Adaptades a la situació present es podrien
resumir de la forma següent:
Com a catalanistes en el moment present hem
de defensar que el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur mitjançant una
consulta legal i amb pregunta clara (no com la que volen imposar sense pacte).
Sento dir, en contra del que es predica, que els models que es posen sobre la
taula sigui Escòcia o Quebec, en cap cas han presentat una consulta del si o si
sino que han esperat el moment oportú per pactar la forma de fer-la, la
pregunta i el moment. Simplement això és el que reclamem en el nostre cas, ni
més ni menys que el que han fet els altres casos que avui es posen de model. I
la capacitat política dels dirigents que avui tenim es veurà en la seva
capacitat d’aconseguir aquest objectiu, pactar una consulta. I la majoria dels
socialistes, jo mateix, votaré per una sol.lució federal al problema que avui
Catalunya té plantejat. El fet que un 40% de la població mundial visqui sota
sistemes federatius diu molt de la bondat del sistema que ha resultat bastant
efectiu en la resolució de problemes. I afegeixo que és una sortida positiva (no
sóc partidari dels trancaments que se sap com es creen però que no es
controlen) que pot ajudar a crear una Europa federal de veritat on els estats
deixin pas a les comunitats reals. Aquest ha estat i continua essent el meu
objectiu final. I crec que aquestes idees estaven presents en la majoria dels
que vàrem fundar el PSC. El nostre objectiu és una Europa federal i crear nous
estats no va en aquesta direcció.
Com a socialistes defensàvem i hem de
defensar mesures que ajudin a disminuir l’atur i les desigualtats.
Sabem que l’austeritat aplicada de forma indiscriminada
tant a Europa, Espanya com a Catalunya provoca més atur i més desempar de la
gent que està en risc d’exclusió social. Un exemple rellevant és la minva de diners
dedicats a serveis bàsics. Especialment flagrant és la minva de pressupost per
ensenyament, recerca i innovació, un dels capitals que ens pot ajudar en la
sortida de la crisi. I també sabem que la política de la dreta no sol.luciona
aquests problemes. Sabem també que la falta de solidaritat en els ajustos
pressupuestaris han augmentat de forma alarmant la desigualtat. Espanya i
Catalunya són els llocs de la Unió Europea on més han augmentat aquestes
desigualtats (avui encara el diari diu que el 10% dels més rics ha augmentat el
seus bens 7,5 vegades més que el 10 % dels
més pobre una dada esgarrifadora pels que creiem en la justícia
social). Contra aquestes polítiques necessitem un PSC fort que faci sentir la
seva veu i busqui els pactes convenients per donar el tomb necessari a aquestes
polítiques.
I finalment ens declarem demòcrates i avui
la democràcia corre certs perills que cal afrontar. La lluita decidida, sense
concessions, contra la corrupció (que no és solament dels polítics sino un
fenomen social de llarg abast). Cal promocionar una democràcia més directa, més
participativa que comporta l’obertura dels partits a la participació dels
ciutadans usant els recursos tecnològics que avui tenim a l’abast. Segurament
que una llei que permeti amb unes condicions mínimes convocar referèndums sobre
temes candents com es fa a les democràcies més avançades poddria ajudar a
retornar el paper que la política ha de jugar.
I aquí voldria fer un parèntesis per dir
que tot això sols es pot aconseguir amb un partit d’ampli espectre. Partits
petits molt cohesionats ideològicament quasi mai han aconseguit canviar la
societat en els països democràtics. Són les formacions d’ampli espectre però
amb objectius clars les que aconsegueixen obrir camí. Em sorprèn que aquí i
ara es digui que el PSC és inviable, sembla que un partit no pugui tenir
corrents diferents. N’hi ha algun que no els tingui? Si miren amb ulls naifs
l’espectre polític català potser veuran que en Duran Lleida és secretari
general d’una formació a la qual pertany el president que diu liderar el procés
sobiranista, que ERC està dividida entre els que volen fer una política més
social i els que pretenen amagar els problemes socials amb l’argument que
quan siguem independents tot estarà sol.lucionat. I què hauríem de dir
d’Iniciativa en què conviuen sobiranistes i federalistes i potser alguns més
sense aparents problemes? Sincerament no sé per què la premsa parla tant de la
inviabilitat d’un projecte. Sóc dels que creu que cal refer el projecte des de
les bases perquè si alguna cosa falla són les idees que clarifiquin, motivin i
facin avançar el país cap els objectius que ens proposem. I en això, en les
idees crec que en el PSC, però no sols en el PSC, no anem sobrats ni a
Catalunya ni a Espanya.
Per tot això em declaro convençut que el
projecte que vàrem ajudar a construir fa 35 anys continua vigent i cal fer els
esforços necessaris per tal d’aconseguir redreçar el partit perquè estem segurs
que Catalunya necessita un partit com el PSC. Ho hem de fer sense presses però
sense pausa, amb determinació. Això, que no és poc, és el que ens cal, allò que
qualsevol partit que vulgui transformar la societat hauria de fer de forma
permanent, debatre i presentar a la societat un projecte engrescador amb
objectius clars. Des del meu punt de vista, és un objectiu perfectament
abastable sobretot si tots posem pel davant les idees i els objectius que la societat
requereix a les ambicions personals.
Francesc Esteva
Va ser:
Dirigent del
PSC-Reagrupament (des de la seva fundació a la qual va participar)
Membre actiu del
procés que va conduir a crear el PSC
Representant del
PSC al comité federal del PSOE durant 4 anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario