Prosperitat compartida contra les amenaces a la democràcia

He passat bona part de l'estiu preparant un llibre (i encara no està!) al qual contribueixen una colla de col·legues, titolat "Economia en Progrés", per encàrrec de la Fundació Rafael Campalans. A mode d'avenç editorial, reprodueixo aquí l'esborrany de la introducció del meu capítol inicial, sobre com un projecte econòmic de prosperitat compartida pot fer front a les amenaces que pateixen les institucions democràtiques.

Economistes destacats com Acemoglu o Rodrik inclouen el concepte de “prosperitat compartida” en el títol o el subtítol dels seus darrers llibres respectius. Milanovic (2025) explica que un concepte molt semblant guia les decisions econòmiques del líder la Xina, Xi Jinping: el concepte de “Prosperitat Comuna”. Aquesta coincidència no és una casualitat, sinó que assenyala l’evolució del pensament econòmic en el passat recent cap a una preocupació major per fer compatibles la millora global de les condicions de vida en promig amb la justícia social.

El pensament preocupat per qüestions distributives ja no està arraconat a la perifèria de l’economia com a branca de les ciències socials (com es pot veure amb la ràpida difusió dels materials pedagògics del projecte CORE), sinó que l’atenció a la justícia social i el reconeixement del rol important que li correspon a l’estat (entre altres mecanismes d’assignació de recursos, com el mercat) avui formen part del corrent principal de la professió. Aquesta evolució és positiva per a l’economia com a disciplina del coneixement (la fa més realista i útil) i és positiva per als moviments igualitaristes, perquè permet situar les seves propostes de polítiques públiques sobre bases més sòlides i rigoroses, en la mesura que coincideix amb altres aspectes de l’evolució de la disciplina econòmica, com una major atenció a l’evidència empírica.

Aquest document caracteritza aquest nou paradigma econòmic emergent (en la seva versió democràtica) i proposa temptativament complementar-lo perquè contribueixi a majories electorals sòlides d’una coalició social i política per la prosperitat compartida en una Europa (l’entorn polític de l’autor) necessàriament federal i democràtica, i més enllà.

Aquest nou paradigma coincideix amb l’anterior en atorgar una gran importància a la productivitat com a principal determinant del creixement econòmic a llarg termini. Però el nou paradigma no es conforma amb qualsevol creixement, sinó que posa l’èmfasi en la necessitat que sigui un creixement sostenible i socialment just. No és important només la grandària del pastís (la mitjana, o la renda per càpita, que segueixen sent importants), sinó el tipus de pastís i el conjunt de la distribució del benestar.

Eficiència i equitat són compatibles, i s’han de buscar institucions i polítiques que les facin compatibles, com per exemple les polítiques per facilitar la incorporació de la dona al treball i al poder. Èxits (alfabetització, esperança de vida) i limitacions (violència, desigualtat, crisi democràtica, canvi climàtic) de les societats actuals són fruit de la combinació al llarg dels dos darrers segles del creixement tant de l’estat com del mercat. Cal introduir reformes en el mix institucional per mantenir els assoliments i corregir les limitacions, que avui suposen un risc existencial per a la convivència global.

La London School of Economics va reunir fa poc un grup d'economistes de diferents països i en van sortir un conjunt d'aportacions en forma de llibre extens (“The London Consensus”) amb l'ambició de substituir el Consens de Washington d'orientació neoliberal com a paradigma dominant. Aquest esforç il·lustra l'evolució del corrent central de la professió econòmica cap a posicions més progressistes que no pas en el passat. En aquest capítol, destaquem tres característiques de les les propostes del Consens de Londres: una major atenció a l’esfera política, una preocupació per les desigualtats socials i territorials, i un replantejament del paper de l’estat en l’esfera de la producció (per fer possible polítiques rigoroses, però ambicioses, de desenvolupament productiu).

La Declaració de Berlín de 2024 (un text breu de format molt diferent del “London Consensus”), signada entre d'altres per Rodrik, Piketty, Blanchard, Deaton, Pisanny-Ferry i Milanovic, també feia referència a la necessitat de recuperar la confiança de la majoria mitjançant polítiques de prosperitat inclusiva.

Aquest conjunt d'idees, encara en vies de consolidació, té el potencial de formar el cos doctrinal que faci front de manera eficaç a les polítiques extractives i excloents de les forces polítiques que estan protagonitzant un assalt a la democràcia a nivell global, i que han posat l’estat democràtic en general, i la Unió Europea en particular, al punt de mira.

Malgrat el recuperat èmfasi en la dimensió política, una limitació que té el “London Consensus”, però, és que no aborda en profunditat per què fins ara aquestes idees no han aconseguit marcar una nova hegemonia social, ja que no han aconseguit resultats electorals victoriosos de forma dinàmicament sostenible. La majoria dels seus autors (Aghion, Velasco, Van Reenen...), de fet, han col·laborat amb forces polítiques que han estat derrotades o estan en situació molt feble. Això no els responsabilitza d’aquesta debilitat, però sí que assenyala la necessitat de treballar més en com i amb quins ajustos fer democràticament hegemòniques, idees que s’estan imposant en el pensament econòmic.

El repte és, doncs, complementar el London Consensus amb idees que contribueixin, partint de la breu Declaració de Berlín esmentada, a augmentar i consolidar espai electoral, ocupant la centralitat social i política des d'idees progressistes: ampliar l'espai propi dels partits d'esquerra i centreesquerra i establir aliances amb altres sectors per revitalitzar les institucions democràtiques i dirigir-les cap a millorar les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores en moments de reptes globals existencials.

En la resta d’aquest capítol introductori del llibre “Economia en Progrés”, en la segona Secció es crida l’atenció sobre alguns treballs importants que ens ajuden a reflexionar sobre la relació entre política i economia, entre democràcia i capitalisme. En la tercera i la quarta, es presenten els trets principals del Consens de Londres i es presenten algunes suggerències sobre com anar fins i tot més enllà. La cinquena Secció fa una breu presentació de la resta de capítols del llibre.

On està el Lineker català?

Fa uns dies, l’exfutbolista i actual comentarista Gary Lineker i altres milionaris britànics es van pronunciar a favor de pagar més impostos. A Cataluya i a Espanya, la iniciativa ha tingut poc ressò. Pel contrari, els nostres milionaris i importants representants empresarials, quan es pronuncien sobre afers públics, ho fan demanant habitualment baixades d’impostos.

Això és així malgrat que a Espanya (i a Catalunya) els impostos encara són més baixos que als països europeus més avançats als quals sempre diem que ens volem assemblar. I malgrat que la idea subjacent que rebaixar els tipus impositius augmentarà els comportaments que generen riquesa, donant lloc a més ingressos impositius (la Corba de Laffer) està empíricament desacreditada (el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman la titlla d’Idea Zombie).

Arthur Laffer està desacreditat i confiar en ell en un moment de possible desbordament de l’estat per crisis climàtiques, migratòries i d’altre tipus és totalment inversemblant i irresponsable: necessitem governs d'alta capacitat a tots els nivells.

Però la idea de buscar un Lineker català (no sé si Borja Iglesias convalida a nivell espanyol) va més enllà de la qüestió estreta dels impostos. Perquè la focalització estreta i immoral en el suposat i fantasiós “infern fiscal” revela una limitació de més importància: la incapacitat de certes elits d’adonar-se del que està en joc avui al món i de plantar cara a les amenaces a la democràcia que ens estan assetjant. No seria la primera vegada que els sectors econòmics que recolzen a la dreta no prioritzen la democràcia, però ara a més en un moment on no hi ha cap revolució a la vista que posi en perill la propietat dels mitjans de producció.

Trump 2.0 ens hauria de recordar les coses que estan en perill: corrupció a gran escala i a cara descoberta; processos electorals en perill; macarthysme i persecució de les idees discrepants a la universitat i els mitjans de comunicació; racisme i xenofòbia; comportaments anti-ciència que posen en risc la salut pública i la lluita contra el canvi climàtic; concentració de poder en poques mans; negacionisme de la violència i la discriminació per raó de sexe… 

L'extrema dreta d'inspiració trumpista ja ha conquerit alguns països llatinoamericans importants i és doctrina oficial del govern Trump recolzar les forces "patriòtiques" europees. Un objectiu descarat, com s'ha vist amb els fets de Ceuta, és desestabilitzar la Unió Europea, amb el suport de Putin i de la ultra-dreta israeliana.

Aquestes forces anomenades patriòtiques al document oficial de seguretat de l’administració Trump, i anomenades sobiranistes a la premsa italiana i francesa, corresponen a Vox al conjunt d'Espanya i Aliança Catalana a Catalunya (això de moment: jo no descartaria un dia no llunyà amb recursos de la Heritage Foundation, una Aliança-Vox fusionada o federada).

Frenar la normalització de la ultradreta no hauria de ser només una responsabilitat de l’esquerra. El seu programa és desastrós per la convivència i per la prosperitat, i per tant letal per als negocis a llarg termini (suposant que sigui això l'únic que preocupa a la gent de diners, que no sempre és així).

No dic que la lluita contra el perill que representa l'extrema dreta ho justifiqui tot. Al contrari: més que mai hauríem d’extremar l’atenció perquè l’esquerra i el centre esquerra estiguin a l’alçada en les seves polítiques i els seus comportaments. Però el que està en risc és la democràcia tal com l’hem coneguda fins ara. I Europa.

De veritat l’únic debat dintre de la dreta i el centra-dreta que a Catalunya està a favor de la democràcia, ha de ser sobre quan i com torna Puigdemont, mentre entretenim els debats parlamentaris fent la goma amb l’extrema dreta? I quan hagi tornat Puigdemont, no serà una mica tard?

2010-2026: continuïtat i canvi en la celebració del Mundial a Catalunya

Vaig ser dels que va celebrar el gol d’Iniesta el 2010, i he estat dels que ha celebrat la victòria d’Espanya al Mundial la setmana passada. Immediatament després de la final, vaig publicar a Agenda Pública un article del gènere de “portar l’aigua al meu molí”, dient que la selecció victoriosa representava la millor Espanya, amb uns valors oposats als de Trump i Infantino. Hi havia el risc que en la celebració dels jugadors el dia següent, el Carvajal de torn em desmentís, i Ferran Torres (jo hagués preferit que fes el gol Fermín López, però es va lesionar) s’ha de dir que va fer el que va poder amb la seva absurda gorra de “Make Spain Great Again”.

Però el que vaig dir en el meu article, ho van dir també durant la setmana, i molt més ben explicat, columnistes neutrals, internacionals i de prestigi, de The Economist, Financial Times, i New York Times entre altres.

Tant el 2010 com el 2026 he estat en bona i abundant companyia en la celebració. Fa setze anys, la victòria d’Espanya al Mundial ja es va celebrar als carrers de Catalunya (com no es podia celebrar, si el gol l’havia fet un dels jugadors més estimats del Barça?). Ara s’ha celebrat encara més: és perquè el gol el va fer un jugador del Barça i perquè hi havia molts jugadors catalans a la selecció? Sens dubte, aquest és un factor explicatiu, però no és l’únic.

Els mitjans i comentaristes independentistes li han dedicat molt de temps i espai a quelcom que a molts ens sembla el més normal del món: celebrar la victòria d’una selecció popular, que juga bé i que ens representa. Alguns han hagut de fer contorsions increïbles per explicar el que creuen inexplicable.

Però hem avançat. A Josep Ramoneda li sembla “xocant” la celebració als carrers (on estava el 2010?) però ara admet al diari Ara que les societats són més complexes del que semblen. És una reflexió crucial, que tant de bo s’hagués fet ell mateix el 2014, quan escrivia articles (abans que Cristian Segura analitzés la seva trajectòria al llibre “Gent d’Ordre”) exigint al PSC que es posicionés clarament (sense complexitats ni complexos!) com un partit català (i que els catalans fessin el mateix amb un referèndum com el del Brexit, que encara no havia arribat), i al Quadern del diari El País li publicaven un diàleg amb el llavors intel·lectual prestigiós Ferran Mascarell, titolat “El PSC és un zombie” on insistien amb la mateixa idea (el PSC era i és ben català, però abraçava com ara la complexitat de Catalunya). Benvingudes, doncs, les rectificacions: Catalunya és una societat complexa i per això, entre altres raons, els zombies revifen. Diu ara en Ramoneda: “el problema està en les ideologies que es presenten com d’estricta observança: per exemple, els nacionalismes que estan fundats en el nosaltres i ells”. Efectivament.

L’exconseller Giró, de Junts, en un article també a l’Ara, ha explicat sense embuts que ell volia que guanyés Espanya, encara que ho atribueix a la gran quantitat de jugadors del Barça. Crec que representa molts nacionalistes catalans pragmàtics. D’ells no en forma part però el diputat de la CUP que va ser el primer a saltar quan el President Illa va dir al Parlament que la victòria de la selecció era de tothom.

La celebració de 2026 a Catalunya té elements de continuïtat amb la celebració de 2010, però entremig han passat coses que inevitablement s’han traduït en celebracions encara més grans el 2026:

-El procés i el seu fracàs. Una part de Catalunya se sent més espanyola ara que al 2010 perquè es va sentir menyspreada pel procés. I una part dels independentistes ha fet autocrítica i ara busquen algun argument (o excusa) per alegrar-se de la victòria de la Roja: que hi hagi molts jugadors catalans n’és un de prou bo. No oblidem que quan encara no era obvi que el procés fracassaria, el mateix Barça i els seus jugadors no es van mullar clarament amb la independència, encara que el seu president actual sigui un indepe de socarrel. Què devien dir Iniesta i Busquets al vestuari del Barça l’1 d’Octubre de 2017 quan l’equip va decidir jugar el seu partit a porta tancada per no perdre 3 punts?

-El canvi demogràfic. Som més persones a Catalunya i entre nosaltres hi ha moltes més persones nascudes a l’estranger, i molts d’ells se senten ben representats per la selecció espanyola (els argentins, a la final, no). Des de 2010, som unes 600.000 persones més, i els fills dels que van venir abans, entre 2000 i 2010, estan fent-se grans (els Lamines).

-I a més ens ha passat tot el que li ha passat a la resta del món: Trump, la pandèmia, Gaza… I resulta que Espanya té una cara positiva que contrasta amb aquest món, i la selecció espanyola s’ha vist, per part de molta gent aquí i a fora, com un símbol d’una altra manera de fer les coses. Aquesta vegada, Espanya va jugar encara millor que al 2010, i per a molts, no només per a mi, ha representat uns valors molt diferents dels que es desprenen del comportament de Trump i Infantino, els infames organitzadors del Mundial, i símbols d’un món que va pel camí equivocat.

En definitiva, encara més que el 2010 l’Espanya plural (ja sé que no tots els que van celebrar la victòria són federalistes) forma part de la Catalunya plural (“Espanya forma part de Catalunya”, deia Pasqual Maragall). Catalunya era plural i complexa el 2010 i encara ho és més ara. Esperem que aquesta vegada la lliçó no s’oblidi, com la van oblidar alguns durant la segona dècada del segle actual.

La creixent adhesió que provoca la selecció espanyola a Catalunya potser podria suscitar algunes reflexions. Encara s’ha d’evitar la paraula Espanya en segons quins ambients? Hi ha lliçons per al Barça a partir de 2026? Té sentit (hi tenen dret, sens dubte) que una minoria d’aficionats encara intenti cridar “inde, independència” al minut 17 i 14 segons confiant en el silenci de la majoria silenciosa? Lamine Yamal i Pau Cubarsí ara, i Xavi Espart (jove jugador del Barça i líder de la selecció espanyola sub-19), i Ebrima Tunkara (nascut a Gàmbia, criat al barri de Cerdanyola de Mataró, jugador del Barça i líder d’Espanya sub-17), segurament demanarien una demostració identitària més flexible i inclusiva.

Jo no sóc un gran fan de l’organització de grans esdeveniments esportius per raons econòmiques (són molt cars, els contribuents acaben pagant-ne els sobre-costos i se n’exageren els beneficis), però per raons polítiques, culturals i socials, la final del Mundial 2030 (organitzat per Espanya, Portugal i Marroc) podria ser al Spotify Camp Nou (o com es digui llavors, Goldman Sachs Stadium o el que sigui). La cerimònia de clausura podria ser un homenatge a La Masia, l’escola que ha inspirat la millor selecció espanyola, reproduint l’ambient (si tornem a guanyar) de la medalla d’or olímpica de 1992 de l’Espanya del porter Toni, Guardiola i Luis Enrique (i molts altres), amb el català sonant com un dels idiomes oficials, junt amb el castellà i l’anglès (no sé si aquesta vegada caldrà el francés).

Fer un Infantino

Se’n parla poc de la importància dels “pilotes” en la cadena de valor del populisme. Potser a l’època de Berlusconi o fins i tot Trump 1.0, podrien fer certa gràcia. Ara, quan el nacional populisme està avançant cap a una fase en què fa retrocedir la democràcia i avançar la xenofòbia a tota velocitat, aquests aduladors han deixat de ser simpàtics.

N’hi ha de diferents tipus. Alguns són sincers, altres oportunistes (Rutte?), alguns covards, suposo que algun deu creure que no té més remei. Però sens dubte el primer de la classe és Gianni Infantino, el President de la FIFA, institució de governança mundial del futbol. Crec que a partir d'ara, arrossegar-se per adular un nacional-populista, se n'hi drià "fer un Infantino".

L’episodi de Trump interferint en les sancions del Mundial de futbol i Infantino cedint a aquestes ràpidament saltant-se totes les regles, i perdonant la suspensió d’un jugador dels Estats Units perquè li havia demanat Trump, culmina tot un llarg procés d’acostament que ha tingut moments ridículs, com la concessió a Trump d’un Premi de la Pau substitut del Nobel. Infantino no té cap problema a erosionar les regles i les institucions que permeten que existeixi l’esport més global per agenollar-se davant Trump, i en canvi amenaça als governs o reguladors de menor rang quan posen en perill el seu poder.

Aquest populisme que muta a velocitat pasmosa en xenofòbia i involució democrática, té en els aduladors unes figures clau. Per això es retransmeten en directe les reunions del gabinet de Trump, on els secretaris (ministres) competeixen entre ells  per veure qui li fa més la pilota al tirà.

Una característica fonamental dels Infantinos en qualsevol procés populista és intentar tapar o tergiversar la veritat. La FIFA dissimula per exemple el seu suport a un xenòfob com Trump matenint una campanya global anti-racista.

Quins són els nostres Infantinos? Prefereixo no donar noms, però alguns candidats es troben per exemple entre els que han intentat minimitzar la rellevància de les repetides enquestes (d’eleccions autonòmiques, municipals, del CEO, de La Vanguardia) que diuen que Junts perd la meitat com a mínim de suports, que van cap a una força d’extrema dreta xenofòbica. He llegit comentaris que dubten de la rigorositat d’aquestes enquestes (moltes i molt coincidents), i d’altres que culpen de l’ascens del partit xenofòbic a Salvador Illa… Alguns són els mateixos que elogiaven les "jugades mestres" de Mas.

Si diem des de l’esquerra que la direcció de Junts hauria de reflexionar sobre la seva narrativa cada vegada més escorada a la dreta (incloent el retrocés en relació al pujolisme amb el fenomen de la immigració), se’ns diu que és una crítica interessada i desenfocada, si el beneficiari del suposat gir a la dreta és una força més a la dreta. 

