domingo, 10 de enero de 2016

Justifica Puigdemont empassar-nos a Rajoy?

En el darrer regat del procés independentista català, el número 4 de Barcelona ha designat president el número 3 per Girona de la candidatura que es va presentar a les eleccions. Els votants ni sabien qui era el tal Puigdemont, que no va a anar a cap debat ni es va passejar per Catalunya per conèixer una mica els seus problemes: sap Puigdemont on està el barri de Llefià? Ha estat alguna vegada a la Mina? Sabria distingir entre Ciutat Meridiana i l'Avinguda Meridiana? Puigdemont empetiteix l'independentisme: el fa més rural sense que tingui cap contacte ni cap capacitat per trobar cap més suport internacional que els que va trobar Artur Mas (la xenofòbica Lliga Nord). A mi em toca renovar-me el passaport i el meu passaport juraria que serà l'espanyol per bastants anys. Justifica el disbarat democràtic que suposa la humilant claudicació de la CUP que ara el PSOE hagi de recolzar el PP? No veig per què, perquè amb aquest darrer regat l'independentisme no s'ha fet més fort, sinó més dèbil. El que estan demanant a crits Catalunya i Espanya és una apertura federalista espanyola i europea que s'oposi a l'enroc de la deriva identitària i populista que viuen, entre altres societats, la catalana. El primer pas pot ser triar un president del Congrés de Diputats amb capacitat de diàleg amb totes les forces polítiques, inclosos Podemos, el Partit Nacionalista Basc i el PP (Patxi López seria un bon nom). El segon pas escoltar respectuosament la proposta de Mariano Rajoy si és que arriba a produir-se, i que en el discurs d'oposició Pedro Sánchez li expliqui a ell i a tota l'opinió pública, que té idees millors. El tercer pas, procedir a la investidura de Pedro Sánchez, on ofereixi el bon programa que el PSOE va presentar a les eleccions (incloent la proposta federal), obrint-se a ampliar les polítiques socials i les propostes de regeneració democràtica, començant per la pluralitat i independència dels mitjans públics de comunicació i els organismes reguladors. Aquest programa hauria de ser recolzat afirmativament per Podemos i el Partit Nacionalista Basc, i rebre l'abstenció de Ciutadans (en coherència amb el seu tarannà reformista, que sembla que ha abandonat misteriosament des del darrer dia de la campanya electoral) i potser algun altre nacionalista com Campuzano si és que encara no l'han defenestrat els talibans de Convergència. Sánchez hauria de proposar una reforma constitucional creant un grup de treball presidit per una persona d'esperit federalista del PP, de l'estil de l'actual ministre Margallo. Si la reforma constitucional federal no la recolzen a més del PSOE i el PNB almenys el PP i Podemos, no cal continuar, i ens dediquem a fer una interpretació federalista de la Constitució actual. En tot moment, el líder del PSOE ha d'oferir lleialtat i voluntat reformista respecte a les institucions europees, i incloure com a proposta de personalitats rellevants per al seu govern a persones de presitigi socialistes i no socialistes respectades a Europa. És tot això el que els anglesos anomenen "wishful thinking"? Jo crec que és el que acabarà passant, i que com més aviat ens hi posem millor. L'alternativa és la paràlisi absoluta, i esperar entre tots que peti Europa perquè l'apoteosi dels nacionalismes es faci realitat i personatges com Vladimir Putin ho celebrin amb una ampolla de Vodka.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada