sembla que els sectors tradicionals del Partit Republicà deixen fer a Trump, encara que no els hi agrada, perquè el prefereixen abans que un govern de caràcter més redistributiu. A Anglaterra sembla que també els sectors tradicionals del Partit Conservador han decidit anar de bracet amb els quasi feixistes del Brexit i aprofitar per escombrar a l'esquerra (que hi col·labora mostrant el pitjor de si mateixa). A França veurem el diumenge si els votants de dretes prefereixen anar de bracet amb l'extrema dreta o en Macron troben una solució de síntesi menys traumàtica (i infinitament millor per ells i per Europa). A altres països europeus on semblava que el nacional-populisme havia d'escombrar (Holanda, Àustria), sembla que al final la majoria de la gent, no sé si amb l'ullet de les seves burgesies, ha preferit seguir en el món i canviar-lo partint del principi de realitat. El mateix ha fet la burgesia al País Basc. I a Catalunya? Pensa la burgesia catalana seguir mirant cap a un altre costat, mentre perdem oportunitats, mentre altres aconsegueixen ser rebuts per tot Europa i el món i aconsegueixen acords financers beneficiosos (i injustos, que serien impossibles amb un bon sistema federal ben negociat)?