Contra el catastrofisme

La retòrica del catastrofisme afavoreix el populisme d’extrema dreta, com explica avui Paul Krugman respecte a la situació econòmica dels Estats Units: Trump i Musk necessiten dir que els Estats Units pateixen una emergència econòmica, contra tota evidència, per justificar una acumulació de poder que seria totalment inconstitucional en temps normals.

Més en general, el tremendisme reforça els venedors de solucions autoritàries i suposadament miraculoses, els lideratges forts que prometen resoldre tots els problemes amb un cop de força que se salti les normes escrites i no escrites.

El derrotisme paralitza les persones reformistes i els treu protagonisme, en favor dels indocumentats i els venedors de fum.

Posaré quatre exemples, on he sentit persones que han acreditat la seva capacitat intel·lectual, però que malgrat tot han manifestat opinions catastrofistes, al meu parer força injustificades:

-“La crisi de l’esquerra”, és un mantra que escolto des que em vaig afiliar a un partit d’esquerres fa més d 40 anys. L’altre dia un comentarista d’un programa important de la CNN (una cadena suposadament contrària al trumpisme) va dir que ell no veia al món una crisi de la democràcia, sinó una crisi de l’esquerra, que fracassava electoralment a tot arreu i que perdia el suport de la població. D’acord, hi ha partits d’esquerra o centre-esquerra que passen per dificultats. Però molts d’aquests partits segueixen al govern, i globalment, són el principal front de lluita contra els líders i forces que amenacen la democràcia.

-“El declivi de la llengua catalana”. A Catalunya i altres territoris de parla catalana sembla que ha disminuït en termes relatius l’ús social del nostre idioma. Però és un idioma que el parla més gent que mai, que més persones que mai el coneixen i el poden fer servir, on més institucions que mai el recolzen, i que mai havia disposat de tants mitjans escrits i audio-visuals per propagar-lo. Això no ens estalvia un debat sobre si estem fent servir aquests instruments de la millor manera possible en la realitat d'avui, no en una realitat inventada. Per exemple, potser avui serveix de poc la immersió lingüística a les escoles, si la qualitat de les escoles públiques empitjora i la segregació social a l’ensenyament augmenta. O de poc serveix tenir una televisió pública en català si cada vegada menys gent jove veu la televisió i entre molta gent gran ha perdut prestigi.

-“L’enfonsament d’Europa” al qual es referia com un fet accompli un amic meu l’altre dia a La Vanguardia és una percepció que sorprendria a pensadors i activistes de fa unes dècades, com Hannah Arendt o Altiero Spinelli, si aixequessin el cap. Poques coses ens salven més del desastre que la presència d’una Unió Europea que amb totes les dificultats segueix funcionant, que té unes arrels profundes, i que té per davant 5 anys d’institucions establement governades per líders civilitzats com Von der Leyen, Ribera o Costa. De nou, això no vol dir que les seves polítiques no es puguin debatre i millorar.

-“El col·lapse de l’administració” almenys és un concepte del qual el seu autor ja se n’ha desdit, almenys pel que fa a Catalunya, des que ha estat nomenat responsable d’una comissió d’experts sobre la reforma de l’administració, els treballs de la qual, com va dir recentment, li han fet recuperar l’optimisme (serà que no havia col·lapsat, sinó que senzillament és reformable). Doncs millor, perquè l’administració només està col·lapsada a llocs com Haití, i en aquest racó d’Europa més aviat tenim sort que cada dia l’administració ens resol bastants problemes d’organització i acció col·lectiva, contra el que els promotors de la idea de “l’estat fallit” ens volen fer creure.

L’ultra-pressimisme impedeix l’anàlisi objectiva de les dificultats del present, i la preparació de les iniciatives organitzatives i institucionals per fer-hi front. L’únic catastrofisme que trobo justificat és el que afirmi que aquest ultra-pessimisme és una catàstrofe en sí mateix.

Federando

Hace un año contemplábamos con temor un 2024 que nos iba a traer, entre otras, elecciones en Cataluña, en el Reino Unido, en el Parlamento Europeo y en la Presidencia de los Estados Unidos.

Como era de esperar, el resultado ha sido desigual. Pero el recuerdo reciente de la victoria de Trump y sus oligarcas no nos debería ocultar el alivio por la victoria de Starmer (y el colapso del proyecto soberanista del Brexit), el freno relativo al auge de la ultraderecha en el Parlamento Europeo, y mucho menos la alegría por la victoria de Salvador Illa.

Hoy ese candidato que se presentaba a principios de año con un discurso federalista en la London School of Economics, pronuncia como President discursos contra el racismo en el Parlament (“es catalán todo aquel que viene a mejorar Cataluña”). Es el mismo líder que ha cerrado el año con un discurso cuyo eje principal ha sido el concepto de Fraternidad (fue Manuel Cruz quien dijo que el federalismo era la “forma política de la fraternidad”) entre personas y entre territorios.

¿A qué nos dedicamos en el Gobierno de la Generalitat? Entre otras muchas cosas, nos dedicamos a federar, es decir, a desarrollar políticas en colaboración con ayuntamientos y diputaciones (y todo tipo de entidades e instituciones públicas y privadas), por abajo, y en colaboración con el gobierno español y la Comisión Europea, por arriba. Los más de 4.000 millones de fondos Next Generation asignados a España que gestiona la Generalitat son un ejemplo, pero se podrían poner muchos más. Por cierto, mucho de esto ya se hacía, pero acompañado de un discurso soberanista que no permitía generar la confianza necesaria para sacarle todo el partido.

En España y Cataluña casi todo el mundo reivindica hoy el federalismo. Podríamos decir que proliferan los “federalistas de toda la vida”, como en la transición proliferaban los “demócratas de toda la vida”. Quienes defendimos la idea en momentos más difíciles no debemos caer en el error de reivindicar celosamente el copyright, sino que debemos dar la bienvenida al nuevo consenso, como hicieron los auténticos demócratas en la transición. Eso sí, sin aceptar demasiadas lecciones. Es sabido por ejemplo que el acuerdo de financiación entre PSC y ERC fue un acuerdo, como se dice explícitamente en su texto, entre federalistas y soberanistas. Un acuerdo muy difícil (y sin el cual hoy Illa no sería President) entre personas que tienen proyectos distintos, donde fue casi imposible llegar a un texto compartido, que tiene muchos puntos que hay que desarrollar. Para hacerlo, se ha creado una Comisión de personas expertas, que en su mayoría si no en su totalidad son personas federalistas y expertas en federalismo.

Necesitamos más y mejor federalismo para enfrentar nuestros grandes retos: la integración de la inmigración, la emergencia climática, el desarrollo de infraestructuras como el corredor mediterráneo, la promoción del catalán en Europa, la lucha contra la competencia fiscal…

Todo esto está a medio hacer. Pero tras las elecciones al Parlamento Europeo, tenemos Comisión (con Von der Leyen como presidenta de nuevo, y Teresa Ribera como vice-presidenta) y Consejo con Antonio Costa como Presidente, por 5 años. Con ellos hay que trabajar. Los retos son enormes, pero no partimos de cero.

En España, pese a todo el ruido, una gran mayoría apoya el proyecto europeo. Internamente, y a diferencia de un pasado no lejano, todas las autonomías acuden a las conferencias de presidentes y a las conferencias sectoriales de los Ministerios con las Comunidades Autónomas. 

El federalismo es un ingrediente crucial para combatir el viento en contra del nacional-populismo, para dar mejores respuestas a las demandas ciudadanas por una mejor política, y para mejorar las ofertas que se presentan por parte del sector público. 

Pienso que el federalismo cumplirá mejor esta función si lo situamos en un marco mental social y económico (por ejemplo, para combatir la competencia a la baja en los impuestos, o para impulsar grandes planes de inversión como los fondos Next Generation), y no como parte de las batallas culturales.

Así lo hace el Plan de Gobierno de la Generalitat, priorizando una estrategia de “prosperidad compartida” (ver mi artículo en Linkedin): ésta es creíble y es posible porque está enmarcada en una estrategia federal, bien coordinada con España y Europa. Sólo así estaremos bien interconectados, y estaremos en la vanguardia de la aplicación de los Informes de los sabios italianos Draghi y Letta.

¡Y feliz año nuevo!

Trump 2.0 i nosaltres

Al cosí-germà d'aquest blog, escrit en anglès, he esmentat diferents hipòtesis que podrien explicar (o no) la segona victòria de Trump en unes eleccions presidencials als Estats Units. Tot i que ha guanyat per poc en vots, i que aproximadament la meitat de l'electorat segueix sent demòcrata, podem dir que un Trump pitjor que el de 2016 ha guanyat per més que el 2016, malgrat que va perdre fa 4 anys. En un post anterior aquí mateix, titolat  "l'economista i el llop", vaig manifestar que em temia que l'alerta massiva dels economistes professionals i acadèmics en favor de Harris seria poc creïble. En això no em vaig equivocar, però aquesta vegada em vaig equivocar posant la meva esperança en l'aparell del Partit Demòcrata que a nivell local em semblava capaç de mobilitzar l'electorat suficientment. No va ser així.

La victòria de Trump tindrà conseqüències econòmiques i polítiques en aquest racó d'Europa. Les econòmiques són molt incertes, però a diferència de l'electorat dels Estats Units, jo sí que em prenc seriosament, en això, les prediccions dels economistes. I no només les dels economistes, sinó també les de totes les persones expertes i científiques, de diferents branques del coneixement, que han alertat sobre els riscos per a la societat, l'economia, els drets humans, el clima i la pau, de Trump 2.0. Les conseqüències polítiques no crec que es desvïin d'un enfortiment dels nacional-populismes, encara que la derrota demòcrata també podria servir per focalitzar energies i demostrar, aquesta vegada creïblement, que el llop és de veritat.

Qualsevol victòria (també les nostres) contra el nacionalpopulisme agressiu s'ha de considerar temporal i fràgil, com la de Biden el 2020. I el que és menys agressiu no hem de deixar de prendre'l seriosament, perquè el seu estat d'ànim és alterable (molt oportú l'article de Branchadell avui a El País sobre què faran alguns a Catalunya si han de triar entre nació i progrés).

Em vaig equivocar en dues prediccions en el procés català: que no passaria res, i que seria la lluita de la resta de les nostres vides. Sí que va passar res, encara que el Procés va fracassar. El procés s'ha acabat, però l'amenaça del nacionalisme disruptiu (pitjor que el del Procés, i amb banderes diverses), no; ni aquí ni enlloc.

A Europa no estem als temps del Manifest de Ventotene, quan els seus redactors estaven en una presó feixista; avui la UE i l'euro són una realitat en expansió, sens dubte també amenaçada i amb problemes. L'únic país que n'ha sortit, de la UE, està pagant un preu elevat per la seva decisió. Sense la UE no tindríem ni estat de dret ni futur econòmic. La seva existència segueix sent la nostra taula de salvació en el present, i la seva evolució federal segueix sent la nostra gran esperança i el gran adversari dels nacional-populismes.

L'economista i el llop

Pot semblar una frivolitat i un luxe que em posi a escriure sobre unes eleccions que tenen lloc a l'altra punta de l'hemisferi nord, mentre a prop nostre acaba de succeir una enorme catàstrofe que requereix una reacció col·lectiva colossal, la màxima solidaritat i tota l'atenció. Però poques vegades els riscos globals i locals havien estat tan relacionats.

El conte de Pere i el Llop va de la falta de credibilitat del pastor Pere, que quan va avisar que un llop de veritat es menjava les ovelles, ningú li feia cas. Espero que no passi el mateix amb els literalment centenars d'economistes nordamericans i de més ençà, que no han deixat d'alçar la veu alertant sobre els perills d'una victòria de Trump (Lluis Bassets també el compara avui amb un llop a El País) el proper dimarts. Hi ha hagut manifestos de premis Nobel, cartes als mitjans de comunicació els darrers dies, els articles habituals de Paul Krugman amb un to cada cop més dramàtic, les aparicions a la CNN de Justin Wolfers, d'Alan Blinder al Wall Street Journal, o la recomanació de la revista The Economist, repetida una i altra vegada a les xarxes socials, de votar per Kamala Harris. El caos institucional que seguiria presumiblement a una victòria de Trump (que en part també es produirà si no guanya, perquè no reconeixerà el resultat), tindrà un cost econòmic, la magnitud del qual és incert. Els economistes també alerten del daltabaix per al creixement econòmic i la inflació que tindrien els promesos aranzels massius i el coll d'ampolla laboral (a més de drama humanitari) que acompanyaria a una deportació massiva d'immigrants, si s'arribés a produir.

El cert és que segons les enquestes de moment no és per l'economia que Harris encara pot guanyar, perquè la majoria de votants segueixen creient (absurdament, segons els experts economistes i tota evidència) que Trump seria millor per als afers econòmics que Harris. Si tenim en compte prèvies eleccions, les preses de posicions de persones famoses o expertes mouen poc a l'electorat, que es deixa portar més per grans xocs de l'actualitat (guerres, escàndols) i per indicadors econòmics del passat i present, però no d'un futur incert. En aquest sentit, Harris com a Vice-presidenta de Biden, es beneficia del creixement econòmic sota aquest, però surt perjudicada per la inflació dels darrers anys, que s'ha aconseguit frenar, però el record recent de la qual pesa massa.

El dimecres a la matinada amb quasi tota seguretat veurem a Trump proclamar-se guanyador, tant si ha guanyat com si no. Si no és president, s'enfronta a un futur personal i judicial més aviat ennuvolat per als anys que li quedin de vida. Aquesta és la seva principal motivació. A diferència de 2020, les seves amenaces són ara més creïbles, però no té el control de la presidència sortint. Esperem que les institucions resisteixin. Si guanya, ha promès posar la reduccció de l'estat en mans d'Elon Musk i la política sanitària en mans d'un personatge grotesc contrari a les vacunes. L'experiència històrica ens diu que un govern turbo-capitalista i autoritari no és incompatible amb el creixement econòmic (almenys a curt termini), però sí amb la redistribució, els drets humans i amb l'enfortiment solvent de l'estat que requereix el canvi climàtic. Necessitem governs d'alta capacitat a tots els nivells, que estiguin coordinats, i que es prenguin seriosament (en comptes d'aprofitar-les per atiar els prejudicis i els greuges) les catàstrofes naturals, cada vegada més freqüents per culpa precisament dels negacionistes del canvi climàtic. Crec que els riscos distributius, climàtics i democràtics són més greus que els riscos sobre la inflació i el creixement a curt termini, però és molt difícil predir la capacitat de resistència de pesos i contrapesos institucionals. Què poden fer els economistes (que per cert han estat força deixats de costat per l'administració Biden) i altres científics socials per ser tan escoltats i creïbles com altres científics i altres veus que s'expressen en la cacofonia del sistema comunicatiu actual? És una pregunta que la professió s'ha de plantejar.

Si s'evita la catàstrofe, serà més per la maquinària electoral, districte electoral per districte electoral en les jurisdiccions decisives, del Partit Demòcrata (que ha guanyat el vot popular en sis de les set eleccions presidencials des de 2000), que per les crides al vot dels economistes. Aquestes crides són però saludables, i potser útils en l'educació dels nostres estudiants, que sovint veuen en la professió econòmica una capelleta allunyada de les grans preocupacions ètiques del nostre temps.

La construcció desregulada, la befa del canvi climàtic, la consideració de les estructures públiques com a xiringuitos, si no troben un contrapès en una cultura de la responsabilitat col·lectiva, es convertiran en profecies autosatisfetes que donaran més carburant per la demagògia i la retòrica de l'estat fallit, l'antipolítica i el populisme. I aquí és on l'amenaça global del llop del proper dimarts es troba amb el drama de les creixents catàstrofes naturals a nivell local.

Perspectiva Draghi y horizonte federal

Alguien ha dicho que el Informe Draghi es como la receta del médico. La enfermedad es el retraso en innovación y productividad de la economía europea respecto a la china y a la estadounidense. Este retraso pone en riesgo seguir combinando el modelo social europeo y la descarbonización en la que está embarcada la Unión Europea.

La receta es una mayor integración europea, que permita desarrollar inversiones potentes a escala continental para cerrar el déficit productivo, especialmente en los sectores industriales más avanzados tecnológicamente, que son aquellos que más pueden contribuir a cerrar este déficit.

Estas inversiones deben enmarcarse en una ambiciosa política industrial moderna que aprenda de las lecciones positivas y negativas de la política industrial en el pasado, allí donde ha tenido éxito y allí donde ha fracasado.

No se puede alcanzar un crecimiento sostenible, una prosperidad compartida a través de un aumento de la productividad, sin aumentar considerablemente la inversión, tanto la privada como la pública.

Para ello, el presupuesto de la Unión Europea tendrá que aumentar substancialmente, así como su capacidad de endeudamiento mancomunado, como ha dicho el Ministro español de Economía, Carlos Cuerpo. Si el Informe Draghi es adoptado en todo o en parte por la dirigencia de la UE, los actuales fondos Next Generation habrán sido un banco de pruebas para algo mucho más ambicioso.

Esta adopción supondría un salto de integración federal, como señaló recientemente Andreu Missé.

Varios economistas, entre ellos Thomas Piketty, han elogiado el contenido expansivo de las políticas apuntadas por Draghi, que dejarían atrás cualquier tentación de volver a las políticas de austeridad y laissez-faire, y pondrían el acento en un intervencionismo inteligente que no se opusiera, sino que impulsara, el mercado único europeo, en la línea del (previo) Informe Letta.

Otros economistas (en parte, el mismo Piketty) han señalado limitaciones del Informe Draghi, limitaciones que los responsables políticos deben (debemos, por la muy modesta cuenta que me trae) tener en cuenta: un insuficiente acento en el bienestar de las personas trabajadoras (como dice Acemoglu, no es automático que las mejoras tecnológicas se traduzcan en mayor bienestar laboral), y una cierta falta de claridad (especialmente en el sector de telecomunicaciones) en el diálogo entre esa política industrial moderna y una necesariamente renovada política de defensa de la competencia.

Para territorios como Cataluña que buscan recuperar su liderazgo económico (con un modelo distinto al del actual gobierno de la Comunidad de Madrid), la perspectiva Draghi debe ser un punto de partida para evitar cualquier autocomplacencia. Una mayor integración europea no nos aleja más de los centros de decisión, sino que nos da la oportunidad de contribuir a un salto exigente que nos puede beneficiar y del que nos podemos aprovechar, a condición de que hagamos nuestros propios deberes, en eficiencia del sector público, simplificación administrativa, mejora de la educación, la vivienda, etc. 

El horizonte federal que señala Draghi tiene que enlazar con la evolución federal que (desordenadamente) ya se produce en España. La ponencia del PSOE en su próximo congreso apuntará precisamente en esa dirección. En lugar de usar el federalismo para darnos lecciones unos a otros, quizás podamos usarlo para avanzar en una democracia multinivel que permita, por ejemplo, desarrollar esa nueva política industrial que sugiere el llamado tecnócrata italiano (que también ha sido un político). 

He visto recientemente dar lecciones de federalismo incluso a dirigentes del PP (“¡federalismo no es eso, es igualdad!”) o al mismo Puigdemont (“¡el acuerdo ERC-PSC no federaliza!”). Bueno, ahora que todos abrazamos conceptualmente una idea que algunos venimos defendiendo desde hace bastante, quizás pongámonos a aprovechar la idea… ¿He dicho todos? Bueno, no todos: la presidenta de Madrid Ayuso, y el abogado de Puigdemont, Boye (coordínese mejor con su cliente, o dedíquese a otra cosa, como sugieren miembros de Junts), han advertido de los tremendos riesgos del federalismo (esa herramienta que da estabilidad a algunas de las principales democracias del Planeta) ya sea para España o para el independentismo.

Cuando tenemos una enfermedad o una adicción, sabemos que no basta con la receta del médico, en este caso Draghi. Para mejorar, hace falta disciplina y voluntad, en este caso voluntad colectiva y acción política para dar pasos concretos hacia ese horizonte federal.

Desenvolupant la tesi Jordi Font

En una recent entrevista, Jordi Font explicava que el PSC d’avui era el mateix que havien fundat Joan Reventós i altres líders al principi de la transició política, i que tenia per objectiu principal evitar la divisió comunitària de Catalunya a través d’un catalanisme progressista i integrador.

Aquesta afirmació, que comparteixo, venia a rebatre la insídia que ha circul·lat els últims anys coincidint amb el Procés, impulsada per cercles independentistes i acceptada per alguns comentaristes, i que el declivi (el final, segons alguns) del mateix Procés i l’accés d’Illa al Govern no ha aturat, segons la qual el PSC ja no era “aquell partit catalanista”… És una insídia que és el mirall de l’oposada, que també circul·la en altres cercles, segons la qual el PSC seria un partit (quasi) separatista. Ambdues insídies comparteixen per cert una gran ignorància sobre com era de complex el PSC a principis dels anys 1980, que és quan jo em vaig afiliar.

Francesc Esteva ha explicat en un també oportú article al Diari de Girona, quines són les arrels i els principis ideològics del socialisme català, basats en el lema del Moviment Socialista de Catalunya de 1945, que segueix sent el lema de l’Endavant, l’òrgan escrit del PSC actual: “Federació, Democràcia, Socialisme”.

Esteva remarca que el món d’avui és molt diferent del de 1945, però que aquests principis es mantenen inalterables. I han servit perquè avui el PSC sigui el primer partit de Catalunya, i que els seus adversaris, malgrat totes les insídies (i tots els recursos humans i materials esmerçats per aconseguir-ho), hagin estat incapaços d’acabar amb ell. Es podria afegir que la Catalunya d’avui també és ja molt diferent de la dels anys 1970s, quan es va unificar el socialisme català en la seva forma actual. I malgrat això, els mateixos principis han servit per representar, amb el mateix èxit, la societat d’avui.

El PSC ha comès errors i ha tingut i té defectes (el risc d'“un partit de càrrecs públics i aspirants a càrrecs públics” va dir una vegada Raimon Obiols). Però segueix sent fidel a la prioritat de combatre la divisió de Catalunya en blocs comunitaris, i ho és en cada assemblea d’agrupació, en cada trobada d’amistats unides per la seva militància o “simpatiçància”. Ho recordava fa poc en un dinar al Districte Administratiu de la Zona Franca (el lloc on treballem diferents departaments de la Generalitat) amb Xavi Menéndez, nou Director General de Memòria Democràtica, i amb qui vaig coincidir a la JSC als anys 1980. Vam repassar errors i encerts de la nostra modesta trajectòria.

Aquesta fidelitat a la idea fundacional, i al tríptic del lema del MSC, ha permès adaptar-nos a una societat canviant, canviar amb ella i pel que sembla al mateix ritme. Avui, una mica increïblement (perquè moltes de les persones ja no són les mateixes), i em sembla que excepcionalment a la socialdemocràcia europea, el PSC treu els mateixos resultats per barris, per seccions censals, que al 1980 (a les eleccions de 2021) i el 2003 (a les darreres eleccions al Parlament de Maig de 2024).

En algunes coses el PSC sí que ha canviat: avui hi ha més dones en posicions de lideratge, avui es parla més en català a les agrupacions, s’acumula experiècia institucional, es fan servir les noves tecnologies, s’està encara més implicat en la integració europea, té encara més pes en el PSOE. Per cert, gràcies a no buscar perquè sí la diferenciació amb el PSOE, sinó la col·laboració i la influència –i també gràcies al pes de la realitat-, avui Pedro Sánchez diu que cal avançar en la federalització d’Espanya… Com farem una Espanya federal si busquem diferenciar-nos del PSOE? Però és un partit que ha estat capaç de renovar-se diverses vegades, i avui està liderat per quadres relativament joves a tota la geografia.

El PSC ha estat capaç de portar una majoria de dones al Consell Executiu de la Generalitat, entre elles la Consellera d’Economia i Finances. Una economista doctora per MIT nascuda al barri de Prosperitat és la Consellera de Drets Socials i Inclusió; una economista del barri de la Mina (que porta orgullosa la identitat de “gitana economista” a les xarxes) és la portaveu a la Comissió d’Economia del Parlament. El PSC no és exactament el mateix perquè Catalunya ha canviat i segueix canviant. Però sembla que el partit que ha canviat a un ritme i d’una manera més semblant a com ho ha fet la societat catalana, ha estat el PSC, a la llum dels resultats. Els que se’n van anar dient que el partit ja no estava en la nova centralitat mereixen tot el respecte. Però sisplau que s’abstinguin de donar lliçons.

El que no ha canviat són les acusacions de sucursalisme i quintacolumnisme que segueix rebent el PSC, tan semblants a les dels anys 1980. A mi em diuen botifler des de tercer de BUP. Malgrat tot, seguirem (molts i moltes) aportant el nostre gra de sorra perquè el partit que lidera Salvador Illa es consolidi com a principal partit a la societat i al govern, amplïi encara més la seva base electoral, dialogui amb tothom, i dongui fruits en forma d’una Catalunya rica i plena, justa i descarbonitzada, igualitària i feliç.

El triunfo del federalismo

No es solo porque el federalista Salvador Illa sea Presidente de la Generalitat, y porque desde hace 10 días yo tenga el honor de trabajar en su Gobierno como Secretario de Asuntos Económicos y Fondos Europeos, con la Consejera de Economía y Finanzas Alicia Romero. Es porque se ha puesto de moda el federalismo. Ya sea para defender el pacto entre PSC y ERC o para atacarlo.

Durante los años del Procés, la batalla por mantener vivos los principios y los valores del federalismo fue dura y desigual. El documental Federal (un film muy digno, dirigido por Albert Solé), que promovimos mediante micromecenazgo desde Federalistes d’Esquerres, recibió muchos menos apoyos públicos y privados que los documentales independentistas. Si todos los que ahora reivindican el federalismo hubieran contribuido…

Contra lo que se decía en aquella época, el federalismo era una pantalla que nunca se fue. Hoy desde ERC (en su documento “Por una financiación singular”, el que llevaron a la negociación) hasta los aledaños del PP, pasando por los que se fueron del PSC mirando con condescendencia a los federalistas que nos quedábamos, e incluso los guerristas, reivindican los principios del federalismo. Algunos por oposición al confederalismo, otros por oposición al unitarismo.

La España plurinacional (o la Nación de Naciones) y el federalismo no son conceptos antagónicos. Las palabras tienen su contexto, y en la historia de las ideas políticas, estos conceptos quedaron para siempre asociados en la obra de Anselmo Carretero, principal (aunque no único) exponente del federalismo en el PSOE, y persona que influyó mucho a Pasqual Maragall (y a sus padres), como explicará pronto Txema Castiella en un importante texto en el que está trabajando.

Entrar en la Generalitat es entrar en un ejercicio de federalismo aplicado, y no solo por lo que vayamos a hacer nosotros, sino por lo que ya se hace. Una de mis labores es supervisar e impulsar los fondos europeos (entre otros, los Next Generation) en Cataluña. Todo lo que ya se hace en este terreno, a pesar de cierta retórica, es ya un ejercicio de gobierno compartido (del que vamos a aprender mucho) entre la Unión Europea, el gobierno español y la Generalitat.

Y no hay una discontinuidad entre la evolución federal española y la europea. Los orígenes son distintos (un estado unitario en España y unos estados soberanos en Europa), pero el destino es el mismo, ya desde el presente actual: compartir soberanía, y dar pasos prácticos en esta dirección.

La evolución federal está en marcha, pero no ha hecho más que empezar.