miércoles, 30 de octubre de 2013

Economistes per un progrés real

Ahir va tenir lloc la presentació del document sobre el projecte econòmic de la socialdemocràcia encarregat per la Fundació Campalans i la secretaria d’economia del PSC. A continuació podeu llegir el text en què vaig basar les meves paraules.
Presentem un document  de debat, per tant incomplet i obert a noves aportacions. No és un document que tingui concessions de cara a la galeria ni que busqui l’aplaudiment fàcil. Però no és tampoc un document tècnic ni agnòstic, sinó compromès amb una visió igualitarista de l’economia. El fem públic en el seu estat actual, de “work in progress”, com el podíem haver ensenyat abans o després. El document té tres parts, més una introducció i unes conclusions: un sistema econòmic més just i eficient, mercat laboral i política industrial.
El document parla de la crisi i més enllà, no necessàriament centrant-nos només en l’economia espanyola o catalana: parla del tipus de societat amb el qual volem sortir de la crisi. El punt de referència és el dels països nòrdics i dels governs socialdemòcrates (SD) d’aquests països i altres. Les experiències de govern SD o inspirades en les idees SD són les que han aportat més benestar durant més temps a més persones de la història de la humanitat. I la SD aporta el conjunt de valors (com va dir l’historiador Tony Judt en els seus darrers escrits) que millor permeten navegar en un món sotmès a grans problemes globals.
El document és un esforç d’afirmació de les nostres idees en temps de gran incertesa, i al mateix temps de posar-les al dia en diàleg amb altres esforços semblants. No és un programa electoral ni un fulletó per anar repartint als mercats, sinó un document per al debat i la reflexió. No és tampoc una recepta màgica per sortir de la crisi ni per superar els nostres problemes electorals.
El model nòrdic es basa en la igualtat, estat del benestar, innovació, respecte pel medi ambient, igualtat home/dona, compatible amb un rol important per a les empreses privades i el mercat. Un model fortament redistributiu basat en una elevada pressió fiscal acceptada per la població perquè a canvi rep els fruits d’una acció col·lectiva eficaç. La gran qüestió és si l’experiència dels països nòrdics es pot generalitzar en territoris més amplis i menys cohesionats des del punt de vista cultural.
Es tracta d’aconseguir la millor combinació d’eficiència i equitat (sabent que no és fàcil ser suec). Com fer-ho: amb reformes progressistes: avançar en l’igualitarisme cultivant alhora una reputació de responsabilitat econòmica, de seriositat i rigor. Acceptar reformes que permetin la sostenibilitat i la millora del model igualitarista, en un context d’envelliment de les poblacions, d’oportunitats i amenaces globals. Amb una reforma fiscal perquè la fiscalitat deixi de recaure principalment en la classe treballadora, introduint reformes complementàries que facin possibles tipus impositius més elevats (harmonització fiscal, reducció d’altres distorsions com per exemple augmentant allà on sigui possible la competència en els mercats de producte).
Els millors economistes crítics amb el neo-liberalisme, com els neoclàssics progressistes (Krugman, Stiglitz, Arrow, Stern, Nordhaus, Rodrik) i partidaris d’enfocs alternatius rigorosos (Bowles, Aoki, Basu) avalen que aquesta combinació no només és possible sinó que és desitjable.
Els economistes hem estat massa arrogants però Keynes va dir: “The ideas of economists and political philosophers, both when they are right and when they are wrong, are more powerful than is commonly understood. Indeed the world is ruled by little else. Practical men, who believe themselves to be quite exempt from any intellectual influence, are usually the slaves of some defunct economist. Madmen in authority, who hear voices in the air, are distilling their frenzy from some academic scribbler of a few years back. I am sure that the power of vested interests is vastly exaggerated compared with the gradual encroachment of ideas”. L’important és triar bé els economistes, i altres pensadors, de referència, en comptes de posar-se les mans a la cartutxera cada vegada que se sent la paraula “economia” o “economistes” (com diuen que feia Queipo de Llano amb la paraula “cultura”).
A Espanya i a Catalunya hi ha menys compromís polític progressista dels economistes de més alt nivell que en altres països. Per exemple en el “Occuppy Handbook”, hi ha tots els economistes que recolzaven el moviment Occupy (o sigui, els indignats globals) però no hi participa cap economista espanyol.
Un estat més gran és necessari, però ha de ser un estat repensat: la gent no el recolzarà si no perceben que l’estat combat la corrupció,  i el malbaratament de recursos, i contribueix a regenerar la democràcia.
Regenerar la democràcia amb seriositat és la millor forma de combatre al mateix temps el populisme i la tecnocràcia. Una nova política ha de ser un bé col·lectiu al servei de les classes populars.
El document també tracta de la dialèctica entre estat i mercat en la societat que volem després de la crisi. El caràcter anònim de les forces de mercat és més clar que en cap altre sector en els mercats financers, que segons Robert Shiller amb les reformes institucionals adequades es podrien posar al servei d’un món més just, menys sotmès a riscos de forma desprotegida. L’estat és una institució més d’acció col·lectiva (no l’única), la que fins ara ha actuat a més gran escala, però ara aquesta escala s’ha quedat curta davant de la dimensió dels mercats. Va ser la combinació d’estats i mercats, junt amb altres institucions, que va fer possible simultàniament la revolució industrial i la reducció de mortalitat dels darrers dos segles, i ara s’hauran de tornar a combinar per fer possible una tercera revolució industrial. Els supòsits que fan que els mercats amb pocs afegits funcionin malament cada vegada tenen més vigència (externalitats, béns col·lectius, rendiments creixents): cal l’acció col·lectiva, però adaptada a les noves condicions tecnològiques i estructurals, cal repensar l’estat.
 Autors com Sáez i Piketty, Milanovic, i altres han explicat com les desigualtats han augmentat amb la crisi. Ens procupa la desigualtat en la renda, l’herència de les desigualtats, i les desigualtats en l’accés a posicions contractuals i de poder. Per això defensem redistribució de la renda i redistribució dels actius i combat a la segregació educativa.
Abordem la necessitat d’un creixement sostenible i de fer front al canvi climàtic, en un combat que al mateix temps hauria d’incloure la lluita contra la pobresa mundial, perquè argumentem que els problemes climàtics i de subdesenvolupament no es poden abordar per separat. Com diu el llibre de Joan Cals “Los intereses del futuro”, l’economia i l’ecologia s’han d’integrar per entendre la petjada ecològica de les activitats econòmiques. L’economista francès Phillippe Aghion aposta en aquest sentit per una tercera revolució industrial basada en les energies netes i en un fort paper d’un estat renovat.
Les grans empreses també s’han de reformar, sense fer-ho serà difícil avançar cap a una reforma laboral justa, cap uns partenariats públic-privats que no suposin amagar els riscos sinó assignar-los millor, cap a la solució als problemes de canvi climàtic i de corrupció.
Respecte al mercat laboral, en la sessió que hi vam dedicar vam convidar dues persones externes al grup i només en va venir una. Com a resultat d’això el document en el seu estat actual pot haver quedat un xic esbiaixat, i hem de treballar perquè reculli altres veus; en el passat haguéssim convidat economistes com Lluis Fina o el Prof. Toharia, però ja no estan entre nosaltres. Jo no acceptaria més flexibilitat sense més seguretat, i no tant més flexibilitat, sinó millor flexibilitat. El mercat laboral ha d’estar fortament regulat; no faria una lectura justa del document qui el fés servir per justificar més flexibilitat externa en el mercat de treball. Però no podíem no pronunciar-nos sobre el problema principal de l’economia espanyola i catalana i les seves dues característiques principals (la major volatilitat de l’atur i l’enorme dualitat); proposem un gran acord que incorpori aspectes fiscals, formatius i de participació dels treballadors en la gestió de l’empresa, i que tingui una dimensió internacional: més integració europea, més mercat únic, a canvi de més harmonització fiscal i protecció social. No és suficient amb invocar la flexiseguretat, perquè aquesta no té lloc en un buit institucional: la flexiseguretat ha de ser acceptada i políticament sostenible.
Tot això ho podem aconseguir en un marc que només pot ser Europa: és en aquest sentit que cal adaptar la socialdemocràcia a realitats més complexes. No estem aïllats, importa molt com els hi va als nostres veïns, clients, proveïdors i tots aquells amb els qui interactuem. No té cap sentit intentar fer illes de prosperitat a Europa ignorant el que passa al voltant, sinó que hem d’adaptar els instruments col·lectius (partits polítics, governs) a la dimensió dels mercats i espais d’interacció on operem realment.
Gràcies per la vostra atenció, i us animem a fer-nos arribar aportacions per fer un document més extens i millor.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada