martes, 18 de septiembre de 2012

PSC: ENTRE ESCIL·LA I CARIBDIS (per Martín Miralles)

“Tota la nit em portà i, cap a l’hora en què el sol ja pujava, 
Vaig arribar als terribles esculls d’Escil·la i Caribdis”

De vegades són més  perilloses les travessies que les batalles. En el combat les forces estan preparades per a la lluita, però, en la marxa, és fàcil deixar-se emportar pel desordre. Navega de nou el vaixell socialista entre Escil·la i Caribdis, els monstres engendrats per haver-se cregut la doble màscara que li ha imposat el bombardeig mediàtic convergent, el mal son de l'epifania de les seves dues ànimes. El centaure de la naturalesa dual del seu projecte ja no és la font de la seva força, sinó un llast. Ha estat incapaç de comprendre. Ha estat incapaç de comprendre’s, d’emprendre el difícil camí de l’autoconeixement que requeria, ja fa temps, grans dosis de valentia, audàcia, debat i llibertat.
Desorientar-se entre aigües turbulentes pot esdevenir l'últim error pel navegant. A un costat, a mode de Caribdis, el perill de ser xuclat pels remolins impredictibles del sobiranisme, amb més preguntes que respostes. Diluïda i sense cos flota la boira –encara densa- del catalanisme que reclama un autogovern fort de Catalunya, dins d’Espanya. Ha perdut corporeïtat al temps que els socialistes espanyols jugaven amb les paraules “Espanya plural” sense entendre el seu significat. A l’altre cantó Escil·la, el monstre d’almenys sis caps i dotze potes de l'espanyolisme immobilista. Se senten entre la remor del mar embravit els cants de sirena del Lerrouxisme populista. La situació és dramàtica i el final incert.
Haig de reconèixer que jugo amb avantatge quan parlem d'independència. Sempre he cregut que els estats, al cap i a la fi, no són més que artefactes humans, no tenen res de diví ni transcendent, i poden, per tant, crear-se de nou i/o desaparèixer. El mateix passa, per cert, amb els partits polítics. El cas és que puc mirar-m’ho tot plegat amb una dosi extra de serenitat, tot i entendre que llavors les meves paraules no tinguin el mateix punch mobilitzador que agitar de tant en tant una bandera. Per mi es tracta simplement de quina és la millor manera d'organitzar-nos, tenint sempre com a referència la felicitat dels ciutadans i ciutadanes. I més tenint en compte que el nostre és ja un món d'identitats hibridades, d'interdependències. Sóc ferm defensor del dret a decidir, però sempre he trobat valor afegit si va acompanyat de la virtut de consensuar. La convivència es fonamenta en aquest valor afegit.
A risc de ser acusat d’alguna cosa que no sóc, haig de dir que jo no penso que necessàriament el dia següent a la independència haguem d’estar millor. I menys si a la nova super-Catalunya governa la dreta d’Artur Mas, representant d’una burgesia que, per cert, mai no ha tingut problemes de pactar amb la dreta espanyola més rància. Cal doncs ideologitzar fortament aquest debat. L’independentisme sense ideologia ha estat històricament un element perillós.
Com diu l'Albert Aixalà les coordenades del panorama polític català han canviat de forma irreversible des de l'11S. El PSC es troba en un creuament de camins, i de la perícia dels seus dirigents dependrà que aquesta frontera esdevingui la frontissa que obri un nou temps, una nova esperança per a l'esquerra. Amb aquestes dificultats en l'elecció dels camins, la salvació passaria per tenir guies adequats i hàbils. Però no sembla que les coses estiguin per llençar coets. La seva perfídia pot tenir conseqüències fatals.
Els esculls més perillosos per la nau socialista són el seu propi tacticisme, la mandra, l'oportunisme, els interessos, les cohorts d'aduladors criats a la maquinària del carrer Nicaragua, el fracàs estrepitós de l'escola Xavier Soto, més preocupada en generar clons que en formar l'esperit crític i transformador que havia de regenerar les arrels del projecte amb les noves generacions i, en general, una acumulació d'errors que han fet passar al PSC d'un partit d'ampli espectre a un partit cada cop més espectral. Són aquests esculls els que el posen en risc de desaparèixer definitivament o resultar irrellevant, i no el pas de l’estret marge entre Escil·la i Caribdis.
Malauradament per al PSC, ara ja no és suficient amb l'anunci enigmàtic del primer secretari, en el sentit de que segurament els actuals diputats del PSC al Congrés potser seran els primers en votar diferent al PSOE en alguna qüestió. Tampoc és suficient que ara el PSOE enyori la proposta d’Estatut defensada pel President Maragall. El PSC està en la obligació històrica d'interpel·lar al PSOE sobre la definició d'un model d'estat diferenciat de l'espanyolisme immobilista del PP, ben diferent del que tenim ara. Els federalistes més enllà de l'Ebre hauran de sortir de l'armari.
Una proposta: la convocatòria urgent, després de les eleccions a Euskadi, d'una Conferencia del PSOE sobre la definició d'un nou model d'Estat, a on els socialistes catalans haurien de liderar les propostes més avançades. No sembla, però, que el destacament del PSC a Madrid estigui ben preparat per aquesta missió històrica (ni una veu dels seus diputats al Congrés, un silenci que fa por). No sembla, tampoc, que el far del socialisme espanyol pugui il·luminar el rumb. Falta coratge i amplitud de mires. En l’improbable cas que això succeís, aclarit el seu paper, el PSC pot plantar-se a l’endemà mateix amb una proposta de referèndum al Parlament. Deixem que parli la gent i, sobretot, fem-ho abans i no després d’unes eleccions avançades per pur tacticisme revestit de patriotisme.
El destí d’aquest vaixell el determinarà la talla política dels seus dirigents. Espero sincerament que no haguem de lamentar tots plegats no haver fet un Congrés com calia, aquell mes de desembre...
Suposo que tinc alguna cosa de psiconauta, i per això segueixo en aquest projecte, i encara crec que passaran coses, i encara penso que som necessaris per mantenir i millorar un model social de país. Però sobretot ho faig per mirar d’estar a l’alçada de les hores greus que travessem. Per honorar la política i tots els homes i dones que van anar davant, fent drecera i donant un exemple poc comprés.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada