El fracàs de les privatitzacions catalanes i la inutilitat de les comissions d’experts

Contra el que es pensa convencionalment, una privatització per si sola no millora les finances públiques. Una política d’ajust pressupostari no s’hauria de basar mai en privatitzar, a no ser que s’intenti enganyar al ciutadà. Privatitzar vol dir que el sector públic ven un actiu al sector privat. Amb un actiu per definició s’obté un fluxe de rendes al llarg del temps. El valor de l’actiu avui és el valor present del fluxe de rendes futures. Si el sector públic ven un actiu, rep diners avui a canvi de deixar-los de rebre en el futur. Des del punt de vista intertemporal, la transacció és neutral en les finances públiques. L’excepció (sens dubte rellevant) té lloc quan l’operador privat és més eficient que el públic, i (molt important!) aquests guanys d’eficiència els pot capturar el contribuent gràcies a una licitació competitiva que permeti que l’operador transfereixi al sector públic els guanys d’eficiència per la via del preu de la privatització. Als meus estudiants els poso habitualment l’exemple d’una vaca: si el govern es ven una vaca, perd els ingresos futurs de la llet, i això no queda compensat per la venda a no ser que el comprador privat sigui més eficient que el govern munyint vaques i aquesta superior eficiència es reflecteixi en el fet que li pagui al govern molt per la vaca. Per altra banda, les privatitzacions donen bons resultats per als consumidors quan no hi ha poder de mercat (monopoli o oligopoli) o aquest està ben controlat per la via de la regulació o la política de defensa de la competència (tot això ho explica John Vickers al New Palgrave Dictionary). Per altra banda, els contractes de col·laboració públic privada poden ser útils quan es tracta de construir noves infraestructures sobre les quals operi un servei que sigui gestionat per la mateixa empresa que fa la construcció (així l’operador té en compte la influència de la construcció en el cost i qualitat de la prestació del servei). Això ho saben bé quatre o cins dels membres del CAREC (el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, que assessora el govern de la Generalitat), incloent el seu president, que també ho és d’una de les principals multinacionals que operen en el sector de la col·laboració públic-privada (deixem de banda en aquest post els problemes de sospita de captura del govern per grans interessos privats que pot aixecar aquest fet). Com ho sé jo pobre de mi, que alguns d’aquests assessors això ho saben bé? Perquè els conec i almenys he treballat amb tres dels membres del CAREC. Aquest organisme està format en la seva majoria, a diferència del Consell per la Transició Nacional, per persones de prestigi i bons-es professionals. Sorprenentment però cap dels seus 18 informes des que fou creat en 2011 ha estat dedicat a les privatitzacions, malgrat que aquesta era una de les principals estratègies del govern català per millorar les seves finances. Difícilment hi havia un tema més urgent i important, i sobre el qual el CAREC estigués més ben qualificat, que aquest, tenint en compte el drama de les finances públiques catalanes.

Les privatitzacions recents de la Generalitat han estat un fracàs estrepitós: s’han privatitzat monopolis que no hi ha cap garantia que estiguin ben regulats (però tampoc no hi havia notícies que estiguessin especialment mal gestionats), i les transaccions de privatització han estat un fiasco total. En un cas (Aigües Ter-Llobregat) la Generalitat ha estat obligada a anul·lar el concurs de licitació. En un altre (Túnels del Cadí) l’adjudicatari es va vendre amb posterioritat la seva part de la concessió per molt més del que va pagar inicialment, senyal clar que el preu de la privatització no permetia que el contribuent capturés els guanys d’eficiència (o derivats del poder de monopoli del concesionari).

Per què serveix llavors el CAREC? Perquè el president de la Generalitat es faci fotos amb persones de prestigi i sembli que fa coses assenyades. Fan informes no remunerats sobre qüestions genèriques i sobre els quals no se’ls poden demanar comptes. Si assessoren sobre la reactivació econòmica i el creixement, no sembla que aquests s’hagin produit. És culpa d’ells? És clar que no. Però seria molt millor que si hem de confiar en experts, aquests assessorin sobre qüestions específiques sobre les quals es pugui avaluar el seu input. I que se’ls pagui bé, i que sapiguem quan temps dediquen a aquesta feina. Molts d’aquests experts també saben que la teoria dels incentius explica que acostumem a fer bé la nostra feina quan aquesta està ben delimitada i es pot observar amb precisió la relació entre l’esforç que hi esmercem i el resultat observable que es deriva del mateix. Per diferents raons, acostumo a desconfiar de la gent que dedica els millors anys de la seva vida a feines no remunerades.