El llibre “El Danubi” de Claudio Magris, explica com al centre i a l’est del continent europeu, al llarg del curs del riu Danubi, se succeeixen les comunitats barrejades, i quan no és així, les comunitats devastades per les tragèdies i les neteges ètniques del passat. És impossible trobar un tros de terreny a Europa on no convisquin o hagin conviscut persones d’origen ètnic, religiós o lingüístic divers.
Anne Applebaum, a “Twilight of Democracy” (“El crepuscle de la democràcia”) comença el seu assaig contra el nacionalpopulisme narrant una festa de cap d’any al 1999 entre amistats seves a Polònia (la historiadora nordamericana està casada amb un polític polonès de centre-dreta) que ja s’ha fet famosa. Moltes d’aquestes persones avui no es parlen entre elles, i una bona part ha abraçat la causa del nacionalpopulisme i la democràcia il·liberal. No costa gaire fer el paral·lelisme amb les nostres pròpies festes i les amistats que hem perdut o hem vist allunyar-se en els darrers anys. També tenim la nostra particular llista de companys de viatge fins fa 10 o 15 anys (als quals es pot recordar en festes, però també en reunions al més alt nivel discutint com frenar l’avenç de l’independentisme), que avui o discretament s’han passat al nacionalpopulisme o obertament acusen als seus ex companys de repressors o (en algun cas aïllat) s’afegeixen a campanyes de linxament contra ells a les xarxes.
Applebaum recorda l’accident d’avió a Smolensk que va acabar amb la vida d’un dels germans Kakcysnki, que semblava que havia de ser un moment de reconciliació (com el 17-A a Catalunya?) i que en canvi va servir per exacerbar les teories conspiratives, fins al dia d’avui. O explica com la televisió pública, la seva TV3, tant a Polònia com a Hongria, va acabar en mans de fanàtics que han fet tot el possible per aguditzar les divisions i, en el seu cas, l’anti-europeisme. L’autora també es refereix a les dificultats d’entrar en diàleg amb els nacionalpopulistes, tan donats al “whataboutisme”, del qual he parlat anteriorment en aquest blog. I esmenta algun intel·lectual nordamericà que als anys 1990 s’esgarrifava de la deriva nacionalista a Iugoslàvia, i que vint anys després recolzava la deriva nacionalpopulista de Trump. També tenim algun cas semblant aquí. La historiadora nordamericana es refereix a equivalents nacionalpopulistes en diferents països, i per al cas espanyol amb raó esmenta el cas de VOX, encara que també fa alguna referència al més subtil (per a la gran premsa internacional) cas del nacionalpopulisme català, entre altres motius com un dels factors que més ha contribuït a l’ascens de VOX.
Per la seva part, Joan Salicrú, a “Bosnia. La guerra que no ens van explicar”, raona com la guerra que va devastar aquella república exiuogoslava, no en va tenir res, d’inevitable, sinó que va ser promoguda per les èlits postcomunistes que van atiar els sentiments ètnics i exagerar les diferències lingüístiques i religioses dintre de la seva comunitat. Les divisions ètniques no van ser la causa de la guerra, sinó la seva conseqüència. Salicrú ens recorda també el rol que la televisió de titularitat pública va jugar en atiar els fanatismes, com ens recorda com era més fàcil que aquestes estratègies penetressin a les zones rurals abans que les més diverses i complexes zones urbanes. Amb la prudència que exigeix no banalitzar una guerra on van morir més de 100.000 persones i moltes més van resultar desplaçades o refugiades després d’una neteja ètnica horrorosa, l’autor no s’està d’emetre alguns missatges a mode d’advertiment sobre els nostres propis nacionalismes.
Els acords de pau de Dayton, que consagren un estat bosníac dividit per una lògica ètnica, reprodueixen l’error intel·lectual i moral que també hi ha al darrera de la “solució dels dos estats a Palestina/Israel”; són paus que només posen les bases de la propera guerra, perquè donen per bones les divisions per raons ètniques o religioses, en comptes de fomentar la convivència entre persones ciutadanes sota unes institucions i unes normes compartides.
El llibre de Salicrú és un bon complement del documental sobre el judici de Mladic (el líder militar dels serbis de Bòsnia), que es pot veure a Filmin (es pot comprar per separat per menys de 3 euros, no cal estar abonat). O del llibre de Clara Usón sobre la filla de Mladic, “La hija del Este”. No obstant, aquest documental comet un error del qual t’immunitza el llibre del periodista català, l’error d’etiquetar ètnicament les persones amb molta facilitat, quan aquestes etiquetes són exagerades, i només responen a emfatitzar una dimensió de la identitat, de les moltes que podem tenir (com diria el gran economista Amartya Sen). L’error del “tagging” és el mateix que es va cometre a Irlanda del Nord, al Líban i a la fragmentació europea entre les dues guerres mundials, amb desiguals resultats pel que fa al manteniment de la pau. Té raó Salicrú quan diu que només una Europa integrada sense fronteres ens pot alliberar per sempre de la temptació d’aquestes etnocràcies.
Nosaltres no tenim un Mladic, ni les nostres desgràcies es poden acostar a les tragèdies de Bosnia i l’antiga Iugoslavia. Potser perquè aquí som més rics en promig i el cost d’oportunitat del conflicte és més alt, potser perquè les institucions aquí resisteixen millor que a la Iugoslàvia post-Tito. O potser sóc massa optimista. Convé escoltar a Mladic al final del documental sobre el seu judici, quan diu que no reconeix cap tribunal que no sigui el del seu “poble”, i quan es defensa dient que el judici és un “Atac al poble de Sèrbia i la seva llibertat”. No tenim un Mladic, però tampoc cal que ens sobrevalorem excessivament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario