Mobilitzar l’esquerra i el centre per la democràcia

La democràcia i Europa estan sota atac per part de Trump i l'oligarquia tecnològica que li dona suport. Això més que justifica la  Global Progressive Mobilisation, que vaig elogiar la setmana passada. Però l’elogi debilita i cal anar més enllà. Una crítica justa, si s'expressa amb els matisos suficients, és que amb l'esquerra no n'hi ha prou per salvar la democràcia (una altra és que s'ha de comptar més amb les bases locals quan s'organitza una cosa així: per exemple, B'92 va tenir els voluntaris olímpics).

Acceptar aquesta crítica es pot fer sense caure en la retòrica de la reacció de la qual parlava Hirschman, i en la qual han caigut alguns crítics. Ezio Mauro explica molt bé avui a La Repubblica que és la dreta qui ha d’aclarir-se, perquè ells tenen la responsabilitat d'estar deixant que els seus partits estiguin sent capturats per una secta xenofòbica i anti-democràtica.

Però l'esquerra serà més eficaç (especialment en el combat per defensar la democràcia) si, reforçant i retenint el suport de la classe treballadora, busca la col·laboració d'aquelles forces moderades que no són d'esquerres, i que també defensen la democràcia, com ja estem fent a les institucions europees, però també a Hongria, Polònia o Alemanya, i com hem fet en el passat en moltes societats. En el terreny econòmic, l'espai central s'està movent cap al centreesquerra (amb l'insuficient però prometedor Consens de Londres)  i això obre possibilitats de col·laboració. En el cas particular de Catalunya, hi ha com a mínim 4 idees força que poden donar lloc a una aliança de l'esquerra amb persones i col·lectius d'un ampli espai de centre que defensin Europa i la democràcia:

1) L'humanisme cristià, i en general aquelles expressions religioses (no només cristianes) que posin l'èmfasi en l'humanisme i la igualtat essencial de tots els éssers humans, i que siguin les primeres a condemnar el fanatisme religiós i l'abús de poder (de naturalesa sexual, per exemple) en qualsevol institució.

2) Un capitalisme responsable, que promogui una empresa amb propòsit, compromesa amb la dignitat de les persones, la cultura tributària, l'ocupació de qualitat i la descarbonització de l'economia. 

3) Un catalanisme integrador que accepti una definició generosa de què vol dir ser català i que valori la diversitat enriquidora de Catalunya.

4) Un europeisme federalista que entronqui amb la vocació europea del catalanisme i una visió del Continent on les fronteres entre estats tinguin cada vegada menys importància (com el que promou l'ex-lehendakari Urkullu)

La Ciudad de los Sueños contra la Internacional de las Tinieblas

Hace poco más de 30 años, en pleno sesgo de optimismo de la Barcelona post-olímpica, el cantante Peter Gabriel dió una rueda de prensa en nuestra ciudad con el Alcalde Pasqual Maragall y pronunció una gran frase: “Barcelona es la ciudad donde los sueños se hacen realidad”. El sueño en esa ocasión no se hizo realidad: combinar la idea de Gabriel de hacer un parque temático permanente de música e ideas en Barcelona, con la idea de Maragall y su gente (entre ellos su humilde Concejal de Juventud) de celebrar cada año un foro de ideas. Le llamamos Imaginarium, duró dos ediciones que no acabaron de cuajar, y el parque temático de Gabriel en Barcelona nunca se hizo realidad. En definitiva, no es exagerado decir que fracasamos. Pero no dejamos de soñar.

La Movilización Global Progresista (GPM por las siglas en inglés) de los últimos días en Barcelona, que ha sido un gran éxito, recordaba aquel espíritu: reunir en Barcelona a quienes quieran cambiar el mundo. Como dijo Tim Walz, el gobernador de Minnesotta (y uno de los líderes de la revuelta anti-trumpista de Minneaopolis), que asistió in situ al evento, no es la primera vez. Veteranos de su Estado habían estado en la Brigada Lincoln luchando por la democracia en España en los años 1930. No fueron los únicos. George Orwell, en Homenaje a Cataluña, cuenta que la Barcelona de los primeros meses de la guerra en 1936, fue el lugar del mundo donde ha presenciado, y compartido, mayor libertad e igualdad. Para él, esa Barcelona fue para siempre un contraejemplo del stalinismo y el fascismo. En Barcelona se celebraron las Olimpiadas Populares como alternativa a las Olimpiadas de Hitler, como recordó una participante sueca, cuyo abuelo había sido uno de esos olímpicos.

En la GPM ha participado toda la socialdemocracia del mundo, pero ha ido más allá. Han hablado también, por vídeo, Zoran Mamdani y Bernie Sanders (también Hillary Clinton), y ha estado por aquí, participando activamente en los coloquios, el ex presidente chileno Gabriel Boric. Sindicalistas, activistas, miembros de think tanks, intelectuales y artistas de todos los continentes han estado, haciendo realidad el sueño de Peter Gabriel. Sólo faltó Bruce Springsteen.

La derecha soberanista (como se llama en Italia y Francia a la ultraderecha disruptiva global) está tocada pero no hundida. Con el liderazgo de la juventud, la revuelta de Minneapolis, la derrota en el referéndum de Italia, la derrota de Orbán en Hungría, acompañadas del enfrentamiento de Trump con el Papa Prevost y la absurda guerra de Irán, dejan debilitadas a las fuerzas del nacionalismo autoritario. Pero van a redoblar esfuerzos, están organizados y financiados globalmente por la tecno-oligarquía, y hay que hacerles frente con propuestas en positivo, con una organización sostenida. No es solo Trump, es un movimiento contra los avances en la igualdad entre hombres y mujeres, contra los avances en derechos para el colectivo LGTBI, contra el estado del bienestar y los consiguientes impuestos, contra lo que se considera diferente, para construir un mundo distópico donde se salve solo una minoría. No podemos contar con la derecha tradicional, o por lo menos no con toda ella. La democracia la tendrá que salvar la izquierda.

Estoy seguro de que algunos de los compañeros que nos han dejado en los últimos años por el “Procés” (porque no éramos suficientemente patriotas de una patria u otra), ayer y anteayer sintieron la incomodidad de ver que ya no son parte, no de un partido, sino de una familia global que representa la lucha contra el apartheid, el estado del bienestar nórdico, el socialismo democrático de Allende o el federalismo europeo. Esta familia global (que sabe lo significa “No Pasarán”, o “El pueblo unido jamás será vencido”, eslóganes que nos recordaron oradores visitantes durante la GPM) a la que hoy se suman nuevas fuerzas y nuevas generaciones, es la principal esperanza para hacer frente a la ola reaccionaria y antidemocrática que encabeza Trump en Estados Unidos y que tiene peligrosas antenas en Europa.

Como dijo en el evento Neera Tandem, líder del Center for American Progress (el principal think tank progresista de los Estados Unidos), los fracasos de Trump son los fracasos de la ultraderecha europea. Los fracasos de Trump son los fracasos de Vox y de Aliança Catalana también, y de quienes les hacen el eco en el PP y Junts. Es un poco tarde para distanciarse de Trump por parte de quienes vienen jugando al triángulo de identidad excluyente, desigualdad, y erosión de las instituciones, desde hace años.

El entusiasmo y la energía han vuelto en Barcelona del lado donde solían estar a nivel internacional. No hay que ser Onofre Bouvila (el protagonista de “La Ciudad de los Prodigios” de Eduardo Mendoza) para darse cuenta de que no hay ningún sitio más apropiado que la ciudad que soñaron Peter Gabriel y Pasqual Maragall, para galvanizar una movilización progresista global sostenida en el tiempo. Es una oportunidad para establecer en Barcelona un Davos de izquierdas o un Mobile World Congress de las ideas progresistas. Un evento periódico, idealmente anual, con una estructura permanente dedicada a darle vida, que interactúe con la realidad local. No hay una ciudad mejor, y si no que se lo pregunten a las personas que han estado estos días por aquí.

Per una esquerra que vagi a la biblioteca

No tinc res en contra de les persones que fan servir Tik Tok. Ni sento cap superioritat moral cap a la gent jove; molts "grans" estem enganxats a coses menys defensables, com el futbol, les tertúlies radiofòniques o televisives, etc. No crec tampoc que s'hagin d'exigir especials credencials acadèmiques o educatives a les persones que es dediquen a la política, més que l'honradesa i la voluntat de servei públic.

Però a algú que aspira a liderar l'esquerra, o una part important de l'esquerra, d'un estat membre de la UE, se li ha d'exigir un respecte a les biblioteques i un rebuig de l'anti-intel·lectualisme, especialment en aquests temps d'atac a la ciència i al coneixement. Les biblioteques públiques (populars o universitàries), menystigudes pel diputat Rufián en comparació amb Tik Tok, són uns dels llocs on he experimentat més felicitat, i encara hi vaig sovint. Les recomano, pel gaudi espiritual i físic. És quelcom que Donald Trump no comparteix: ja ha dit que ell de biblioteca presidencial res de res.

Li hauríem de deixar l'anti-intel·lectualisme a l'extrema dreta (com Millán Astray quan només sabia cridar "España!" per contradir Unamuno) o a la dreta (com quan Pujol li retreia amb conyeta a Raimon Obiols que llegia massa).

Persones a qui respecto han opinat millor que jo sobre les propostes de Rufián, a favor i en contra. Com ha escrit Obiols, donat el nostre sistema electoral (que com tots, té avantatges i inconvenients), seria desitjable presentar com a màxim, a cada província, tantes candidatures d'esquerres com el número d'elles que té possibiltats reals d'entrar al Parlament i ni una més. Del contrari, regalem vots a la dreta. Hi ha exemples històrics d'oportunitats perdudes: si EUiA s'hagués afegit al pacte PSC-IC al 1999, Maragall hagués estat President 4 preciosos anys abans (i sense ERC), o si Iglesias no hagués boicotejat a Carmena amb una altra llista, aquesta hagués estat alcaldessa 4 anys més. Etc. 

Però segons tots els estudis realitzats, amb les enquestes actuals, una aliança electoral òptima de l'esquerra no seria suficient per guanyar a la suma de PP-VOX: calen també millors idees i millor programa, i potser millors lideratges a l'esquerra del PSOE (però qui soc jo per dir-ho). Potser Rufián pot ser un referent, però com sap per Santa Coloma de Gramenet, guanyar a les xarxes no és guanyar a les urnes, i té molta auto-crítica a fer de coses fàcils de trobar a l'hemeroteca (o, precisament, les xarxes).

En particular, sense una mica d'autocrítica per l'independentisme i el sobiranisme practicats (a l'extrema dreta li diuen "sobiranisme" a Itàlia i França) no es pot liderar l'esquerra d'un Estat membre de la UE, crec jo. Almenys sense deixar-los enrera, com els socialistes hem deixat enrera idees que defensàvem fa 50 anys o abans. Crec que si el discurs és (per aquest ordre) autodeterminació, anti-feixisme i omplir la nevera, no hi ha res a fer. Si fem una reflexió sobre com organitzar millor el poder polític per aconseguir una societat més igualitària, potser sí.

Una esquerra que no tingui almenys un neguit intel·lectual, que no es preocupi per les idees a més de les llistes, que no respecti la cultura en les seves velles i noves expressions, ni vencerà ni convencerà.

Un escut democràtic contra la guerra cognitiva

La derrota de Meloni al referèndum d’Itàlia, i la supervivència de governs progressistes en moltes grans ciutats, entre elles Nova York, Londres i París, grans símbols i realitats de la diversitat humana, són una font d’esperança. Aquestes victòries s’han produit per cert de la mà de la joventut, en contradiccó amb el tòpic estès i interessat d’una onada imparable de l’extrema dreta entre els sectors juvenils.

Aquestes bones notícies eren necessàries en un moment de retrocés democràtic al món. La combinació complementària de plutocràcia, etno-nacionalisme i pulsions autocràtiques i anti-científiques, no es donaria en absència del clima de guerra cognitiva recolzada per la tecno-oligarquia dominant. És un combat que avui té el front als Estats Units, però que s’estén perillosament cap a Europa. Però el desenllaç d’aquesta guerra cognitiva no s’ha de donar per descomptat. No estan sent les grans elits econòmiques, amb comptades excepcions, sinó la gent senzilla i alguns intel·lectuals (com l'economista Paul Krugman o l'historiador Timothy Snyder), artistes (com Bruce Springsteen, Robert de Niro o Jane Fonda) i científics, els que estan plantant cara a l’extrema dreta encapçalada per Donald Trump. Però la resistència democràtica és real, i en molts sentits eficaç.

L’escut democràtic que s’ha de desplegar per fer front als bombardejos de la guerra cognitiva (que amb els seus aspectes delirants, assenyalats per Raimon Obiols, acompanya la guerra real) ha de començar per rebutjar, per perillosa i ridícula a la vegada, tota erupció racista i discriminatòria, partint del principi elemental d’igualtat de totes les persones.

El racisme i la persecució de l’enemic interior van de la mà, i sovint pretenen colar-se entre els comentaris més banals. Per això s’ha de seguir d’a prop la fubolització de la política o la politització del futbol, l’esport més popular. No va fallar en aquest sentit un portaveu de l’extrema dreta italiana, que va atribuïr a la immigració estrangera la no classificació de la seva selecció nacional del proper Mundial. Més moderat va ser el líder de la dreta tradicional del nacionalisme català, que va dir que els crits racistes islamofòbics a l’estadi de Cornellà eren culpa del PSC. No m’ho invento.

Aquesta banalització del repte de la integració de l’inevitablement creixent fenomen migratori posa de relleu la necessitat de reflexionar sistemàticament sobre com organitzem aquesta integració, incloent com fer front de forma eficaç als missatges d’odi i de menypreu alegre als que es perceben com diferents (quan no ho són tant, sobretot en un país de tradició monoteïsta que va acollir durant segles població àrab-musulmana, les traces genètiques i culturals de la qual estan entre nosaltres). L'etno-nacionalisme forma part de la caixa d'eines dels que no volen societats democràtiques (i per tant diverses) per no perdre els seus privilegis.

El sistema que combina estats-nació i capitalisme avui no garanteix per si sol la democràcia, que cada vegada és més l’excepció, com explica el llibre “After Nations” (Després de les Nacions) de l’assagista Rana Dasgupta. De la resistència democràtica organitzada depèn que la democràcia acabi desapareixent o que es torni a expandir, segurament en formes post-nacionals. Ningú ens ho regalarà.

Per això és important la trobada progressista global que es farà Barcelona el 17 i 18 d’Abril. No hauria de ser només una reunió de líders, si no el re-inici d’un moviment organitzat, potent, de resistència i recuperació de la democràcia, amb el lideratge de l’esquerra.

Catalunya 2026: qui som nosaltres?

Ciutat esportiva Joan Gamper, un dia qualsevol. Lamine Yamal va néixer a Catalunya, parla un català perfecte (molt millor que el d’algun directiu del Barça), i és el millor jugador del club de futbol més emblemàtic de Catalunya. Ara està complint amb els preceptes musulmans del Ramadà. Segons la líder d’una de les branques del trumpisme català, Lamine no és català, perquè no es pot ser català i musulmà a la vegada, malgrat que la cultura àrab-musulmana va estar present al que ara és Catalunya durant diversos segles i ens ha llegat tècniques, topònims i vocabulari abundants. El trumpisme és un retrocés respecte al que deia Pujol (“és català qui viu i treballa a Catalunya”) o al que diu Illa (“és català qui ve a millorar Catalunya”). Lamine s’entrena a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, que porta el nom de l’estranger (suís) que va fundar el Barça, on s’entrenen cada dia nois i noies vingudes de fora de Catalunya, com l’andalús Fermín López (un altre que parla un bon català) o la vallecana Vicky López. Alguns i algunes hi viuen, com hi va viure fins fa poc Lamine Yamal. Els altres clubs catalans de primera divisió també són millors gràcies a persones vingudes d’altres llocs o fills d’aquestes famílies. El també vallecà Michel Sánchez fa les rodes de premsa en català a Girona. I l’hospitalenc de familia marroquina Omar El-Hilali, és insubstituïble a la defensa de l’Espanyol (i ha hagut d’aguantar insults racistes per aquests camps de Déu). La guerra civil entre famílies de l’alta burgesia barcelonina en què es converetixen les eleccions a la presidència del Braça, representa menys la Catalunya de 2026 que els nois i noies que suen la samarreta sobre el camp. Si Laporta o els seus predecessors no han acabat amb el Barça és per l’empenta de nois i noies com Fermín i Vicky, que seguiran venint a fer-nos més grans, i faran gaudir del seu ofici a grans entrenadors alemanys o holandesos, sigui qui sigui qui guanyi la guerra civil de pa sucat amb oli.

Matins i tardes a l'estació de Metro de Collblanc, hores punta. L’Estació de Collblanc, al municipi de l’Hospitalet, és un creuament de línies que connecten el centre de Barcelona amb diverses perifèries, i amb la línia que porta a l’aeroport i la Fira. Per arribar a l’andana de les línies 9 i 10 s’han de baixar moltes escales o fer servir un ascensor que s’enfonsa força. Cada dia a les hores punta s’hi aglomera moltíssima gent, la majoria probablement persones immigrants, turistes i visitants, parlant tota mena d’idiomes. La setmana del Mobile hi ha personal que ajuda a orientar la gent i minimitzar la incomoditat de les aglomeracions. Des de fa un any i mig, hi passo quasi cada dia un parell de vegades, i em sento orgullós de ser d’un lloc que és capaç d’acumular tanta diversitat. Milers de persones compartim un espai públic sense que mai hi hagi vist cap incident de cap tipus. La meitat dels joves de BCN són estrangers i pocs tenen el català com idioma habitual, però si es fan bé les coses tots i totes el poden arribar a parlar. En els propers anys en vindran molts més. Tarradellas, quan sentia a parlar de “fer país”, responia que el país ja estava fet (hauria d’haver dit que ja s’estava fent, féssim el que féssim): el que calia fer és governar-lo. Quan sento dir que Espanya ha de ser plurinacional, la reacció hauria de ser: Espanya ja és plurinacional (i Catalunya, i molts de nosaltres individualment): el que cal fer és federar-la millor, i federar-nos millor amb Europa, i entre nosaltres.

El millor Kebab de Barcelona, un dia a les 20h. Al carrer Joaquim Costa, al barri del Raval de Barcelona, no massa lluny de Ca l’Estevet, un dels millors restaurants de cuina típica catalana, hi ha el millor Kebab de Barcelona. El menjar és bo, barat i divers, com diversa és la clientela que l’ompla cada vegada que hi he anat. Els rètols estan en cinc idiomes: català, castellà, anglès, àrab i urdu.

Qui som nosaltres per a la ultradreta catalana i espanyola (representada en més de dos partits) és molt diferent a qui som nosaltres a les ciutats esportives dels nostres clubs de futbol exitosos, qui som nosaltres a les grans estacions de metro, o qui som nosaltres als restaurants més concorreguts de Barcelona.

Les identitats complexes i diverses (i per tant riques) no són cap novetat: poden acabar molt bé (si es fan bé les coses i s’enforteixen els serveis públics), o poden acabar molt malament (llegiu “Indignitat”, el llibre de Lea Ypi, una història de persones que eren a la vegada gregues, albaneses i turques que parlaven també en francés). Les crides del trumpisme i els seus clons europeus a l'emergència civilitzatòria són el perill real. El creixement demogràfic és una oportunitat.  Estic orgullos de ser català, català de 2026.

Del gen convergent a la mutació trumpista

Una cosa que treia de polleguera alguns independentistes durant els anys del "procés" era que els qualifiquéssim de trumpistes. El "procés" era l'expressió catalana, amb trets propis per descomptat, d'una onada nacional populista i sobiranista que es va accelerar entre 2014 i 2016 amb el referèndum d'Escòcia, el Brexit, la primera victòria de Trump, les agressions de Putin, les majories de Modi o l'ascens de forces de dreta populista a l'Est d'Europa. 

Tots aquests moviments, incloent el "procés", tenien aspectes en comú i també diferències entre ells. La preocupació per l'associació va ser tal que Artur Mas va arribar a fer un article a La Vanguardia argumentant que ells no eren populistes. Veient com ha evolucionat el trumpisme en la seva segona encarnació, jo quasi m’havia penedit de fer la comparació, i havia reculat fins a dir que el trumpisme era molt pitjor que el processisme. 

Alguns trets de l’evolució del trumpisme em fan entendre que aquest es troba en una acceleració neofeixista que inclou no ja l'erosió, sinó l'eliminació (si ho aconsegueixen) de les institucions democràtiques i la posada en marxa d'un estat mafiós, racista i imperialista, que té en Europa no un rival, sinó un enemic existencial. El "procés", tot i que tenia alguns aspectes inquietants des del punt de vista democràtic, no va ser mai això.

Pero com s’ha explicat a El Confidencial per part de Marcos Lamelas, al Diari de Girona per part de Jordi Xargayó o a El Triangle, sembla que ha tret el cap amb força els darrers dies una onada de trumpisme carlí des d'un sector important de Junts, amb la cúpula sense saber massa què dir. Alguns han fet comentaris a les xarxes mig en conya posant-se al servei de Trump i contra Pedro Sánchez, i altres han argumentat amb tota solemnitat que a Catalunya li aniria millor fora d'Espanya però amb Trump (fins i tot en un delirant "estat lliure associat" com Puerto Rico). 

Alguns ja havien festejat amb el putinisme, i ara el seu somni humit és que Catalunya estigui en el radar de projectes disruptius de Trump junt amb Groenlàndia, Canadà o Cuba. Jo m'ho prendria seriosament; ja hem comès altres vegades l'error de pensar que els deliris es frenarien pel mer fet de ser deliris. 

Hi ha quatre vectors que podrien fer que veient aquesta deriva, molta gent de centre i centre dreta s’allunyi definitvament d’ells, cosa que és imprescindible perquè el trumpisme carlí tingui el mínim recorregut: l'aposta per un capitalisme responsable, la promoció d'un cristianisme humanista (el que promou l'actual Papa, referent nord americà anti-trumpista que ens visita aviat), l'europeisme no estatista de líders com Urkullu, i un catalanisme integrador. Aquests quatre vectors connecten amb els interessos de persones moderades i entren en col·lisió amb el neo-feixisme anti-europeista i racista del trumpisme. 

Em costa veure la lògica electoral per part de Junts d’intentar assemblar-se a Aliança Catalana (i de votar repetidament amb PP i Vox). Per què no s’assemblen més al Partit Nacionalista Basc? Però l'estupefacció no ens ha de paralitzar. Què en queda del suposat gen pragmàtic convergent? Ni la dreta europea més extrema (amb l’excepció d’Ayuso i Vox) s’ha atrevit a quedar associada a Trump. Fins i tot Meloni se n'ha distanciat els darrers dies... 

Federalisme en progrés, fins i tot a França

El federalisme és avui la idea que millor serveix per combatre el pensament de suma zero del nacionalisme i el sobiranisme, i un ingredient fonamental per no només dir no al neo-feixisme, sinó derrotar-lo amb idees positives. 

Mario Draghi parla de federalisme pragmàtic (per defensar coalicions de països dintre de la UE que avancin en integració), i Raimon Obiols parla de federalisme dels fets (per defensar polítiques concretes federadores com el Corredor del Mediterrani o les vacunes de la COVID).

Salvador Illa ho va deixar clar en la seva entrevista a Palau amb Jordi Basté. Quan aquest li pregunta si entén que hi hagi gent que es faci independentista quan els serveis públics fallen, li contesta que pot entendre a tothom, però que la solució no està en aïllar-se, sinó en cooperar, a Espanya i a Europa. "La solució és el federalisme", li diu rotundament. La pregunta que li va fer Basté va sortir més que la resposta en els titulars, però això diu més de l'ancorament en el passat d'alguns mitjans que de la direcció del futur de les coses.

Aquesta setmana mateix, el President català ha rebut la visita de la presidenta regional francesa d'Occitània i líder regionalista francesa, Carole Delga, que entre altres ha posat a sobre de la taula el debat sobre una evolució federal a França. Segur que aquesta senyora ha llegit el que diu el llibre "Economia del Bé Comú" de Jean Tirole, gran economista francès i Premi Nobel. Tirole diu que França ja no és el era, que lluny queda aquell estat unitari i centralitzat, totpoderós: avui ha canviat per la força de la transferència de sobirania cap a Europa, la descentralització i el pes de les grans empreses privades.

Precisament, hi ha un bon article clàssic de Tirole a Le Monde sobre federalisme, on diu que el futur d'Europa és federal, i que considera imprescindible una transferència de sobirania dels estats membre cap a la Unió Europea. En un programa a la BBC després de rebre el premi Nobel, l'any 2014, una noia semblava que catalana del públic li va preguntar en ple "Procés" si no creia que les petites nacions havien de tenir més sobirania per resoldre els problemes, i Tirole li va contestar que era un federalista i que creia més urgent la integració i la cooperació, mantenint la diversitat. 

Un altre gran economista francès, Thomas Piketty, que no té el Premi Nobel però que té tots els rècords de vendes de llibres i una gran influència en el pensament progressista, es defineix com a socialista i federalista. El "sobiranisme d'esquerres" a Espanya i França faria bé d'escoltar a Piketty, i altres economistes i politòlegs que recentment van signar un manifest al respecte: millor un federalisme social contraposat al federalisme liberal, que no pas proclames sobiranistes per un dret a l'autodeterminació que no té cap sentit a l'any 2026 a la zona euro i l'espai Schengen. 

En els anys del Procés, vam dir que no però al mateix temps vam aportar un sí (en frase afortunada de Fernando Aramburu). Un sí al federalisme. Vam guanyar, però totes les victòries en democràcia són provisionals. El Procés s'ha acabat, però quelcom pitjor que el procés treu la poteta. Ara el federalisme a Espanya, Europa i el món, també ha de ser part del sí mentre ens oposem al neo-feixisme.