Donald Trump contra l'economia

Un dels aspectes a destacar de la lamentable segona etapa de Trump a la presidència dels Estats Units és el seu enfrontament a l’economia. En català (com en castellà) tenim una sola paraula per a referir-nos a la disciplina del coneixement (el que en anglès es coneix com “economics”) i al seu objecte d’estudi (“the economy”). L’enfrontament de Trump a l’economia és en els dos sentits.

Trump 2.0 està sent un shock econòmic negatiu en sí mateix, un dels errors no forçats més flagrants de la història econòmica. No només pels aranzels desmesurats, caòtics, canviants i mal justificats, sinó per l’erosió de les institucions, el retrocés en la provisió de béns públics (pel que fa a salut pública, seguretat, recerca), la corrupció i la voluntat (veurem si reexida) de desmantellar l’estat de dret. És un cas extrem del ben documentat cost econòmic del populisme, en la seva versió extrema de neo-feixisme.

I està implicant un enfrontament amb algunes nocions que generen consens en la professió economista i amb alguns dels millors economistes, que estan adoptant un rol públic continuat per liderar l’oposició intel·lectual: Paul Krugman, Justin Wolfers, Larry Summers i molts altres. L’enfrontament també és contra els dos grans mitjans de comunicació que defensen una economia liberal amb matisos diversos: el Financial Times i The Economist.

Trump ha aconseguit diluir la frontera entre economistes heterodoxos i ortodoxos, de vegades una mica exagerades. Però seria una llàstima que es perdessin els matisos pel camí. Certament, l’assalt de Trump a alguns dels postulats centrals de l‘economia com a disciplina dintre de les ciències socials, deixa amb el peu una mica canviat a aquells que presumeixen de ser “economistes heterodoxos” (ara l’heterodox és Trump). Però no hauríem de perdre de vista que alguns dels dogmes de la suposada economia ortodoxa (que en realitat han perdut la centralitat de la professió des de fa temps) han portat als problemes socials i econòmics que han estat aprofitats pel nacional-populisme i el neo-feixisme.

No hi ha cap economista seriós que defensi l’atac de Trump al comerç internacional, a la independència dels bancs centrals, a la provisió de béns públics, a la lluita contra el canvi climàtic, o que no estigui alarmat per l’acumulació de poder privat en poques mans en col·lusió amb el poder públic.

Els meus economistes preferits no són especialment ortodoxos però no dediquen o no han dedicat massa temps a definir-se com heterodoxos, i en tots ells podria trobar arguments per esgarrifar-me davant de l’acostament del nacional-populisme al neofeixisme: Sen, Arrow, Krugman, Stiglitz, Bowles, Salas… El Premi Nobel se suposa que és un símbol de l’ortodòxia, però si a aquesta se l’acusa de no relacionar-se amb altres disciplines, el Nobel d’Economia també ha premiat a persones que no són economistes com Nash (matemàtic), Ostrom (politòloga) o Kahneman (psicòleg), o sigui que la interdisciplinarietat fa temps que està incorporada a la professió. La millor economia com a branca del coneixement és la que fa un millor ús de tot el coneixement científic per entendre la realitat material de la convivència humana. No és d’estranyar que Trump 2.0 l’hagi triat com enemiga.

Els avenços de les dues darreres dècades (apertura temàtica, metodològica, tecnològica –amb l’ús de big data i concretament de dades administratives amb autors com Raj Chetty, de la Universitat de Harvard-, la revolució de la credibilitat en econometria i el mètode CORE d’ensenyament) apunten al que Bowles (un economista d’esquerres sempre en la frontera científica) anomena pluralisme per integració: per exemple, fent servir tant Marx, com Hayek o Coase per entendre el sistema capitalista. De fet, un dels avenços és que podem entendre força millor (encara que imperfectament), gràcies a la sub-disciplina (avui totalment integrada en els departaments d’economia, les sèries de seminaris i els programes de postgrau) de l’economia política, per què sorgeixen els nacional-populismes i els neofeixismes. Molts d’aquests avenços han sortit dels Estats Units, i ara Trump els posa en perill amb el seu assalt a les universitats d’on han sortit la majoria de grans economistes.

