El peregrí descobreix que es pot caminar amb ben
poca cosa, i que la majoria de necessitats són il·lusions perverses que ens
generem a nosaltres mateixos. Aquest descobriment es fa cap al segon dia de
caminada, i normalment s’estimula a base d’un important dolor d’esquena que ens
fa tornar-nos a pensar el nostre ordre de prioritats. Llavors a la primera
ocasió descarreguem la motxilla, i podem continuar amb una marxa més alegre,
reinventats per primera vegada en el nostre viatge transformador.
Vuit mesos després del XIIè Congrés del PSC,
senyals doloroses també ens avisen de que anem massa carregats. La marxa lenta
i desorientada, la mirada torta, la verticalitat perduda. Un cartell ben gros
penjat a la motxilla diu “ja pesa menys”, com si enganyant els altres
s’alleugerís la càrrega.
Els fets d’ahir, amb la remodelació del grup
parlamentari, demostren més que res debilitat. Els cops damunt de la taula
solen ser propis de gent ben insegura. La idea no estava malament: renovem les
“cares” que es veuen per la tele, per tal d’almenys donar la sensació que fem
alguna cosa. Però finalment es va tornar a pifiar
i de quina manera. No sé qui gestiona aquestes coses, però s’hauria de prendre
unes vacances. Sense entrar en la vàlua personal dels que accedeixen a noves
responsabilitats, dona la impressió una vegada més, a falta de conèixer el
detall, que es vol premiar el silenci còmplice, i que es castiga de manera
ostentosa (i obscena) qualsevol dissens, bé sigui en opinar sobre el procés de
primàries, bé sigui entorn a la participació a la mani de l’11 S. Que quedi
clar qui mana. Que quedi clar com es mana. Noves cares, velles formes. No els
importa si porten al PSC a la ruptura, si continuem perdent influència al país
i a la seva gent. L’important es exhibir els mecanismes de coacció. Parlar
continua sent un esport de risc en aquest nou (?) PSC.
Després del via
crucis congressual, alguns companys i companyes que apostaven per
renovacions profundes van decidir entrar a l’executiva per tal de poder
treballar “des de dins”, amb les possibilitats i recursos que dóna el fet
d’estar integrat a una maquinària encara potent. Avui podem afirmar que el seu
càrrec és un llast que s’han de treure de sobre. Una dimissió en bloc de les
persones que encara pensen que aquest partit té remei seria molt aclaridora,
permetria caminar alleugerits els esperits socialistes més emprenedors, i
obriria un temps determinant a on quedarien clars els límits i les
possibilitats futures del projecte socialista. Molts dels nostres electors
estan esperant un gest, però les motxilles renovadores estan avui massa
carregades. És cert que en aquest partit, per no jugar-se-la, ningú no s’ha
jugat ni un cafè. És cert que no està de moda assumir riscos amb valentia. Però
si encara es vol continuar en el camí amb credibilitat, no es pot servir de
coartada. No fer res és contribuir a aquest estat de coses. Alleugerim les
motxilles i avancem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario