domingo, 9 de septiembre de 2012

Buscant solucions miraculoses

Que vivim un moment social i econòmic de gran complexitat no ho posa en dubte ningú. El que sorprèn és que alguns, fins i tot acceptant aquesta complexitat, s’afegeixin al carro de remeis aparentment senzills. Posaré tres exemples:

1) El govern de la Generalitat, suposadament el “govern dels millors”, amb un conseller d’economia vingut de la Universitat de Harvard, es treu del barret, en 24h, un projecte inversor que portarà “10 milions de turistes a l’any” i crearà “40.000 llocs de treball”, de la mà d’un empresaridel totxo, el señor Bañuelos. Deu haver estat dur, per al Prof. Mas-Colell, passar del rigor dels seminaris de la universitat nord-americana, a vendre fum en una roda de prensa convocada a cuita-corrents. Esperem que ara no enganyin massa gent a invertir en aquesta aventura tan incerta com alguns van fer amb les preferents.
2) Alguns amb gran sinceritat, altres amb la boca petita i bàsicament perquè creuen que hi anirà molta gent (comportament gregari o de ramat?), estan promovent una manifestació per la Diada encapçalada per una pancarta independentista i organitzada per un grup independentista. A mi, perdó, però em sembla una falta d’honestedat anar a una manifestació buscant altres motius sense estar d'acord amb el motiu per al qual s'ha convocat. Em sembla molt correcte que els organitzadors es queixin que altres persones s'hi afegeixen sense ser independentistes. Si hem de parlar de la independència, parlem-ne: quan es parla dels costos i beneficis d'una independència real, és clar, és una qüestió de grisos, hi ha pros i contres, com es desprèn d'un reportatge entre experts al diari Ara. Per cert, la politòloga Mariona Ferrer i l'economista Miquel Puig estan equivocats quan diuen que independència implica desaparició del dèficit fiscal. Que jo sàpiga, Alemanya és independent (bé, no és independent perquè no ho és ningú, però és un "estat membre" de la Unió Europea, com aspiren els organitzadors de la manifestació que ho sigui Catalunya) i té dèficit fiscal amb la resta d'Europa (i potser seria desitjable que en tingués més). Els meus articles preferits sobre la independència són els de Joan Majó, Joan Subirats, Enric Company i Sergi Pàmies (jo, francament, quan algun d'aquests es faci independentista, o una gran part del barri de Llefià, o de la ciutat de Cornellà, es facin independentistes, o ho facin alguns referents intel·lectuals catalans per a mi progressistes com Vila-Matas, Javier Cercas o Eduardo Mendoza, em prendré seriosament que hi ha una "onada independentista"; sóc conscient que això també es pot considerar comportament gregari, però crec que almenys està guiat per alguns principis). Les opinions que no comparteixo són les que diuen que la independència almenys és un "projecte polític", com Josep Ramoneda, com si alguns projectes no tinguessin pitjors conseqüències per a la societat de vegades que l'absència de projectes; o les de Joan Ignasi Elena, Àngel Ros, Ernest Maragall i Jordi Font, que treuen tota una sèrie de raons per anar a manifestar-se al darrera de la pancarta esmentada, sense dir en cap cas que estiguin a favor de la independència (que no em consta que ho estiguin)!!
3) César Molinas presenta una anàlisi correcta dels incentius perversos del sistema polític espanyol com a part important (segons ell el motiu principal) dels problemes de l'economia espanyola. Ell diu que una solució a llarg termini seria passar a un sistema electoral majoritari. Que jo sàpiga, els països amb un sistema majoritari també tenen greus problemes de representació política. I molts països que "funcionen bé" no tenen un sistema majoritari. És un exemple més dels intel·lectuals que busquen solucions màgiques de laboratori, qualsevol cosa abans que arramengar-se i afegir-se al procés d'acció col·lectiva necessari per canviar el funcionanent dels partits. En aquest procés els canvis en el sistema electoral hi jugaran un paper important, potser les llistes obertes i potser aproximacions en alguns llocs a aspectes majoritaris, però sense un canvi molt més profund no canviarà el sistema polític. I a Espanya els líders empresarials, eclesiàstics i sindicals no em semblen en general molt millors que els polítics. Tots som víctimes de dècades, potser segles, d'endarreriment i foscor cultural. I a tot arreu hi ha excepcions, també en l'àmbit polític.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada