Té remei el declivi del centre-dreta catalanista?

Francesc Esteva ho ha explicat molt bé en el seu darrer article al Diari de Girona. La deriva populista de Junts és inseparable de les seves arrels pujolistes. No pot sorprendre tampoc que l’única cosa clara de la seva evolució els darrers mesos hagi estat el seguidisme de la patronal més carca en les seves posicions econòmiques.

Andrea Rizzi també ho explica molt bé en el seu darrer article: la majoria de forces nacionalpopulistes s’omplen la boca parlant del poble, però quan arriben al govern (i en alguns casos sense arribar-hi) fan polítiques regressives de distribució a l’inrevés: del poble de les classes mitjanes i treballadores, cap als rics.

Aquest poti-poti de discurs i actitud nacional-populista i pràctica pro-plutocràtica, que té el seu màxim exponent en la diputada Nogueras, no està molt allunyat, potser amb menys gràcia i una altra bandera, de les maneres de la Presidenta madrilenya Ayuso.

La pregunta és si hi ha un camí millor per al centre-dreta catalanista. Si hi són a temps de recuperar l’esperit de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, l’esperit d’un centre-dreta europeista que avui podria tenir nous ingredients, com un capitalisme il·lustrat que jugués la carta de la cultura i de la responsabilitat social corporativa. I que pogués entrar en un diàleg amb la socialdemocràcia europeista que podria donar fruits. I que tingués certa influència i credibilitat davant del centre-dreta europeu, cosa que ajudaria en campanyes com la del català al Parlament Europeu (què deu pensar el Canceller alemany de Puigdemont?).

El problema no se soluciona esperant que torni Puigdemont per enviar-lo a casa, com diuen alguns d’ells en privat. Tampoc recuperant l’ànima convergent o el llegat (?) de Jordi Pujol, perquè allà és on estan les arrels del problema.

Potser un camí és assumir que el que són és el centre-dreta catalanista. I prou. Potser amb això no seran majoritaris, però captaran una part rellevant de l’electorat català i podran ser decisius en la formació de majories. L’electorat hi és, i la tradició també. Però si no es desempalleguen de la retòrica nacional-populista del procés i del pitjor de l’herència pujolista, ho tenen molt difícil. No ajuda a la clarificació que, en mig de la decadència confusa actual, surtin col·lectius per petits que siguin, de persones amb una trajectòria sinuosa (Comín, Colomines, Mascarell), que pretenguin dir que són l’”esquerra de Junts”… Però quina esquerra sisplau… Potser hi ha èpoques en què la dreta nacionalista podia somniar a ser un “catch-all party”, però aquestes èpoques queden lluny en el temps.

Els reptes de Junts no són diferents dels reptes d’altres forces de centre-dreta en altres llocs del món. Potser de vegades pot servir ser tan de dretes que no calgui una extrema dreta (a Espanya fins fa poc, o a Bavària), però no sembla que això a Catalunya estigui funcionant ni hagi de funcionar. En general, les estratègies d’adoptar el vocabulari i els temes de la ultradreta no sembla que serveixin de gran cosa. No ho tenen fàcil, però no ho poden fer pitjor. 

Decàleg federalista actualitzat

Els mateixos dies aproximadament que Mario Draghi defensava un federalisme pragmàtic com el futur d’Europa i Salvador Illa expressava de nou les seves conviccions federalistes al Debat dePolítica General al Parlament de Catalunya, va tenir lloc la sisena Convenció Federalista de la Fundació Campalans, el think tank del socialisme català. 

En les notes que vaig preparar per a la meva intervenció, més curta i amb un format diferent al d’aquest apunt, em va sortir un decàleg, complementari de les 10 preguntes més freqüents sobre el federalisme que vaig escriure a l'agost de 2016 al blog de Federalistes d’Esquerres:

1. El federalisme és la fase superior del contracte social (no hi ha dos eixos, n’hi ha un: la realitat social complexa): el repte avui és organitzar el socialisme i la democràcia en grans democràcies diverses, com explica Piketty a “Història Breu de la Igualtat”.

2. El federalisme és, en paraules de Manuel Cruz, l’expressió política de la fraternitat.

3. La federació europea és l'única utopia raonable dels nostres temps, en paraules de Javier Cercas

4. La federalista és l’única via de superar el trilema de Rodrik i la fal·làcia de les petites nacions d'Alesina i Spolaore en un món globalitzat (com explica l’economista italià Massimo Morelli).

5. La federal és una eina clau en el debat de les idees: no hi ha res més pràctic que una bona idea, com va dir una vegada Raimon Obiols. Hem de defensar el nostre vocabulari i no fer concessions al nacionalisme metodològic i el sobiranisme mental (per bones raons, a França i sobretot a Itàlia als nacional-populistes els anomenen "sobiranistes"): sí, som universalistes.

6. Hem de defensar el federalisme dels fets: vacunes covid, endeutament comú pels fons Next Generation, parc fluvial del Besòs, Corredor del Mediterrani...

7. El federalisme dels fets avui a Europa és defensa comuna, garantia europea d'ocupació (amb programa europeu d'habitatge), informes Letta i Draghi, política industrial per la descarbonització i la millora de la productivitat.

8. Les forces federalistes han d’aprofitar les finestres d'oportunitat per als canvis legals, però no obsessionar-s'hi.

9. No solucionarem els problemes de la humanitat estat a estat ("one state at a time"): millor les solucions a Irlanda del Nord i Sudàfrica que a Iugoslàvia (i que la "solució dels dos estats" a seques).

10. El federalisme del segle XXI és una eina clau (de present i de futur) per combatre el projecte dels populismes xenofòbics i autoritaris, a tot el món i també a Catalunya, Espanya i Europa. Contra ells, el federalisme avui s’associa al paradigma de la prosperitat compartida (o de compartir per prosperar), contra la competència fiscal a la baixa i el sobiranisme impositiu.

¿Dónde está nuestro Michael Heseltine?

Michael Heseltine y Angela Merkel son dos líderes políticos de centro derecha que en distintos momentos se han rebelado contra la adopción de un discurso de extrema derecha y contra los pactos con fuerzas neo-fascistas. Esta semana, el veterano líder conservador británico ha lanzado un duro ataque contra aquellos de sus compañeros de partido que adoptan acríticamente el relato de la extrema derecha.

La agenda de la extrema derecha europea (y española y catalana) hoy tiene un poderoso aliado en la Casa Blanca. Una mezcla de colapso ético, ignorancia y alianza con grandes poderes económicos está atacando la democracia más poderosa del Planeta, y sus principales instituciones científicas y académicas, así como su sistema de pesos y contrapesos. Quienes en Europa se están sumando acríticamente al discurso de la derecha nacional-populista están asumiendo esta agenda autoritaria.

Mientras tanto, esta semana en Cataluña hemos podido ver que las propuestas de resolución de Junts, PP, AC y VOX en el Debate de Política General eran básicamente coincidentes, con algunos matices para diferenciarse levemente. Coincidían en la fobia contra el pago de impuestos y la desconfianza hacia la inmigración.

Michael Heseltine alertaba esta semana especialmente contra el discurso anti-inmigración y soberanista, recordando el fracaso y las mentiras del Brexit. Coincidiendo en el tiempo por casualidad, Junts en el Parlament repetía el mantra del déficit fiscal (con cifras y pseudo-argumentos que recordaban las mentiras de los autobuses de Johnson y Farage) y pedía de nuevo (como si no hubiera pasado nada) un referéndum parecido al del Brexit pero ilegal, todo ello mezclado con alusiones a la inmigración y a los impuestos. Por algo en Francia e Italia al nacionalpopulismo le llaman soberanismo.

Cuando no hay una derecha que se plante, todo el peso recae en la izquierda. No es la primera vez, ni será la última. Los fascismos de los años treinta tenían a la izquierda como su principal enemigo, mientras los poderes económicos se lavaban las manos. La transición a la democracia en España fue empujada por la izquierda, y la derecha se fue sumando resignada mientras aparecían los "demócratas de toda la vida". En Chile, se unió la oposición (pero ésta iba del centro izquierda a la izquierda), mientras los grandes poderes económicos apoyaron la dictadura primero y los “amarres” constitucionales, mediáticos e ideológicos después. En Estados Unidos, confío más en Bernie Sanders que en los dirigentes del Partido Republicano para defender la democracia. Y en Europa, en la juventud que se moviliza por Gaza, antes que en los dirigentes del PP y Junts. Ojalá aparezcan Heseltines y Merkels. Cuando hayamos derrotado a los neofascistas, entonces seguro que proliferarán de nuevo los demócratas (y federalistas) de toda la vida.

El fals dilema entre polítiques públiques i discurs

La humanitat viu en una cruïlla: s’albiren fenòmens preocupants, molt preocupants. Però també hi ha signes d’esperança, que hem de saber llegir i aprofitar. La resposta a l’ascens de la ultra-dreta i el populisme autoritari no pot ser haver de triar entre polítiques públiques i discurs pedagògic, perquè els dos són necessaris. El problema és quines polítiques públiques i quin discurs pedagògic. No sortiran de receptes de laboratori, sinó de la pràctica evolutiva sobre el terreny, per exemple de la feina exemplar de les alcaldesses i alcaldes progressistes que s’enfronten cada dia a ella, a la ultra-dreta identitarista, al carrer (amb gestió i discurs).

Recomano a tothom llegir i subscriure’s a la revista Política i Prosa (P&P), eina clau del debat polític avui a Catalunya. Discrepo matisadament (això és el debat polític) del seu editorial sobre què fer amb la versió catalana de la ultra-dreta. P&P diu encertadament que l’ascens d'aquest vot xenofòbic s’alimenta sobretot de Junts. Però em sembla una contradicció llavors que afirmi que cal una batalla de polítiques públiques més que de relats i discursos. Si el seu electorat ve de Junts, i com mostraven Kiko Llaneras i altres és un electorat força acomodat i format, no em queda clar com els influiran les polítiques públiques que han d’anar adreçades sobretot a millorar les condicions de vida de les classes populars.

És clar que millors polítiques públiques són imprescindibles per combatre l’anti-política i per avançar cap a societats més humanes i justes, refent al mateix temps el vot progressista. Però el discurs universalista i ètic és imprescindible, com assenyala avui Soledad Gallego-Díaz a El País en un article exemplar. L’ascens del populisme autoritari és l’ascens d’un discurs dissenyat per distreure a les classes populars (o els sectors acomodats que els hi donen suport) del conflicte social per raons de renda i poder. Se’l combat amb un discurs, un relat, una narrativa alternatius, i basats en la realitat. I no em refereixo a píndoles dissenyades per gabinets de comunicació, ni a utopies grandiloqüents allunyades de la realitat, em refereixo a un discurs profund i treballat, ètic i solidari, que sigui coherent amb les polítiques que es practiquen. S’ha de gestionar el present i projectar el futur (entre altres coses, perquè el trumpisme parla d’un passat inexistent mentre prepara el futur dels seus oligarques).

A grans trets, s’enfronten dos paradigmes: el paradigma de l’acumulació insolidària, del joc de suma zero, proposat per la mutació autoritària i oligàrquica del neo-liberalisme (representat per Trump, Milei, Bolsonaro o Ayuso), avui recolzat per la Casa Blanca, però creixentment impopular (cosa que el fa més perillós) fins i tot en el seu propi país. Un paradigma amb antenes a Europa, a Espanya i a Catalunya. 

Però hi ha un altre paradigma: el paradigma de la prosperitat compartida, del joc de suma positiva, recolzat per la societat civil internacional, per la gent de ciència, i crec que per una majoria de la població.

Els partidaris de l’acumulació insolidària ens volen fer creure que vivim en un món de dilemes, però són falsos dilemes.

Ens volen fer creure que hem de triar entre institucions diuen que abstractes (com la democràcia o Europa) i el preu dels ous, quan són les democràcies més avançades del model europeu les que millor han facilitat la prosperitat compartida de llurs societats. I quan veiem que l’atac a les institucions, a la immigració i a la ciència comença a generar inflació i atur, a més de fer ressuscitar malalties desaparegudes i aguditzar l'emergència climàtica.

Ens volen fer triar entre eficiència i equitat, quan només amb serveis públics equitatius i polítiques solidàries podrem aconseguir la plena incorporació de la dona a l’educació i al treball, la superació de la pobresa infantil, o una política d’habitatge o transport públic que ens faci més productius.

Ens volen fer creure que hi ha un dilema entre integració i diversitat, com si la distòpia de les societats plenament homogènies fos possible o permetés desenvolupar la fertilització mútua d’idees d’on surten les societats robustes.

Podríem seguir, amb el fals dilema de descarbonitzar o créixer; de triar entre tecnologia o treball; entre igualtat i llibertat; entre una economia dinàmica i un estat del benestar fort (on es paguin impostos justos i no s’accepti la competència fiscal a la baixa).

Una i altra vegada s’ha demostrat que la prosperitat compartida és possible, i que també ho és en el context de canvi tecnològic i climàtic que estem vivint. No només es possible, sinó que és l’única manera de fer-ho en democràcia (com està descobrint Milei). L’alternativa és la falsa simplicitat del joc de suma zero, que només condueix a l’endarreriment, la desaparició de la llibertat i la inseguretat.

Aquests dies en què s’ataca la democràcia fins i tot des de la més alta magistratura del país més poderós, moltes persones es pregunten amb preocupació quina és la recepta per combatre el retrocés democràtic, que es pot estendre per tot el món: molta gent es pregunta què podem fer, què s’ha de fer.

No tenim receptes infal·libles. Però avançarem segur si animem a tothom a dir que estem per la democràcia i la convivència, i a recolzar i posar en valor a totes aquelles persones i iniciatives (especialment entre la joventut: només pot sorprendre als ignorants que la creuen fatxa que es manifesti massivament per Gaza) que treballen per una societat més democràtica i humana, on sigui possible la prosperitat compartida.

Tan ràpid ha canviat l'electorat català?

A alguns ha agafat per sorpresa l’ascens de la ultradreta a Catalunya. Ens crèiem millors, però hem anat veient que hi havia poques diferències entre Jumilla i Ripoll, o entre Torre Pacheco i Piera.

Amb la recent enquesta de La Vanguardia, alguns s’han atrevit a dir que no només hi ha poques diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya (o d’Europa), sinó que Catalunya fins i tot podria ser capdavantera. Si l’enquesta de La Vanguardia fos veritat, Girona i Lleida estarien al capdamunt del rànking de províncies espanyoles amb vot d’extema dreta.

Pot ser que els vaticinis d’aquesta enquesta no es compleixin. Cal fer tot el possible perquè no es compleixin.

Però que les províncies de Girona i Lleida experimentin un augment tan fort de l’extrema dreta, provinent en gran part de l’electorat de Junts, hauria de fer reflexionar sobre els valors subjacents d’una part important dels votants que van recolzar l’independentisme. No em refereixo tant a fer reflexionar els votants més radicalitzats (tant de bo) sinó a alguns analistes progressistes que veien amb admiració la mobilització independentista de fa uns anys, fent la vista grossa sobre alguns dels seus aspectes més inquietants.

No fa tant (2017) que Manuel Castells parlava meravellat dels sectors independentistes com els més joves i dinàmics de la societat catalana. O que Ignacio Sánchez-Cuenca (2023!) es creia les enquestes d’autoidentificació i deia que els electorats català i basc estaven a l’esquerra de l’electorat espanyol.

Què passa, que en pocs anys els votants joves, dinàmics i progressistes s’han fet fatxes? És clar que no. En primer lloc, l’electorat és un cos complex, on hi ha de tot i es produeixen canvis. Però en els valors subjacents, aquests canvis són lents, com explica el politòleg nordamericà Larry Bartels. I en segon lloc, hi ha una part del nacionalisme català, i de l’independentisme (com passa a tot nacionalisme) que comparteix postulats racistes, homogeneitzadors. Per entendre’ns, estan a favor de la Teoria de la Gran Substitució. Però no ara, sinó ja des dels temps d’Heribert Barrera, Marta Ferrusola i Quim Torra. 

Passa així amb tots els independentistes? No. Molt bé en aquest sentit Mònica Terribas parant-li els peus a Sílvia Orriols a la ràdio. Necessitarem una gran coalició de persones amb valors humans, demòcrates i progressistes per aturar el neo-feixisme, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a tot el món.

El Trumpisme 2.0, fase superior del nacional-populisme d'extrema dreta

He escrit un article una mica llarg per a la Revista Catalana de Ciències Socials sobre el tema, i concloc que Trump 2.0 suposa una acceleració de tendències (molt interessant en aquest sentit el darrer llibre de Quinn Slobodian) que ja s’estaven produint, donant lloc a perplexitats que limiten la capacitat de fer-hi front. La recerca acadèmica en elecció social i economia política ajuda a entendre el que està passant, i a la vegada se li acumulen deures per entendre un món en canvi accelerat tant des del punt de vista polític com tecnològic.

A llarg termini, hem d’esperar menys creixement i més desigualtat als Estats Units. Les repercussions a Europa i en altres gografies dependrà de com s’organitzi la resta del món i de si les tensions internacionals esdevenen guerres generalitzades o no. Es produirà previsiblement una lluita de paradigmes socials i culturals: els reptes no seran resolts per comitès de persones expertes.

Les llums d’esperança i prudent optimisme provenen de la resistència ciutadana i intel·lectual. En l’article on fa balanç dels seus best-sellers (en els quals defensa un socialisme ecològic, participatiu i federal), l'economista francès Thomas Piketty parla d’una tendència secular cap una major igualtat, si bé és una tendencia plena de components no lineals (la mateixa absència de linealitat del progrés de la civilització, del qual parla avui Raimon Obiols). El grau d’impopularitat de Trump (en augment a l’hora d’escriure aquest article), i la mobilització de la ciència i la ciutadania determinaran si aquesta tendència continua de la mà de societats democràtiques, o no és així.

D'on surten els xenòfobs catalans?

Parlant amb un ex alumne meu recent de la UAB em vaig quedar parat quan em va dir que a la seva classe (la meva fins fa poc) hi havia bastants col·legues seus que, a diferència d’ell, eren partidaris d’Aliança Catalana. Li vaig preguntar si ho deien obertament i em va dir que sí, que no se n’avergonyien gens. Aquesta és la classe que jo feia servir fins fa poc com un dels exemples per dir que la joventut majoritàriament no s’ha tornat fatxa. Ho segueixo pensant, però està clar que alguna cosa està passant.

D’on surten els xenòfobs catalans? Hi ha una onada de nova xenofòbia? El creixement de VOX en les diferents eleccions que s’han celebrat els darrers anys i el creixement d’Aliança Catalana a les enquestes constitueixen un fenomen nou. Però això no vol dir que els valors que els inspirin siguin nous a Catalunya.

Com explica el politòleg Larry Bartels, els valors polítics (el costat de la demanda) canvien més lentament que el costat de l’oferta. En el seu darrer llibre (“Democracy erodes from the top”) posa l’exemple de l’ascens de Vox al conjunt d’Espanya, per explicar que sempre hem tingut una part de la ciutadania que era d’extrema dreta, que votava diferents partits (més o menys nacionalistes conservadors) o s’abstenia, i que amb la crisi del PP per la corrupció i el procés català va anar convergint en Vox, coincidint amb l’ascens de l’extrema dreta racista a molts llocs i l’expansió de les xarxes socials.

El darrer Baròmetre del CEO ens dóna una resposta precisa (dintre del marge d’error de les enquestes) a la pregunta del títol d’aquest apunt. Els nous votants d’Aliança Catalana (AC) que pronostiquen les enquestes venen d’antics votants de Junts en primer lloc (i del PP). Han canviat de valors aquests votants? Alguns potser sí, però jo estic d’acord amb Bartels que els valors (les preferències polítiques subjacents) canvien lentament. El que ha canviat és la crisi del món convergent, el fracàs del procés, i l’ascens d’AC.

A Catalunya sempre hi ha hagut una part significativa (encara que minoritària) de votants xenòfobs. És coneguda la llista de personatges nacionalistes catalans que han fet declaracions racistes al llarg del temps (Heribert Barrera, Marta Ferrusola, …). També és conegut que va haver-hi un franquisme català (o sigui, una extrema dreta) de famílies catalanes, com els centenars d’alcaldes franquistes que vam tenir durant quatre dècades (un dels meus avis entre ells) que no van venir precisament de Burgos. Convergència en va reciclar bastants. El procés independentista va donar protagonisme a personatges que fregaven la xenofòbia (i la simpatia amb forces properes al feixisme que enfonsaven les seves arrels als anys 1930), si és que no hi havien caigut de quatre potes en més d’una ocasió. La trajectòria de Quim Torra (escollit president gràcies als vots a favor de Junts i ERC i l’abstenció de la CUP) entraria en aquest capítol, però també la normalització d’actituds hispanòfobes com l’expressió “Puta Espanya” (ofensiva per a milions de persones que viuen a Catalunya).

Ningú s’hauria de sorprendre perquè algun periodista hagi passat de la Secció d’Esports de TV3 a Aliança Catalana passant per l’ANC, ni perquè un conegut humorista independentista faci un pregó per encàrrec de la líder d’AC. Sona estrany, com va explicar fa uns dies el Diari Ara, que a Manresa hi pugui haver tres candidatures independentistes xenòfobes a les properes eleccions municipals, però tampoc tant si considerem que Plataforma per Catalunya (un partit obertament racista que va sortir fa uns anys) tenia el seu nucli principal a Vic o que AC té l’Alcaldia de Ripoll (per la decisió de Junts de no participar en un cordó sanitari). 

Crec que l’actual ERC, en les seves diferents faccions, està seriosament compromesa en el combat contra la xenofòbia i en el treball per la integració de la immigració a Catalunya, a diferència de Junts. Això no vol dir que jo cregui que tothom a Junts és xenòfob. No ho crec. Però com a tota Europa, és una força conservadora que té molts dubtes sobre com tractar l’extrema dreta partidària de la teoria de la Gran Substitució. ERC però te contradiccions, com les que es van posar de relleu fa uns dies quan en una reunió amb Bildu van declarar conjuntament que la forma de fer front a l’ascens de les forces reaccionàries era fer “més nació”. No és “més nació” precisament el que fan les forces reaccionàries a Europa i a tot el món? No hauríem de fer més Europa i més humanitat?

La majoria social catalana no és xenòfoba i està integrant els 2 milions d'immigrants que han arribat els darrers 25 anys (i que segueixen i seguiran venint), en part també gràcies a ERC, i gràcies al PSC, als Comuns, als sindicats i a centenars de professionals de l’educació i els serveis socials que fan bé la seva feina. Però tot això és fràgil. Només reforçant els serveis públics i fent una bona política pel costat de l’oferta (treballant molt bé el relat), combatrem el trumpisme (americà i europeu) que ha fet augmentar l'acceptabilitat social d’una xenofòbia que ja existia.