Impressions d’un gran matí federal

Aquest matí s’ha celebrat a l’Hospitalet l’assemblea de Federalistes d’Esquerres, que en un gran ambient de compromís i participació, ha elegit una Junta encapçalada per Manuel Cruz, de la qual és un gran honor formar-ne part. Després de l’assemblea, s’ha celebrat l’anunciat debat entre Ramon Jáuregui i Joan Coscubiela, moderat per Lluis Bassets. Aquestes són les meves impressions del debat:

-El debat ha estat un gran espectacle democràtic, amb discursos apassionats, grans acords, grans dicrepàncies, i moltes preguntes per part del públic assistent.

-Jáuregui ha fet una exhibició de talla política considerable. Per a mi és incomprensible com pot haver-hi un debat obert sobre qui ha de ser candidat socialista a la presidència del govern tenint a Jáuregui en plena forma, liderant l’elaboració de continguts del seu partit tant en la Conferència programática com en el tema federal. Els grans polítics a governar, i les criatures a jugar amb la Playstation.

-De Jáuregui m’ha agradat tot, excepte que no ha fet referència a Europa. En canvi, Coscubiela no ha confirmat les expectatives que tenia en ell, però li perdono, perquè precisament ha acabat les seves paraules fent referència a Europa, dient que si la crisi social que vivim no se soluciona a nivell europeu, no se solucionarà. Malauradament, si en Coscu tregués totes les conseqüències d’aquesta gran veritat acoseguiria sortir de l’empanada mental que ha mostrat en la resta de la seva intervenció.

-Part d’aquesta empanada mental ha estat dir que 17 comunitats li semblaven excessives per a un model federal. Com si els Estats Units amb 50 estats o precisament la UE amb 27 estats membre no fossin estructures federals.

-En Coscu diu que no hi ha projecte federal creible si no s’accepta el dret a decidir, quan la inmensa majoria d’estats federals no accepta el dret a decidir (si aquest és el dret d’autodeterminació d’una part). No són projectes federals creïbles els Estas Units, Alemanya i Suïssa? A Europa fora de Catalunya ningú recolza el dret a l’autodeterminació de Catalunya, perquè una Europa unida sense fronteres no es construeix a base de referèndums d’autodeterminació.

-Coscu ha dit que la realitat social sempre va per davant de les lleis, i que tampoc no estava reconegut el dret de vaga ni el dret de vot de les dones. Si el “dret a decidir“ de Catalunya és equiparable al dret de vaga o al dret de vot de les dones, com és que a la resta d’Europa ningú el recolza? S’han tornat tots uns fatxes?

-També ha dit que el primer pas per resoldre la situació política catalana és que els ciutadans puguin pronunciar-se. Per què el primer pas? Pronunciar-se sobre què? No és millor elaborar primer una proposta viable, estructurada, que demostri tenir el suport d’una gran part de les forces polítiques, i després votar?

-La proposta de Jáuregui és correcta: el dret a decidir com a dret d’autodeterminació no és viable perquè ningú el reconeix internacionalment (perquè Catalunya no és una colònia ni es vulneren els drets humans). Ara bé, els catalans poden decidir democràticament tres vegades: escollint els seus representants a un parlament que elabori una nova constitució federal; votant junt amb la resta d’espanyols aquesta constitució; i finalment votant l’estatut o constitució catalana que es derivi de la nova constitució espanyola. O el dret a decidir es fa efectiu així (buscant sumar i no dividir) o és inviable.

-Les preguntes de Manuel Cruz a Joan Coscubiela durant el debat eren molt pertinents: per què el govern espanyol hauria de deixar fer una consulta a Catalunya de la qual es desconeix la pregunta? Què votarà ICV si hi ha consulta? Les rèpliques d’en Coscu, incomprensiblement irritat per les preguntes (que farien molts votants, militants i amics d’ICV), han estat que quan el govern espanyol s’hagi de pronunciar ja hi haurà pregunta (admetent implícitament que quan ho demani el Parlament català no hi haurà pregunta, o sigui la decisió del Parlament és pura gesticulació), i que si hi ha consulta ICV farà un referèndum per decidir quina postura prendre, encara que després cada militant voti el que vulgui al referèndum final. Em pregunto si no és portar massa lluny la democràcia radical, i si llavors no és millor dissoldre el partit (no ho desitjo, em cau bé Iniciativa).

Ni una bona democràcia és el radicalisme democràtic, ni el radicalisme democràtic implica el dret a decidir, ni el dret a decidir passa només per la consulta unilateral. La democràcia i un progrés social sostenible passen, com ha dit en Coscu al final, per una Europa unida sense fronteres al voltant d’un projecte de prosperitat compartida. Ara bé, una bona democràcia sí que implica la possibilitat de celebrar debats honestos i espectaculars com el d’avui.