viernes, 20 de junio de 2014

IDEES FORÇA DEL LLIBRE “ECONOMIA D’UNA ESPANYA PLURINACIONAL: RAONS FEDERALS CAP UNA EUROPA SENSE FRONTERES”

El proper dimecres 25 de juny a les 19h presentem a Barcelona (a la Casa Elizalde, en presència de Ramón Jáuregui, Andreu Missé i Ferran Sancho) el llibre sobre economia i federalisme, coordinat per mi i amb textos també de Josep M. Vegara, Antoni Zabalza, Montse Colldeforns i Maria Antònia Monés. Aquestes són algunes de les idees força del llibre.
-El federalisme constitueix la millor arquitectura institucional per a l’economia del segle XXI. L’estat-nació tal com l’hem entès fins ara és una institució en declivi des del punt de vista econòmic i social: la majoria de les societats són plurals i diverses  i vivim en un món interconnectat que es planteja enormes desafiaments globals. El federalisme, que té fortes arrels a Catalunya i Espanya, forneix uns exemples (grans agregacions democràtiques com Canadà, Estats Units, Austràlia, Índia, Alemanya, Suïssa, i Espanya i la UE són federacions en construcció) i uns principis de referència flexibles que permeten fer compatible la diversitat i la democràcia: la majoria de ciutadans del món que viuen en democràcia ho fan en federacions.
-Els consensos socials del segle XXI s’han de construir a una escala que superi l’Estat-nació, en el cas europeu al voltant de la Unió Europea, que avui està sotmesa a fortes pressions sobiranistes i de replegament nacionalista i identitari, en un moment en què la unió és més possible i necessària que mai, especiament en la zona euro. La unió monetària és inestable si no va acompanyada d’una unió fiscal, una unió bancària i una unió política. L’alternativa són mercats desregulats o protegits on les jurisdiccions competeixen per atraure factors productius reduint impostos i estàndards regulatoris. El consensos socials de les democràcies que es van desenvolupar al segle XX es construïen al voltant dels estats-nació, però això ja no és viable donada l’economia globalitzada i la mobilitat del capital.
-Els mercats han de ser governats i ho han de ser en l’escala òptima: els mercats avui són internacionals i fluids, no sempre tenen fronteres precises, però el que és segur és que no s’esgoten en els límits de cadascuna de les velles nacions petites o grans d’Europa: els poders públics que han d’acompanyar els mercats a Europa han de ser cada vegada més els poders democràtics d’una unió més estreta, i per sota d’ella els estats han de perdre sobirania i hi ha d’haver una forta riquesa i innovació institucional sense trencar la convivència ni la legalitat democrática.
-No es poden resumir els beneficis del federalisme a Catalunya, Espanya i Europa en un número, ni els beneficis o perjudicis de crear un nou estat de la mateixa forma (els que fan aquest exercici mostren un gran coratge, però els seus resultats són tan bons com els supòsits sovint heròics que fan en un context de gran incertesa): les estructures federals de govern tenen el benefici de poder abordar la intervenció pública en cada cas a l’escala més propera a l’òptim, sense generar incerteses innecessàries, i d’aquesta manera permeten obtenir guanys en eficiència i equitat, en benestar per a la ciutadania. Això és molt difícil de resumir en un número, però afecta la regulació financera, la política monetària, les polítiques de solidaritat, la convivència, la protecció del medi ambient i la construcció d’infrastructures, o la provisió de béns públics (defensa, relacions internacionals, polítiques lingüístiques), entre moltes altres actuacions públiques.
-Els grans problemes que tenim els catalans són problemes compartits amb ciutadans de la resta d’Espanya, d’Europa i en molts casos de tot el món: la majoria d’aquests problemes no tenen solució en el marc exclusiu de l’estat-nació: cal una Europa governada per les institucions pròpies del federalisme democràtic (govern multi-nivell, sobirania i responsabilitats compartides, relació directa dels governs amb els seus contribuents, criteris clars de solidaritat interterritorial). No diem que aquests problemes només depenguin de l’arquitectura institucional, però aquesta facilita el context i la promoció de normes escrites i no escrites de cooperació on els problemes es poden abordar i resoldre. Espanya és un país on s’ha produit una gran descentralització de la despesa però segueix tenint caracterísqiques d’un estat unitari que s’han de corregir. La solució no és donar privilegis a Catalunya o buscar-los, sinó seguir reformant Espanya en una direcció federal i en l’horitzó d’una Europa sense fronteres.
-La concentració creixent de la riquesa a nivell internacional ha de tenir una resposta en el context d’institucions i principis federalistes. La concentració creixent del capital i el frau fiscal organitzat a nivell internacional estimat al voltant del 10% del PIB mundial són fenòmens molt preocupants que amenacen a la democràcia, també la nostra. La resposta a aquest desafiament depassa totalment les potencialitats de l’estat-nació i la resposta ha de ser internacional. La idea pikettiana d’un impost progressiu internacional sobre la riquesa és factible en el context d’una Europa unida, especialment a partir de la unió fiscal de la zona euro.
-L’economia necessita bones institucions: institucions de qualitat com a béns col·lectius en un món de sobiranies compartides i solapades només són possibles en federacions democràtiques. Institucions que no parteixin del reconeixement de la diversitat i de la necessitat de cooperar amb els veïns corren el risc d’oferir solucions aparentment senzilles a reptes multidimensionals i a allunyar-nos d’una democràcia participativa i deliberativa que busqui solucions racionals a la complexitat. Les conseqüència en el millor dels casos poden ser el xovinisme i els estereotips i en el pitjor pot ser la violència. Les normes socials de cooperació s’han de cultivar i expandir; el federalisme promou institucions que treguin el millor que tenim els humans en aquest sentit.
-En una Espanya federal s’hauria de fer un ús transparent i neutral del càlcul de les balances fiscals. Amb el mètode correcte, el del fluxe benefici, les balances fiscals neutralitzades (és a dir, descomptant els efectes del cicle econòmic) equivalien a un saldo estimat desfavorable a Catlaunya del 5,7% del PIB aproximadament  entre 2006 i 2010. Això és una diferència petita d’un 1% del PIB aproximadament (la xifra exacta depèn dels supòsits que es facin) si ho comparem amb el que resultaria d’un sistema raonablement distributiu  on es recaptés d’acord amb la renda i es gastés d’acord amb la població. De totes maneres, el cicle és important, i en els anys de major crisi, el saldo realment observat ha estat molt petit, i fins i tot en 2009 va ser favorable a Catalunya. Això vol dir que l’Estat central, en exercici de les seves competències, ha realitzat un rol estabilitzador molt important per a Catalunya en els anys de la crisi.
-Alguna instància superior ha de jugar un paper estabilitzador en territoris tan sotmesos al cicle com Catalunya: ara ho fa Espanya, i en el futur ho ha de seguir fent junt cada vegada més amb Europa, i en una Europa unida amb un pressupost que permeti fer polítiques d’estabilització el dèficit fiscal estarà lluny de desaparèixer, perquè les desigualtats entre estats membre a Europa són més grans que entre regions espanyoles, Catalunya està per sobre de la mitjana de renda de la UE,  i el pressupost de la UE ha de créixer necessàriament si avancem cap a una Europa unida, com és desitjable .
-El problema principal del finançament autonòmic no és el saldo fiscal, sinó la manca de criteris transparents. Són necessaris criteris i principis de solidaritat interterritorial clars i acordats, que siguin objecte de seguiment per part d’una autoritat fiscal de govern compartit, pròpia d’un estat federal. Aquests criteris han d’incorporar el criteri de solidaritat que cobreixi a tots els ciutadans per igual respecte als riscos bàsics, i que reconegui el criteri d’ordinalitat com a principi que dongui estabilitat política al sistema i incentius a la productivitat i recaptació fiscal en tots els territoris.
-El sistema de finançament previst a l’estatut de 2006 s’ha de reivindicar. Els apartats de finançament autonòmic de l’estatut d’autonomia de 2006, recollits almenys conceptualment en el sistema de finançament autonòmic de 2009, reflecteixen el més elevat esforç de consens dintre de Catalunya (i per tant, són l’expressió més elaborada de les preferències dels catalans en aquest terreny), i de pacte amb la resta d’Espanya al qual s’hagi arribat mai. La sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional no va qüestionar els aspectes essencials d’aquesta proposta, que hauria de ser defensada pels representants del poble de Catalunya en qualsevol negociació.
-La convivència entre règim foral i autonomies del règim comú fa que coexisteixin dues formes completament diferents d’aplicar la solidaritat interterritorial en aquests moments a Espanya. Una és de tipus confederal, impossible de generalitzar, on la majoria dels impostos són recaptats a nivell local o regional i es paga per part dels governs a aquest nivell al govern de l’Estat pels serveis generals, en un càlcul que fins ara ha estat molt favorable a aquests territoris anomenats forals (Euskadi i Navarra). L’altra està dominada per la descentralització de la despesa però el manteniment de criteris opacs de redistribució per la via de mecanismes d’anivellament. És necessari introduir reformes en els dos models, reduint els privilegis financers dels territoris forals sense necessitat potser de canviar el sistema de concert, però sí de canviar el sistema de càlcul del cupo, i augmentant la responsabilitat fiscal i la transparència en el règim comú.
-Com diu l’últim paràgraf del capítol de Montse Colldeforns al llibre: “El marc conceptual federal i l’experiència de països de tradició federal que han debatut llargament sobre aquestes qüestions i han sabut bastir consensos estables en el temps són l’únic que ens pot ajudar a construir i consolidar propostes concretes i satisfactòries”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada