"Què creus que passarà?" "Com creus que acabarà això, tot plegat?" Són preguntes que em fan tot sovint, que es fan tot sovint a Catalunya. Jo tendeixo a no fer-les, perquè no crec en els astròlegs ni gaire tampoc en les prediccions polítiques.
En primer lloc, crec que "això" no acabarà. Que després d'un dia en ve un altre, i que ens hem de preparar per dècades d'enfrontament entre els nacionalismes (en una ribera: o sigui, els defensors de l'estat nació i de la sobirania monista) i el federalisme (en l'altra ribera: o sigui, els defensors de les sobiranies compartides i solapades).
En segon lloc, crec que l'important no és saber què pensem cadascú de com acabarà, sinó quines decisions morals prenem cadascun de nosaltres: l'important en democràcia és "què vols tu que passi" i fer sentir la teva veu.
En tercer lloc... com si no hagués passat res ja fins avui mateix! Les institucions d'autogovern per les que han lluitat tres generacions de catalans avui estan paralitzades i sotmeses a un govern que té com a prioritat el que Jaume Reixach ha qualificat correctament com a "tragicomèdia pitarresca". La situació del debat polític i intel·lectual a Catalunya fa pena; els mitjans de comunicació, especialment els públics, han perdut el sentit de la pluralitat i la decència; amics de tota la vida han deixat de parlar-se; qui va ser president de la Generalitat durant més anys confessa ser un defraudador, és presentat a la televisió privada com un mafiós, i a sobre no col·labora amb la justícia, ni ell ni els seus fills.
Els partidaris de l'independentisme racional i no identitari han acabat plorant d'emoció. Però això només ha acabat amb l'intent de presentar una cara racional. No ha acabat amb la tragicomèdia pitarresca.
No hay comentarios:
Publicar un comentario