La Catalunya independent d'Artur Mas no seria un soci fiable de la UE

Artur Mas i el seu govern porten molt de temps gastant moltes energies, recursos i temps en una campanya internacional dedicada a explicar les bondats d’una Catalunya independent. Artur Mas fa entendre que per Catalunya independent entén un estat membre de la Unió Europea i de la zona euro, tot i que alguns dels seus aliats no ho tinguin tan clar. Així ho ha fet en recents aparicions a la premsa francesa i nordamericana. No cal estendre's en el fet repetit una i altra vegada pels responsables comunitaris que un estat secessionat començaria la seva vida fora de les institucions comunes, incloent el crèdit del Banc Central Europeu, i que per entrar necessitaria el suport unànim de tots els estats membres (incloent Espanya, França, etc.). Els independentistes fa temps que han decidit ignorar aquesta advertència.

Aquesta campanya internacional del govern de Mas ha donat fins ara molt pocs fruits: ni un sol estat membre ha insinuat que recolzaria a una Catalunya independent dintre d'Europa (i es necessita la unanimitat de tots). Ben al contrari: sense gastar ni un euro, els federalistes hem rebut més suport per a les nostres tesis que els independentistes. L’única organització rellevant que ha expressat el seu suport a la Catalunya independent ha estat la xenofòbica Lliga Nord italiana, que cada dia està més a prop del Front Nacional francès de Marine Le Pen. Més aviat aquesta campanya internacional ha estat contraproduent, perquè avui ni Artur Mas ni cap dirigent independentista no són rebuts en cap cancelleria i s’han convertit en pàries internacionals. Cap problema, si no fós que això és molt trist per a tots els catalans que hem lluitat per les nostres institucions d’autogovern i que desitjaríem que Catalunya pintés alguna cosa al món.

Però Artur Mas persisteix, perquè la campanya internacional en realitat ja fa temps que no va adreçada als líders democràtics o a les societats d’altres països, sinó que és un esforç de consum intern (per dir que "el món ens mira"), que com a molt pretén arrossegar per a la causa independentista a catalans que viuen a l’estranger.

Però Artur Mas ho té molt difícil per vendre’s com un soci fiable de la UE i a la vegada desafiar la legalitat d'un dels seus estats membres, que amb tots els seus defectes és un estat democràtic on es respecten les llibertats, a part de ser un estat clau per la seguretat i la geo-estratègia. En el seu procés està a més acompanyat per grups clarament euroescèptics, si no eurofòbics. En un extrem, els euroescèptics de dretes del Grup Wilson, encapçalats per l’economista turbo-liberal Xavier Sala i Martín, de posicions properes al Partit Republicà dels Estas Units, i que acostuma a referir-se a la UE com "aquells buròcrates de Brussel·les", com fa el líder populista eurofòbic Nigel Farage al Regne Unit. Molts d’aquests economistes de dretes segueixen les idees d’un liberalisme desregulat a nivell internacional, que hem analitzat en el llibre “Economia d’una Espanya plurinacional”. En l’altre extem, els euro-escèptics d’esquerres de les CUP ni tan sols es van presentar a les eleccions al Parlament Europeu, perquè no creuen en Europa. Això és molt coherent i legítim, però en la mesura que són segons les enquestes un soci necessari per a la quimera independentista, que no digui Artur Mas que el seu és un projecte europeïsta.

Mas està molt lluny de la coherència europeïsta dels nacionalistes escocesos, que recolzen un projecte "nòrdic" dintre d’Europa basat en quedar-se la suposada riquesa del mar del Nord i repartir-se-la. A més tenen a favor que el Regne Unit corre el risc de sortir de la UE (això passarà si triomfa un altre populisme independentista, l’anglès), i una Escòcia dintre de la UE seria una raó legítima per recolzar-los. No hi ha cap risc que a Espanya qualli una majoria anti-europeïsta.

Difícilment un líder com Artur Mas pot pretendre ser fiable per a una institució com la Unió Europea, basada en l’imperi de la llei, la pau i la concòrdia, si porta tres anys dedicat a desafiar la legalitat d'un Estat membre i a dividir el seu propi país.

El que cal és construir una Europa federal profundament reformada, l’únic horitzó en el qual es pot reactivar l’economia, combatre les desigualtats i regenerar la democràcia.