sábado, 12 de octubre de 2013

Banderes que oculten la realitat

Avui ha tingut lloc una manifestació a Barcelona on de nou les banderes han estat les protagonistes. En les principals imatges, una gran bandera, en aquest cas catalana i espanyola, ocultava un munt de caps. Totes les manifestacions mereixen un respecte si es desenvolupen pacíficament, i aquesta no és una excepció. He vist el tractament que n’ha fet TVE que, simètricament al que fa moltes vegades TV3, ha destacat que el PSC havia decidit no apuntar-s’hi, i subratllava declaracions de promotors de la manifestació emfatitzant el “greu error” del PSC per no ser-hi. Aquestes ganes d’afegir-hi el PSC per part dels dos extrems oposats el que fan és destacar el rol central que no només el PSC (si és capaç de jugar les seves cartes amb més força, unitat i credibilitat), sinó totes aquelles persones que defensen solucions al voltant del federalisme, estan cridades a jugar, si estem disposats a evitar un escenari d’enfrotament entre els d’unes banderes, i els de les altres (per cert, totes s’assemblen força).
Mentre comptem banderes i manifestants, gran part del debat polític segueix desenvolupant-se com al marge de la realitat. Vegem-ne alguns exemples:
1) Vivim una gravíssima crisi econòmica i social, que ha fet augmentar dràsticament l’atur i les desigualtats, de la qual sembla que és millor que no se'n parli. Paral·lelament a aquesta (i de forma relacionada) s’ha desenvolupat una crisi institucional que afecta la legitimitat de tots els poders públics espanyols i catalans, crisi en la qual cal emmarcar la sentència d’un tribunal  constitucional deslegitimitat que va considerar oportú deslegitimar al seu torn la decisió en referèndum dels catalans sobre l’estatut impulsat pel president Maragall. De la crisi institucional (que inclou la corrupció) també millor que no se'n parli.
2) Les forces polítiques majoritàries a Catalunya pretenen aprovar una data i una pregunta per a una consulta que és molt difícil que compleixi amb una sèrie de criteris amplament considerats desitjables: ser legal i acordada, plantejar alternatives realitzables, donar lloc a una resposta clara, no dividir addicionalment al poble de Catalunya. Al Quebec van fer un referèndum al 1980, que van haver de repetir el 1995 (sembla que a la primera no es va solucionar el problema), amb el mateix resultat, i després van haver de fer la llei de claretat, davant de la confusió. Un dels guanyadors dels referèndums, Stéphane Dion, va dir que havia estat una experiència traumàtica i divisiva.  Igual que el teorema de la impossibilitat d’Arrow demostra matemàticament les dificultats de tenir regles de votació que compleixin una sèrie de criteris desitjables (i per això entre altres raons  les nostres democràcies són imperfectes i inestables), en el cas de la consulta resulta impossible sortir del laberint. Preguntar per un "estat propi" a la Unió Europea no és ni clar, ni planteja una alternativa immediatament viable, ni pot ser acordat i ser legal en el marc actual. Una pregunta clara entre independència i la situació actual ens dividiria artificialment (a part de no poder ser acordada). L’últim invent, una pregunta a triar entre federalisme i independència (ja m’agradaria, però fins i tot jo em preguntaria: quin federalisme? no seria millor explicar-ho amb una nova constitució i sotmetre aquesta a referèndum?), encara seria més difícil d’acordar: per què el president del govern espanyol ha d’estar d’acord a plantejar només dues alternatives amb les quals està en desacord? Un referèndum amb tres alternatives és quasi impossible que dongui lloc a una resposta clara, com a assenyalat Oriol Bartomeus. Que la immensa majoria de catalans desitgi una consulta (qui no desitja ser consultat sobre moltes coses? qui no desitja dir que sí a alguna cosa davant de la pressió ambiental?), no impedeix veure les enormes dificultats de la seva realització, i les poques simpaties que despertaria a la Unió Europea, que ja veu amb poques simpaties el referèndum d’Escòcia, que té lloc fora de la zona euro, en un estat (el Regne Unit) que no té Constitució escrita i que es planteja el procés de sortir de la Unió.
3) Un exemple relacionat de llunyania de la realitat és preguntar-se per què un estat membre ha de poder sortir de la Unió, i una part d'un estat no ha de poder sortir de l'estat. A mi no em fa cap gràcia que el Regne Unit pugui sortir de la Unió (entre altres raons perquè sóc anglòfil), però algú creu que es pot avançar cap a una Europa més unida si proliferen els referèndums per sortir-ne i per desmembrar els estats-membre? Una altra variant del mateix és l'expressió "jo vull votar", com si a Catalunya no estiguéssim votant cada dos per tres: dues de les tres darreres eleccions al Parlament han estat anticipades, i la darrera ja va intentar ser "plebiscitària". La democràcia és votar, però també és deliberar, governar, respectar les minories (coses que cada vegada practiquem menys), i bastir un marc institucional que faci algunes coses més difícils que d'altres.
4) Molts rutinàriament segueixen lamentant el poc cas que ens fan a Espanya (fins i tot alguns que no estan lluny del federalisme, però que són celebrats per autors que van arribar a dir que el PSC es trobava en una deriva feixista), ignorant la pluralitat de la societat espanyola (i les importants preses de posició dels principals partits i mitjans de comunicació progressistes, i de persones individuals fora de l’àmbit progressista), reflectida per exemple en la dada que el 40% veu amb bons ulls una reforma federal, de manera semblant a com intenten ocultar la pluralitat de la societat catalana. La grandària de les banderes oculta el fet evident que no es pot resumir la realitat de Catalunya i Espanya amb dos colors, ni tan sols amb dues nacions (Espanya i Catalunya són plurinacionals, cada vegada més pluri i cada vegada menys nacionals, potser).
5) Finalment, l’últim exemple de viure fora de la realitat el presenta avui l’economista Jordi Galí a El País. Galí diu que hi ha dos escenaris, un de separació amistosa, i un de separació amb ruptura entre Espanya i Catalunya. I després de dedicar un gran espai a la possibilitat d’una solució amistosa (que només la deu veure ell) dedica un breu espai a considerar l’altra possibilitat. És clar, en el primer escenari, Espanya acordaria recolzar la presència de Catalunya a la UE i tot aniria sobre rodes. En el segon escenari, de forma confusa i de pressa i corrents Galí diu que Catalunya no estaria a la UE. El Professor Galí diu amb la boca petita allò que un Sala i Martín diría sense embuts: “ens és igual sortir de la UE perquè són una colla de buròcrates i la independència de Catalunya està per sobre de la nostra pertinença a la Unió”. Com ja he argumentat en altres llocs, una Catalunya fora de la UE és l’opció d’una dreta anti-europeista (i també d’una esquerra aïllacionista).
Serien desitjables solucions que frenin la deriva trista de més i més amics cap a la lògica de les banderes (la tristesa que descrivia Stefan Zweig quan va esclatar la primera guerra mundial). Una nova constitució federal fruit d’un procés deliberatiu, i finalment aprovada en referèndum és la sortida lógica a la situació actual, la que té més aliats europeus, la que podria reunir més consensos si decidim allunyar-nos dels extrems i acostar-nos a la realitat dels fets i de les persones, que ara s’amaga sota les banderes. Hi ha 19 milions d’infants en risc de pobresa a Europa, 27% d’aturats a Espanya, 23% a Catalunya amb 50.000 infants amb problemes de nutrició. Aquesta és la realitat que amaguen les banderes. Aquests són problemes compartits: només els arregla una Europa unida que vagi resolent els seus problemes institucionals sobre la base de la regeneració democràtica (perdoneu que barregi conceptes, però és que jo no crec en els "eixos"), on el debat sobre si hi ha d’haver més o menys estats sigui totalment irrellevant.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada