jueves, 15 de marzo de 2012

El plafó de Sarrià i la rendició provisional de P.O.C. (per Francesc Trillas)

A la sala d’assemblees del PSC de Sarrià  hi ha un plafó de Pablo Iglesias presidint la sala. Ahir vaig fer arribar a la nova comissió executiva de l’agrupació tres idees per al seu pla de treball, que inclouen la de reformar aquest plafó i, mantenint Pablo Iglesias, afegir-hi altres referents de les diverses i profundes arrels del socialisme català (les altres dues idees eren mobilitzar els militants perquè col.laborin en tasques de voluntariat social i implicar experts politòlegs en l’assoliment dels objectius de l’agrupació; totes les idees van ser rebudes amb simpatia per la primera secretària, Sara Jaurrieta, i pel president de la Federació de Barcelona, Jordi Hereu, que participava en el debat).
Tot això és anecdòtic, però il.lustra fins a quin punt em sento  ben lluny de la proposta que ha fet un amic meu, Pere Oriol Costa (P.O.C.), publicada en el diari “Ara” sota el títol “El PSC s’ha d’independitzar”, de tornar a la situació de 1977 on hi havia dos partits socialistes catalans (tot i que proposa que es presentin en coalició). La meva profunda discrepància ja li he expressat a ell dues vegades, i ja es veu que estem molt lluny de convèncer l’un a l’altre (tot i que com es desprèn del títol d'aquesta entrada, no perdo totalment l'esperança), així que, una mica trist, faig pública la meva argumentació.
Com va dir una vegada Jordi Font, la fusió d’ànimes del PSC ens ha canviat a molts i aquesta és la gran virtut (alguns poden pensar que potser l’única) d’aquest partit. A mi certament em va canviar: gràcies al PSC vaig conèixer a Xavier Soto i les ciutats i barris de la Barcelona metropolitana, i com a regidor de Barcelona vaig ser vice-president de Nou Barris i vaig tenir durant quatre anys un despatx a Ciutat Meridiana. No canvio això per res del món ni per cap dels molts títols universitaris que tinc. El PSC és l’únic partit seriosament inter-comunitari de Catalunya. Per això alguns seguim pensant que és la gran esperança de Catalunya. No el partit com està avui, noquejat i debilitat, però sí la idea de partit que hi ha en la seva fundació. Cap dificultat cojuntural, ni cap idea simplista sobre “el dret a decidir” o la “sobirania” poden pesar tant com la gran virtut de fer un partit on l’important no sigui d’on es vé o quina llengua es parla, sinó on anem i per quin món lluitem. Per cert, no acabo d’entendre com “el dret a decidir” o una visió simplista de la sobirania (que crec que hi ha darrera l’article de P.O.C.) ens poden treure d’alguns dels grans problemes de la humanitat: el canvi climàtic, el control global de les finances, la corrupció de sectors importants de la classe política, les immenses desigualtats. Jo crec que el PSC ha de tenir un projecte més clar per a Catalunya i l’ha de fer valdre davant del PSOE, però mai al preu de retrocedir 35 anys en allò millor que hem aconseguit, que inclou que els nostres companys a l’àrea metropolitana de Barcelona se la juguin cada dia per la immersió del català. Perquè el futur del nostre derivat del llatí no es juga a les comarques rurals de Catalunya, sinó a Cornellà o a Llefià.
Construir partits identitaris, equiparables a ètnics, constitueix una idea ben poc socialista, en la línia dels identitarismes (no només nacionals) que tan de mal han fet a la socialdemocràcia segons el llegat de Tony Judt en els seus darrers llibres.
Tornar a tenir dos partits socialistes seria una solució molt fàcil en realitat, que no resoldria cap problema del socialisme català. Més aviat crec que serien dos partits igual d’escleròtics: en comptes d’un partit a canviar de dalt a baix en tindríem dos. El que s’ha de fer és un nou PSC que respecti els valors fundacionals de fer un nou relat de Catalunya des de la convivència de persones amb fidelitats nacionals complexes, solapades i sovint diferents (com de fet passa en tants països d’Europa, Pere, i si no ho creus així potser hauries de llegir, o rellegir si és el cas, “El Danubi” de Magris).
No passarà, però si es tornés a la situació inicial, si la teva proposta tingués èxit, cosa que combatré democràticament amb totes les meves forces, jo no formaria part de cap dels dos partits: jo vull un partit socialista (obert a col.laborar amb tots els socialistes espanyols i europeus i de més enllà), modern, democràtic, fort i renovat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada