lunes, 7 de abril de 2014

Reflexions primàries

L’experiment ja ha passat. La sensació després de la segona volta de les primàries obertes de Barcelona, amb la victòria justa però clara de Jaume Collboni, és molt més positiva que la sensació després de la primera. Quin balanç podem fer votants, militants, candidats, periodistes, autoritats electorals i ciutadans del nostre comportament com a conillets d’Índies?
Aquí llenço alguns apunts per a la reflexió.
-Que la gent vagi a votar és difícil. La teoria de l’elecció racional en ciència política té dificultats per explicar per què un individu exerceix el seu dret a vot: donat un cost positiu d’anar a votar, la probabilitat d’influir en el resultat no és prou gran perquè un individu es prengui la molèstia. Si en les eleccions “normals" (una de les institucions que sí que funcionen en el nostre país) la majoria anem a votar és perquè hi ha normes socials molt arrelades que ens hi porten, perquè hi ha prou col·legis electorals (on no s'ha de portar un euro ni signar cap declaració) de manera que el cost de votar sigui mínim, i perquè la concentració en uns dies de campanyes massives provoca un vot “expressiu”, semblant als crits d’ànim a un equip de futbol. En les primeres eleccions primàries obertes de Catalunya, no res de tot això existia, i a més el partit que les organitzava estava en hores baixes. Però en general no es pot esperar que sempre la gent estigui disposada a participar massivament perquè algú organitza una votació: al mateix dia de la segona volta, una minoria de socis del Barça van votar en un referèndum malgrat que en el mateix moment, just al costat, s’omplia pràcticament de socis el Camp Nou en un partit.
-La importància dels aparells. Perquè la gent vagi a votar per algun candidat no és suficient que aquest tingui molts seguidors a twitter. La gent ha d’anar a votar… o algú els hi ha de portar. Aquí els aparells són clau, sigui l’oficial, el de Nou Barris, o els improvisats dels altres candidats. Precisament perquè és difícil aconseguir que la gent vagi a votar, els aparells acaben resultant tan importants, però d’una altra manera, com en el mètode tradicional d’elecció per un òrgan del partit. Amb el mètode tradicional difícilment sorgeixen outsiders, però amb el nou mètode perquè els outsiders tinguin èxit han de tenir un aparell.
-Tot s’hi val, però no tot funciona. Jordi Martí ho tenia tot per ser el candidat socialista quan va ser nomenat cap del grup municipal. Per errors propis o per un mal assessorament, s’ha empantanat en una estratègia sobiranista que l’ha enfrontat no a l’aparell, sinó a la majoria d’activistes i votants socialistes. El descarat i al meu entendre poc ètic intent de portar a votar a votants no socialistes és una estratègia lícita en unes primàries obertes, però et posa en evidència, i en aquest cas ha estat respost per una actitud més ètica que la del candidat per part dels votants independentistes: han decidit en la seva immensa majoria no participar en les primàries d’un partit al qual no pensaven votar en cap cas en les municipals. Si la candidatura de Martí s’hagués fusionat amb la de Laia Bonet, no haguessin sumat els vots que han tret entre els dos per separat perquè la majoria de votants de Bonet no haguessin acceptat mai l’estratègia d’entrisme independentista. De totes maneres, de les derrotes s’aprèn molt, i tant Jordi Marti com les altres derrotades són prou joves per tenir moltes coses a dir (esperem que al PSC) en el futur.
-Crítics no sobiranistes. Les alternatives a l’aparell oficial tenen més èxit com menys es distingeixen de la seva ideologia (Eliana Camps a les primàries europees, Carmen Andrés a les de Barcelona), és a dir, com menys s’aparten del socialisme i el federalisme. Mentre el sector crític estigui segrestat (mentalment, em refereixo) pel sobiranisme, no serà majoritari democràticament dintre del PSC.
-Una mica d’esportivitat, sisplau. Quan el candidat el decidia l’aparell, si algú s’enfadava ho feia amb l’aparell i regnava l’harmonia entre els militants. Ara ens hem hagut de posicionar: avalant o no fent-ho, anunciant les nostres preferències o no.  Almenys alguns candidats podrien contestar els missatges d’ànim o felicitació, segons el cas… Crec que en països on els partits están més acostumats a la democràcia interna, després d’una competència oberta com aquesta, la gent torna a col·laborar i recupera l’amistat.
-El PSC es recuperarà quan recuperi Barcelona, o a l’inrevés? Jo no sé si el PSC es recuperarà o si guanyarà Barcelona una altra vegada. Les dues coses serien molt desitjables per al bé dels ciutadans. No sóc tampoc un profeta. Però no em sembla gens obvi que poguem guanyar Barcelona sense que abans els ciutadans percebin una profunda reforma del personal, les maneres i les estructures del partit. Les primàries obertes són un primer pas, però no són una panacea, ni estalvien la molta feina que encara s’ha de fer.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada