Envellir embolicats amb una bandera

En Rafael Jorba ha escrit un article molt bo vinculant com sempre el cas català a la lluita per fer una Europa integrada que s'oposi als nacional-populismes. Estic molt d'acord amb fer aquesta vinculació i estic molt d'acord amb moltes altres coses que diu l'article, com que és molt mala idea intentar decidir coses referides a la identitat dividint la societat en dues parts i veient si una part té un vot més o (encara pitjor) un escó més, que l'altra part. Però estic en desacord amb dues coses que diu en Jorba. La primera, la més important, que la seva columna dels dissabtes (Cafè Europa) no hagi fet forat. N'ha fet, és un referent per a moltes persones. Que no el porti als platós de les tertúlies dominants i que l'exclogui de determinats cercles, no li ha de minar la moral, sinó omplir-lo d'orgull. Molta gent a Catalunya el llegeix i està amb ell, encara que no som els que treiem pit ni dominem els instruments de poder. També discrepo, encara que li dono menys importància, amb l'expressió "Espanya ha de fer una proposta", en tercera persona. No estic segur que en Jorba volgués donar la idea que quan parla d'Espanya ho fa com qui parla d'un desconegut. Potser inconscientment s'ha deixat influir pel marc mental dominant. La proposta l'hem de fer entre tots. A la transició, no vam esperar que Espanya fés una Constitució democràtica, democratitzés les forces armades i universalitzés la sanitat. Els catalans hi érem, en cadascun d'aquests episodis, i hi érem al capdavant.

Deu ser que aquest any en faig 50 i em començo a plantejar quina és la millor manera d’envellir, o d’intentar fer-ho amb lentitud i dignitat, i si pot ser rejovenint l’esperit, millor.

Veig que alguns amics meus, més o menys de la meva generació, han decidit abandonar la lluita dreta contra esquerra (fan veure que temporalment) per abraçar-se a la dreta corrupta del Sr Mas. Ja sabia que s’havien fet independentistes (alguns més gradualment que d’altres; algun encara negociava amb Dani Fernández i Pere Navarro, fins i tot amb èxit, estar a la llista del PSC al 2012). La novetat d’aquesta setmana no és que s’hagin fet independentistes, sinó que han deixat de pensar que ser d’esquerres sigui important, perquè s’han afegit a la llista que vol fer president a Artur Mas, amb CDC.

Com que em sembla que el “procés” català durarà anys, potser dècades (per a alguns, sense dir-ho, precisament d’això es tracta), els que ara donen el pas dubto que es facin enrera, així que els veig els propers anys o dècades lluitant amb Artur Mas i els seus aliats per combatre contra “Espanya”, “l’Estat”, aquests enemics que inclouen gent d’esquerres i de dretes, rics i pobres. Com 1914, però amb Jean Jaurès ja mort i sense guerra (esperem). Llavors com ara es demostra, com deia Gellner, que el nacionalisme es va inventar per dividir l'esquerra i les classes populars.

El món del segle XXI, que encara que de vegades no ho sembli inclou Catalunya, té plantejats enormes problemes, com el canvi climàtic, la concentració creixent de la riquesa, el frau fiscal, la inestabilitat financera. No seria millor dedicar el nostre envelliment a aquestes causes, si pot ser sense abandonar el nostre país? Algú es creu que algun d’aquests problemes es resoldria amb la independència de Catalunya, sigui el que sigui el que significa (a mi encara no em queda molt clar) aquesta independència?

No seria millor envellir intentant fer una societat decent, passant la nostra llengua als nostres descendents amb dignitat, i posar el nostre gra de sorra a les grans causes de la humanitat, que requereixen solidaritat i no egoïsme? Ens agrada tant Espanya que en volem fer una en petit? I si lluitem per seguir-la canviant, i per seguir unint Europa, de bracet amb les seves classes populars, espanyoles i europees, bastint alternatives a l'estat-nació?

Alguns com Rafael Jorba i molts altres també envellirem si tenim sort, però no ho farem embolicats amb una bandera nacional, sinó amb les banderes del progrés i d’Europa.