La interdisciplinarietat amb les ciències naturals s’ha vist reforçada per la recerca sobre el canvi climàtic i els esforços per combatre la pandèmcia de Covid-19. Amb una gran riquesa de matisos i un debat encara obert, s’ha avançat molt en l’estudi de la inter-relació entre economia i institucions: de North i Weingast (citats recenment per Krugman) a Acemoglu, un dels darrers premis Nobel.

L’atac a l’economia, en el seu doble sentit, és un capítol més de l’atac de Trump a la ciència i al coneixement. És un assalt a la política pública basada en evidències, en la qual l'actual President no té cap mena d’interès (per exemple, s’està produint un atac al manteniment de les estadístiques econòmiques). És un capítol més fàcil que els altres, pels propis errors de part de la professió econòmica, i per les limitacions pròpies d’una disciplina l’objecte d’estudi de la qual és de gran complexitat. Té menys conclusions empíriques fortament establertes que altres parts de la ciència, i és més impopular. Esperem que en surti enfortida del repte. 

El continuum fascista que llega hasta nuestros días

Philippe Sands, en el último libro de su trilogía sobre sobre el nazismo tras la caída de Hitler, “Calle Londres 38”, establece la conexión entre un prófugo de la Alemania nazi que se refugió en la Patagonia, y las desapariciones y torturas del régimen de Pinochet. En ese número de la Calle Londres en Santiago, la capital chilena, estaba la sede del Partido Socialista hasta el Golpe de Estado de 1973, y entonces se convirtió en uno de los centros de tortura de la dictadura militar, que el nazi alemán Walther Rauff solía frecuentar, y entre cuyas víctimas se encontraron precisamente muchos militantes socialistas. 

Hacia el final del libro, Sands extiende una conexión hasta alcanzar a nuestros días, refiriéndose al torturador Miguel Krassnof: “tiene fuertes apoyos, incluyendo a José Antonio Kast, que fue derrotado por Gabriel Boric en la segunda vuelta de las elecciones de 2021, y sigue defendiendo a Pinochet. Kast es de padre alemán, quien se sumó al Partido Nazi en 1942”. Sands finaliza el párrafo afirmando que Kast, a quien todos los comentaristas han calificado como político populista, en la onda de Trump y Milei, pidió el indulto para Krassnof tras visitarle en el centro penitenciario donde cumple condena por su implicación en torturas y desapariciones. 

Existe una discusión nominalista sobre si el moderno nacional-populismo, del cual Trump es un caso extremo pero no único, es fascismo. Los últimos acontecimientos en Estados Unidos están diluyendo la discusión, y son bastantes los analistas que han alcanzado una clara conclusión. Por ejemplo, alguien tan ponderado como el intelectual chileno de centro-izquierda Alfredo Joignant afirma: “Son demasiadas las razones para no dudar en calificar al régimen (no solo al gobierno de los Estados Unidos) de neofascista, lo que significa que Donald Trump es, lógicamente, un líder neofascista.” El historiador Timothy Snyder hace tiempo que apunta en esta dirección, y ya dijo en una ocasión que “la post-verdad es el pre-fascismo”. Últimamente ha dejado caer el prefijo.

El escritor cubano (anticastrista) Leonardo Padura recuerda que el clima que se vive hoy en Estados Unidos contra los inmigrantes no es muy distinto del clima que existía contra los judíos en la Alemania de los años 1930. Puede que no haya centros de tortura ni campos de concentración en territorio de Estados Unidos (aunque sí se detiene a estudiantes o se acosa a las universidades), pero las violaciones de los derechos humanos se trasladan a cárceles de El Salvador, o a las desoladoras ruinas de Gaza. Igual que la Alemania de Hitler no cometía sus mayores atrocidades en suelo alemán, sino que las exportaba a Europa del Este.

Llamar simplemente nacional-populistas a partidos xenófobos como Vox o Alianza Catalana es olvidar que en España (incluyendo Cataluña), igual que en Chile, quienes apoyaron una dictadura fascista (instituciones e individuos) siguen vivos o tienen herederos que no han recapacitado sobre el origen de los privilegios de los que han gozado.

No hace tantas generaciones de los fascismos de los años 1930, y menos de las dictaduras que se alargaron hasta los años 1970 y parece que algunos jóvenes en España (no una mayoría) se divierten poniendo el Cara al Sol en las fiestas. Quizás llamando a las cosas por su nombre nos animaremos a combatirlo con menos prevenciones.

Trump, Europa i les coses de menjar

Després d'unes setmanes de silenci i desconcert, l'"establishment" del Partit Demòcrata dels Estats Units s'ha començat a moure els darrers dies. Els líders del sector progressista, com Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders, no han parat de mobilitzar-se, però als líders moderats els ha costat posar-se en peu. Hillary Clinton, en un article al New York Times, argumentava que els equips incompetents de Trump eren un perill per als interessos dels Estats Units, com demostrava el "Signalgate". 

Però el més eloqüent ha estat Barack Obama, que ha sortit al pas del fals dilema entre denunciar la deriva antidemocràtica de Trump o centrar-se en "les coses de menjar" (els "kitchen-table issues" que diuen per allà). Com explica un article a The New Republic, el dilema és fals, perquè és precisament la deriva antidemocràtica i el deteriorament institucional el que fa que "pugin els preus dels ous". 

El lamentable anunci d'aranzels de Trump, un monument a la ignorància econòmica, només ha estat possible perquè abans s'han saltat algunes regles, com les que impedeixen al President decidir els aranzels sense cap emergència que ho justifiqui. I només s'explica perquè Trump necessita espectacles diaris, per aberrants que siguin, per canviar de tema cada dia i que no es parli de la detenció d'estudiants, de l'assalt a les universitats, de la supressió de polítiques educatives i sanitàries, de l'atac a les agències reguladores o del fre a les urgents polítiques mediambientals. I perquè no es parli tampoc de les seves polítiques impopulars de baixar impostos als rics i desmuntar la provisió de béns públics, com s'explica en una brillant conversa entre l'economista Paul Krugman i la Senadora Elizabeth Warren.

El que diu Obama ens interpel·la a nosaltres. Parlar de la necessitat de reforçar les institucions democràtiques, parlar de més Europa, parlar de federalisme, no s'ha de fer com una qüestió separada de "les coses de menjar", sinó que s'ha de saber explicar que aquestes qüestions són condicions necessàries, però malauradament no suficients, perquè puguem seguir menjant, per mantenir i millorar el sistema de benestar que caracteritza a les societats europees. El de Trump és un cas extrem, però no únic, que il·lustra l'enorme cost econòmic i social de les polítiques populistes. Dintre de la incertesa econòmica que ens envoltarà les properes setmanes i mesos, l'evidència frapant del cost econòmic del trumpisme (i tot allò que se li assembli) és de fet una gran oportunitat per Europa. A l'Eurobaròmetre, l'adhesió a la UE està més alta que mai i al CEO català el suport a la independència de Catalunya està al punt més baix des de l'inici del procés. Són fenòmens associats. Crec que una gran majoria de la població veu amb nitidesa que és l'hora de confiar en institucions democràtiques sòlides que permetin polítiques serioses de prosperitat compartida, en la línia del Pla Catalunya Lidera del Govern de la Generalitat, que entre altres coses és una oda europeista.

La ultra-dreta nacional-populista ("sobiranista", com l'anomenen a Itàlia, no per casualitat) semblava impossible de frenar, però la impopularitat de Trump a Europa ens pot vacunar contra la seva expansió. Trump considera la Unió Europea com un conjunt (un conjunt que ell odia)  a efectes aranzelaris, com va quedar clar en la seva famosa taula. I la UE ha de reaccionar com un tot, com ho va fer davant del Brexit o davant de la pandèmia de Covid-19. En teoria de jocs, una estratègia és dominant quan et garanteix un resultat millor facin el que facin els altres. Més Europa és l'estratègia dominant davant de tanta incertesa (a part de ser el que a mí m'agrada). Una Europa més integrada, que busqui reforçar noves aliances, a la vegada que sigui útil a la resistència que està emergint als Estats Units.

Allò que amaga la ràbia de Meloni amb el Manifest de Ventotene

Aquesta setmana que acaba avui, la Presidenta italiana del Consell de Ministres, la post-feixista Giorgia Meloni, ha gastat bona part del seu temps i del seu capital polític atacant els autors del Manifest de Ventotene. Ho va fer, premeditadament, en seu parlamentària i en el seu contacte amb mitjans de comunicació. 

Aquest atac als militants antifeixistes Spinelli, Rossi i Colorni (aquest, un filòsof assassinat pels feixistes en 1944) que, mancats de llibertat, van redactar el Manifest el 1941 i el van fer circul·lar clandestinament en plena segona guerra mundial mentre eren confinats a l’illa de Ventotene, és un atac també al federalisme europeista força transversal en la política italiana. Des del centre-dreta liberal d’Einaudi en el passat fins al liberalisme social de Draghi en l’actualitat, passant pel gruix de l’esquerra, la tradició europeista d’Itàlia és molt potent.

El Manifest de Ventotene, escrit en circumstàncies dramàtiques, és un dels textos fundacionals del federalisme europeu modern. Meloni i les persones que l’assessoren, han tret fora de context frases del manifest que mostren escepticisme amb la democràcia dels estats-nació, i que qüestionen la primacia sense restriccions de la propietat privada. En una típica maniobra dels nacionalpopulismes disruptius en temps de la post-veritat, han organitzat una campanya de linxament i matonisme als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, associant el Manifest de Ventotene, a un intent d’instal·lar un sistema totalitari a tot el Continent. És igual que avui el Grup Spinelli del Parlament Europeu estigui format per eurodiputats de diferents tendències, i que un dels seus líders, el liberal Guy Verhofstat, hagi sortit en defensa dels ideals de Ventotene, que no són altres que els d’una Europa unida, en pau i democràtica.

Amb l’intent per part de Meloni d’associar Ventotene a una batalla cultural més de “wokisme de dretes”, aquesta vegada el tret li pot sortir per la culata. Darrera d’aquest intent hi ha una voluntat de matar l’èxit de la manifestació per Europa de dissabte passat a Roma, una manifestació de la qual va emergir un missatge molt digne de reafirmació dels ideals europeistes davant de l’onada reaccionària del virus trumpista. Una manifestació amb discursos molt allunyats de la retòrica polaritzadora del populisme modern. Enfrontant-se als manifestants, Meloni queda més que mai del costat de Trump i Musk, tan impopulars a Itàlia com a la resta d’Europa.

Darrera de la demagògia de Meloni també hi ha l’intent de frenar l’evolució de l’Europa actual cap a una Europa més federal que confederal, amb una fiscalitat europea, amb més deute comú (que tant beneficia Itàlia amb els fons Next Generation, com a Espanya) i un exèrcit europeu. Meloni és, com Trump i Putin, però amb la boca més petita, de les que vol que l’Europa confederal esdevingui de nou una Europa de les petites nacions sobiranes, on la UE sigui una esfera més de coordinació i prou, i persones amb tendències autocràtiques com ella tinguin més poder. Els seus arguments han estat clarament sobiranistes (a Itàlia, l’adjectiu “sobiranista” s’utilitza com a sinònim de “nacionalpopulista”, per bones raons): esgarrifada, afirma que la idea d’una Europa federal va contra la idea de l’autodeterminació dels pobles.

Que a Itàlia la histèria de Meloni amb Ventotene difícilment arrossegui moltes simpaties ho il·lustra l’èxit que, també aquesta setmana, va tenir el monòleg de dues hores a la RAI, la televisió pública, del popularíssim actor Roberto Benigni, monòleg en el qual va defensar la idea d’Europa i el Manifest de Ventotene. A Meloni el que li fa por és que potser la majoria silenciosa ja no és tan silenciosa. Ella mateixa ha contribuit a fer disparar les vendes del Manifest de Ventotene, i les cerques d’aquest a Google. El diari La Repubblica, que va repartir gratuïtament el Manifest el dia de la manifestació, avui el torna a regalar als seus lectors. Gràcies per la difusió, Presidenta.

Sempre ens quedarà Roma… i ja està?

Bogart a Casablanca va dir allò de “sempre ens quedarà Paris”: era una manera de dir que no hi hauria res més en aquella fantàstica història d’amor.

En aquest cas, el nostre París és Roma, i en concret l’emocionant manifestació europeista i federalista d’ahir (a la qual vaig tenir la sort d'assistir), originada per una crida al diari La Repubblica, que en la seva edició del dia de la mani regalava el “Manifest de Ventotene”, el document fundacional del modern federalisme europeu.

Renata Colorni, filla d’Ursula Hirschman, neboda de l’economista Albert Hirschman, i filla adoptiva d’Altiero Spinelli (un dels autors del manifest de Ventotene), va parlar a l’acte, i va retre homenatge a la generació dels seus pares, en un discurs que posa la pell de gallina. Com posen la pell de gallina diveses intervencions, que es poden visualitzar en el vídeo complet.

Entre les persones que van fer discursos, hi ha joves beneficiats pel programa Erasmus, una noia refugiada afganesa i alcaldes, com els de Roma i Barcelona, que van tenir un paper important en l’èxit de la mobilització i en l’organització.

El to de dignitat i defensa i projeccció cap al futur de la idea d’unitat europea va ser un gran encert. Va ser la principal mobilització fins ara a Europa contra l’onada reaccionària global encapçalada per Trump, Musk i Putin. Els diaris El Pais i La Vanguardia han copsat la magnitud de l’esdeveniment, dedicant-li generosos espais a les seves portades del dia d’avui.

TV3 en canvi ha trigat 24h a fer-se’n ressò, com si estigués amb el peu canviat, i no hi va enviar cap equip. Segur que d’ara en endavant hi pararà més atenció, a com l’onada de nacionalpopulisme es combat amb europeisme, amb federalisme.

Javier Cercas, que també va participar a la mani enviant un video, ha escrit a El Pais, i ha dit en una entrevista a La Repubblica, que això no es pot quedar aquí. Uns activistes han recollit la seva idea i ja han llençat una plataforma per convocar a una gran manifestació europeista a tot el Continent pel proper Dia d’Europa, 9 de Maig. Sempre ens quedarà Roma, però no n’hi ha prou.

Solidaridad con los Estados Unidos

Al mismo tiempo que nos esforzamos por caracterizar exactamente lo que está pasando en Estados Unidos, va tomando cuerpo (no sin dificultades) la resistencia interna, en paralelo a la complementaria reacción a nivel internacional. Ambas fuerzas, resistencia interna y reacción internacional, se alimentan mútuamente. Puede ser tentador para algunos dar por perdido a los Estados Unidos, en algunos casos animados por un anti-americanismo de hondas raíces, y centrarse en organizar un mundo sin ellos. Sería un error, porque existen en el país norteamericano fuerzas progresistas, universidades de prestigio, centros científicos, think tanks y todo tipo de instituciones que han contribuido y siguen contribuyendo al progreso de la humanidad, y que son todavía una esperanza interna y externa. No les demos prematuramente por perdidos.

El viernes pasado se manifestaron en varias ciudades norteamericanas numerosos representantes de la comunidad científica, en protesta por los recortes salvajes que están experimentando los centros de investigación. Al mismo tiempo, se organizaban protestas en solidaridad en otros países, como por ejemplo en Francia. Aunque los franceses (y otros) tienen motivos para temer a sus trumpismos locales también, la acción me recordó a los movimientos de solidaridad con los demócratas del sur de Europa o de América Latina, en tiempos de las dictaduras militares, salvando las distancias. Se me despertó la imagen de Olof Palme pidiendo libertad en España por las calles de Estocolmo.

En lo que algunos han calificado como estado mafioso, hay que ser valiente para protestar, por mucho que las libertades formales sigan vigentes. Los Substacks de intelectuales estadounidenses como Timothy Snyder y Paul Krugman son estos días un punto de referencia obligado. Los columnistas del New York Times y los comentaristas de la CNN que todavía no han sido silenciados, merecen todo el apoyo desde el exterior. Líderes progresistas del Partido Demócrata, como Bernie Sanders, Elizabeth Warren, AOC o Robert Reich merecen tener eco fuera de su país, para recibir apoyo desde el exterior, incluso para venir a otros países a recargar las pilas. Los grupos de Democrats Abroad que organicen marchas y encuentros, deben también ser apoyados.

Algunas universidades y centros oficiales del Reino Unido y Francia han anunciado programas para atraer a científicos y académicos “quemados” de los Estados Unidos. En España y Cataluña tenemos que sumarnos a la puja, pero más que para organizar un “brain drain”, para organizar un “brain loan”, es decir no para atraer cerebros indefinidamente en masa, sino para que puedan volver a su país una vez las aguas vuelvan a su cauce. Nunca hubiéramos pensado que esto iba a ocurrir, pero hay que organizar programas para intelectuales refugiados de Estados Unidos, igual que los hemos organizado para Afganistán, Irán o Siria. Barcelona acogió en el pasado a numerosos refugiados de las dictaduras de Argentina, Chile y Uruguay, que en muchos casos después regresaron a sus países. Quién iba a decir que tendríamos que hacer algo parecido tras un cambio de régimen en los Estados Unidos.

Sortir al carrer per Europa i la democràcia

Ja estan entre nosaltres. Estan a la Casa Blanca, però també estan en moltes ciutats a Europa i Espanya, estan al Parlament de Catalunya i estan a l’Alcaldia de Ripoll. Després de sentir els plans de Trump per Gaza i de veure la patètica escena dels matons al Depatx Oval amb Zelenski, ningú es pot enganyar sobre la gravetat de l’assalt a la democràcia i al bé comú que estem patint. 

A Europa són minoritaris, però ara tenen el suport del govern més poderós del món i la tecno-oligarquia que el recolza. Per això ja he fet plans per ser a Roma el dissabte 15 de Març, responent a la crida del periodista Michele Serra al diari italià La Repubblica (el més europeista) a manifestar-nos per Europa, amb una sola bandera, sense símbols de partits. Líders de diferents formacions, començant per la del Partito Democratico Elly Schlein, s’hi han afegit.

Íñigo Domínguez ha fet una crida a El Pais a fer manifestacions semblants en altres capitals europees. Tant de bo aquesta crida tingui ressò i hi hagi actes semblants a Barcelona i Madrid, si no el mateix dia, sí en dates properes.

Gioconda Spinelli, la neta d’Altiero Spinelli, un dels autors del Manifest de Ventotene, ha recordat que els objectius de la manifestació convocada per Serra són totalment coherents amb la lluita del seu avi. Només una Europa unida podrà fer front a les forces que volen destruir la democràcia i el progrés, que són forces que utilitzen el nacionalisme per enredar la gent.

Roma té un significat especial per ser una de les grans capitals europees, i per la presidenta del Consell de Ministres a Itàlia, Meloni, que no acaba d’abraçar l’ideal europeu. No està amb Putin, però no s’atreveix a plantar cara a Trump.

Albert Hirschman, l'economista que va combatre el feixisme, va deixar escrit que quan es tracta de protestar, hem de triar entre “sortida” i “veu”. No podem sortir del món, que és l’escenari real en què es desplega el combat per la democràcia i el bé comú avui dia. Ens queda la veu, el vot, la mobilització i l’organització.