domingo, 25 de febrero de 2024

Federalismo en la tercera fase

Se podría decir que el federalismo tiene tres fases: practicar el federalismo, saber que se es federalista, y decir que se es federalista.

Primera fase: practicar el federalismo. Esta es la fase más importante y necesaria, aunque no sé si es suficiente en una sociedad democrática donde hay que persuadir. En la práctica del federalismo nos va la supervivencia de la especie humana y la solución de los grandes problemas de la humanidad, que sobrepasan totalmente el potencial de los instrumentos del viejo y fatigado estado-nación. En España, el actual gobierno lo practica, tanto internamente como en Europa. No me refiero solo a la Declaración de Granada (una declaración que recoge la vigente política del PSOE de hacer evolucionar nuestro modelo autonómico), sino a cómo el Gobierno de Pedro Sánchez y Salvador Illa gestionó la pandemia a partir del principio del estado compuesto, y a como la Unión Europea, con el empuje decisivo de España, abordó la administración de las vacunas del Covid y puso en marcha, con deuda mancomunada, los fondos Next Generation, o cómo aborda, con una perspectiva integrada, la solución a los retos de la energía o la inmigración. En algunos de los grandes conflictos violentos de nuestro tiempo, cuando se practica el federalismo (incluso sin decirlo), la paz se construye sobre bases más sólidas y justas, relativizando las fronteras y buscando la cooperación entre comunidades. Mejor lo que ha ocurrido en Irlanda del Norte que lo de Israel o Yugoslavia.

Segunda fase: saber que se es federalista. Los derivados de la palabra que empieza por F son conceptos abstractos y complejos. No siempre quienes practican el federalismo son conscientes de ello, sobre todo si nadie se lo recuerda. Es como el enfermo de Molière, que hablaba en prosa sin saberlo. Igual que la prosa es el lenguaje de la cotidianeidad, nos puede pasar desapercibido que la realidad tiene un fuerte sesgo federal. Que ya vivimos en un mundo de soberanías compartidas y solapadas; que la soberanía nacional, especialmente en Europa, es un mito. Resistirse a la fuerza del federalismo, o no ponerle suficientes ganas, nos puede dejar estancados en un mundo que confiaba casi únicamente en la fuerza del estado-nación, sin ser conscientes de todas las posibilidades institucionales a nuestro alcance. Ser federalista no es menos, sino más, que ser soberanista o partidario de la España plurinacional (sin negarla). Es mucho más ambicioso, moderno y prometedor.

Tercera fase: decir que se es federalista. No todo el mundo que dice que es federalista lo es sinceramente (recuerdo a Oriol Junqueras o a Umberto Bossi invocar el federalismo), o lo es en la línea de, digamos, Altiero Spinelli, uno de los autores del Manifiesto de Ventotene. Pero también hay un subgrupo de líderes que practican el federalismo, que saben que lo son, y que sin embargo creen que es imprudente decirlo, o decirlo mucho, o decirlo con la boca abierta. Algunos de ellos son personas que saben más que yo sobre cómo ganar elecciones, y quizás calculen que es mejor no liarse en conceptos abstractos e ideológicos, y que no son "trending topic", y que en cambio hay que “hablar de lo que le interesa a la gente”. Yo como soy una especie de hooligan del federalismo, lo diría todo el rato sin parar (porque creo que sin federalismo no se solucionan los problemas de la gente), pero claro, sería para darme el gusto, y no soy un político profesional que sepa cómo se ganan elecciones. Ahora bien, parece que tras las dudas que ha merecido el relato del pacto con Junts, y el reequilibrio de fuerzas en la izquierda en Galicia, o el descenso del poder autonómico del PSOE, no soy yo quien recuerda, por ejemplo en varias columnas y editoriales del diario El País, que hay algo ahí, llamado federalismo, que ofrece un relato mejor que el del nacionalismo y una alternativa a éste mejor fundamentada en los principios de la democracia y el progresismo, sin que impida pactar con fuerzas nacionalistas que acepten la realidad. Y que, además, es algo que ya se practica en muchos ámbitos.

Veremos si, ante lo que está en juego en las elecciones europeas, nos quedamos en la primera fase.


domingo, 18 de febrero de 2024

Amors (al Barça, a Catalunya) que maten

És trist veure com està el Barça, per als qui vam gaudir del Dream Team i després del Barça de Messi. Almenys els que som més grans podem entendre que allò no era normal, i que va haver-hi una època precedent on els títols eren una excepció. Però la desesperació de la gent més jove que té el seus primers records futbolístics en Stoitxkov i Romario, no la vull imaginar.

Potser aquest va ser el problema, bastant generalitzat: el de creure’ns que érem superiors per natura perquè vam tenir un període extraordinari (o dos), en comptes d’aprofitar allò que era extraordinari per assentar unes bases sòlides per al futur. Pel contrari, ara tenim davant de nosaltres un estudi de cas sobre com NO s’ha de preparar el futur, que s’ensenyarà a les escoles de negocis. El fet és que avui vivim el fracàs dels fills dels que es passaven el porró, els que lluny de saber gestionar l’èxit, se l’han farrat. 

El segon mandat de Laporta culmina una era de despropòsits populistes, i lluny de ser l’antítesi de l’època de Bartomeu, en suposa l’exageració: la incapacitat de prendre decisions fermes i necessàriament impopulars, i imposar una gestió professional del club amb un lideratge respectat a la societat. Un president que ha perdut el control de sí mateix fins al punt que ni les safates de canapès estan segures, només és la punta de l’iceberg d’un procés acumulatiu que té molts responsables, socials, mediàtics i professionals.

No es veu a l’horitzó de moment una alternativa prou forta i unitària que faci pensar en una resurrecció. El suposat candidat alternatiu, benintencionat segur, segueix plorant per Messi (s’havia de quedar fins que es fes vell?) i hagués portat a l’inexpert equip tècnic de la família Hernández fins i tot abans. Encara no surt ningú que miri al futur i no al passat i que extregui les lliçons del que ha passat i del que passa al voltant, en un moment de grans canvis que afecten a l’esport i on la paràlisi equival a retrocés (com a la política).

Simon Kuper ho va explicar al seu llibre sobre el Barça, que lògicament va passar desaparcebut a Catalunya (malgrat haver-se maltraduït l’original en anglès al castellà), perquè deia coses que ningú volia sentir: que el Barça s’havia convertit en Messi FC i que això havia enfonsat les finances del club, que el Barça mirava massa al passat (Laporta, Koeman, Xavi, Alves, Dr. Pruna, Deco…)  i massa poc al futur…

No seré el primer que destaqui els trets comuns entre el declivi del Barça i el declivi de Catalunya: patrimonialització, nepotisme, divisió, victimisme, supremacisme, caça de bruixes, expulsió de talent, falta de realisme… Els que tant diuen estimar-se el Barça i Catalunya en són els seus principals enemics en la pràctica, i ens tenen fora de l’elit europea, a la cua dels indicadors educatius de Pisa, amb restriccions d'aigua, sense energies renovables i amb la llengua catalana en retrocés social. Quan les coses queden en mans de fanàtics, malament… Més que seguir-nos passant el porró, potser que canviem els equips dirigents per complet.


domingo, 4 de febrero de 2024

La reacció local als traumes geopolítics

L’altre dia, el PSC de Vilafranca del Penedés em va demanar que parlés de “Geopolítica mundial i el seu impacte a l’economia local”. Vaig tenir la sort i l’honor de ser acompanyat per l’Alcalde Francisco Romero, que fa pocs anys va publicar un llibret molt recomanable, "Política 4.0", amb idees sobre el tema, que vaig llegir abans de trobar-me amb ell. Em va sortir una cosa entre crida a l’esperança i un involuntari manual d’auto-ajuda. 

Transcric a continuació les notes que vaig fer servir per preparar la xerrada (encara que em vaig saltar algunes coses), amb canvis mínims. No inclouen el debat posterior, que va ser molt ric pels comentaris i preguntes del públic, i per tant no reflecteixen totalment el que va ser la trobada. Però en donen un tast.

Coses positives abans de parlar de riscos, reptes i problemes:

-Vacunes, salut, esperança de vida.

-Llibertats individuals.

-Pau i justícia universal (Pinochet, Mladic, Putin, Netanyahu, Hamas-Iran)

-Viatges

-Formació

-Ocupació

-Joventut compromesa (Polònia, Brexit, medi ambient, Espanya)

-Hi ha més noies que nois a la Universitat

Reptes geopolítics

-Guerres: Ucraïna, Gaza, altres

-Crisis: 2008 vs 2020

-Pandèmies globals 

-Envelliment i pensions 

-Migracions

-Canvi climàtic

-Canvi tecnològic i poder de les grans Multi-Nacionals

-"Altruisme efectiu", Responsabilitat Social Corporativa i impostos 

-Disrupció democrática.

-Democràcia deliberativa i lotocràcia. 

-No hi ha dos eixos: l'exemple del finançament autonòmic

-Democràcia multinivell

-El creixement econòmic d'Àsia, especialment Xina i Índia, però manteniment de Japó.

-Multilateralitat i multipolaritat.

-Eleccions USA i UE (grans temes: reforçar la productivitat, l'autonomia estratègia, la seguretat, la unitat fiscal i política, la federalització)

-Israel i Occident com a “gated communities”

-Etnocràcies: Israel, India, Iugoslàvia vs Irlanda del Nord. 

Impacte local:

-Catalunya i Penedès plurals i diversos

-Immigració: regulació europea i integració social i econòmica ambiciosa, amb drets i deures per a tothom.

-Sequera 

-Transició ecològica i el camp

-“Good jobs” i pre-distribució.

-Hem de millorar la formació i la innovació

-No ens podem aïllar: Israel com a metàfora.

-Què seria de nosaltres sense Europa.

-No donem passos enrera i, si pot ser, reforcem la integració i la federalització de la UE.

-Combatre l'extrema dreta: sense ingenuïtat (sense fer regals estratègics: és un repte, i planteja pors), amb valors d'ètica i solidaritat universal i amb pedagogia sobre els fets i les dades (a Catalunya ha augmentat la immigració, seguirà augmentant per necessitat mútua i s'ha reduït la criminalitat, l'emigració és molt positiva per l'economia)

Deu idees finals per a la política local (en la lògica de les estratègies dominants, passi el que passi):

1-No perdeu cap oportunitat per aprendre (llegint, viatjant, parlant amb la gent gran, veient vídeos, buscant i retenint bons mestres).

2-No perdeu cap oportunitat per ensenyar i, sobretot, per millorar l'educació i les nostres escoles.

3-Assigneu bé el temps i els recursos entre els objectius a curt i a llarg termini.

4-No desaprofiteu el talent i assigneu-lo bé.

5-No sigueu observadors passius, organitzeu-vos i actueu col·lectivament amb eficàcia comunicativa (rebutjant i denunciant l'odi a les xarxes) i organitzativa: federeu.

6-No deixeu ningú enrera.

7-Integreu els nouvinguts, som millors amb ells.

8-Ajudeu a crear oportunitats econòmiques posant la tecnologia al servei del treball i la transició ecològica: més pastanaga que pal, més suma positiva que suma zero.

9-Busqueu un bon equilibri, mútuament exigent però respectuós, entre el sector públic i el sector privat

10-Doneu protagonisme i oportunitats a la gent jove, sense paternalismes, són millors que nosaltres en moltes coses: experimenteu, proveu coses.


sábado, 27 de enero de 2024

Ambició i realisme per a Catalunya

En els darrers deu anys i escaig, a Catalunya ha dominat una combinació nefasta de política de visió estreta i a la vegada fantasiosa, quan el que es necessita més que mai és la combinació virtuosa d’ambició i realisme. L’ambició i el realisme que es necessiten per contribuir a impulsar una Catalunya que no perdi pistonada, en una Espanya moderna i una Europa unida.

Per exemple, amb la presentació del document de la Fundació Rafael Campalans (FRC), el think tank del socialisme català, de la politòloga Sandra León, culmina un cicle de tres extensos documents encarregats per la direcció del PSC sobre finançament autonòmic al llarg dels darrers anys (els altres dos, escrits per M.A. Monés i M. Colldeforns un d’ells, i per A. Zabalza l’altre). Des de diferents perspectives, aquests documents aporten anàlisis valuoses sobre com s’ha arribat a la situació actual i propostes de millora en un sentit d'ambició i realisme.

Amb aquests tres documents, i amb el treball del Grup Parlamentari i el Govern Alternatiu, el PSC està preparat per afrontar el necessari debat a Catalunya per assolir un consens social i polític, i en el marc de les institucions espanyoles i totes les taules de negociació que siguin necessàries, per assolir també el màxim grau d’acord al conjunt de l'estat.

Catalunya, a través del lideratge del PSC tant quan ha estat al Govern com a l’oposició, ha liderat històricament, amb l’excepció dels darrers deu anys per la política de cadira buida practicada pels successius governs independenistes, els debats sobre les reformes i millores del finançament territorial, i ho ha de seguir fent. 

En aquest debat necessari, dels tres documents del PSC (i del meu propi aprenentatge durant aquest procés d’elaboració) es poden desprendre deu idees força:

1 Vivim en una democràcia multinivell (des del nivell municipal fins al nivell europeu) que requereix un finançament complex perquè les despeses i ingressos de cada nivell per si sols no sempre estan equilibrades, perquè hi ha objectius de solidaritat entre els diferents territoris, i perquè el que es decideix en ingressos o despeses en un territori té efectes en altres.

2 La reforma del sistema de finançament autonòmic a Espanya  i del model de finançament de les competències de la Generalitat de Catalunya, s’ha de veure en aquest context i ha d’apuntar a objectius de transparència, suficiència financera, equitat i eficiència. La solidesa del sistema és fonamental per finançar amb estabilitat les competències de l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) que tenen assumides les Comunitats Autònomes.

3 El sistema actual de finançament autonòmic va quedar caducat a l’any 2014 i ja va quedar desfassat anteriorment, quan va resultar insuficient per fer front a la crisi financera global i a la crisi de l’euro de 2008-2010. La reforma ha de ser ampliament pactada a Catalunya i a tota Espanya perquè el model sigui més robust al cicle econòmic i polític.

4 Atès el shock obrevingut i no previst de la crisi de 2008-10, les Comunitats Autònomes van haver de fer front a un fort endeutament que no és fruit de la seva mala gestió. Per això s’imposa la condonació parcial del Deute Autonòmic actual amb criteris objectius aplicables a totes les Comunitats i l’actualització periòdica del finançament seguint criteris d’evolució de les necessitats i no dels ingressos. Propostes interessants en aquest sentit estan contingudes al document de la FRC d’Antoni Zabalza, i poden servir de base per a un acord ampli.

5 El conjunt de les Comunitats Autònomes han de poder finançar les mateixes competències, i aportar a la solidaritat comuna, amb criteris semblants de necessitat. Les competències específiques i diferenciades que tenen diferents comunitats (com els mossos d’esquadra o les presons a Catalunya), han de tenir vies especifiques, com ja tenen. Per això Catalunya seguirà formant part del Règim Comú, i les Comunitats Forals, mantenint les institucions especifiques que els reconeix la Constitució, hauran de contribuir progressivament a la solidaritat d’una manera equivalent.

6 El sistema actual de Règim Comú és poc transparent i equitatiu, fruit de la juxtaposició de fons d’anivellament que responen a objectius diferents i sovint contradictoris. Proposem que hi hagi un sol fons d’anivellament, amb criteris a negociar, però que vagin en la direcció d’una progressiva igualtat potencial (que els mateixos serveis es puguin prestar en les mateixes condicions a tot l’estat i gradualment a tota Europa), ordinalitat (perquè les Comunitats que aporten més no es vegin injustament perjudicades en el procés d’igualació gradual) i incentius en el marge per fer una millor gestió dels recursos i afavorir el creixement econòmic.

7 L’Estatut d’Autonomia vigent i els successius programes electorals del PSC proposen la creació d’un Consorci Tributari conjunt entre l’administració central de l’Estat i la Generalitat. L’informe dels experts reunits pel ministre Montoro del PP de 2017 també reconeix la possibilitat d’ampliar aquesta possibilitat a les Comunitats que ho desitgin. No veiem cap raó perquè aquesta institució federal no sigui una realitat, negociant els aspectes de governança que siguin necessaris.

8 Les millores institucionals en una direcció federal no s’han de limitar a la creació d’aquest Consorci, sinó que s’han d’ampliar a atorgar funcions legislatives i de seguiment al Senat pròpies d’una Cambra Territorial i a millorar el funcionament del Consell de Política Fiscal i Financera. El document de la FRC de Colldeforns i Monés conté propostes preliminars en aquest sentit.

9 La necessitat de millorar les Inversions en infrastructures a Catalunya i altres Comunitats Autònomes i altres objectius, com la necessitat d’evitar la competència fiscal a la baixa, no depenen exclusivament del sistema de finançament de les competències autonòmiques, però en la mesura que aquest hi pugui influir, s’han de tenir en compte en la reforma.

10 El Dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat també és una qüestió que va més enllà del sistema de finançament autonòmic, tot i que sovint es barreja en el debat. En promig, per objectivar el debat, aquest dèficit fiscal hauria d’equivaler aproximadament a pagar en funció de la renda i rebre en funció de la població, calculat pel criteri que reflecteix millor el fluxe de pagaments i beneficis, que és el criteri de la càrrega benefici.


domingo, 14 de enero de 2024

Per què ha de ser una mala notícia tenir més immigrants?

Els líders neovergents de Junts s'enfaden quan se'ls compara amb el Trumpisme. Podem discutir si han contribuit més o menys a l’erosió de les institucions, si han estat més o menys conspiranoics, si han demonitzat més o menys els seus adversaris. Alguns d’ells s’han desmarcat de les fantasies més delirants del processisme, encara que sigui en privat i amb la boca petita. Però el que no és discutible és allò que ja ha passat: van fer president a una persona que havia parlat de “Bèsties amb forma humana” referint-se als catalans que parlen en castellà; han permès que una persona de la ultradreta xenofòbica fos alcaldessa de Ripoll, i ara intenten presentar com un problema d’ordre públic la presència de persones immigrades a Catalunya.

Com ha explicat el periodista del Financial Times Simon Kuper, resumint una evidència sòlidament establerta, la immigració procedent de països més pobres dóna lloc a un joc de suma positiva: positiva per a les persones que prenen la duríssima decisió d’emigrar, i positiva per a les envellides societats que els reben, incloent Catalunya i Espanya –cosa que no impedeix que la dreta populista arreu alimenti la por al canvi demogràfic. El creixement econòmic de Catalunya a les darreres sis dècades, per exemple, no es pot explicar sense l’arribada de centenars de milers de persones procedents d’altres terres, de la resta d’Espanya o de la resta del món, persones que sí, moltes d’elles han hagut de patir i segueixen patint discriminacions més o menys subtils (entre elles, rebre els qualificatius de "xarnegos" tradicionalment, o ara "nyordos" o "colons" a les xarxes). 

Jaume Bellmunt ho ha explicat molt bé en un recent article a Política i Prosa: una de les coses més importants que han passat a Catalunya les darreres dècades és que la població d’origen estranger suposa avui el 16,3% (a la ciutat de Barcelona més del 20%) de la població, quan a l’any 1987 suposava poc més d’un 1%. Aquest augment s’ha concentrat en alguns barris i s’ha de gestionar bé, des de l’educació i els serveis socials, competències que per cert no s’han de demanar a Madrid, perquè són de la Generalitat i els Ajuntaments. L’acceptació i circul·lació de les persones migrants cada vegada més és una política coordinada a nivell europeu, com ha de ser.

Potser per aquest augment tan ràpid, encara no ens hi hem adaptat culturalment. Altres països on la dreta fa el mateix ús de la immigració que ara pretén fer Junts, han tingut més temps d’adaptar-s’hi, i per això per exemple al Regne Unit el primer ministre, el líder escocès i l’alcalde de Londres, són fills de la immigració estrangera. Per això em sembla especialment perillós que la neovergència contribueixi tan poc a la necessària pedagogia i que, ben al contrari, exploti els estereotips racistes.

Si Catalunya té més proporció d’immigrants que altres territoris d’Espanya, potser és una bona notícia i una oportunitat. Per què ha de ser una mala notícia o presentat com un greuge? No volíem acollir? Les famílies que hem tingut la sort d’enriquir-nos barrejant la nostra sang amb persones nouvingudes, som privilegiades. Cada vegada serem més, per sort. Més riquesa cultural, més persones cotitzant, més possibilitat de mantenir vives les nostres comarques que perden població, més persones parlant català (si es fa una bona feina) i molts altres idiomes. Millor que ens ho prenguem positivament, perquè el fenomen continuarà, a Catalunya i a tota Europa.

Els seguidors de Mas i Puigdemont, quan es troben en risc polític, quan estan desesperats, són capaços de tot, i recorren com han dit ells “sense complexos” a sacsejar el taulell de valent. Ho van fer al 2012, encerclats per les retallades i la corrupció, activant l’ara fracassat “procés”. Ara s’han vist durament derrotats al darrer cicle electoral. A les municipals no van aconseguir cap alcaldia a les quatre capitals catalanes; van ser la llista més votada a Barcelona amagant les sigles (sense assolir l’Alcaldia), i a Girona, on tenien l’Alcaldia, han seguit al govern local en una coalició electoral encapçalada per la CUP, que també va amagar les sigles, perquè la primera força (a la zona zero del processisme convergent!) va ser el PSC de Sílvia Paneque, una de les polítiques més prometedores de Catalunya, a la qual han fet el cordó sanitari que no van fer a la Sra. Orriols de Ripoll. Són una força residual a ciutats com l’Hospitalet, Cornellà o Sant Coloma de Gramenet, ciutats que molts dels seus líders segurament ni coneixen. A les eleccions generals van ser la cinquena força política a Catalunya, i només la sort de ser decisius al Congrés de Diputats els ha retornat el protagonisme.

La dreta catalana (que ja té precedents històrics de declaracions racistes en la mateixa família Pujol), com totes les dretes no fa bandera de les seves preferències directes en temes de renda. No diu: “volem una societat desigual, voteu-nos!” Han de recórrer a cortines de fum per assolir l’hegemonia social: al 2012 va ser el Procés, ara és la immigració.

Per descomptat, alguns líders de Junts no tenen l’exclusiva dels missatges xenofòbics més o menys camuflats. El processisme ha donat protagonisme als mitjans convencionals o a la xarxa a personatges que troben normal dir “Puta Espanya”, que culpen als nouvinguts dels mals resultats educatius, o que s’esgarrifen perquè els primers catalans de l’any no es diuen Pepet o Marieta. En una societat que va fer poca crítica de “reflexions” obertament racistes en el passat de líders com Barrera o Junqueras, encara se li poden donar dues pàgines en una entrevista a un diari en català a una escriptora (que es creu progressista) que diu que se’n va anar de Barcelona i va tornar al seu poble a La Segarra perquè no podia amb el bilingüisme i els “expatriats”. Doncs vagi-s’hi acostumant, que per a molts dels seus conciutadans són trets que més aviat ens agraden.

Hi ha una alternativa a la lògica de suma zero i de l'enfrontament entre races i grups per raons religioses o lingüístiques. És l’alternativa de la gestió dels fluxes migratoris, de l’educació, de la creació de prosperitat compartida, de la seguretat amb drets als barris, de les societats plurals i diverses on podem aprendre els uns dels altres. Però exigeix assumir responsabilitats i gestionar bé les competències que ja es tenen.


lunes, 1 de enero de 2024

Núñez, els del porró i les dues globalitzacions del futbol

Quan era jove, vaig ser soci del Barça. Ara en sóc practicant (veig tots els partits que puc, de vegades vaig al camp), però no creient. Quan Núñez va ser escollit al 1978 encara no tenia edat per votar. Vaig votar nul a l’elecció presidencial entre Núñez i Cambra a l’any 1989, perquè l’estil del primer no m’agradava i el segon em semblava una maniobra barroera de control polític per part de Convergència.

Això darrer ara ja es pot afirmar obertament, perquè es diu amb claredat i sense cap desmentiment per part de Jordi Pujol (un polític pendent de judici junt amb la seva família) i altres personatges, a la sèrie documental sobre Núñez que es pot veure a la plataforma de la TV pública catalana, 3Cat.

Aquesta sèrie documental presenta les llums i ombres del període nuñista, una presidència que es va acabar fa més de vint anys, i que ara sembla tenir més interès que analitzar el declivi del Barça de Laporta. L’anècdota (els plors, les imitacions del personatge) i la categoria es barregen en un intent de presentar un balanç equilibrat. El resultat enganxa a aquells que recordem l’època amb nostàlgia, però no és totalment convincent.

És una llàstima que s’abusi en la docusèrie de l’actual star system en l’òrbita de TV3 i altres mitjans nacionalistes, només contrastats amb personatges amb no massa prestigi com Joan Gaspart i Anton Parera. Es troba a faltar algun periodista com el malaguanyat Enric Bañeres. Amb aquesta alineació, no és d’estranyar que algú arribi a parlar d’ una “classe social catalanista”, com si les classes socials es definissin per la seva identitat nacional.

Excepte en el darrer de quatre capítols, on, havent arribat a 1992, no hi ha més remei que parlar dels Jocs Olímpics i fer sortir Pasqual Maragall parlant de futbol (molt breument), es crea la impressió que només hi havia Núñez i Pujol a la Catalunya de l’època. En aquesta lògica binària, Núñez representava l’espanyolisme i els “del porró” (la burgesia catalana del tèxtil) sembla que fossin antifranquistes impoluts de tota la vida. Això sí, els uns i els altres destrossaven el català i el castellà llavors, com els segueix destrossant avui algun vicepresident del club.

Quan els productors d’un documental són part interessada es perd l’oportunitat d’aprofundir en algunes coses. No és tan normal, per exemple, l’escena on Cruyff va a veure el partit després del seu cessament a TV3, amb Joan Patsy i Jaume Roures, l’origen d’alguns negocis que potser encara duren. Uns altres productors hi haguessin aprofundit, potser.

Al final no hi ha més remei que reconèixer algun llegat positiu de Núñez, que potser vist en perspectiva no va consistir només a tornar a guanyar títols de tota mena després de la sequera anterior.

En el període nuñista, no cal ser un admirador del personatge per reconèixer que:

-Cap futbolista ni cap entrenador ni cap agent es van apoderar del club, encara que això obligués a prendre decisions impopulars. Ni mai va córrer cap risc el Barça en aquells anys de deixar de ser propietat del soci.

-Les seccions van créixer, especialment la de bàsket, que històricament havia estat molt per sota del R. Madrid.

-Es va crear la Masia, per on van passar Guardiola i Iniesta, i es va crear un sistema que permetés acollir criatures com Messi amb 13 anys.

-S’apostava per grans entrenadors que havien triomfat al futbol internacional, i per assaig i error es va acabar convergint en el futbol total holandés, en el qual van destacar diversos entrenadors des de Cruyff i Van Gaal, que encara que els seus partidaris no vulguin reconèixer-ho, venien de la mateixa escola. Al documental es detalla un per un els títols que va guanyar Cruyff, i només es destaca una de les lligues de Van Gaal (sense esmentar que la pedrera que ell va promoure després va jugar un paper clau en el Barça i la selecció espanyola al voltant de 2010, l'època amb més títols).

El Barça de Núñez estava ben preparat en tots els sentits quan va arribar la primera gran globalització del futbol, amb la sentència Bosman de 1995, que va liberalitzar el mercat de fitxatges.

Tot i la bona gestió de Núñez, la seva entrada a la presó per frau i suborn confirma la meva intuïció de no votar-lo ni a ell ni a Cambra l’any 1989. Mentre nuñistes i convergents es barallaven pel Barça, una altra classe dirigent organitzava uns Jocs Olímpics decents al voltant del sector públic. Si un Josep Miquel Abad, un Ernest Lluch o un Enric Truñó haguessin dedicat els millors anys de la seva vida a dirigir el Barça, potser ara no seríem els segons de Catalunya, els quarts d’Espanya i no estaríem fora del Mundial de Clubs de més de vint equips. Potser l’entitat hagués gestionat millor l’èxit (protagonitzat a la directiva pel fills del porró) que va ser possible entre altres factors pel llegat (millorable però no dolent) de Núñez. Potser la segona globalització del futbol (la que es derivarà de la decisió del TJUE sobre UEFA vs Super Lliga) ens hagués agafat tan ben preparats com la primera, o encara millor.


viernes, 29 de diciembre de 2023

No tornem al Pujolisme

El títol d’aquest apunt té un doble significat. "No tornem al pujolisme" es pot entendre com una afirmació, i també es pot entendre com un prec.

Com a afirmació, s’hauria de matisar. No ho puc dir rotundament, perquè no sóc un profeta. Ho diré amb més modèstia: crec que és molt improbable que tornin els temps del pujolisme, del peix al cove, del control a Catalunya pactant els silencis a Madrid a canvi de vots, de l’hegemonia d’un partit de dreta nacionalista però no independentista a Catalunya. Ja ho vaig explicar anteriorment: és molt improbable un retorn de l’independentisme al campament base, sobretot perquè ells es van encarregar de desmantellar-lo. Per què ho crec? Perquè Catalunya ha canviat: avui és més diversa, té l’experiència negativa del Procés i la desconfiança cap als seus protagonistes… I perquè el pujolisme necessitava a Jordi Pujol. No només el catalanisme de CDC permetia ocultar el seu conservadurisme, sinó que el mite i en part la realitat de Jordi Pujol (que va passar un breu període de temps a la presó franquista), feia perdonar els pecats de col·lusió de sectors molt amplis de la burgesia i les oligarquies rurals catalanes amb el franquisme.

Com a prec (per si un cas la profecia no es compleix), el que vull dir és que seria molt desitjable que el pujolisme no tornés. Aquella etapa no va deixar de ser una preparació cultural i social per al procés. Una utilització de l’administració autonòmica al servei d’una hegemonia social. L’”obra” de Jordi Pujol de la qual parlen els seus fills i seguidors no existeix, més enllà de la desprestigiada TV3. Queden residus molt estesos que mantenen la retòrica nacionalista, però són com aquelles cues dels rèptils que no paren de moure’s quan la resta del cos ja ha passat a millor vida.

Alguns tenen nostàlgia del passat previ al procés. Però el passat previ al procés, o la part pujolista d’aquest passat, només era millor que el procés en el sentit que no suposava un desafiament frontal a l’estat de dret (es feien algunes trampes, però no se’n presumia). Però tenia molt poc d’ideal o desitjable. En el pujolisme es va intentar agredir al líder de l’oposició en l’edifici del Parlament de Catalunya, es va generar un sistema clientelar, i es van produir casos de corrupció sistemàtics amb implicació d’alguns dels principals dirigents del Govern.

Ara que ve un nou any, un dels meus desitjos doncs és que no torni el pujolisme. Crec que el meu desig es farà realitat (els intents d’Artur Mas de tornar al passat són patètics). Crec que amb un PSC que ocupi un espai ampli de l’electorat, de l’esquerra fins a centre, amb capacitat de diàleg i lideratge amb totes les forces polítiques democràtiques, amb capacitat per mobilitzar nous talents, es generarà una nova etapa, llarga i estable, que permeti que la Catalunya plural i diversa del segle XXI realitzi tot el seu potencial. I ho farà en un terreny més fèrtil que el de l’estatisme i el nacionalisme del passat: ho farà en el terreny d’una Europa unida sense fronteres, la Unió Europea que va construir Jacques Delors, amb Espanya com un dels seus membres més actius, i que camina, no sense dificultats, però amb resultats i amb esperança, cap a un federalisme millor.