domingo, 18 de octubre de 2020

Les paraules de Carod a "Federal" i l'independentisme tronat i nacionalista

Els qui encara no hagin vist "Federal", el documental d'Albert Solé emès per fi ahir a la televisió pública catalana (per bé que amb 3 anys de retard, coincidint amb un partit del Barça i sense fer-ne publicitat), el poden veure ara a la carta amb tota tranquil·litat, clickant aquí.
Les persones que l'hagin vist apreciaran que es tracta d'un documental de tesi, però plural i reflexiu. Ja ens agradaria que la najoria de programes polítics a la televisió pública catalana tinguessin aquest to. Hi parlen personalitats internacionals, i també representants de la política d'un ventall que va des de Carod-Rovira fins a García-Margallo, passant per Monedero, Solana, Jiménez Villarejo i altres.
Per fer aquest tipus de documentals polítics, ja sigui "Federal", "La Pelota Vasca", "Ferida Oberta" o "ETA. El final del silencio", habitualment es graven hores de declaracions de diverses persones, i al final es fa una selecció. En el cas de "Federal", tot i que Carod-Rovira hi té un paper destacat, d'alguna manera representant un independentisme suposadament dialogant i civilitzat, tenim evidència que Albert Solé en va descartar algunes de les seves declaracions, no sé si per no posar-lo massa en evidència. Ho sabem perquè en el tràiler promocional de la pel·lícula (minut 3.13), hi apareix Carod-Rovira amb la mateixa escenografía de la versió final, dient textualment que "no es pot federar allò que és diferent" (cosa que no apareix al documental final). Podria ser que ens falti context per afirmar amb rotunditat que es refereix a Catalunya i Espanya. Però si s'hi refereix, el director del documental li va fer un favor a Carod treient això de la versió final, perquè que una persona (com la majoria de catalans i catalanes) amb sang de la resta d'Espanya, digui que Catalunya i Espanya són tan diferents que no es poden federar, frega el ridícul. No només més de la meitat de la ciutadania té lligams de sang o lingüistics amb la resta d'Espanya, sinó que som semblants en moltes altres coses, com la religió (o absència d'ella), la gastronomia, els hàbits, les aficions esportives, la majoritària vocació europeista... És cert que costa més federar coses que són més diferents, però també és cert que la federació és necessària precisament perquè hi ha diferències. De fet, com va dir una vegada l'actual regidor de Barcelona i editor Joan Ramon Riera, el federalisme és dret a la diferència sense diferència de drets.
Això no vol dir que el que va quedar a la versió final de les paraules de Carod-Rovira no pugui ser objecte de crítica, o almenys de reflexió sobre les pròpies contradiccions del personatge i del moviment. Carod s'esforça per desmarcar-se del que ell anomena expressions "tronades i nacionalistes" d'un cert independentisme, i reclamar un independentisme cívic i racional. Contrasten aquestes paraules amb la seva reflexió recent sobre si va ser una bona idea no deixar que antics sectors catalans partidaris de la "lluita armada" accedissin al cos de Mossos d'Esquadra. O fan pensar sobre com de tronat i nacionalista va ser anar a pactar, amb els ulls tapats, sent president de la Generalitat en funcions, amb la cúpula d'ETA, que aquesta no seguiria actuant a Catalunya però sí a la resta d'Espanya. Tant de bo que emergeixi aquest independentisme cívic i racional (alguns pensem que si emergeix, renunciarà a la independència com objectiu a curt i mig termini, com a mínim), però no és el que ha dominat, sens dubte en espais com les xarxes socials, però tampoc no ho ha fet en la trajectòria de persones aparentment calmades com Carod-Rovira.
Finalment, l'ex-líder d'ERC no pot evitar en les seves reflexions al documental aferrar-se a un tòpic, que també han contribuit a difondre com a excusa per tapar la seva mala consciència, algunes persones amb un passat d'esquerres o federalista que han abraçat l'independentisme (almenys abans d'adonar-se que s'estaven abraçant a la versió catalana dels corrents nacional-populistes internacionals). Em refereixo a l'argument que és tan difícil la independència com el federalisme. Aquesta falsa equivalència, tan habitual en aquells que estan mancats del coratge per enfrontar-se al nacional-populisme, no s'aguanta en la realitat dels fets. La realitat és que avui Espanya i Europa ja han fet una part del camí cap a una evolució federal, i aquesta evolució continuarà. No pot haver-hi cap equivalència amb un moviment que ha promès una "desconnexió" dicotòmica que no acaba mai de produir-se, i només serveix per enganyar molta gent i evitar la rendició de comptes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario