Què convé que sigui viable i legal?

Ahir el jurista Joaquín Tornos va fer una afirmació en la qual estic totalment d'acord. No es pot dir que no al referèndum d'autodeterminació que proposen els independentistes catalans només perquè sigui il·legal. La llei es pot canviar. Cal oferir sortides, perquè el joc democràtic consisteix a canviar la llei o a mantenir-la si es creu que no cal canviar-la. Es podria fer un argument semblant amb la qüestió de la viabilitat. Jo també crec que avui per avui la independència de Catalunya no és viable, entre altres coses perquè és il·legal. Però això és avui, en el futur podria haver-hi majories rellevants per canviar la llei i el món podria avançar d'alguna manera, fins i tot democràticament, per fer viable la independència de Catalunya. Els qui ens oposem a la idea d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya i a qualsevol racó de l'Europa que volem unida i federada, i ens oposem a la idea de la independència de Catalunya perquè tenim idees millors (com el federalisme) no ens hem de limitar a dir que estem en contra del referèndum perquè és il·legal (o perquè la Constitució espayola diu que la "sobirania" resideix en el poble espanyol) i de la independència perquè és inviable. Hem d'explicar si les volem fer legals o viables o no, i per què. No m'estendré aquí sobre per què crec que no convé fer viable la independència de Catalunya, perquè l'argument de l'obsolescència de l'estat-nació és molt extensament compartit, i perquè els arguments a favor d'una organització federal del poder (no només de la Constitució espanyola) ja ocupen un generós espai en altres posts d'aquest blog. Però jo crec que, contràriament al que pensen fins i tot alguns federalistes, el que convé que segueixi sent legal és que per introduir canvis transcendentals a la nostra convivència això s'ha de fer per grans acords detallats entre les principals forces polítiques i socials representatives de tots els sectors afectats, finalment ratificats en un referèndum. I si aquests acords no es produeixen, cal mantenir el status-quo, que ara és legal i democràtic. El meu model és el referèndum de la Constitució espanyola de 1978, on es va enviar a tots els domicilis un exemplar de la Constitució (que no era un text de 140 caràcters) redactada per consens de quasi totes les forces polítiques, o el referèndum a tota l'illa d'Irlanda (nord i sud) per refrendar els acords de divendres sant a finals dels 1990s, que prèviament havien signat totes les forces rellevants afectades pel conflicte (allò sí que era un conflicte).  Aconseguir aquests acords, refrendar-los i que ningú els tiri enrera és difícil, com es va veure amb la reforma de l'Estatut. Però enganyar intentant fer veure que aquestes coses són més fàcils del que són... això sí que és una vulneració flagrant del principi de realitat. Els referèndums d'autodeterminació amb resposta binària sense un acord previ no solucionen sinó que compliquen les coses, i donen una aparença falsa de simplicitat: enganyen a la població que ha de votar i que es vol que solucioni allò que els responsables polítics triats democràticament no han estat capaços de solucionar. Causen una gran divisió i eternitzen la solució de problemes per als quals les solucions estan perfectament a l'abast. És molt difícil dissenyar una pregunta única i dicotòmica que plantegi a la ciutadania les opcions realistes que té, com s'ha vist en el Brexit. El cas britànic també ens ensenya com s'incentiva l'engany, no només sobre allò que s'està oferint (el Brussel·les ens roba, o Espanya ens roba), sinó sobre el mateix procediment. Qui els havia de dir als votants britànics que es trigaria un any a començar les negociacions sobre el Brexit ("negociacions?", deuen preguntar-se alguns,... però que no ens en anàvem i ja està? que no érem "sobirans"?), i que quan s'acabin ja veurem què passa. Molt raonablement, algun partit amb representació parlamentària diu que voldria un referèndum de nou quan es conegui l'acord, si és que al final hi ha acord. A Catalunya les coses són molt més greus, perquè es vol crear l'aparença que es vol un referèndum democràtic quan el que s'està fent és una campanya propagandística que oculta una deriva profundament il·liberal que no té res a veure amb la democràcia, i que pel que fa al referèndum té entre els seus aliats... d'acord, a Rigoberta Menchú, però també a Arnaldo Otegi, la Lliga Nord, els autèntics finlandesos i al congressista Rohrabacher, possiblement un agent finançat per Vladimir Putin. Però no n'hi ha prou amb dir que el que volen fer és il·legal. Cal explicar que la legalitat precisa sobre què es pot votar i com, és precisament la que ens ha permès els millors anys de pau, llibertat, autogovern i democràcia. El referèndum que volia Marine le Pen per sortir de la Unió Europea era perfectament legal, però hagués estat un desastre colossal per a la democràcia i la llibertat, i aquí sí que la comparació amb els referèndums de Hitler deixa de sonar extravagant.