sábado, 28 de enero de 2017

"The Process": la internacionalització que sí que està triomfant

Hi ha una internacionalització del procés independentista català que ha fracassat estrepitosament. Es tracta de l'intent d'aconseguir que alguna institució internacional de prestigi, o algun govern d'un país important, o algun partit polític que no sigui la Lliga Nord, o algun aliat de pes en definitiva, recolzés la suposada marxa imparable de Catalunya cap a la seva independència. Malgrat els esforços esmerçats, tant financers com pel que fa a temps i energies institucionals, tot això ha fracassat. Aquesta setmana Sol Daurella, executiva d'una multinacional important que estava al Diplocat, hi ha renunciat (ho vaig llegir en un exemplar del diari Expansión que em va caure a sobre, no crec que els mitjans oficials s'hi hagin fixat), perquè segurament s'adonava del ridícul que està fent aquest organisme. Hom es pregunta per què altres persones de prestigi (a Catalunya) segueixen donant el seu nom a aquest organisme absurd. La conseqüència de tot plegat és que avui els dirigents de les institucions catalanes són uns pàries internacionals, com es va demostrar per enèssima vegada al darrer acte dels "tres tenors" al Parlament Europeu: l'independentisme català com a tal no té aliats internacionals. Ara bé, hi ha un procés íntimament relacionat amb el nostre que sí que està triomfant a nivell internacional, i que en els darrers temps ha tingut grans èxits: es tracta del que podríem anomenar "The Process", el procés nacional-populista que està trasbalsant l'ordre internacional, i del qual formen part el referèndum del Brexit o la victòria de Trump o els assentaments de Netanyahu. Lògicament, els dirigents del nostre procés intenten desmarcar-se d'aquests nacional-populismes xenofòbics i d'extrema dreta (i de mal gust). Però jo també he sentit a Farage o a Le Pen intentant desmarcar-se del racisme contra els immigrants a l'est d'Europa. Al moviment independentista català la majoria de gent està totalment en contra de Donald Trump. Però els moviments nacional-populistes en ascens tenen trets comuns amb l'independentisme català. Un d'ells és la preferència pels referèndums dicotòmics i ex-ante com a forma de decidir (Anglaterra, Hongria, ara Turquia), reduint al màxim el paper de la democràcia deliberativa i representativa. Un altre és la noció que la principal qüestió distributiva és la que té lloc entre països o entre territoris, i no entre classes socials: els estrangers ens roben (Trump), o Espanya (ara Puigdemont ens diu que no és així, però el "Catalunya contra Espanya" ja ha fet la seva feina, o els falsos 16.000 milions), o Brussel·les. I un altre és la selecció deficient del personal polític que facilita el patriotisme: el friquisme dels equips de Trump no és diferent del friquisme a petita escala que ens fa seleccionar personatges com el jutge Vidal o dirigents polítics que tenen com únic mèrit haver participat en escissions d'altres partits. No és un dilema agradable, però la gran esperança dels independentistes catalans no està en el Diplocat o en anar a convèncer cap dirigent actual de les institucions europees: no en treuran pas res, i ho saben perfectament. La seva esperança objectiva és el triomf de Trump, Putin i Le Pen i la derrota del somni europeu d'una Europa sense fronteres que deixi enrera la rellevància de l'estat-nació. Llegint entre línies els discursos (potser influits pel to conspiratiu de la sèrie "Expediente X" que per altra banda impregna tota l'estratègia grotesca de "desconnexió") del jutge Vidal hi ha un euroescepticisme que no comparteixen tots els dirigents independentistes però sí alguns d'ells, com els bon minyons de la CUP (més aviat eurofòbia) o alguns membres del col·lectiu d'economistes Wilson. Aquest és el referèndum que compta: Europa unida i federal, sí o no.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada