viernes, 17 de abril de 2015

El taller i el galliner

La plaça pública avui (l'àgora) sembla dividida en dos espais poc comunicats: el taller i el galliner. En el taller hi passen coses interessants. Per exemple, en l'elaboració del programa econòmic de Jaume Collboni per a l'Alcaldia de Barcelona, hi han participat un grup d'economistes (jo mateix, entre altres molt més experts que jo) que han estat escoltats, i l'equip del candidat ha elaborat un programa perfectament quantificat i rigorós. La candidata socialista a l'Alcaldia de Girona, Silvia Paneque, ha elegit l'ordre de la seva llista electoral per participació popular: ha obert la llista (i Avancem, amb CiU). La Fundació Rafael Campalans va organitzar ahir un fantàstic seminari sobre la socialdemocràcia i el populisme. Se'm pot acusar de posar només exemples de la meva família política, però també se'n poden posar d'altres. Fa uns mesos vaig participar en un interessantíssim debat sobre la renda bàsica i iniciatives relacionades organitzat per Iniciativa per Catalunya. Coses així són les que passen en el taller de l'àgora: intents honestos i seriosos per trobar sortides a la crisi econòmica i política que vivim. No cal dir que totes aquestes iniciatives tenen lloc bàsicament fora de radar. En un altre espai de l'àgora, on jo almenys només hi trec el nas ocasionalment, tot i que és inevitable que arribi la cridòria, com quan la meva filla convida amigues a casa i juguen a la seva habitació, en aquest altre espai hi ha el galliner, és a dir, les xarxes socials, les tertúlies radiofòniques i televisives i formats semblants. L'altre dia un periodista va tenir l'amabilitat de tuitejar el meu post anterior, i va ser seguit de tres o quatre comentaris. En un d'ells una persona que es creu que Catalunya serà independent d'aquí a 18 mesos i que va escriure les memòries de Macià Alavedra m'acusava de "wishful thinking" pel meu federalisme i der ser un ressentit. Un altre tuitaire deia (intentant desqualificar-me) que jo era el braç blogaire de Miquel Iceta (com si en necessités un), cosa que li faria gràcia a més d'un amic comú que compartim el primer secreatri del PSC i jo mateix. No tota la quitxalla que hi ha al galliner és així. Hi ha comptes de twitter interessants, o a mi m'ho semblen, com els del periodista Lluis Foix, el de l'economista Branko Milanovic, o el de l'associació Federalistes d'Esquerres. Però en general és un format que es presta molt a la desqualificació barata, al prejudici i a l'estereotip, i on els desequilibrats hi estan clarament sobre-representats. Treure-hi el nas de tant en tant la veritat és que espanta una mica. Seria bo que els del galliner es fixessin més en el taller, però llavors no seria el galliner, és clar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada