Estafadors, il·lusionistes i reformistes

En les campanyes electorals i en les propostes polítiques en general, podem distingir tres tipus de personal: els estafadors, els il·lusionistes i els reformistes. En la campanya electoral de les eleccions generals espanyoles del 20D estem veient tot el ventall. Són estafadors els amics de Pujol, Sumarroca i Millet que es presenten sota el nom de "Democràcia i Llibertat" i han segrestat els mitjans públics de comunicació i corromput la democràcia catalana fins a extrems impensables. O els amics de Bárcenas i Granados que tornen a prometre baixar els impostos quan ja han incomplert aquesta promesa i saben que la pressió fiscal espanyola està encara molt per sota de la mitjana dels països amb els que ens volem assemblar. Són il·lusionistes els que identifiquen bé els problemes, encara que s'inspirin en el kirchnerisme i el "chavisme", però fan propostes que els poden fins i tot empitjorar, aquests problemes. Per exemple, prohibir que els ex polítics tinguin feines posteriors a l'empresa privada faria que els polítics s'eternitzessin en els càrrecs o que persones qualificades mai decidissin tenir una responsabilitat política temporal. Jo també crec que les portes giratòries són un problema, que per cert es presenta a totes les democràcies. És un problema que convé enfocar amb més transparència i amb períodes raonables de temps en què un ex-polític(a) no pugui treballar en empreses que ha regulat. Però és un problema que no es resol en cap país del món amb una prohibició de per vida de treballar a les empreses privades (per què no en una empresa privada i sí en una universitat, quan les universitats també estan molt regulades?). Un altre exemple de proposta que pot agreujar els problemes: prometre un referèndum d'autodeterminació vinculant a Catalunya "al primer any de legislatura", que dividiria fins a extrems impensables la societat catalana ara que el soufflé comença a baixar, crearia una crisi constitucional sense precedents al avant-posar-la a una reforma constitucional, i ajornaria durant encara més temps la solució a les autèntiques urgències socials que sí que tenim plantejades. Clar que ja sabem que per captar els vots de la CUP (en aquest cas dels votants d'aquest partit, que no es presenta a les generals), hi ha dirigents polítics que estan disposats a defensar propostes en les que no hi creuen ni ells. En canvi, si els socialistes en la setmana que queda són capaços d'accentuar el seu missatge reformista, de mantenir o augmentar la pressió fiscal i d'introduir reformes federals que facin possible la convivència i la solidaritat a Espanya i a Europa, tenen una possibilitat real de ser el pal de paller d'una nova majoria progressista. És l'actitud realista i constructiva que contra tot el vent de cara han mantingut els socialistes francesos i que els ha permès aquest cap de setmana liderar dos grans èxits per a la humanitat: l'acord de París per frenar el canvi climàtic, i el fre a les aspiracions de l'extrema dreta racista de controlar governs regionals. En tot això devia pensar fa poc la presidenta de la Cambra de Diputats italiana, Laura Boldrini, quan deia a Il Corriere della Sera: "Europa experimenta unes grans dificultats sota la pressió de l'onada de nacionalisme i populisme. A tot i això s’hi afegeix que massa sovint guanya l’interès nacional a l’hora d’inspirar l’acció dels governs i del Consell Europeu que els agrupa tots. És el moment d'actuar. Qui ens vol fer creure que els Estats nacionals poden competir a escala global amb els gegants de l'economia i la política és un il·lusionista que no té per objecte resoldre els problemes, sinó només capitalitzar-los en benefici electoral. Fan falta en canvi propostes realistes que responguin a les necessitats de les persones començant pel creixement i la creació de nous llocs de treball”.