Es pot tractar la fòbia al federalisme?

La catalanofòbia i la hispanofòbia (aquestes dues malalties víriques en permanent col·lusió) estan ben diagnosticades i hi ha consens entre la professió mèdica (ben representada en Carme Valls i Toni Sitges) sobre el tractament a aplicar: se’n diu federalisme. La catalanofòbia l’hem vista en la LAPAO, els boicots al cava, l’article d’un historiador dient que els catalans envegem la potència de la llengua castellana, i altres actituds, que no només són un atac als catalans, sinó també a tots aquells espanyols que tenen apreci per Catalunya. La hispanofòbia la veiem en el títol del famós simposi “Espanya contra Catalunya” (dirigit per l’historiador Jaume Sobrequés, la trajectòria científica del qual inclou haver estat secretari de premsa del PSC, membre de la directiva del Barça de JL Núñez i tertulià de programes d’esports, abans de fer-se de CiU a temps per al canvi del cicle polític). I la veiem en els desafortunats actes de celebració del tercer cententari de 1714, dirigits pels humoristes Toni Soler i Micky Moto, dels quals Amnistia Internacional ha fet santament en desmarcar-se i desautoritzar-los perquè segurament han considerat que intentaven apropiar-se indegudament de la lluita per la llibertat i els drets humans, i per tant banalitzar-la. Si la hispanofòbia i la catalnofòbia tenen un antídot conegut, el que està menys estudiat és què receptar quan la malaltia és la fòbia al federalisme mateix (és com quan una al·lèrgia impedeix prendre el medicament òptim). El dia de l’acte federalista de l’Hospitalet vam veure aquest intercanvi de twits:

El dia que en Siscu Baiges va escriure un article sobre l’independentisme a El Periódico li van dir això:

Aquestes mostres d’intolerància són minoritàries però no excepcionals (a l’estiu un periodista de l’establishment nacionalista subvencionat va dir que el PSC estava en una deriva feixista, sense que ningú es plantegés retirar-li la subvenció), i es nodreixen d’un pòsit de constant pressió social contra els sectors federalistes. Quan el sociòleg Pau Marí-Klose va denunciar en el blog de Federalistes d’Esquerres les dificultats de promoció social dels no independentistes, una degana de la UB li va dir que era un envejós. El director adjunt d’El Periodico Albert Sáez, que va dir fa poques setmanes que els federalistes que no recolzàvem la consulta sobiranista érem una élite extractiva, ara ja només diu que els contraris a la independència som una élite (també diu que el dret a decidir és improbable, però el federalisme, és clar, és impossible). Si som unes élites no extractives el dicurs ja es debilita molt, a no ser que es vulgui fer un discurs anti-élites, que és típic del populisme. De totes maneres si les élites son més d’un 40% de la població (segons les enquestes que es dignen preguntar pel federalisme) o estan especialment concentrades als barris obrers de l’àrea de Barcelona (segons el vot pels partits que es proclamen federalistes), el Sr. Saez hauria de precisar quin concepte d’élite utilitza exactament perquè abasti col·lectius tan amplis. Aquesta mena de fòbies contra idees polítiques són molt difícils de guarir, com explica Paul Krugman en el cas de la fòbia a la reforma sanitària d’Obama. Tot i que no existeix un remei universalment reconegut per un mal tan extès, la meva recepta a la fòbia al federalisme i altres semblants seria llegir, molt i bé. Per exemple, llegir élites de la intel·lectualitat i el periodisme com Jordi Llovet i Eugenio Scalfari, que sempre s’ho fan venir bé en els seus articles, parlin del que parlin, per expressar el seu suport al federalisme.