Vaig arribar als terribles esculls d’Escil·la i Caribdis”
De vegades són més perilloses
les travessies que les batalles. En el combat les forces estan preparades
per a la lluita, però, en la marxa, és fàcil deixar-se emportar pel desordre.
Navega de nou el vaixell socialista entre Escil·la i Caribdis, els
monstres engendrats per haver-se cregut la doble màscara que li ha imposat el
bombardeig mediàtic convergent, el mal son de l'epifania de les seves dues
ànimes. El centaure de la naturalesa dual del seu projecte ja no és la font de
la seva força, sinó un llast. Ha estat incapaç de comprendre. Ha estat incapaç
de comprendre’s, d’emprendre el difícil camí de l’autoconeixement que requeria,
ja fa temps, grans dosis de valentia, audàcia, debat i llibertat.
Desorientar-se entre aigües turbulentes pot esdevenir
l'últim error pel navegant. A un costat, a mode de Caribdis, el perill de
ser xuclat pels remolins impredictibles del sobiranisme, amb més preguntes que
respostes. Diluïda i sense cos flota la boira –encara densa- del catalanisme
que reclama un autogovern fort de Catalunya, dins d’Espanya. Ha perdut
corporeïtat al temps que els socialistes espanyols jugaven amb les paraules
“Espanya plural” sense entendre el seu significat. A l’altre cantó Escil·la, el
monstre d’almenys sis caps i dotze potes de l'espanyolisme immobilista. Se
senten entre la remor del mar embravit els cants de sirena del Lerrouxisme
populista. La situació és dramàtica i el final incert.
Haig de reconèixer que jugo amb avantatge quan parlem d'independència.
Sempre he cregut que els estats, al cap i a la fi, no són més que artefactes
humans, no tenen res de diví ni transcendent, i poden, per tant, crear-se de
nou i/o desaparèixer. El mateix passa, per cert, amb els partits polítics. El
cas és que puc mirar-m’ho tot plegat amb una dosi extra de serenitat, tot i
entendre que llavors les meves paraules no tinguin el mateix punch
mobilitzador que agitar de tant en tant una bandera. Per mi es tracta
simplement de quina és la millor manera d'organitzar-nos, tenint sempre com a
referència la felicitat dels ciutadans i ciutadanes. I més tenint en compte que
el nostre és ja un món d'identitats hibridades, d'interdependències. Sóc ferm
defensor del dret a decidir, però sempre he trobat valor afegit si va acompanyat
de la virtut de consensuar. La convivència es fonamenta en aquest valor
afegit.
A risc de ser acusat d’alguna cosa que no sóc, haig de
dir que jo no penso que necessàriament el dia següent a la independència haguem
d’estar millor. I menys si a la nova super-Catalunya governa la dreta d’Artur
Mas, representant d’una burgesia que, per cert, mai no ha tingut problemes de
pactar amb la dreta espanyola més rància. Cal doncs ideologitzar fortament
aquest debat. L’independentisme sense ideologia ha estat històricament un
element perillós.
Com diu l'Albert Aixalà les coordenades del panorama
polític català han canviat de forma irreversible des de l'11S. El PSC es troba
en un creuament de camins, i de la perícia dels seus dirigents dependrà que
aquesta frontera esdevingui la frontissa que obri un nou temps, una nova
esperança per a l'esquerra. Amb aquestes dificultats en l'elecció dels camins, la
salvació passaria per tenir guies adequats i hàbils. Però no sembla que les
coses estiguin per llençar coets. La seva perfídia pot tenir conseqüències
fatals.
Els esculls més perillosos per la nau socialista són el
seu propi tacticisme, la mandra, l'oportunisme, els interessos, les cohorts
d'aduladors criats a la maquinària del carrer Nicaragua, el fracàs estrepitós
de l'escola Xavier Soto, més preocupada en generar clons que en formar
l'esperit crític i transformador que havia de regenerar les arrels del projecte
amb les noves generacions i, en general, una acumulació d'errors que han fet
passar al PSC d'un partit d'ampli espectre a un partit cada cop més espectral.
Són aquests esculls els que el posen en risc de desaparèixer definitivament o
resultar irrellevant, i no el pas de l’estret marge entre Escil·la i Caribdis.
Malauradament per al PSC, ara ja no és suficient amb l'anunci enigmàtic del
primer secretari, en el sentit de que segurament els actuals diputats del PSC
al Congrés potser seran els primers en votar diferent al PSOE en alguna
qüestió. Tampoc és suficient que ara el PSOE enyori la proposta d’Estatut defensada
pel President Maragall. El PSC està en la obligació històrica d'interpel·lar al
PSOE sobre la definició d'un model d'estat diferenciat de l'espanyolisme immobilista
del PP, ben diferent del que tenim ara. Els federalistes més enllà de l'Ebre
hauran de sortir de l'armari.
Una proposta: la convocatòria urgent, després de les eleccions a Euskadi,
d'una Conferencia del PSOE sobre la definició d'un nou model d'Estat, a on els
socialistes catalans haurien de liderar les propostes més avançades. No sembla,
però, que el destacament del PSC a Madrid estigui ben preparat per aquesta
missió històrica (ni una veu dels seus diputats al Congrés, un silenci que fa
por). No sembla, tampoc, que el far del socialisme espanyol pugui il·luminar el
rumb. Falta coratge i amplitud de mires. En l’improbable cas que això succeís,
aclarit el seu paper, el PSC pot plantar-se a l’endemà mateix amb una proposta
de referèndum al Parlament. Deixem que parli la gent i, sobretot, fem-ho abans
i no després d’unes eleccions avançades per pur tacticisme revestit de
patriotisme.
El destí d’aquest vaixell el determinarà la talla política dels seus
dirigents. Espero sincerament que no haguem de lamentar tots plegats no haver
fet un Congrés com calia, aquell mes de desembre...
Suposo
que tinc alguna cosa de psiconauta, i per això segueixo en aquest projecte, i
encara crec que passaran coses, i encara penso que som necessaris per mantenir
i millorar un model social de país. Però sobretot ho faig per mirar d’estar a
l’alçada de les hores greus que travessem. Per honorar la política i tots els
homes i dones que van anar davant, fent drecera i donant un exemple poc
comprés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario