Quan altres han fet de forma vergonyant la trajectòria inversa, Xavier Muñoz era una persona que va col·laborar amb Jordi Pujol als anys 1950, i que després se’n va distanciar per abraçar el federalisme, sense tornar a caure mai en les hàbils xarxes del pujolisme.
Jo el vaig tractar a finals del segle XX en dos episodis. Primer, crec que abans de 1990, quan ell era President de l’associació Barcelona Enllà, jo en vaig ser durant un temps gerent, una feina a temps parcial que compaginava amb els meus estudis i la presència a la direcció de la Joventut Socialista de Catalunya. Després, a partir de 1991, vam coincidir com a regidors de la Barcelona Olímpica fins a 1995.
El meu record és el d’una persona amable, culta i simpàtica: un burgès il·lustrat que havia estat empresari, i que abraçava les idees de la socialdemocràcia i del federalisme, de les quals no se separararia mai. A diferència d’altres persones del seu entorn social, el “procés” no sols no el va fer dubtar, sinó que el va refermar en les seves idees progressistes i federals, potser perquè venia escarmentat de feia dècades dels mètodes del pujolisme.
En una entrevista que li va fer no fa molt Siscu Baiges a Catalunya Plural, deixava clar que no s’empassava cap dels tòpics del processisme: “Simulacres sobre operacions radicals que només admeten el sí o el no són un joc d’artifici confús. Inacceptables. Si a més pretenem basar-hi una nova legalitat utilitzant un sistema sense garanties, el que fem és enganyar.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario