martes, 11 de noviembre de 2014

Una minoria molt mobilitzada i poc transversal

Les dades són tossudes, tot i que hem hagut d’esperar 48 hores per a saber-ne els detalls desglossats. No m’estranya, perquè les dades no assenyalen precisament el camí d’Ítaca. Hem hagut d’esperar anàlisis tan bones com les d’Ignacio Uriquizu avui dimarts a El País (els diaris del dilluns es poden llençar a les escombraries, semblaven escrits per Artur Mas) per veure amb detall que el 30% aproximat d’independentistes sobre l’electorat potencial català són una minoria: gran, molt mobilitzada, però minoria clara, i a més a més ben poc transversal, per molt que diguin. Altres analistes han arribat a conclusions molt semblants en altres mitjans. Amb un 30% es poden fer moltes coses, com controlar el Parlament de Catalunya degut al sistema electoral que privilegia el vot rural, i paralitzar les institucions autonòmiques, o declarar la independència en 800 municipis. Però no es pot declarar ni negociar la independència en l'Europa democràtica del segle XXI. Com va dir Carme Valls, va ser una llàstima que Artur Mas a la nit del 9N no fés cap referència a la majoria de ciutadans de Catalunya que no van participar en la “votació” del dia 9 de novembre, ni a la gran quantitat de ciutadanes i ciutadans que pateix greus problemes quotidians en la Catalunya d’avui. No: tot el “procés” està organitzat per a una part dels catalans. Artur Mas va dir que ens hem agradat. Aquest narcisisme no em sorprèn, però el que em preocupa és no saber qui és el subjecte de la primera persona del plural que utilitza Mas. Qui som nosaltres per a Mas? Un terç de la població catalana? No és president dels altres? No és el meu president? Quan he deixat de pagar els meus impostos? Quan he deixat de ser català (el títol de catalanista ja me l’ha tret la Montse Tura fa dies)?
Sempre he pensat que per analitzar resultats de votacions, cal esperar a llegir els diaris dels dimarts, perquè els dilluns els diaris estan escrits amb la calor de les sensacions però sense la calma contundent de les dades.  “La Barcelona perifèrica es lliura al 9N” va titol·lar ahir dilluns el millor diari d’Espanya en les seves pàgines de Catalunya. Si un diari de línia editorial federalista va posar aquest títol, m’imagino les interpretacions que feien els mitjans de comunicació de línia independentista. El titular reflectia les sensacions de la redactora (o d’algú menys ingenu), expressades sens dubte abans d’analitzar els resultats amb calma. En el mateix diari, un columnista lamentava haver hagut d’escriure el seu article abans de les vuit del vespre. Si haguessin esperat una estona i fet quatre números, haguessin arribat a conclusions diferents. Per exemple, en la següent taula comparo els resultats de quatre municipis representatius:





 No he trobat dades del cens estimat del 9N per municipis. Per tant, per poder comparar, el que he fet és calcul·lar el número de votants totals i de votants pel sí-sí, respectivament (donant per bons resultats de la Generalitat que no ha validat cap autoritat electoral independent), dividits pel número total d’electors potencials per municipi de les darreres eleccions autonòmiques (segons les dades oficials de la Generalitat). Això no dóna el percentatge exacte de participants al 9N, ni el percentatge exacte d’independentistes, però dóna una cota màxima comparable. I el que veiem és que la xifra de participants i d’independentistes a dues ciutats del cinturó de Barcelona (Cornellà i l’Hospitalet) és enormement inferior al percentatge de participants i d’independentistes en dos municipis petits més o menys representatius de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona (Llorenç del Penedès i Taradell). Es tracta d’una minoria molt mobilitzada i molt poc transversal. Però els de Cornellà i els de l’Hospitalet també són catalans, i el seu president també és Artur Mas. I són més, i segurament la majoria són federalistes. Però no tenen la força de les classes mitjanes comarcals ni l'autoestima dels sobiranistes que s'agraden tant; no van arrassant pel món, són només ciutadans catalans que esperen que algú els faci protagonistes d'un nou acord de convivència.

1 comentario:

  1. El drama d'aquesta situació és que hem cedit al PP i els seus amics l'anàlisi de la realitat que fas, i que em sembla l'única realitat i l'única anàlisi possibles. No hem sabut construir una proposta alternativa interessant i transversal, malgrat que els no-nacionalistes hem estat majoritaris (donades les xifres).
    Jo vaig practicar una abstenció deliberada i conscient, però no la sé distingir de l'abstenció tradicional i inconscient, i per desgràcia l'abstenció ha estat menyspreada i insultada des de sempre, fins i tot pel PSC (i fins i tot per l'esquerra).
    Les coses són com són, i és obvi que la jugada només ha afavorit l'Artur per desgràcia nostra. Ai d'aquesta Catalunya mesquina...!

    ResponderEliminar