domingo, 6 de noviembre de 2011

Nosaltres, primer? Independents però antipàtics? (per Siscu Baiges)

A la vida anem prenent decisions que determinen cap a on ens decantem. Cada decisió que prenem comporta posar en una hipotètica balança els avantatges i els inconvenients d’allò que estem valorant i decantar-la cap a un costat o l’altre. I amb aquesta decisió sempre hi ha satisfets i perjudicats.
Governar és prioritzar, diuen. Determinar en quines partides s’inverteixen els diners que es tenen. Algun dia, però, hauríem d’aconseguir governar sense dependre dels diners de què es disposi. Que els diners –la seva migradesa- no fossin la causa que es tanquin serveis socials, de salut o escolars. O que es deixi gent sense casa o passant gana o fred.
I arribats al tema dels diners és quan toquem os. L’argument que Madrid ens escanya, ens deu diners i que per això no es pot tenir una societat més justa a Catalunya funciona. Fins i tot, jo, que no simpatitzo amb les idees nacionalistes i independentistes, entenc que és un argument convincent.
El “si tinguéssim diners...” serveix a Boi Ruiz per tancar per la nit centres d’atenció primària i als pares per estalviar-se comprar joguines estúpides als fills. Probablement l’únic argument que el meu fill accepta quan em nego a comprar-li alguna joguina és el seu cost. El tenen ben enxampat amb la concepció capitalista de la vida. I jo que me n’aprofito.
Al fil d’aquest argument, cal plantejar-se què passaria si Catalunya fos independent, com pronostiquen les enquestes encarregades i manipulades pels actuals governants de la Generalitat.
La idea, entenc, és ser independent d’Espanya però no d’Europa. En aquest cas, si Catalunya fos un país amb superàvit o amb un deute que donés confiança als mercats; és a dir, si fóssim uns nous “alemanys” o “austríacs”, ¿acceptaríem compartir la nostra riquesa amb els famosos PIGS? Donaríem diners a Grècia, Portugal o, vés a saber si a Espanya, per ajudar-los en els seus tràngols econòmics? Acceptaríem que s’unifiquessin tots els deutes europeus, perdent-hi diners o seguretat econòmica, en l’aposta a canvi de l’equilibri social i el progrés de països amb problemes?
Si Catalunya fos independent, seríem un país simpàtic i solidari o uns “bordes” engreïts i insolidaris, com els “merkelians” que ara s’entesten a no resoldre els problemes que té pantejats la Unió Europea?
Suposo que els que han dedicat la seva vida a la causa de la independència no pensen perdre gaire temps en aquestes cabòries. D’il.lusió també es viu. De fet, jo aniria més enllà i diria que es viu perquè es tenen il.lusions.
Però crec que fora bo que ens plantegéssim aquestes qüestions quan escoltem l’expressió “nosaltres, primer”. Una expressió que, per cert, fa de mal dir en boca d’un cristià, democristià o similars. “Els últims seran els primers”, deia el seu líder. La caritat cristiana, ben entesa, es veu que no comença per un mateix.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada