Aquest proper diumenge, dia 1 d'Octubre, es consumarà el fracàs dels líders independentistes catalans d'organitzar un referèndum d'auto-determinació. Amb aquesta convocatòria intentaven una vegada més enganyar la seva massa de seguidors (després dels fracassats 18 mesos del full de ruta) fent-los pensar per enèssima vegada que el camí cap a "la independència" era fàcil, ràpid i sense costos rellevants ("ho tenim a tocar", "estem a punt", "ara és l'hora"), com si Europa ens estigués esperant i tingués pressa per acollir-nos. No hi haurà referèndum, però sí que hi haurà una mobilització. Si en aquesta no s'hi esmercen recursos institucionals públics, que són de tots, hauria de ser permesa. Però que no comptin amb mi, jo no hi participaré. Aquestes són resumidament les raons (desenvolupades en tants posts anteriors d'aquest blog):
-Implicar les nostres institucions d'autogovern en un referèndum il·legal i clandestí, que vulnera les nostres pròpies regles i lleis, i que vulnera els drets dels nostres representants parlamentaris, és la culminació de la privatització (incloent la relativització de l'estat de dret) de la Generalitat per part del pujolisme. L'autogovern pel que van lluitar els nostres pares s'ha convertit en una maquinària propagandística colossal (impedint la normal rendició de comptes en una democràcia des de fa anys), que difon valors antagònics als que s'ensenyen als infants a les escoles quan la consellera d'Ensenyament no mira. Votar no és democràtic si no va acompanyat d'unes regles comunament acceptades. I avui cap societat democràtica no accepta entre aquestes regles els referèndums d'autodeterminació unilaterals.
-La intimidació on line i off line que pateix molta gent que pensa com jo és molt reveladora de la visió de la democràcia prepotent i pre-violenta que tenen alguns: l'alcalde de Mollet i la seva família perseguits pel carrer, la botiga dels pares d'un líder polític atacada, les seus del PSC i d'altres partits amb destrosses cada matí... També representants independentistes han rebut (encara que menys) atacs igualment condemnables per part de nacionalistes radicals espanyols. Però no hi ha dos costats que practiquen la violència: tota ve del mateix costat, el fanatisme nacionalista. No he vist mai a cap federalista amenaçar un fanàtic, com no he vist mai cap humà mossegant un gos.
-La nostra lluita a la defensiva és part d'un combat més ampli, un combat molt antic (la lluita contra el nacionalisme i per l'internacionalisme) i molt nou a la vegada (la lluita contra la manipulació de la democràcia que amenaça amb fer saltar les institucions de tots pels aires aquí, a la resta d'Europa i als Estats Units, entre altres llocs).
Després de tot això, veurem quin és el nou engany que intenten perpetrar els hereus polítics de la família Pujol (amb l'ajuda inestimable dels sectors més demagogs i eurofòbics de l'esquerra radical). Necessitaran seguir pedalant contra el vent dels pesos i contrapesos que defensen la nostra democràcia, sostinguda sobretot per la nostra pertinença a la Unió Europea a través d'Espanya. Ja he vist que hi ha intents de plantejar una nova transició... No havia parlat ja Artur Mas de la "transició nacional" fa anys? Com els del Brexit, com que veuen que no poden sortir de la roda del hàmster, s'inventen una i altra vegada períodes transitoris. Tot menys reconèixer el món on viuen.
Avui Catalunya és menys independent que a l'any 2010 en què es va produir la desafortunada sentència de l'Estatut. Menys independent, però més dividida i menys respectada. Ho és menys, d'independent, perquè avui Europa és més sobirana, ha intervingut Espanya i Espanya ha intervingut Catalunya. I ho és menys també per la incompetència i egoïsme dels dirigents independentistes, que han jugat al tot o res i s'estan a punt de quedar sense res. Llàstima que no disparin contra el seu cap, sinó contra el cap de tots. Els qui fa anys que lluitem per la democràcia, el federalisme. el catalanisme i la llibertat no necessitem afegir que això no implica defensar a Mariano Rajoy. Si en comptes d'una estratègia independentista haguéssim seguit una estratègia federalista avui Rajoy ja no hi seria. Com diu Javier Cercas, l'única utopia per la qual val la pena lluitar avui és la d'una Europa unida i federal, i els nostres adversaris són Putin, Le Pen, Farage, la Lliga Nord, els Autèntics Finlandesos i tots aquells que s'hi assemblen, encara que siguin catalans: tots s'omplen la boca de les mateixes paraules, la democràcia la primera de totes. La humanitat s'hi juga el seu futur, en aquest combat. Qui vulgui caure en el patetisme de dedicar les darreres dècades de la seva vida (amb la quantitat de problemes que hi ha al món) a lluitar per separar una regió rica de les seves societats veïnes, que això és el que fan ho guarneixin amb les paraules que vulguin, és lliure de fer-ho. Amb mi que no hi comptin, i menys en nom de la democràcia. Aniré a l'acte de suport al documental "Federal" el dijous, com molts dels meus estimats lectors, i després em llegiré un llibre, i deixaré que escampi la tempesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario