-El federalisme constitueix la millor arquitectura
institucional per a l’economia del segle XXI. L’estat-nació tal com l’hem entès fins ara és una institució en declivi
des del punt de vista econòmic i social: la majoria de les societats són
plurals i diverses i vivim en un món
interconnectat que es planteja enormes desafiaments globals. El federalisme,
que té fortes arrels a Catalunya i Espanya, forneix uns exemples (grans
agregacions democràtiques com Canadà, Estats Units, Austràlia, Índia, Alemanya,
Suïssa, i Espanya i la UE són federacions en construcció) i uns principis de referència
flexibles que permeten fer compatible la diversitat i la democràcia: la majoria
de ciutadans del món que viuen en democràcia ho fan en federacions.
-Els consensos socials del segle XXI s’han de
construir a una escala que superi l’Estat-nació, en el cas europeu al voltant de la Unió Europea,
que avui està sotmesa a fortes pressions sobiranistes i de replegament
nacionalista i identitari, en un moment en què la unió és més possible i
necessària que mai, especiament en la zona euro. La unió monetària és inestable
si no va acompanyada d’una unió fiscal, una unió bancària i una unió política. L’alternativa
són mercats desregulats o protegits on les jurisdiccions competeixen per
atraure factors productius reduint impostos i estàndards regulatoris. El
consensos socials de les democràcies que es van desenvolupar al segle XX es
construïen al voltant dels estats-nació, però això ja no és viable donada
l’economia globalitzada i la mobilitat del capital.
-Els mercats han de ser governats i ho han de ser en
l’escala òptima: els mercats avui
són internacionals i fluids, no sempre tenen fronteres precises, però el que és
segur és que no s’esgoten en els límits de cadascuna de les velles nacions
petites o grans d’Europa: els poders públics que han d’acompanyar els mercats a
Europa han de ser cada vegada més els poders democràtics d’una unió més
estreta, i per sota d’ella els estats han de perdre sobirania i hi ha d’haver
una forta riquesa i innovació institucional sense trencar la convivència ni la
legalitat democrática.
-No es poden resumir els beneficis del federalisme
a Catalunya, Espanya i Europa en un número, ni els beneficis o perjudicis de crear un nou estat de la mateixa forma
(els que fan aquest exercici mostren un gran coratge, però els seus resultats
són tan bons com els supòsits sovint heròics que fan en un context de gran
incertesa): les estructures federals de govern tenen el benefici de poder
abordar la intervenció pública en cada cas a l’escala més propera a l’òptim, sense
generar incerteses innecessàries, i d’aquesta manera permeten obtenir guanys en
eficiència i equitat, en benestar per a la ciutadania. Això és molt difícil de
resumir en un número, però afecta la regulació financera, la política
monetària, les polítiques de solidaritat, la convivència, la protecció del medi
ambient i la construcció d’infrastructures, o la provisió de béns públics
(defensa, relacions internacionals, polítiques lingüístiques), entre moltes
altres actuacions públiques.
-Els grans problemes que tenim els catalans són problemes compartits
amb ciutadans de la resta d’Espanya, d’Europa i en molts casos de tot el món:
la majoria d’aquests problemes no tenen solució en el marc exclusiu de
l’estat-nació: cal una Europa governada per les institucions pròpies del
federalisme democràtic (govern multi-nivell, sobirania i responsabilitats
compartides, relació directa dels governs amb els seus contribuents, criteris
clars de solidaritat interterritorial). No diem que aquests problemes només
depenguin de l’arquitectura institucional, però aquesta facilita el context i
la promoció de normes escrites i no escrites de cooperació on els problemes es
poden abordar i resoldre. Espanya és un país on s’ha produit una gran
descentralització de la despesa però segueix tenint caracterísqiques d’un estat
unitari que s’han de corregir. La solució no és donar privilegis a Catalunya o
buscar-los, sinó seguir reformant Espanya en una direcció federal i en
l’horitzó d’una Europa sense fronteres.
-La concentració creixent de la riquesa a nivell
internacional ha de tenir una resposta en el context d’institucions i principis
federalistes. La concentració
creixent del capital i el frau fiscal organitzat a nivell internacional estimat
al voltant del 10% del PIB mundial són fenòmens molt preocupants que amenacen a
la democràcia, també la nostra. La resposta a aquest desafiament depassa
totalment les potencialitats de l’estat-nació i la resposta ha de ser
internacional. La idea pikettiana d’un impost progressiu internacional sobre la
riquesa és factible en el context d’una Europa unida, especialment a partir de
la unió fiscal de la zona euro.
-L’economia necessita bones institucions: institucions de qualitat com a
béns col·lectius en un món de sobiranies compartides i solapades només són possibles
en federacions democràtiques. Institucions que no parteixin del
reconeixement de la diversitat i de la necessitat de cooperar amb els veïns
corren el risc d’oferir solucions aparentment senzilles a reptes
multidimensionals i a allunyar-nos d’una democràcia participativa i
deliberativa que busqui solucions racionals a la complexitat. Les conseqüència
en el millor dels casos poden ser el xovinisme i els estereotips i en el pitjor
pot ser la violència. Les normes socials de cooperació s’han de cultivar i
expandir; el federalisme promou institucions que treguin el millor que tenim
els humans en aquest sentit.
-En una Espanya federal s’hauria de fer un ús
transparent i neutral del càlcul de les balances fiscals. Amb el mètode correcte, el del fluxe benefici,
les balances fiscals neutralitzades (és a dir, descomptant els efectes del
cicle econòmic) equivalien a un saldo estimat desfavorable a Catlaunya del 5,7%
del PIB aproximadament entre 2006 i
2010. Això és una diferència petita d’un 1% del PIB aproximadament (la xifra
exacta depèn dels supòsits que es facin) si ho comparem amb el que resultaria
d’un sistema raonablement distributiu on
es recaptés d’acord amb la renda i es gastés d’acord amb la població. De totes
maneres, el cicle és important, i en els anys de major crisi, el saldo realment
observat ha estat molt petit, i fins i tot en 2009 va ser favorable a
Catalunya. Això vol dir que l’Estat central, en exercici de les seves
competències, ha realitzat un rol estabilitzador molt important per a Catalunya
en els anys de la crisi.
-Alguna instància superior ha de jugar un paper estabilitzador en
territoris tan sotmesos al cicle com Catalunya: ara ho fa Espanya, i en el
futur ho ha de seguir fent junt cada vegada més amb Europa, i en una Europa
unida amb un pressupost que permeti fer polítiques d’estabilització el dèficit fiscal
estarà lluny de desaparèixer, perquè les desigualtats entre estats membre a
Europa són més grans que entre regions espanyoles, Catalunya està per sobre de
la mitjana de renda de la UE, i el
pressupost de la UE ha de créixer necessàriament si avancem cap a una Europa
unida, com és desitjable .
-El problema principal del finançament autonòmic
no és el saldo fiscal, sinó la manca de criteris transparents. Són necessaris criteris i principis de
solidaritat interterritorial clars i acordats, que siguin objecte de seguiment
per part d’una autoritat fiscal de govern compartit, pròpia d’un estat federal.
Aquests criteris han d’incorporar el criteri de solidaritat que cobreixi a tots
els ciutadans per igual respecte als riscos bàsics, i que reconegui el criteri
d’ordinalitat com a principi que dongui estabilitat política al sistema i
incentius a la productivitat i recaptació fiscal en tots els territoris.
-El sistema de finançament previst a l’estatut de
2006 s’ha de reivindicar. Els
apartats de finançament autonòmic de l’estatut d’autonomia de 2006, recollits
almenys conceptualment en el sistema de finançament autonòmic de 2009,
reflecteixen el més elevat esforç de consens dintre de Catalunya (i per tant,
són l’expressió més elaborada de les preferències dels catalans en aquest terreny),
i de pacte amb la resta d’Espanya al qual s’hagi arribat mai. La sentència de
l’Estatut del Tribunal Constitucional no va qüestionar els aspectes essencials
d’aquesta proposta, que hauria de ser defensada pels representants del poble de
Catalunya en qualsevol negociació.
-La convivència entre règim foral i autonomies del
règim comú fa que coexisteixin dues formes completament diferents d’aplicar la
solidaritat interterritorial en aquests moments a Espanya. Una és de tipus confederal, impossible de generalitzar,
on la majoria dels impostos són recaptats a nivell local o regional i es paga
per part dels governs a aquest nivell al govern de l’Estat pels serveis
generals, en un càlcul que fins ara ha estat molt favorable a aquests
territoris anomenats forals (Euskadi i Navarra). L’altra està dominada per la
descentralització de la despesa però el manteniment de criteris opacs de
redistribució per la via de mecanismes d’anivellament. És necessari introduir
reformes en els dos models, reduint els privilegis financers dels territoris
forals sense necessitat potser de canviar el sistema de concert, però sí de canviar
el sistema de càlcul del cupo, i augmentant la responsabilitat fiscal i la
transparència en el règim comú.
-Com diu l’últim paràgraf
del capítol de Montse Colldeforns al llibre: “El marc conceptual federal i l’experiència de països de tradició
federal que han debatut llargament sobre aquestes qüestions i han sabut bastir
consensos estables en el temps són l’únic que ens pot ajudar a construir i
consolidar propostes concretes i satisfactòries”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario