martes, 4 de noviembre de 2014

10-N: Quin federalisme? Quina democràcia?

Els pares fundadors que van dissenyar la constitució dels Estats Units d’Amèrica van proposar una estructura federal per comptes de confederal no només com a sistema administratiu, sinó també com a mecanisme democràtic que havia de permetre combinar la voluntat de la majoria amb la divisió de poders, la qualitat de les decisions i el respecte a les minories, amb una relació directa dels ciutadans amb cada nivell de govern. Igualment, al segle XXI a Europa, el debat que es planteja és com resoldre al mateix temps l’organització de les relacions entre diferents nivells de govern i els ciutadans, i al mateix temps  la presa col·lectiva de decisions en un context de sobiranies col·lectives i solapades. En aquest context, el dia 10 de Novembre, quan contra el pronòstic que feien apocalíptics i messiànics feia uns mesos, les escoles s’obrin i els carrers estiguin posats al seu lloc, el debat que es plantejarà a Catalunya serà el mateix que es planteja en altres indrets d’Europa: com organitzem de forma més justa i eficaç la presa de decisions. Mentre alguns porten tot l’any pensant en el que succeïa al segle XVIII, potser ara s’obrirà pas un debat sobre el que passa al segle XXI: que cada vegada més els estats-nació, vells i nous, estan obsolets, i que el gran problema econòmic, social i polític que tenim plantejat a Europa és que no aconseguim sortir de forma justa de la crisi perquè el poder està concentrat en poques mans: la majoria d’europeus no hem elegit ni al Sr. Draghi ni a la Sra Merkel, que són els qui de veritat negocien com sortir de la crisi. En el nivell que avui correspon als vells estats- nació quedarà feina a fer, perquè són ells els qui prenen les grans decisions europees i perquè algunes competències, com la seguretat social i part de les polítiques d’estabilització, els seguirà correponent. Però no ens enganyem, la gran competència que els queda és la d’entrar o sortir de la Unió Europea i de la zona euro. I aquesta competència és la que manipulen amb habilitat partits sobiranistes tan inquietants com el de la Sra Le Pen a França o el Sr. Farage al Regne Unit, entossudits amb fer referéndums que poden fer saltar Europa pels aires (i acusant d’antidemocràtics als qui s’hi oposen). Perquè Catalunya en aquest context sigui un nou estat membre de la Unió Europea caldria una gran hegemonia independentista a Catalunya (quan totes les alternatives viables estiguin ben visibles a sobre la taula) i el vot a favor dels 28 estats-membres de la Unió Europea, incloent el que quedi eventualment d’Espanya, i també Alemanya, França, Itàlia, etc. A part de fantasejar amb una negociació on espantarà els espanyols amb no pagar el deute, ha fet algun pas Oriol Junqueras per preparar el dia després de la seva DUI? té alguna negociació secreta avançada amb la Sra. Merkel, amb el Sr. Draghi? Els nacionalistes catalans i espanyols s’estan barallant per una cosa que ja no existeix: la sobirania nacional. La veritat és que avui el President de la Generalitat de Catalunya i els seus aliats són uns pàries internacionals. Poden atraure l’interès de mitjans de comunicació i el suport de respectables patums jubilades que sense entrar en detalls vegin bé “votar” (si sapiguessin com, ara que estic veient una paradeta del 9N amb una estelada informant d’on es pot votar –Pl. Kennedy dimarts a la tarda: no era un procés lliure?). Però el que es necessita és el suport unànime dels 28 estats-membre de la Unió Europea. I el que es necessita són procesos democràtics amb regles del joc acceptades per les diferents opcions que s’enfronten, on als votants se’ls ofereixin propostes viables i elaborades. Sisplau, comencem a entrar en detalls d’allò que és possible i desitjable a l’any 2014, i fem a Catalunya, Espanya i Europa, la feina que han fet els federalistes a altres parts del mon: decidir col·lectivament quin federalisme i quina democràcia de qualitat volem.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada