La devaluació de les institucions catalanes

El registre d’adhesions a la campanya del dret a decidir que s’ha inventat el govern Mas no només hauria de fer reaccionar a qualsevol demòcrata, sinó que és un símptoma més de la devaluació de les institucions catalanes que està protagonitzant qui més s’hauria de preocupar de mantenir-ne el valor: el seu govern. Com va dir ahir un columnista, més que un procés per crear un estat seriós, tot plegat cada vegada s’assembla més a una campanya folklòrica, o potser millor a un joc de pistes en les colònies d’adolescents pròpies d’aquestes dates. El problema és que s’hi juga amb foc real, és a dir, amb les institucions per les quals hem lluitat i que paguem amb els nostres impostos. L’esmentat registre és només un exemple, de molts altres que il·lustren la degradació institucional que està patint Catalunya per obra i gràcia del seu govern i els partits que li donen suport. Em refereixo per descomptat als gravíssims casos de corrupció (sobre els quals CiU ha fet fins i tot menys autocrítica que el PP amb els seus, que ja és dir) que existeixen a Catalunya en relació al finançament il·legal de partits i al tràfic d’influències. Em refereixo a la creació del consell per la transició nacional; em refereixo a la banalitat permanent d’un Parlament que no deixa de donar voltes al dret a decidir mentre a Catalunya senzillament hi ha gana; em refereixo a la devaluació de la senyera, la nostra bandera nacional, que sembla que ha estat substituïda per una bandera que no és la que ens uneix; em refereixo a un president i a un portaveu que incompleixen sistemàticament la principal lliçó del president Tarradellas (“l’únic que no es pot fer és el ridícul”); em refereixo al sectarisme permanent de la televisió pública. Com han dit els principals científics socials que des de diferents punts de vista han estudiat el rol de les institucions en la societat (North, Bowles, Aoki, Acemoglu) hi ha institucions formals i no formals, i totes són importants per aconseguir la cooperació i acció col·lectiva dels membres d’una societat: no només importen les coses que es poden definir i catalogar com les que s’han anomenat aquí. També tinc la impressió que quelcom més important, però difícil de mesurar, s’està devaluant per la irresponsabilitat dels principals dirigents del nacionalisme català i els que els hi fan el joc: un cert sentit de la racionalitat, de l’autocontenció. No és pre-feixisme com he sentit dir en privat a persones amb més experiència i prestigi que jo, no té ni tan mala intenció ni tanta força, però s’assembla massa al clima que descriu Stefan Zweig a “El món d’ahir” en les pàgines on al·ludeix a l’inici de la primera guerra mundial: trencar ponts, negar valor a res que diguin els que no són “nostres”, oblidar-se de cop i volta dels valors universals, desfer les jerarquies morals, tergiversar el llenguatge per exaltar el patriotisme.