jueves, 28 de abril de 2016

Un CIDOB a la Internacional Nacionalista?

Fa uns anys, el CIDOB estava dirigit per Pep Ribera, un veterà activista procedent de Cristians pel Socialisme que va desenvolupar un centre que amb els anys es convertiria en un think tank de referència sobre relacions internacionals i cooperació, ubicat al cor de Barcelona. Amb el creixement va venir la col·laboració a fons amb l'administració, i al capdavall la dependència d'ella. Això ha volgut dir caure en el vici de fer dependre la direcció del CIDOB de les majories polítiques, i des que les esquerres van deixar de governar a Catalunya l'any 2010, el CIDOB ha estat dirigit per l'ex euro-diputat convergent Carles Gasòliba. Aquest ex polític, però, una persona moderada, ha tingut el bon criteri de mantenir uns mínims de pluralitat, tot i que s'ha hagut d'empassar estudis tan lamentables com el que va dirigir un radical independentista sense coneixements d'economia, anomenat Marc Gafarot, sobre les suposades conseqüències econòmiques de la independència de Catalunya, sobre el qual vaig escriure en un article a Agenda Pública. Entre la presidència de Gasòliba i la direcció de l'economista Jordi Bacaria, el CIDOB ha aconseguit malgrat tot mantenir un cert prestigi. Això s'ha acabat: Gasòliba ha dimitit per les pressions dels sectors independentistes per convertir el CIDOB en un altaveu de les seves tesis. És clar que impulsar un think tank sobre cooperació internacional i promoure el nacionalisme radical són dues coses força incompatibles. O no, com diria un famós nacionalista espanyol. Per exemple, els nacionalistes populistes de diferents països cada vegada estan més ben relacionats. La Lliga Nord italiana, per exemple, el principal suport estranger de l'independentisme català, ha presumit recentment del seu suport al líder populista (per dir-ho d'alguna manera) de la dreta dels Estats Units, Donald Trump. Si el CIDOB vol seguir sent un centre de referència a nivell internacional i a la vegada ser un altaveu de l'independentisme català, pot afegir-se a la nova Internacional Nacionalista, un nom paradoxal que no obstant podrien promoure amb entusiasme no només els "leghisti" norditalians i Trump, sinó també els independentistes britànics, Marine Le Pen, i els partits populistes de dretes que comencen a espantar a la gent de bé per tota Europa. Curiosament, tots aquests nacional-populistes, que com els catalans estan obsessionats a buscar suports internacionals, s'indignen quan un líder internacional, com Obama, diu exactament el contrari del que voldrien ells. Mentrestant, encara hi ha ingenus, es diguin Romeva, Comín o Mohedano, que es creuen o ho fan veure (encara que sigui robant marques i petits moviments que van crear altres amb l'objectiu de promoure valors oposats als que ara defensen, com Avancem) que es dediquen a esquerrenitzar el "procés", quan l'únic que fan es vendre's barat a una estratègia de desactivar les poques institucions que poden arribar a fer una tasca eficaç de promoció de les idees de progrés a Catalunya. I ara que hi penso, és ben evident que no són les úniques institucions que s'estan carregant, és clar. Què en quedarà, de tot plegat?

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada