Els temps líquids de "la tieta" party

Als Estats Units hi ha el Tea Party. A Madrid hi ha la TDT party. A Catalunya tenim "la tieta" party. Com molta gent sap, es coneix com a "les tietes" a les senyores Carme Forcadell i Muriel Casals. La primera d'elles presideix una associació, l'Assemblea Nacional Catalana, que segons els darrers rumors, s'estaria plantejant presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, potser perquè pensen que les enquestes preveuen un panorama insuficientment fragmentat. Quants partits volem que hi hagi al Parlament de Catalunya si hem de fer lloc a aquest nou partit i a un nou partit impulsat pel senyor Duran i Lleida, a més de la versió catalana de Podemos? A "la tieta" party, però, no li fa falta presentar-se a les eleccions per ser molt influent en els partits existents, com els passa al Tea Party i a la TDT party. El domini del registre comunicacional tertulià i la seva dependència de formats intel·lectualment lleugers, per dir-ho suaument, serien altres punts de contacte amb aquestes realitats d'altres indrets. Fan forat per descomptat per errors i defectes dels qui defensem formes més sòlides de pensament i acció política. Són temps on un dirigent polític pot dir que és nacionalista perquè té per objectiu la justícia social i quedar-se tan ample (i que la independència es només un mitjà), quan algun dels seus socis fins fa ben poc presumia de ser independentista però no nacionalista. Els qui encara donem una mica d'importància a la història, a les lectures una mica profundes, encara creiem que el nacionalisme és antitètic a la justícia social, perquè serveix per amagar les desigualtats socials, i perquè limita el sentit de comunitat solidària a una part de la humanitat. Però devem ser uns antiquats. Són temps líquids quan un partit (i ara em refereixo encara a un altre) sura a les enquestes perquè sembla nou, quan fa uns mesos encara no sabia si era socialdemòcrata o liberal, sinó que només sabia de si mateix una cosa tan universal com que estava en contra de la política lingüística a Catalunya, sens dubte millorable, però que havia facilitat la convivència i havia estat desenvolupada (aquesta sí) amb el consens de les principals forces polítiques i socials. El líquid a la llarga però acostuma a deixar poc pòsit. Veurem.