martes, 4 de diciembre de 2012

No fa gràcia, Albà


L’actor humorístic Toni Albà ha tingut una trista i desafortunada aparició en el gurigall polític català suposadament seriós, airejant que no pretenia anar a veure una obra de teatre perquè la seva actriu principal, Carmen Machi, havia signat el manifest de federalistes espanyols que es va donar a conèixer durant la passada campanya electoral, reaccionant positivament a la crida a la Catalunya federalista i d'esquerres. Ha estat una intervenció més pròpia de la caça de bruixes o de la inquisició, que per sort està lluny de ser compartida per la immensa majoria d’independentistes. El fet que això es pugui produir, i que ho protagonitzi una persona del “mainstream” mediàtic català, no deixa de ser profundament preocupant.
Les paraules de Toni Albà, que ha requerit de diverses iteracions i la reacció ferma de demòcrates com Lluis Pasqual, fins a demanar disculpes amb la boca petita després d’insistir diverses vegades en la mateixa direcció, es poden seguir per exemple al diari Ara, i no requereixen de gaires comentaris addicionals.
No val la pena rebatre els arguments, si és que es volen considerar tals. Jo creia que havíem quedat que el problema és que no hi havia federalistes, donant a entendre que tant de bo que n’hi hagués. Quan en surten, se’ls tracta d’indesitjables. És totalment secundari que, a diferència del que diu Albà, el manifest signat per l’actriu sí que reconeixia el dret a l’autodeterminació. Aquest dret és tan discutible com molts d’altres, i si realment l’actriu l’hagués atacat el comportament d’Albà seria igual de reprovable. Pretendre que no és ideologia el dret a l’autodeterminació i que suposadament sí que ho és el federalisme, revela un essencialisme que fa el debat racional, desitjable en qualsevol societat democràtica, molt difícil.
Una reivindicació de moment pacífica s’està veient  acompanyada massa sovint d’una disminució substancial en la qualitat de la nostra democràcia.
Els federalistes molestem, i alguns prefereixen un món de “sobiranistes” contra “unionistes”. Per cert, aquesta darrera paraula és totalment aliena a la tradició política catalana i ha estat introduïda recentment per introduir un element de maniqueisme que només pot interessar a aquells que voldrien que Catalunya fos una societat dividida i enfrontada per raons d’identitat i no per raons relacionades amb la lluita contra les creixents injustícies socials que afecten a la nostra comunitat.
Els que creuen que sumar-se a les reclamacions independentistes o sobiranistes és necessari com a mitjà per assolir un millor tracte per a Catalunya, haurien de reflexionar, em sembla a mi, sobre si la fi justifica no només els mitjans, sinó les conseqüències no desitjades d’aquests mitjans, com és la deriva cap a una democràcia de baixa qualitat i una societat on les més elementals llibertats individuals es poden posar en qüestió.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada