2010-2026: continuïtat i canvi en la celebració del Mundial a Catalunya

Vaig ser dels que va celebrar el gol d’Iniesta el 2010, i he estat dels que ha celebrat la victòria d’Espanya al Mundial la setmana passada. Immediatament després de la final, vaig publicar a Agenda Pública un article del gènere de “portar l’aigua al meu molí”, dient que la selecció victoriosa representava la millor Espanya, amb uns valors oposats als de Trump i Infantino. Hi havia el risc que en la celebració dels jugadors el dia següent, el Carvajal de torn em desmentís, i Ferran Torres (jo hagués preferit que fes el gol Fermín López, però es va lesionar) s’ha de dir que va fer el que va poder amb la seva absurda gorra de “Make Spain Great Again”.

Però el que vaig dir en el meu article, ho van dir també durant la setmana, i molt més ben explicat, columnistes neutrals, internacionals i de prestigi, de The Economist, Financial Times, i New York Times entre altres.

Tant el 2010 com el 2026 he estat en bona i abundant companyia en la celebració. Fa setze anys, la victòria d’Espanya al Mundial ja es va celebrar als carrers de Catalunya (com no es podia celebrar, si el gol l’havia fet un dels jugadors més estimats del Barça?). Ara s’ha celebrat encara més: és perquè el gol el va fer un jugador del Barça i perquè hi havia molts jugadors catalans a la selecció? Sens dubte, aquest és un factor explicatiu, però no és l’únic.

Els mitjans i comentaristes independentistes li han dedicat molt de temps i espai a quelcom que a molts ens sembla el més normal del món: celebrar la victòria d’una selecció popular, que juga bé i que ens representa. Alguns han hagut de fer contorsions increïbles per explicar el que creuen inexplicable.

Però hem avançat. A Josep Ramoneda li sembla “xocant” la celebració als carrers (on estava el 2010?) però ara admet al diari Ara que les societats són més complexes del que semblen. És una reflexió crucial, que tant de bo s’hagués fet ell mateix el 2014, quan escrivia articles (abans que Cristian Segura analitzés la seva trajectòria al llibre “Gent d’Ordre”) exigint al PSC que es posicionés clarament (sense complexitats ni complexos!) com un partit català (i que els catalans fessin el mateix amb un referèndum com el del Brexit, que encara no havia arribat), i al Quadern del diari El País li publicaven un diàleg amb el llavors intel·lectual prestigiós Ferran Mascarell, titolat “El PSC és un zombie” on insistien amb la mateixa idea (el PSC era i és ben català, però abraçava com ara la complexitat de Catalunya). Benvingudes, doncs, les rectificacions: Catalunya és una societat complexa i per això, entre altres raons, els zombies revifen. Diu ara en Ramoneda: “el problema està en les ideologies que es presenten com d’estricta observança: per exemple, els nacionalismes que estan fundats en el nosaltres i ells”. Efectivament.

L’exconseller Giró, de Junts, en un article també a l’Ara, ha explicat sense embuts que ell volia que guanyés Espanya, encara que ho atribueix a la gran quantitat de jugadors del Barça. Crec que representa molts nacionalistes catalans pragmàtics. D’ells no en forma part però el diputat de la CUP que va ser el primer a saltar quan el President Illa va dir al Parlament que la victòria de la selecció era de tothom.

La celebració de 2026 a Catalunya té elements de continuïtat amb la celebració de 2010, però entremig han passat coses que inevitablement s’han traduït en celebracions encara més grans el 2026:

-El procés i el seu fracàs. Una part de Catalunya se sent més espanyola ara que al 2010 perquè es va sentir menyspreada pel procés. I una part dels independentistes ha fet autocrítica i ara busquen algun argument (o excusa) per alegrar-se de la victòria de la Roja: que hi hagi molts jugadors catalans n’és un de prou bo. No oblidem que quan encara no era obvi que el procés fracassaria, el mateix Barça i els seus jugadors no es van mullar clarament amb la independència, encara que el seu president actual sigui un indepe de socarrel. Què devien dir Iniesta i Busquets al vestuari del Barça l’1 d’Octubre de 2017 quan l’equip va decidir jugar el seu partit a porta tancada per no perdre 3 punts?

-El canvi demogràfic. Som més persones a Catalunya i entre nosaltres hi ha moltes més persones nascudes a l’estranger, i molts d’ells se senten ben representats per la selecció espanyola (els argentins, a la final, no). Des de 2010, som unes 600.000 persones més, i els fills dels que van venir abans, entre 2000 i 2010, estan fent-se grans (els Lamines).

-I a més ens ha passat tot el que li ha passat a la resta del món: Trump, la pandèmia, Gaza… I resulta que Espanya té una cara positiva que contrasta amb aquest món, i la selecció espanyola s’ha vist, per part de molta gent aquí i a fora, com un símbol d’una altra manera de fer les coses. Aquesta vegada, Espanya va jugar encara millor que al 2010, i per a molts, no només per a mi, ha representat uns valors molt diferents dels que es desprenen del comportament de Trump i Infantino, els infames organitzadors del Mundial, i símbols d’un món que va pel camí equivocat.

En definitiva, encara més que el 2010 l’Espanya plural (ja sé que no tots els que van celebrar la victòria són federalistes) forma part de la Catalunya plural (“Espanya forma part de Catalunya”, deia Pasqual Maragall). Catalunya era plural i complexa el 2010 i encara ho és més ara. Esperem que aquesta vegada la lliçó no s’oblidi, com la van oblidar alguns durant la segona dècada del segle actual.

La creixent adhesió que provoca la selecció espanyola a Catalunya potser podria suscitar algunes reflexions. Encara s’ha d’evitar la paraula Espanya en segons quins ambients? Hi ha lliçons per al Barça a partir de 2026? Té sentit (hi tenen dret, sens dubte) que una minoria d’aficionats encara intenti cridar “inde, independència” al minut 17 i 14 segons confiant en el silenci de la majoria silenciosa? Lamine Yamal i Pau Cubarsí ara, i Xavi Espart (jove jugador del Barça i líder de la selecció espanyola sub-19), i Ebrima Tunkara (nascut a Gàmbia, criat al barri de Cerdanyola de Mataró, jugador del Barça i líder d’Espanya sub-17), segurament demanarien una demostració identitària més flexible i inclusiva.

Jo no sóc un gran fan de l’organització de grans esdeveniments esportius per raons econòmiques (són molt cars, els contribuents acaben pagant-ne els sobre-costos i se n’exageren els beneficis), però per raons polítiques, culturals i socials, la final del Mundial 2030 (organitzat per Espanya, Portugal i Marroc) podria ser al Spotify Camp Nou (o com es digui llavors, Goldman Sachs Stadium o el que sigui). La cerimònia de clausura podria ser un homenatge a La Masia, l’escola que ha inspirat la millor selecció espanyola, reproduint l’ambient (si tornem a guanyar) de la medalla d’or olímpica de 1992 de l’Espanya del porter Toni, Guardiola i Luis Enrique (i molts altres), amb el català sonant com un dels idiomes oficials, junt amb el castellà i l’anglès (no sé si aquesta vegada caldrà el francés).

Fer un Infantino

Se’n parla poc de la importància dels “pilotes” en la cadena de valor del populisme. Potser a l’època de Berlusconi o fins i tot Trump 1.0, podrien fer certa gràcia. Ara, quan el nacional populisme està avançant cap a una fase en què fa retrocedir la democràcia i avançar la xenofòbia a tota velocitat, aquests aduladors han deixat de ser simpàtics.

N’hi ha de diferents tipus. Alguns són sincers, altres oportunistes (Rutte?), alguns covards, suposo que algun deu creure que no té més remei. Però sens dubte el primer de la classe és Gianni Infantino, el President de la FIFA, institució de governança mundial del futbol. Crec que a partir d'ara, arrossegar-se per adular un nacional-populista, se n'hi drià "fer un Infantino".

L’episodi de Trump interferint en les sancions del Mundial de futbol i Infantino cedint a aquestes ràpidament saltant-se totes les regles, i perdonant la suspensió d’un jugador dels Estats Units perquè li havia demanat Trump, culmina tot un llarg procés d’acostament que ha tingut moments ridículs, com la concessió a Trump d’un Premi de la Pau substitut del Nobel. Infantino no té cap problema a erosionar les regles i les institucions que permeten que existeixi l’esport més global per agenollar-se davant Trump, i en canvi amenaça als governs o reguladors de menor rang quan posen en perill el seu poder.

Aquest populisme que muta a velocitat pasmosa en xenofòbia i involució democrática, té en els aduladors unes figures clau. Per això es retransmeten en directe les reunions del gabinet de Trump, on els secretaris (ministres) competeixen entre ells  per veure qui li fa més la pilota al tirà.

Una característica fonamental dels Infantinos en qualsevol procés populista és intentar tapar o tergiversar la veritat. La FIFA dissimula per exemple el seu suport a un xenòfob com Trump matenint una campanya global anti-racista.

Quins són els nostres Infantinos? Prefereixo no donar noms, però alguns candidats es troben per exemple entre els que han intentat minimitzar la rellevància de les repetides enquestes (d’eleccions autonòmiques, municipals, del CEO, de La Vanguardia) que diuen que Junts perd la meitat com a mínim de suports, que van cap a una força d’extrema dreta xenofòbica. He llegit comentaris que dubten de la rigorositat d’aquestes enquestes (moltes i molt coincidents), i d’altres que culpen de l’ascens del partit xenofòbic a Salvador Illa… Alguns són els mateixos que elogiaven les "jugades mestres" de Mas.

Si diem des de l’esquerra que la direcció de Junts hauria de reflexionar sobre la seva narrativa cada vegada més escorada a la dreta (incloent el retrocés en relació al pujolisme amb el fenomen de la immigració), se’ns diu que és una crítica interessada i desenfocada, si el beneficiari del suposat gir a la dreta és una força més a la dreta. 

Però les coses són més senzilles: la narrativa cada vegada més conservadora (infern fiscal, no hi cabem..) normalitza el pensament ultra a Catalunya, en un moment en què el món ha de decidir si va pel camí de Trump 2.0 (és a dir, de les etnocràcies i del poder totalitari de les grans empreses tecnològiques) o pel camí de la democràcia i la convivència. I alguns pensem que perquè avancin la democràcia i la convivència calen grans aliances que vagin de l’esquerra al centre-dreta, dels partidaris del socialisme democràtic als partidaris del capitalisme responsable. I creiem que el mateix pensen alguns dirigents i votants de Junts. De moment a Junts dominen els Infantinos. Però pot acabar passant com al Mundial: que malgrat personatges com el President de la FIFA i el tirà de la Casa Blanca, acabi triomfant la diversitat i el multiculturalisme.

Diferents banderes, mateix “projecte nacional”

Una anàlisi habitual que es fa per comentar l’actualitat política espanyola i catalana és que les (extremes) dretes respectives no es posaran d’acord perquè no comparteixen el mateix “projecte nacional”. Segur?

Potser no comparteixen la mateixa bandera (tot i que sempre en poden trobar una de nova… o antiga, que els uneixi), però no estic segur que no comparteixin el mateix “projecte nacional”. 

Els discursos de molts d’aquests líders de partits de dreta (no tota la dreta) o extrema dreta, no només els d’aquí sinó de tot el món, començant per Donald Trump, estan igual de plens de supremacisme (“som els millors” vomita Trump en el discurs del 250 aniversari de la independència dels Estats Units), de patrimonialisme (veient intrusos il·legítims quan uns altres guanyen democràticament el poder), assenyalant enemics interiors negant el pluralisme de les seves societats, brandant o instal·lant grans i moltes banderes que fan petites les persones. 

A Europa i als Estats Units, aquest nacionalisme (protagonitzat sobretot per homes blancs) contemporani té un comportament pseudo-religiós, d’un cristianisme sense Crist (com ha assenyalat Javier Cercas) que fa compatible el prejudici contra els jueus o l’ètnia gitana amb el suport a l’Israel de Netanyahu; un nacionalisme islamòfob i xenofòbic, obsessionat per la prioritat nacional (primer, els d’aquí, “nosaltres sols”) o per la teoria conspiranoica de la substitució.

No és estrany que Trump, ja sense adults a l’habitació en el seu segon mandat, hagi fet del suport als “patriotes europeus” una política oficial. Sí que és una mica estrany que líders suposadament de centre-dreta a Europa li facin el joc aliant-se amb les forces que vol promoure Trump o fent seva llur narrativa xenofòbica.

El sobiranisme euroescèptic de Le Pen, Meloni i altres no diu obertament que està contra la Unió Europea i a favor de Trump, però treballa incansablement per mantenir la fragmentació quan el federalisme pragmàtic que recomana Draghi és més necessari que mai, econòmicament i socialment. El projecte nacional de les dretes és arreplegar a les majories al voltant d’alguna bandera (no en tenen prou amb el discurs del suposat “l’infern fiscal”), per evitar que les forces del progrés siguin hegemòniques, impedint així la integració continental i global que es necessita per superar els problemes de la humanitat, començant pel canvi climàtic i seguint pel control col·lectiu del canvi tecnològic.

El virus del nacionalisme del que parla l’escriptor i productor de documentals Jon Meacham en aquesta conversa amb Walter Isaacson és el “projecte nacional” de les dretes que li fan el joc a l’extrema dreta: “el nacionalisme és un virus que va estar al cor dels projectes feixistes del segle XX. Implica fidelitat als nostres en comptes de fidelitat a unes idees com seria el patriotisme”. A mi aquestes distincions entre nacionalisme i patriotisme em semblen benintencionades però insatisfactòries, però estic d’acord amb Meacham sobre el caràcter víric del nacionalisme i el mal tan difícil d’erradicar que provoca sobre el cos social. És un virus que torna un i altre cop, i que s’ha de combatre a Europa, als Estats Units, i allà on sorgeixi. La lliçó de la segona guerra mundial és que si ens apartem d’un ordre basat en regles, d’un món on ens veiem com veïns i no com enemics, si ens apartem d’això, en resulta el caos i el desastre. Si deixem que els autòcrates i aspirants a autòcrates nacionalistes desfilin lliurement i no impedim que les grans majories marxin al seu pas, en resultarà el caos.

Els exemples de Bèlgica i Itàlia, amb antics secessionistes regionals al govern nacionalpopulista i sobiranista d’estats membres de la Unió Europea hauria de servir d’advertiment. No hi ha gaires diferències entre un nacionalista d’una bandera o d’una altra.

Ecos catalans del Brexit

Fa 10 anys del referèndum del Brexit. Si prestem atenció als mitjans en llengua anglesa, aquests dies assistim a l’anàlisi retrospectiva del que quasi unànimement es considera un error col·lectiu de caràcter sobiranista i populista. Quan llegim o escoltem aquestes anàlisis…, quasi ningú ho reconeix obertament (perquè realment volem mirar endavant), però moltes de les lliçons també s’han d’aplicar a Catalunya i al marc mental que va fer possible el “procés”.

Tant al Regne Unit, com a Catalunya com a tota Europa, hem de mirar endavant. Més que ficar-nos el dit a l’ull (entre altres coses perquè hem de conviure i hem de treballar amb aquells que els hi ficaríem el dit a l’ull, metafòricament vull dir), hem de mirar de no tornar a cometre errors, i de buscar nous camins per sortir del cercle viciós del populisme. 

Un inventari de paral·lelismes a tenir en compte per no tornar a cometre els mateixos errors hauria d’incloure al meu parer els següents aspectes:

-10 anys perduts. En el món ràpidament canviant d’avui no es poden tornar a perdre deu anys. Al Regne Unit, considerat fins fa aquests 10 anys un exemple d’estabilitat institucional, avui un primer ministre dura com a molt 2 anys. En la darrera dècada, al marge del cost directe del Brexit, el cost d’oportunitat de l’atenció que NO s’ha posat en coses fonamentals, ha tingut un cost addicional. Els projectes públics requereixen atenció, capital polític,… tot esmerçat en un error suïcida. 

-Els ben pentinats, els despentinats i els desacomplexats: tot va començar amb Cameron (Mas), va seguir amb Johnson (Puigdemont) i correm el risc que segueixi amb Farage (Orriols) o algú encara pitjor. El màxim responsable és l’irresponsable que comença, però sobretot els sectors socials, intel·lectuals i econòmics que li van donar suport i cobertura. Després venen els generadors de caos, i finalment els fatxes que s’aprofiten del desastre creat, i que avui tenen el suport del govern de la màxima potència mundial, que té la Unió Europea i els seus defensors en el punt de mira.

-L’instrument del referèndum previ a un acord no en té res d’obvietat democràtica, ni tan sols quan li posem l’eufemisme de “consulta”. La gent no sabia què votava, i ignorava el penós procés de negociació que s’obria en cas de victòria de la sortida de la UE. Un referèndum sense pacte dóna lloc inevitablement a la divisió social, al contrari dels referèndums que ratifiquen un gran acord, com el de Divendres Sant a Irlanda del Nord o el de la Constitució espanyola.

-Les mentides del referèndum en són la conseqüència més òbvia. Les noves tecnologies de les xarxes socials no discriminen el que diuen uns llunàtics del que diuen les persones expertes. Tota la narrativa de la campanya del Brexit era un castell de sorra.

-El cost econòmic de la fragmentació política s’ha fet evident. Els britànics han perdut entre un 4 i un 8% del PIB, sectors econòmics sencers s’han enfonsat. Avui el Regne Unit és una economia més pobra, pels costos directes de trencar els vincles i pel cost afegit de la incertesa provocada pel referèndum, la mateixa incertesa que va portar a milers d’empreses a treure de Catalunya la seva seu social.

-El cercle viciós del populisme fa que avui, quan hi ha un consens sobre el cost polític, econòmic i institucional del Brexit, els seus promotors, sense parlar ja del Brexit, s’erigeixin com els grans salvadors, amb el bóc expiatori de la immigració.

Com trencar aquest cercle viciós? Amb federalisme fiscal europeu i una millor política minorista: millors partits (sense llençar el nadó amb l’aigua bruta de la banyera), millors lideratges, millor ús de les tecnologies.

-La xenofòbia és el recurs fàcil quan no es volen afrontar les complexitats de la política inclusiva, complexitats que el populisme agreuja. Les victòries del populisme només empitjoren les dificultats, produint noves generacions de líders populistes cada vegada més extrems i inhumans. 

No va haver-hi efecte dòmino en altres països europeus perquè tothom ha vist els avantatges de la Unió Europea i els costos de la soledat. Al Regne Unit, a Catalunya i a Espanya, malgrat tot el que es digui, hi ha majories europeistes que volen defensar i millorar el model social europeu.

Hi ha diferències, és clar, entre Catalunya i el Regne Unit: a Espanya (com a a la majoria de les democràcies) hi ha una Constitució escrita que diu ben clar què es pot fer i què no; i Illa no és Starmer (ni Burnham), ni Catalunya és una expotència imperial amb una bomba atòmica. 

S’ha avançat una mica en federalisme europeu des del Brexit (vacunes, Next Generation, etc.), com ha dit The Economist, però el futur és avançar molt més: política fiscal per ampliar l’espai financer que dongui resposta als problemes socials, política industrial i de competència… Europa no era el problema, és la solució, sempre que sapiguem què fer amb ella.

Guía bibliográfica para tomarse en serio el Mundial

Simon Kuper, autor o co-autor de los mejores libros sobre fútbol ("Soccernomics", con Szymanski) y el Mundial ("World Cup Fever"), y de las mejores columnas sobre el tema, argumenta que no debemos tener remordimientos por disfrutar del Mundial. Es el primero en admitir la asociación de este deporte a algunas de las mayores lacras de la humanidad, como la corrupción (ver el reciente libro “Red Card” de Jules Boykoff), el nacionalismo o el fascismo, cuya expansión no vamos a frenar si normalizamos fenómenos como la alianza entre Infantino y Trump. Pero también nos une y da a muchos la oportunidad de destacar individualmente o colectivamente sea cual sea su origen racial o geográfico.

Yo entiendo los argumentos de Simon, pero la verdad es que sí tengo remordimientos, los mismos que se puedan tener por otras adicciones que no se pueden controlar. Lo único que se me ocurre hacer (no desde hoy, sino desde hace años, como se explica en mi libro editado por Alternativas Económicas, “Pan y Fútbol”) es tomarme en serio esta adicción y aprovecharla para aprender, de mí mismo y del mundo. Aunque desde hace dos años he tenido que abandonar temporalmente mis clases de economía del fútbol (“Incentives and Behavior in Economics: The Case of Soccer”) en el programa Study Abroad de la UAB, no dejo de tener en la cabeza las lecturas que me acompañan en el aprendizaje. Se aceptan ideas sobre todo por estos dos años de no estar al día, pero como la primera parte del Mundial promete ser un poco aburrida, sugiero por lo menos ojear lo siguiente (por temas) para preparar la segunda parte:

-Organizar un Mundial en general es una ruina, como lo es organizar cualquier fiesta exitosa. Puede paliarse compartiendo sedes entre varios países, pero eso va en detrimento del coste ambiental. Lo explica Andrew Zimbalist en el “IEB Report” sobre fútbol y en su libro “Circus Maximus”. El modelo, igual que en los Juegos Olímpicos, consiste en que los contribuyentes de las sedes organizadoras asuman los costes (en realidad, sistemáticamente, los sobre-costes) y las entidades globales del deporte privaticen los beneficios, que comparten con federaciones de todo el mundo de modo clientelar.

-Los movimientos migratorios son positivos para la calidad del fútbol, y el racismo es negativo. Cuanto más competitivo es el deporte, menos sale a cuenta discriminar. Aunque sigue habiendo racismo entre aficionados y en la selección de entrenadores, no lo hay en la selección de jugadores, porque los contendientes no se lo pueden permitir: es muy arriesgado no poner a los mejores, y los mejores suelen incluir a jugadores que hoy llamaríamos por aquí racializados. Las selecciones más exitosas alinean a grandes jugadores provenientes de la inmigración, o de la emigración (jugadores que juegan en las mejores ligas extranjeras). Lo explica The Economist en su último número. El fútbol moderno, pese a todas sus sombras, ha hecho bastante por erosionar el proteccionismo y el racismo.

-No existe un diseño de competiciones perfecto. Esto no afecta solo al deporte, sino a los sistemas de votación o al diseño de subastas; lo explicó Kenneth Arrow en su teorema de la imposibilidad. No hace falta leer el libro de Amartya Sen (o sí) sobre elección social para darse cuenta de que cuántos grupos y cuántas eliminatorias hay seguirá cambiando en el tiempo, porque no hay un sistema perfecto. Esto, junto con el azar, contribuye a explicar por qué a veces la mejor selección no gana el Mundial, pero con un sistema ligeramente distinto quizás lo hubiera ganado. El libro del biólogo matemático David Sumpter, "Soccermatics", va de esto y mucho más.

-En este Mundial habrá más tandas de penalties, probablemente, porque hay 16 eliminatorias más que en el Mundial anterior, aunque seguramente estarán más desequilibradas. Escucharemos decir a Julio Maldonado (“Maldini”) u otros comentaristas que es un hecho estadístico que el equipo que tira primero en una tanda tiene una probabilidad mayor de ganar, aunque quizás diga “posibilidades” porque la prensa deportiva no distingue, y todavía no se invita a científicos rigurosos a comentar partidos. En realidad, yo me quedé hace dos años con que el último estudio más riguroso (utilizando datos de cuando tirar primero o segundo era puramente aleatorio, que ya no lo es) daba que el equipo que tira primero ganaba el 53% de las veces (y no el 60% como se creía), y que este porcentaje no era significativamente distinto, desde el punto de vista estadístico, del 50%, sino que la diferencia era fruto puramente del azar. El economista Palacios-Huerta seguirá diciendo que es mejor tirar primero, y no hay ninguna evidencia que diga que tirar segundo es mejor. En su bonito ensayo “The Beautiful Dataset” y en su libro "Beautiful Game Theory" habla de eso y mucho más, como por ejemplo, que lo racional para un lanzador y un portero en un penalti es comportarse aleatoriamente (es decir, en teoría de juegos, utilizar “estrategias mixtas”), para ser imprevisibles (como tratamos de hacer cuando jugamos a piedra-papel-tijera), lo cual hace que todos los jugadores que han tirado varias o muchas veces, lo hayan hecho en todas las direcciones. Esto convierte en absurdas las instrucciones a los porteros sobre el pasado de los disparos de los posibles lanzadores (incluyendo las instrucciones que Palacios-Huerta ofreció, y vendió, al Chelsea en la final de la Champions de 2008, que perdió… en la tanda de penaltis, como se explica en "Soccernomics").

-Solo algunos entrenadores marcan la diferencia (se explica también el IEB Report), y es difícil decir cuáles, porque habitualmente los más prestigiosos entrenan a los mejores jugadores. Podríamos acercarnos a un experimento natural si Pep Guardiola aceptara ahora entrenar al Girona en segunda división, pero parece que no va a ocurrir. Son los jugadores los que van a ganar el Mundial, por eso España y Francia encabezan las predicciones, no por sus entrenadores.

-La desigualdad ha aumentado entre clubs y ha disminuido entre selecciones, en las últimas décadas. Lo explica Branko Milanovic, uno de los principales economistas de la desigualdad y gran futbolero, en “Globalization and Goals”. Sin embargo, ello parece ser compatible con una cierta “trampa de la clase media” por la que parece más fácil subir hasta un segundo escalafón, que al máximo. Veremos si esto se rompe en este Mundial con Japón o Marruecos llegando a la final o incluso ganando.

El fútbol seguirá teniendo éxito porque nuestra adicción es insaciable. El problema es que el éxito deportivo no va vinculado al éxito económico, y acabamos pagando de una forma u otra los contribuyentes. Simon Kuper ha escrito el mejor libro sobre el Barça (lean por favor el original en inglés si pueden, la traducción es horrible), que finaliza con la reelección de Laporta. Ello deja para un libro futuro el análisis del “gambling for resurrection” (la apuesta por la resurrección) del actual mandatario, que de momento ha tenido cierto éxito deportivo… aplazando el saneamiento financiero.

A ver si algún día puedo escribir una nueva edición de “Pan y fútbol” con la polémica de los penaltis actualizada (en su prólogo, Andoni Zubizarreta ya era escéptico sobre lo que decíamos los académicos…). En Alternativas Económicas hay un artículo mío sobre el mundial anterior, donde hablo del fenómeno del "sportswashing", que como se sabe no ha ido a menos... Y es que la historia del fútbol y los mundiales no se detiene, así que antes de generalizar y llegar a grandes conclusiones, lean y vean el Mundial, con remordimientos o no.

El fútbol de hoy nos muestra que la corrupción es compatible con el éxito. Es el deporte más globalizado y el más emocionante. Mantiene un delicado pero eficaz equilibrio entre lo individual y lo colectivo, entre lo universal y lo local. Algunas selecciones “nacionales” muy exitosas son conglomerados de jugadores unidos por una relación a veces muy vaga con el país que representan. Este éxito en expansión (más torneos, más grandes) atrae a corruptos en las federaciones, en las ligas y en los clubs.

Se ha escrito mucho más sobre fútbol, y se seguirá escribiendo, por lo que esta es una guía muy básica, personal y abierta a sugerencias, que pueden añadir en los comentarios de este post o enviándomelas por email. Es una guía en la que la IA no ha intervenido para nada, con lo cual alguien le puede pedir a la IA que la mejore, aunque no será el fruto de una experiencia personal para sacar lo mejor de una adicción.

Més com Juanjo Ferreiro

L’altre dia es va celebrar al barri de Bon Pastor de Barcelona un homenatge a Juanjo Ferreiro, que ens va deixar fa tres anys. Estem parlant d’un dels fundadors del PSC, una persona que va venir a millorar Catalunya i ho va aconseguir. Va ser líder obrer, activista veïnal i regidor de l’Ajuntament.

A l’acte hi van parlar algunes de les persones que li van ser més properes, companys de lluita i familiars, dirigents polítics i sindicals (incloent el líder de la UGT, Pepe Álvarez).

L’actualitat política quedava en un rerefons molt apartat en una trobada on es parlava de valors que es van sembrar fa mig segle. Però al sortir de l’acte, allò que es va sembrar i les paraules que es van pronunciar, sonaven com un tro que esberlava l’actualitat més recent.

Vaig conèixer a Juanjo Ferreiro quan vaig ser regidor de l’Ajuntament entre 1991 i 1995, jo era molt jove, i després em vaig dedicar més a l’activitat acadèmica. Va ser el darrer mandat de Ferreiro, i l’únic mandat meu. Igual que hi havia altres fundadors del PSC de famílies més patrícies, també hi havia regidors del’Ajuntament suposadament de més pedigree. Eren els anys olímpics, i la política atreia fins i tot a l'arquitecte Oriol Bohigas, que era regidor de Cultura. Però hi havia un “caucus” de regidors diguem-ne normals, que per cert estava representat a l’acte, amb Enric Truñó, Joan Fuster i servidor ocupant amb altres de peu dret (perquè a l’acte no s’hi cabia) un dels passadissos de la sala on es feia.

Encara que altres regidors-presidents de districte volien que anés amb ells, Pasqual Maragall em va enviar a curtir-me de vice-president a Nou Barris, on en Juanjo era president. Vice-president, i comissionat de la Zona Nord del districte (Torre Baró, Ciutat Merdiana, Vallbona). No ens va caldre esperar a la pel·lícula per conèixer la peripècia de Manolo Vital i l’autobús, i moltes d’altres. El meu adjunt seria Josep M. Palomas. El Palomas i el Juanjo eren respectats per tothom, com ho era Jaume Tomàs, el coordinador del districte (que també estava a l'acte), l’home del rigor i el servei públic, avui jubilat en plena forma fent de voluntari al Banc dels Aliments. Hi havia enormes problemes, però crec que no exagero si dic que la gent els veia com uns dels seus. El Juanjo i el Palomas havien estat detinguts durant el franquisme.

Durant uns mesos, en Juanjo va estar malalt i el vaig haver de sustituir als plens de districte com a President. Potser per això em costa molt posar-me nerviós ara, molts anys després, davant dels contratemps polítics o les posades en escena.

Juanjo Ferreiro, com es va dir a l’acte, era un obrer culte i intel·ligent, seriós i divertit a la vegada. L’associo al millor de la política. Semblava que estigués en campanya permanent contra el pitjor d’aquesta: contra les intrigues, contra les actituds anti-intel·lectuals (per exemple, hagués estat molt fàcil enriure-se’n de mi, que era un pipiolo de la política, més familiaritzat amb les aules que amb les assemblees de veïns), contra els egos. Era un jugador d’equip.

Suposo que planava damunt l’acte la pregunta de què diria avui en Juanjo sobre l’actualitat política. Potser no diria gran cosa, més que insinuar un somriure desconfiat. No me l’imagino creant una consultora, francament. Tampoc no es sorprendria de l’existència de conspiracions de la dreta (com va dir el seu fill Carles, no era marxista, però era marxià: no ha nascut la dreta per conspirar contra tot allò que pugui perjudicar els seus interessos?). I s’escandalitzaria sentint a Aznar, el de les mentides de l’atemptat d’Atocha, el que no va votar la Constitució, dient que les properes eleccions han de ser constituents perquè la democràcia està en perill a Espanya.

Potser diria el que va dir una vegada Xavier Soto, que era un altre de l’escola de Juanjo Ferreiro, i a qui també trobem a faltar: que alguns creuen que la humanitat és un vaixell que s’enfonsa, i tenen pressa per fer-se amb les barques de salvament, impedint que hi pugin els altres. Del que es tracta és de construir un transatlàntic perquè ens salvem tots. Hi ha més Juanjos del que sembla, en moltíssims ajuntaments i altres institucions. Tant de bo que n’hi hagi molts més. Els necessitem.

És Catalunya un poble decadent?

Al 1935, molt abans que la Sra.Orriols s’esgarrifés quan agafa el tren per anar de Ripoll a Barcelona, l’estadístic català Josep A. Vandellós va escriure el llibre “Catalunya, poble decadent”. En ell, expressava el seu pessimisme pel futur de Catalunya, perquè aquesta pràcticament només creixia demogràficament per l’arribada d’immigrants procedents del Sud d’Espanya. Concretament, el Sr. Vandellós estava molt preocupat perquè entre 1921 i 1930 havien arribat a Catalunya 322.000 immigrants, en una Catalunya que no arribava als 3 milions d’habitants.

L’autor del llibre temia que Catalunya acabés assemblant-se al “melting pot” dels Estats Units, amb la degradació moral i cultural que això implicaria. El futur de la llengua catalana el veia molt amenaçat: “Plana damunt la gent de llengua catalana una fonda amenaça, la importància de la qual ningú no ha de desconèixer perquè pot representar l’anul·lació d’una cultura”. L’amenaça no venia segons ell d’una imminent dictadura centralista, sinó de la invasió migratòria. Vandellós només considerava catalans els nadius, i en cap moment es plantejava la possiblitat, ni molt menys el desig, d’integrar a la societat les persones nouvingudes.

El llibre de Vandellós va ser reeditat per Edicions 62 el 1985, amb pròleg del gran historiador econòmic Jordi Nadal i annex de Jordi Pascual, que havia fet una tesi doctoral sobre Vandellós. A la contraportada del llibre, l’editorial introdueix un comentari habitual quan una personalitat de prestigi intel·lectual emet opinions que es poden considerar extremes o sorprenents: “Es pot estar o no d’acord amb les tesis de Vandellós, però és ben cert que el seu treball és un treball seriós, molt bon documentat, que ens ofereix unes dades interessants de conèixer”.

En el pròleg, Jordi Nadal és menys diplomàtic. Titlla el llibre de Vandellós de “pamflet” i diu que el seu autor és el “Gini català”. Però no és un elogi. Corrado Gini, el de l'índex de Gini que tots els progressistes ens hem preocupat de saber què mesura (la desigualtat) i com interpretar-lo, no només va ser un gran estadístic, sinó que també va ser un intel·lectual feixista que va treballar al servei de Mussolini. Gini no va ser l’única influència de Vandellós, sinó que, sempre segons Nadal, també ho va ser Spengler, autor del llibre “La Decadència d’Occident”, i inspirador de les idees nazis a Alemanya.

Afortunadament, el catalanisme no va evolucionar d’acord amb les tesis de Vandellós. L’any 1976, quan Catalunya avançava cap als 6 milions de la mà de la gran onada migratòria dels anys 60 i 70, Jordi Pujol publicava “La immigració, problema i esperança de Catalunya”: Pujol aportava una ampliació de la definició de catalans (qui viu i treballa a Catalunya) i deixava clar l’objectiu d’integració (amb afirmacions lamentables, tot s’ha de dir, sobre la pobresa espiritual dels andalusos i discutibles sobre la importància de la noció de poble). Pujol elogiava Paco Candel i el PSUC i no s’auto-enganyava sobre la possibilitat de frenar la immigració.

El proper objectiu no hauria de ser tornar a Vandellòs, sinó aprofundir en els aspectes positius del discurs de Jordi Pujol i dels sectors d’Església que avui escolten al Papa Prevost, junt amb el conjunt de l’esquerra (partits i sindicats: queda poc rastre del “lerrouxisme” que temia Pujol) que avui vol integrar la immigració de forma humana i ordenada, reforçant els serveis públics.

Com es pot apreciar al fantàstic document “Catalunya en xifres”, que publica l’Idescat, Catalunya té avui, 91 anys després del llibre de Vandellós, més de 8 milions d’habitants, quasi 2 milions dels quals han arribat de l’estranger les darreres dècades. D’aquests, un 80,4% parla català, i un 93,4% l’entén. No només no és un poble decadent, sinó que el seu creixement demogràfic és el primer indicador del seu potencial. És una potència científica, industrial, esportiva, gastronòmica… en bona part gràcies a l’aportació de persones vingudes d’altres terres, complementària del talent local. També és un poble amb enormes reptes: educatius, productius, d’infrastructures, i sobretot d'habitatge. En el mateix document de l’Idescat, la comparació amb la mitjana d’Espanya i d’Europa és sovint positiva (en joves amb estudis de nivell superior, o esperança de vida al néixer), però destaquen dos dèficits que cal corregir: la inversió en energies renovables i, sobretot, l’injustificat (tenint en compte els recursos existents) risc de pobresa: el 24,8% de la població està en risc de pobresa o exclusió social segons indicadors estàndard utilitzats internacionalment.

Avui, Catalunya, lluny de ser un poble decadent, és una part de l’Europa més integrada, és a dir, de l’única superpotència democràtica que hi ha al món en aquests moments. És un poble que té recursos i en pot tenir més: amb un autogovern notable amb quasi 50 mil milions d'euros de despesa en el pressupost acabat d’acordar, amb un acord de finançament i de condonació del deute llest per ser aprovat al Congrés. No és d’estranyar, pel potencial, per la situació geogràfica, pel clima, que Catalunya pugui ser el millor lloc per viure, treballar i invertir. Els reptes als quals s’enfronta la humanitat (i Europa) són enormes, però no estem en un mal lloc ni en un mal moment per fer-los front, ni és massa tard per fer de Catalunya una societat millor amb prosperitat compartida, oberta i cohesionada en la diversitat.