jueves, 17 de octubre de 2013

La unió en la diversitat

La democràcia guanyada amb tant d'esforç ens dóna l'espai per discutir com volem organitzar la nostra convivència, i és un fet positiu que el debat de com hem d'organitzar-nos políticament torni a estar dins de les converses de molts ciutadans i ciutadanes. Per més que algú vulgui fer veure que tots pensem igual, la societat catalana, com l'espanyola o europea, és una societat plural amb idees diverses, classes socials, identitats compartides i superposades.
A Catalunya hem tingut una llarga tradició de federalistes des de Pi i Margall a Rafael Campalans, passant pel gruix de les esquerres durant la lluita antifranquista i la transició democràtica, que han compartit l'esforç per construir una societat millor amb sectors progressistes de tot Espanya o amb lluitadors que venien d'altres països com George OrwellPi i Margall ja contraposava les idees de poder i autoritat amb la de consentiment. No hi ha més sobirà que l'individu, no hi ha més poder que el pactat entre individus sobirans. El pacte o contracte i no la sobirania abstracta del poble ha de ser la base de la societat, deia. Aquest individualisme que dóna la sobirania a la ciutadania i que s'organitza mitjançant ens col·lectius (municipis, regions, nacions), és «el principi de la revolució que aspira avui a la reconstrucció de l'Estat», escrivia qui fou primer president de la República federal espanyola el 1873. També és revelador el posicionament de Valentí Almirall quan diu que «aspira, no a la uniformitat, sinó a la unió», i que «ho espera tot de l'associació». Organitzar la pluralitat, respectant la diversitat cultural i les llengües, ha estat el propòsit del catalanisme polític des dels seus orígens.
(la totalitat d'aquest article, publicat a El Periódico per Carme Valls i jo mateix, es pot llegir aquí).

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada