En el seu confús discurs al Parlament de Catalunya del dia 10 d'Octubre, el president de la Generalitat Carles Puigdemont va demanar que Europa s'impliqui a fons en la recerca de la solució al problema de Catalunya. I Europa ja ho ha fet. Seria una feinada afegir aquí tots els links a declaracions i pronunciaments de representants de les institucions europees: Tusk, Juncker, Macron, Gabriel... Destacaré per la seva brillantesa i claredat el discurs del líder liberal europeu, Guy Verhofstat, apostant sense embuts per estructures federals. I també les paraules entenedores del portaveu del Parlament Europeu, el català Jaume Duch (forma part del "poble de Catalunya"?). Innumerables columnistes i assagistes s'han pronunciat en una direcció semblant, com l'escriptor i professor de la Universitat d'Oxford Will Hutton. El mateix es pot dir de tota mena de publicacions prestigioses, des de The Economist fins a Charlie Hebdo passant per Le Monde. No es pot dir que no s'hi hagin implicat a fons, i ho han fet amb un missatge molt clar: cal avançar cap a democràcies federals, en les quals no hi poden tenir cap lloc nuclis de poder que escapen a la legalitat democràtica. La ciència del diàleg ens explica que posar-se d'acord és més fàcil quan hi ha mediadors autoritzats que parlen clar i que no es limiten a asseure's a una taula. Puigdemont va encertar quan va veure que el mediador més qualificat era Europa, per no dir l'únic possible. Per una vegada, li dono la raó. Com diu l'editorial de La Vanguardia, és clar, la contundent reacció europea deixa en un panorama desolador als qui s'havien empassat alguns dels arguments màgics de l'independentisme radical. Mentrestant, els ciutadans demòcrates, pensem el que pensem, hauríem d'estar agraïts als federalistes europeus que han sortit en defensa dels nostres drets. Seria inversemblant que un grup que decideix saltar-se la legalitat democràtica, per gran que sigui en un territori, pugui privar-nos dels drets que tenim com a ciutadans europeus, que no són altres que els drets humans, l'accés a la moneda, la llibertat i la mobilitat. Gràcies, Europa, per defensar els nostres drets com a ciutadans europeus. Encara passaran coses, però ha quedat clar què és el que volen les institucions europees i els governs i principals forces polítiques de la UE. Passaran coses perquè malgrat que els acords són possibles quan hi ha una forta pressió de l'únic mediador creïble de facto (Europa), segueix havent-hi també molta pressió en contra del diàleg, donat que del conflicte s'extreuen rèdits, com s'ha explicat en el Washignton Post. Alguns quasi llencen la tovallola, i com López Basaguren diuen que avui és quasi inútil practicar amb alguns qualsevol intent de debat racional que posi en qüestió la construcció argumental fantasiosa de l'independentisme radical. I certament és difícil treure-li la raó quan veiem tuits com el d'Ernest Maragall el dia 12 d'Octubre: "ahir al Congrés, avui a Pça Catalunya el mateix missatge: rendició o repressió @krls @junqueras és hora d'assumir el risc de la llibertat". Si això ho diu una persona que porta el cognom Maragall, què deuen dir els nanos d'Arran... Serà necessari algun mecanisme per incentivar l'acord dintre de les institucions democràtiques, per arribar a reformes que permetin el consentiment d'un 75 o 80% de la ciutadania. L'Església a l'Edat Mitjana es va inventar els cònclaves, per tancar i deixar sense menjar (en les primeres èpoques) els cardenals fins que assolissin una majoria de dos terços a favor d'una candidatura amb un fort consens. A la mateixa Unió Europea, l'article 50 posa una data límit (2 anys) per assolir un acord amb un país que surti de la Unió, i si no s'arriba a un acord els costos per a les parts són enormes. No sé si una aplicació "tova" de l'article 155 de la Constitució espanyola i/o la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya per aquesta via pot fer aquesta funció. Però si el Sr. Puigdemont no fa cas als mediadors que ell mateix va invocar, no tindrem més remei que provar-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario