Del gen convergent a la mutació trumpista

Una cosa que treia de polleguera alguns independentistes durant els anys del "procés" era que els qualifiquéssim de trumpistes. El "procés" era l'expressió catalana, amb trets propis per descomptat, d'una onada nacional populista i sobiranista que es va accelerar entre 2014 i 2016 amb el referèndum d'Escòcia, el Brexit, la primera victòria de Trump, les agressions de Putin, les majories de Modi o l'ascens de forces de dreta populista a l'Est d'Europa. 

Tots aquests moviments, incloent el "procés", tenien aspectes en comú i també diferències entre ells. La preocupació per l'associació va ser tal que Artur Mas va arribar a fer un article a La Vanguardia argumentant que ells no eren populistes. Veient com ha evolucionat el trumpisme en la seva segona encarnació, jo quasi m’havia penedit de fer la comparació, i havia reculat fins a dir que el trumpisme era molt pitjor que el processisme. 

Alguns trets de l’evolució del trumpisme em fan entendre que aquest es troba en una acceleració neofeixista que inclou no ja l'erosió, sinó l'eliminació (si ho aconsegueixen) de les institucions democràtiques i la posada en marxa d'un estat mafiós, racista i imperialista, que té en Europa no un rival, sinó un enemic existencial. El "procés", tot i que tenia alguns aspectes inquietants des del punt de vista democràtic, no va ser mai això.

Pero com s’ha explicat a El Confidencial per part de Marcos Lamelas, al Diari de Girona per part de Jordi Xargayó o a El Triangle, sembla que ha tret el cap amb força els darrers dies una onada de trumpisme carlí des d'un sector important de Junts, amb la cúpula sense saber massa què dir. Alguns han fet comentaris a les xarxes mig en conya posant-se al servei de Trump i contra Pedro Sánchez, i altres han argumentat amb tota solemnitat que a Catalunya li aniria millor fora d'Espanya però amb Trump (fins i tot en un delirant "estat lliure associat" com Puerto Rico). 

Alguns ja havien festejat amb el putinisme, i ara el seu somni humit és que Catalunya estigui en el radar de projectes disruptius de Trump junt amb Groenlàndia, Canadà o Cuba. Jo m'ho prendria seriosament; ja hem comès altres vegades l'error de pensar que els deliris es frenarien pel mer fet de ser deliris. 

Hi ha quatre vectors que podrien fer que veient aquesta deriva, molta gent de centre i centre dreta s’allunyi definitvament d’ells, cosa que és imprescindible perquè el trumpisme carlí tingui el mínim recorregut: l'aposta per un capitalisme responsable, la promoció d'un cristianisme humanista (el que promou l'actual Papa, referent nord americà anti-trumpista que ens visita aviat), l'europeisme no estatista de líders com Urkullu, i un catalanisme integrador. Aquests quatre vectors connecten amb els interessos de persones moderades i entren en col·lisió amb el neo-feixisme anti-europeista i racista del trumpisme. 

Em costa veure la lògica electoral per part de Junts d’intentar assemblar-se a Aliança Catalana (i de votar repetidament amb PP i Vox). Per què no s’assemblen més al Partit Nacionalista Basc? Però l'estupefacció no ens ha de paralitzar. Què en queda del suposat gen pragmàtic convergent? Ni la dreta europea més extrema (amb l’excepció d’Ayuso i Vox) s’ha atrevit a quedar associada a Trump. Fins i tot Meloni se n'ha distanciat els darrers dies... 

Federalisme en progrés, fins i tot a França

El federalisme és avui la idea que millor serveix per combatre el pensament de suma zero del nacionalisme i el sobiranisme, i un ingredient fonamental per no només dir no al neo-feixisme, sinó derrotar-lo amb idees positives. 

Mario Draghi parla de federalisme pragmàtic (per defensar coalicions de països dintre de la UE que avancin en integració), i Raimon Obiols parla de federalisme dels fets (per defensar polítiques concretes federadores com el Corredor del Mediterrani o les vacunes de la COVID).

Salvador Illa ho va deixar clar en la seva entrevista a Palau amb Jordi Basté. Quan aquest li pregunta si entén que hi hagi gent que es faci independentista quan els serveis públics fallen, li contesta que pot entendre a tothom, però que la solució no està en aïllar-se, sinó en cooperar, a Espanya i a Europa. "La solució és el federalisme", li diu rotundament. La pregunta que li va fer Basté va sortir més que la resposta en els titulars, però això diu més de l'ancorament en el passat d'alguns mitjans que de la direcció del futur de les coses.

Aquesta setmana mateix, el President català ha rebut la visita de la presidenta regional francesa d'Occitània i líder regionalista francesa, Carole Delga, que entre altres ha posat a sobre de la taula el debat sobre una evolució federal a França. Segur que aquesta senyora ha llegit el que diu el llibre "Economia del Bé Comú" de Jean Tirole, gran economista francès i Premi Nobel. Tirole diu que França ja no és el era, que lluny queda aquell estat unitari i centralitzat, totpoderós: avui ha canviat per la força de la transferència de sobirania cap a Europa, la descentralització i el pes de les grans empreses privades.

Precisament, hi ha un bon article clàssic de Tirole a Le Monde sobre federalisme, on diu que el futur d'Europa és federal, i que considera imprescindible una transferència de sobirania dels estats membre cap a la Unió Europea. En un programa a la BBC després de rebre el premi Nobel, l'any 2014, una noia semblava que catalana del públic li va preguntar en ple "Procés" si no creia que les petites nacions havien de tenir més sobirania per resoldre els problemes, i Tirole li va contestar que era un federalista i que creia més urgent la integració i la cooperació, mantenint la diversitat. 

Un altre gran economista francès, Thomas Piketty, que no té el Premi Nobel però que té tots els rècords de vendes de llibres i una gran influència en el pensament progressista, es defineix com a socialista i federalista. El "sobiranisme d'esquerres" a Espanya i França faria bé d'escoltar a Piketty, i altres economistes i politòlegs que recentment van signar un manifest al respecte: millor un federalisme social contraposat al federalisme liberal, que no pas proclames sobiranistes per un dret a l'autodeterminació que no té cap sentit a l'any 2026 a la zona euro i l'espai Schengen. 

En els anys del Procés, vam dir que no però al mateix temps vam aportar un sí (en frase afortunada de Fernando Aramburu). Un sí al federalisme. Vam guanyar, però totes les victòries en democràcia són provisionals. El Procés s'ha acabat, però quelcom pitjor que el procés treu la poteta. Ara el federalisme a Espanya, Europa i el món, també ha de ser part del sí mentre ens oposem al neo-feixisme. 

Felipe el equidistante

Felipe González (FG) dice que votará en blanco si se presenta Pedro Sánchez (PS), o sea que se sitúa equidistante entre su propio partido, si lo encabeza Sánchez, y la alternativa. Esta alternativa es hoy la de la alianza entre PP y VOX, y más en general la del avance en Europa de las fuerzas (los “patriotas”) que gozan de la simpatía y el apoyo de Trump, enemigo declarado del proyecto europeo, que FG contribuyó a impulsar. 

Soy partidario de la crítica, la autocrítica y el debate interno, y me obsesiona tanto la necesidad (porque aportan cohesión y combaten la entropía) de los partidos políticos como sus obvias limitaciones como instrumentos de participación. También soy partidario de exigir coherencia a las personas que ejercen algún tipo de liderazgo en la opinión pública.

El problema no es el resultado en Extremadura y Aragón que, aún siendo malo, es mucho mejor que el de la socialdemocracia en la mayoría de regiones europeas, sino la dificultad de enfrentarse a una extrema derecha envalentonada apoyada por las grandes fortunas tecnológicas. Debatamos sobre cómo luchar contra esta dificultad. Ser equidistante en España es ser equidistante hoy en una lucha internacional. Tampoco se trata de enfrentar a un “gran hombre” contra otro, sino atender a los argumentos y a lo que está en juego.

Un socialdemócrata no puede ser equidistante ante quienes están contra las sociedades diversas, contra las instituciones de la división de poderes, contra reconocer la evidencia del cambio climático, contra las vacunas, a favor del poder desenfrenado de las grandes multinacionales tecnológicas, contra las universidades públicas y contra la ciencia.

PS es líder del PSOE porque tras un intenso debate y unas primarias absolutamente democráticas, él las ganó, aunque FG apoyaba a Susana Díaz y otros como yo votamos por Patxi López. Perdimos, y apoyamos al ganador desde entonces sin dejar de expresar nuestras opiniones. El modelo de partido es el mismo que legó FG con el añadido de las primarias, que tienen ventajas e inconvenientes, pero que difícilmente puede argumentarse que reducen la democracia interna.

FG dice que seguirá siendo militante del PSOE. ¿Es coherente ser militante de la referencia de la socialdemocracia en España y mantenerte equidistante entre el voto a tu opción ideológica y el avance en España del neofascismo internacional, porque no te gusta el líder democrático de tu partido? Yo no quiero que FG ni nadie se vaya del PSOE. Pertenezco a una generación que se afilió con la ola de FG y Miguel Ríos en 1982, y en nuestra juventud asistimos a los mítines espectaculares de la Monumental y el Palau Sant Jordi, junto a Serrat y García Márquez.

En su época nos tragamos sapos más difíciles de digerir que los que ha habido que tragarse con PS. Durante la mayor parte de su liderazgo, FG delegó las cuestiones internas del partido en Alfonso Guerra (el del hermano, y el de “el que se mueve no sale en la foto”). No debe ser tan fácil gestionar un gobierno y a la vez un gran partido. Y no se trata de una anomalía española. Los retos del PSOE hoy son los retos de la socialdemocracia en todo el mundo. Y en este mundo, no parece que al PSOE le vaya peor que a otros. Al contrario, parece que el PSOE y el mismo PS ejercen en él una posición de liderazgo ante el golpe global del Trumpismo.

¿Puede un socialdemócrata con el bagaje de FG mantener una equidistancia entre un socio fiable y proactivo de la UE y quienes quieren dinamitarla? La estructura del partido que heredó PS no es muy distinta que la de los 1980, pero el mundo sí es muy distinto. Aún así, los gobiernos de PS no han traicionado en absoluto, sino que han mejorado, el legado de FG y sus gobiernos en dos aspectos clave: el Estado del Bienestar (con el colchón social de la pandemia y el IMV), y la participación activa en Europa (siendo un socio fiable, y liderando el primer experimento de deuda mancomunada, o promoviendo en posiciones clave a mujeres como Calviño o Ribera).

FG tiene derecho a votar como le dé la gana y a decir lo que le dé la gana, como todos los españoles (mientras la extrema derecha no lleve a cabo su programa máximo), pero a quienes se nos exigía disciplina en los 1980-90, ahora se nos tiene que permitir también expresar nuestra decepción.

Ser expresidente del Gobierno debe ser difícil. Tenemos el contraejemplo de Gordon Brown, que no para de intervenir el debate público, siempre de forma constructiva y ayudando a solucionar problemas nacionales (como cuando frenó al independentismo escocés: "the silent majority will be silent no more" -la mayoría silenciosa dejará de serlo) e internacionales.

Estoy casi seguro de que Felipe, cuando lleguen las elecciones, si piensa más en sus hijos y sus nietos y las generaciones de estos, que en sí mismo, se comerá sus palabras, y votará por la socialdemocracia, quienquiera que la lidere. El problema no es Pedro Sánchez: el problema es como frenamos al neofascismo.

La Internacional de las Tinieblas contra la política basada en evidencias

Como con el cambio climático, la Internacional de las Tinieblas (IT) que encabeza Donald Trump (y que tiene secciones en toda Europa, incluyendo España y Cataluña) se niega a reconocer la evidencia científica que certifica los efectos positivos para la economía de la inmigración extranjera en los países desarrollados. Estos efectos positivos se extienden a los procesos de regularización de grandes cantidades de inmigrantes ilegales, que se han podido estudiar porque existen bastantes casos, por ejemplo en Estados Unidos y en España.

Claudi Pérez y Xavier Vidal-Folch han citado la evidencia para el caso de la regularización que emprendió el gobierno de Zapatero en la primera década de nuestro siglo, que tuvo un efecto positivo para el bienestar y para las finanzas públicas, y que no dio lugar a un efecto llamada. Esta investigación ha sido publicada en una revista con altos estándares científicos. Lo que no es de extrañar, porque en los últimos años la investigación científica sobre los efectos económicos de la inmigración se ha sofisticado y llegado a conclusiones positivas, utilizando modelos económicos más realistas y técnicas empíricas de frontera, como explica un artículo de Giovanni Peri en el Journal of Economic Perspectives.

Esta evidencia científica ha sido utilizada por el excelente equipo de personas expertas que trabaja en la Moncloa para dar el visto bueno final, tras una campaña de recogida de firmas y un acuerdo con Podemos, a la decisión de regularizar a medio millón de inmigrantes que ya están en España, en muchos casos en condiciones infrahumanas de explotación. Pedro Sánchez, en un artículo en el New York Times, ha explicado que tras esta decisión hay razones humanitarias y económicas.

Pero la IT existe y es poderosa, y sus objetivos son transparentes, tal como han sido expresados en la Estrategia de Seguridad de la administración Trump. Se trata de apoyar a los “partidos patrióticos” de Europa, como se enorgullece de hacer Steve Bannon en sus conversaciones con Jeffrey Epstein.

No es de extrañar que uno de los ejes de las políticas de los partidos y gobiernos “patrióticos” (neo-fascistas) sea el ataque a la ciencia, los datos y las universidades (las de verdad), porque la verdad científica, especialmente en el caso del cambio climático y la inmigración, tiene un fuerte sesgo progresista.

La inmigración no es un problema, es un fenómeno que hay que gestionar. Esta gestión es compleja, y se enfrenta a desafíos que no hay que minimizar. Uno de estos desafíos, y que constituye un grave problema que impide capturar y distribuir las ganancias económicas de la inmigración, son los prejuicios arraigados que la derecha explota. El racismo (como explica Pankaj Mishra en “The World after Gaza”) no es meramente una cuestión cultural, sino que es un mecanismo de explotación organizada, es el sueldo extra de la clase trabajadora blanca que no se le paga en dinero, sino en identidad imaginada, para sumarse a la derecha para formar mayorías que frenen el avance de la igualdad.

El papel de PP y Junts, contra la opinión de obispos (y del Papa), empresarios y sindicatos, ante el enfrentamiento entre la ciencia y la IT a cuenta de la regularización de inmigrantes, no deja de producir tristeza. ¿Qué estudios avalan la afirmación de Junts en Figueres de que la regularización tiene efectos económicos negativos? La Sección Ibérica de la IT (en la que se encuadran Vox y Aliança Catalana) está entre los grupos ultraderechistas europeos que más callan ante Trump, pero lo que esperaríamos es que los grupos del supuesto centro-derecha democrático no se pusieran del lado de las tinieblas.

L’ afinitat de la nostra ultradreta amb el trumpisme (i com fer-hi front)

L’onada del negacionisme trumpista arriba a Espanya, amb un congrés anti-vacunes a Ciudad Real el 28 de febrer. No és res nou: l’afinitat de VOX i Aliança Catalana amb Trump és poc dissimulada. 

Le Pen i Meloni desmarcant-se de les accions o amenaces de Trump amb Veneçuela i Grenlàndia són gestos propis de forces contradictòries, però que comparteixen un objectiu clar: mobilitzar els nacionalismes per frenar l’avenç de les forces que treballen per la igualtat. A Espanya i Catalunya, ni aquests gestos... deuen voler atreure els recursos de la Heritage Foundation.

El nacionalisme, el nativisme, la pseudo-ciència, el sobiranisme interessat i selectiu, són ingredients comuns a tots aquests moviments. L’actual administració dels Estats Units els té perfectament identificats. El document estratègic de seguretat internacional de Trump atorga un rol privilegiat a aquests partits “patriotes”.

El grau de matonisme a Europa potser és més baix (tot depèn del context institucional o cultural), però la línea política és la mateixa: contra la immigració i la diversitat, contra les institucions i la UE, per mobilitzar el suport dels blancs rics i pobres per polítiques que van contra tots els pobres com baixar impostos i relaxar els estàndards regulatoris.

L’ús de la religió manipulada (la que s’oblida dels pobres, contràriament a la majoria de llibres sagrats) també és un tret caraterístic: els catòlics dels Estats Units i el Papa Lleó ja els han advertit, i els hem de comptar com part de la resistència.

Semblar-se a Trump els hi fa perdre vots, i per això intentaran dissimular de vegades. Però els allunyaments puntuals són purament tàctics, no els hem de deixar sortir-se amb la seva ni minimitzar el risc que suposen per a la nostra convivència. La nostra lluita és la mateixa que la dels qui es manifesten pels carrers de Minneapolis a molts graus sota zero.

Sabem com fer-hi front, però caldrà posar-hi molt d’esforç i més encert que fins ara. Com diu avui Javier Cercas a El Pais Semanal, "es tracta de substituir l’excloent paradigma nacional (que, afegeix Cercas, convertit en nacionalisme, ha estat a punt de destruir dues vegades el nostre continent), per l’incloent paradigma federal".

I com deia el mateix Cercas a Le Monde ahir a l’article “Nationalisme ou fédéralisme: voilà un dilemme essentiel de notre époque”:

"El nacional-populisme desencadenat per la crisi del 2008, els líders visibles del qual són actualment Donald Trump i Vladimir Putin (amb Xi Jinping al fons), encarna l'última o penúltima onada d'un nacionalisme que es nega a desaparèixer i que és el responsable últim de la guerra entre la democràcia i l'autocràcia que s'està desenvolupant actualment al món (o si més no a Occident, o si més no a Europa). Necessitem una revolució incruenta per passar de la mentalitat nacionalista —basada en la confrontació, les identitats i les sobiranies exclusives— a la mentalitat federalista —basada en la col·laboració, les identitats i les sobiranies compartides. Una revolució tan colossal com indispensable, sense la qual una Europa veritablement unida és impossible"

2042: Distopia patriòtica o horitzó federalista

El 2042 se celebra el 50è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 i per tant del discurs pacifista de Pasqual Maragall en la seva inauguració. Com en aquelles sèries on els espectadors poden triar el desenllaç, poso sobre la taula dos guions diferents: un final on s’imposa la distopia patriòtica i un altre final on hem evolucionat cap a un horitzó federal.

2042: Distopia patriòtica

Silvia Orriols és la Presidenta del Govern espanyol. La premsa corporativa, dominada totalment pel capital de les grans empreses tecnològiques nordamericanes, destaca el caràcter moderat del seu govern, on hi ha algunes figures dels antic partits PP i Junts, que han desaparegut.

Vox i Aliança Catalana s’han fusionat, sota els auspicis (i el finançament) de la Heritage Foundation, en nom dels valors d’una Europa pura, blanca i cristiana (facilitat per la derrota definitiva dels sectors progressistes a l’Església Catòlica).

Seguint les indicacions de l’Estratègia de Seguretat de la segona administració Trump de 2025, els “partits patriòtics” (anomenats “sobiranistes” per la premsa francesa i sobretot la italiana) s’han imposat arreu d’Europa. La profecia del creixent feixisme entre la joventut, que era un mite interessat al principi, s’ha acabat fent realitat perquè a ningú li agrada apuntar-se a un carro que tothom diu que s’està enfonsant.

Els pocs regidors vius que queden de Barcelona 92 són preventivament detinguts a principis de Juliol per evitar que organitzin un acte d’homenatge a Pasqual Maragall, que podria degenerar en aldarulls.

La Unió Europea ha desaparegut, i la Generalitat de Catalunya ha estat substituïda per una agència de finques urbanes. La població de Catalunya s’ha estancat i els estrangers que hi queden hi treballen en condicions d’esclavitud.

Els trens i la sanitat pública han desaparegut degut al triomf de les campanyes anti-impostos dels sectors més reaccionaris de la patronal.

Gaza és un gran condomini, i l’Orient Mitjà continua sent un camp de mines on les teocràcies ètniques continuen fent estralls i provocant genocidis.

2042: horitzó federalista

La Presidenta dels Estats Units d’Europa escollida en sufragi universal, l’alemanya Heidi Reichinnek, presideix l’acte de commemoració dels Jocs Olímpics de Barcelona, on també hi parla un dels nets de Pasqual Maragall, amb els pocs regidors vius que queden de Barcelona 92 asseguts a primera fila.

En els últims anys, la proposta federalista de Catalunya que van promoure els governs de Salvador Illa, ha triomfat a Espanya i Europa. És la tradició del federalisme pacifista de Pau Casals, Pasqual Maragall i dels catalans pioners que van ser a la Conferència de l’Haia, com el Doctor Trueta i Enric Adroher “Gironella”, militant del POUM, el partit preferit de George Orwell. L’ànima federalista no només és ja la del PSC de Raimon Obiols, Miquel Iceta i Salvador Illa, sinó també la de Lluis Companys que s’ha tornat a imposar amb el temps a ERC. La joventut ha liderat la reacció democràtica, superant l’estigmatització interessada que va proliferar als anys 20 sobre el seu creixent feixisme.

La política alemanya s’ha estabilitzat amb governs d’una coalició estable d’una Die Linke que ha evolucionat cap a posicions realistes i federalistes, una socialdemocràcia que s’ha recuperat i aporta un nou Canceller,  i un partit verd que ha liderat la descarbonització amb creixement econòmic.

A Europa i als països que han mantingut almenys les formes democràtiques, s’ha acabat imposant una gran aliança des del centre fins a l’esquerra, des de les idees del capitalisme responsable fins a les idees de l’ala esquerra del Partit Demòcrata dels Estats Units, on Zoran Mandami ara és President. Els projectes per assolir una creixent harmonització fiscal han reeixit i a Europa es desplega una ambiciosa política d’inversions transfrontereres, habitatge i reforçament de l’estat del benestar. El model centre i nordeuropeu de participació del treball a l’empresa s’expandeix, alhora que els mercats són més competitius i s’evita la concentració de poder.

Reichinnek, adreçant-se a l’ambaixador dels Estats Units d’Amèrica als Estats Units d’Europa, reconeix en llengua catalana, castellana i anglesa el paper destacat que ha tingut Catalunya a les darreres dècades per liderar la resistència democràtica, que ha barrat el pas a les forces anomenades patriòtiques, anti-democràtiques i sobiranistes tant a Europa com al Continent americà.

França va esquivar la bala del feixisme a les perilloses eleccions presidencials de 2027. Per 100 vots de diferència el candidat suposadament sobiranista d’esquerres Melenchon (partidari com Toni Comín de la idea que hi ha “dos eixos” ortogonals, el social i el “nacional”), no va passar a la segona volta, que es va disputar entre un candidat europeista i un d’extrema dreta, imposant-se per poc el candidat europeista. Des de llavors, la ultradreta va iniciar un lent declivi.

A Espanya els darrers anys el PSOE s’ha renovat de nou i lidera les forces democràtiques, i a la seva esquerra, liderat per un líder més seriós que Rufián, per fi s’ha aconseguit formar una coalició estable de partits que ha evitat la dispersió de sigles progressistes, on fins i tot Bildu ha renunciat al sobiranisme i ha proclamat que la millor opció és el federalisme. 

El català és un idioma oficial de la Unió Europea, perquè la campanya que el presentava com un dels grans idiomes d’Europa, l’idioma d’Ausiàs March i de Ramon Llull, i no només l’idioma de Catalunya, ha reexit.

La IA s’ha posat al servei de millorar el treball i la seva dignitat.

Els trens són el mitjà preferit de transport, després que es prioritzés la inversió en manteniment més que l’expansió de l’alta velocitat.

Palestina s’ha descolonitzat, i hi ha un estat igualitari bilingüe en el marc d’una confederació d’estats d’Orient Mitjà, amb llibertat de circul·lació, a l’estil de la Unió Europea.

La ultradreta guai

L’altre dia, un veí del barri va fer porta a porta al meu carrer alertant-nos que estaven a punt d’obrir un bar de “música llatina” just a sota de casa meva, i ens preguntava si trobàvem normal que això passés a un carrer tan tranquil com el nostre. És veritat que el nostre carrer és relativament tranquil, però també és veritat que ja hi ha un bar de copes, un restaurant senzillet i, una mica mes amunt, una seu de Vox. Jo vaig posar cara de pal, i li vaig dir que, sense més informació, no sabia què dir-li. Davant de la meva escèptica reacció, el veí va rectificar a mitges i va dir que... bé, no ho deia per la “música llatina” sinó pel fet de ser un bar en un barri tranquil (i ... amb bastants residents d’origen “llatí”). Per cert, sembla que el bar ja ha obert i que les nits segueixen sent igual de tranquil·les que abans.

En nom de la tranquil·litat dels barris o de la llibertat de les dones musulmanes, està emergint una ultra-dreta guai diferent de la de l’aligot. És una ultradreta guai que creix (sense ser majoritària) a les facultats i als barris. La creu a la cadena del coll de l’elegant portaveu de Trump mentre parla del perill dels immigrats és part d’un crisitianisme que s’oblida dels pobres i que és un ingredient (no necessari, no suficient, però habitual) de la ultradreta guai.

El festival de la recerca de candidats de Junts i Aliança Catalana a l’Alcaldia de Barcelona buscant vots en aquests sectors de la ultradreta guai mitjançant “celebrities” de la burgesia catalana s’ha de seguir en aquest context.

Hi ha una part de la classe alta que blanqueja la ultradreta i l’aliança de la dreta tradicional amb la ultradreta, per baixar impostos i estàndards regulatoris i frenar l’avenç secular de l’esquerra i la igualtat.

En realitat, estan blanquejant un moviment internacional racista i elitista en el pitjor sentit, que pretén acabar amb Europa, amb la democràcia, amb la ciència, amb la llibertat sexual, amb les universitats (les de veritat), amb les vacunes, amb la descarbonització, amb la diversitat, i amb la justícia universal i els drets humans.

A Catalunya, una part del processisme guai ha mutat en ultradreta guai (una altra part ha fet autocrítica amb la boca petita). Però per molt ben educats que siguin, no poden dissimular la seva pertinença a l’onada neo-feixista que avui denuncia Siri Hustvedt al diari El País.

Com fer-hi front ens ha de preocupar a totes aquelles persones que no volem perdre les nostres llibertats i que volem que aquestes s’expandeixin i no que retrocedeixin