Però les coses són més senzilles: la narrativa cada vegada més conservadora (infern fiscal, no hi cabem..) normalitza el pensament ultra a Catalunya, en un moment en què el món ha de decidir si va pel camí de Trump 2.0 (és a dir, de les etnocràcies i del poder totalitari de les grans empreses tecnològiques) o pel camí de la democràcia i la convivència. I alguns pensem que perquè avancin la democràcia i la convivència calen grans aliances que vagin de l’esquerra al centre-dreta, dels partidaris del socialisme democràtic als partidaris del capitalisme responsable. I creiem que el mateix pensen alguns dirigents i votants de Junts. De moment a Junts dominen els Infantinos. Però pot acabar passant com al Mundial: que malgrat personatges com el President de la FIFA i el tirà de la Casa Blanca, acabi triomfant la diversitat i el multiculturalisme.

Diferents banderes, mateix “projecte nacional”

Una anàlisi habitual que es fa per comentar l’actualitat política espanyola i catalana és que les (extremes) dretes respectives no es posaran d’acord perquè no comparteixen el mateix “projecte nacional”. Segur?

Potser no comparteixen la mateixa bandera (tot i que sempre en poden trobar una de nova… o antiga, que els uneixi), però no estic segur que no comparteixin el mateix “projecte nacional”. 

Els discursos de molts d’aquests líders de partits de dreta (no tota la dreta) o extrema dreta, no només els d’aquí sinó de tot el món, començant per Donald Trump, estan igual de plens de supremacisme (“som els millors” vomita Trump en el discurs del 250 aniversari de la independència dels Estats Units), de patrimonialisme (veient intrusos il·legítims quan uns altres guanyen democràticament el poder), assenyalant enemics interiors negant el pluralisme de les seves societats, brandant o instal·lant grans i moltes banderes que fan petites les persones. 

A Europa i als Estats Units, aquest nacionalisme (protagonitzat sobretot per homes blancs) contemporani té un comportament pseudo-religiós, d’un cristianisme sense Crist (com ha assenyalat Javier Cercas) que fa compatible el prejudici contra els jueus o l’ètnia gitana amb el suport a l’Israel de Netanyahu; un nacionalisme islamòfob i xenofòbic, obsessionat per la prioritat nacional (primer, els d’aquí, “nosaltres sols”) o per la teoria conspiranoica de la substitució.

No és estrany que Trump, ja sense adults a l’habitació en el seu segon mandat, hagi fet del suport als “patriotes europeus” una política oficial. Sí que és una mica estrany que líders suposadament de centre-dreta a Europa li facin el joc aliant-se amb les forces que vol promoure Trump o fent seva llur narrativa xenofòbica.

El sobiranisme euroescèptic de Le Pen, Meloni i altres no diu obertament que està contra la Unió Europea i a favor de Trump, però treballa incansablement per mantenir la fragmentació quan el federalisme pragmàtic que recomana Draghi és més necessari que mai, econòmicament i socialment. El projecte nacional de les dretes és arreplegar a les majories al voltant d’alguna bandera (no en tenen prou amb el discurs del suposat “l’infern fiscal”), per evitar que les forces del progrés siguin hegemòniques, impedint així la integració continental i global que es necessita per superar els problemes de la humanitat, començant pel canvi climàtic i seguint pel control col·lectiu del canvi tecnològic.

El virus del nacionalisme del que parla l’escriptor i productor de documentals Jon Meacham en aquesta conversa amb Walter Isaacson és el “projecte nacional” de les dretes que li fan el joc a l’extrema dreta: “el nacionalisme és un virus que va estar al cor dels projectes feixistes del segle XX. Implica fidelitat als nostres en comptes de fidelitat a unes idees com seria el patriotisme”. A mi aquestes distincions entre nacionalisme i patriotisme em semblen benintencionades però insatisfactòries, però estic d’acord amb Meacham sobre el caràcter víric del nacionalisme i el mal tan difícil d’erradicar que provoca sobre el cos social. És un virus que torna un i altre cop, i que s’ha de combatre a Europa, als Estats Units, i allà on sorgeixi. La lliçó de la segona guerra mundial és que si ens apartem d’un ordre basat en regles, d’un món on ens veiem com veïns i no com enemics, si ens apartem d’això, en resulta el caos i el desastre. Si deixem que els autòcrates i aspirants a autòcrates nacionalistes desfilin lliurement i no impedim que les grans majories marxin al seu pas, en resultarà el caos.

Els exemples de Bèlgica i Itàlia, amb antics secessionistes regionals al govern nacionalpopulista i sobiranista d’estats membres de la Unió Europea hauria de servir d’advertiment. No hi ha gaires diferències entre un nacionalista d’una bandera o d’una altra.

Ecos catalans del Brexit

Fa 10 anys del referèndum del Brexit. Si prestem atenció als mitjans en llengua anglesa, aquests dies assistim a l’anàlisi retrospectiva del que quasi unànimement es considera un error col·lectiu de caràcter sobiranista i populista. Quan llegim o escoltem aquestes anàlisis…, quasi ningú ho reconeix obertament (perquè realment volem mirar endavant), però moltes de les lliçons també s’han d’aplicar a Catalunya i al marc mental que va fer possible el “procés”.

Tant al Regne Unit, com a Catalunya com a tota Europa, hem de mirar endavant. Més que ficar-nos el dit a l’ull (entre altres coses perquè hem de conviure i hem de treballar amb aquells que els hi ficaríem el dit a l’ull, metafòricament vull dir), hem de mirar de no tornar a cometre errors, i de buscar nous camins per sortir del cercle viciós del populisme. 

Un inventari de paral·lelismes a tenir en compte per no tornar a cometre els mateixos errors hauria d’incloure al meu parer els següents aspectes:

-10 anys perduts. En el món ràpidament canviant d’avui no es poden tornar a perdre deu anys. Al Regne Unit, considerat fins fa aquests 10 anys un exemple d’estabilitat institucional, avui un primer ministre dura com a molt 2 anys. En la darrera dècada, al marge del cost directe del Brexit, el cost d’oportunitat de l’atenció que NO s’ha posat en coses fonamentals, ha tingut un cost addicional. Els projectes públics requereixen atenció, capital polític,… tot esmerçat en un error suïcida. 

-Els ben pentinats, els despentinats i els desacomplexats: tot va començar amb Cameron (Mas), va seguir amb Johnson (Puigdemont) i correm el risc que segueixi amb Farage (Orriols) o algú encara pitjor. El màxim responsable és l’irresponsable que comença, però sobretot els sectors socials, intel·lectuals i econòmics que li van donar suport i cobertura. Després venen els generadors de caos, i finalment els fatxes que s’aprofiten del desastre creat, i que avui tenen el suport del govern de la màxima potència mundial, que té la Unió Europea i els seus defensors en el punt de mira.

-L’instrument del referèndum previ a un acord no en té res d’obvietat democràtica, ni tan sols quan li posem l’eufemisme de “consulta”. La gent no sabia què votava, i ignorava el penós procés de negociació que s’obria en cas de victòria de la sortida de la UE. Un referèndum sense pacte dóna lloc inevitablement a la divisió social, al contrari dels referèndums que ratifiquen un gran acord, com el de Divendres Sant a Irlanda del Nord o el de la Constitució espanyola.

-Les mentides del referèndum en són la conseqüència més òbvia. Les noves tecnologies de les xarxes socials no discriminen el que diuen uns llunàtics del que diuen les persones expertes. Tota la narrativa de la campanya del Brexit era un castell de sorra.

-El cost econòmic de la fragmentació política s’ha fet evident. Els britànics han perdut entre un 4 i un 8% del PIB, sectors econòmics sencers s’han enfonsat. Avui el Regne Unit és una economia més pobra, pels costos directes de trencar els vincles i pel cost afegit de la incertesa provocada pel referèndum, la mateixa incertesa que va portar a milers d’empreses a treure de Catalunya la seva seu social.

-El cercle viciós del populisme fa que avui, quan hi ha un consens sobre el cost polític, econòmic i institucional del Brexit, els seus promotors, sense parlar ja del Brexit, s’erigeixin com els grans salvadors, amb el bóc expiatori de la immigració.

Com trencar aquest cercle viciós? Amb federalisme fiscal europeu i una millor política minorista: millors partits (sense llençar el nadó amb l’aigua bruta de la banyera), millors lideratges, millor ús de les tecnologies.

-La xenofòbia és el recurs fàcil quan no es volen afrontar les complexitats de la política inclusiva, complexitats que el populisme agreuja. Les victòries del populisme només empitjoren les dificultats, produint noves generacions de líders populistes cada vegada més extrems i inhumans. 

No va haver-hi efecte dòmino en altres països europeus perquè tothom ha vist els avantatges de la Unió Europea i els costos de la soledat. Al Regne Unit, a Catalunya i a Espanya, malgrat tot el que es digui, hi ha majories europeistes que volen defensar i millorar el model social europeu.

Hi ha diferències, és clar, entre Catalunya i el Regne Unit: a Espanya (com a a la majoria de les democràcies) hi ha una Constitució escrita que diu ben clar què es pot fer i què no; i Illa no és Starmer (ni Burnham), ni Catalunya és una expotència imperial amb una bomba atòmica. 

S’ha avançat una mica en federalisme europeu des del Brexit (vacunes, Next Generation, etc.), com ha dit The Economist, però el futur és avançar molt més: política fiscal per ampliar l’espai financer que dongui resposta als problemes socials, política industrial i de competència… Europa no era el problema, és la solució, sempre que sapiguem què fer amb ella.

Guía bibliográfica para tomarse en serio el Mundial

Simon Kuper, autor o co-autor de los mejores libros sobre fútbol ("Soccernomics", con Szymanski) y el Mundial ("World Cup Fever"), y de las mejores columnas sobre el tema, argumenta que no debemos tener remordimientos por disfrutar del Mundial. Es el primero en admitir la asociación de este deporte a algunas de las mayores lacras de la humanidad, como la corrupción (ver el reciente libro “Red Card” de Jules Boykoff), el nacionalismo o el fascismo, cuya expansión no vamos a frenar si normalizamos fenómenos como la alianza entre Infantino y Trump. Pero también nos une y da a muchos la oportunidad de destacar individualmente o colectivamente sea cual sea su origen racial o geográfico.

Yo entiendo los argumentos de Simon, pero la verdad es que sí tengo remordimientos, los mismos que se puedan tener por otras adicciones que no se pueden controlar. Lo único que se me ocurre hacer (no desde hoy, sino desde hace años, como se explica en mi libro editado por Alternativas Económicas, “Pan y Fútbol”) es tomarme en serio esta adicción y aprovecharla para aprender, de mí mismo y del mundo. Aunque desde hace dos años he tenido que abandonar temporalmente mis clases de economía del fútbol (“Incentives and Behavior in Economics: The Case of Soccer”) en el programa Study Abroad de la UAB, no dejo de tener en la cabeza las lecturas que me acompañan en el aprendizaje. Se aceptan ideas sobre todo por estos dos años de no estar al día, pero como la primera parte del Mundial promete ser un poco aburrida, sugiero por lo menos ojear lo siguiente (por temas) para preparar la segunda parte:

-Organizar un Mundial en general es una ruina, como lo es organizar cualquier fiesta exitosa. Puede paliarse compartiendo sedes entre varios países, pero eso va en detrimento del coste ambiental. Lo explica Andrew Zimbalist en el “IEB Report” sobre fútbol y en su libro “Circus Maximus”. El modelo, igual que en los Juegos Olímpicos, consiste en que los contribuyentes de las sedes organizadoras asuman los costes (en realidad, sistemáticamente, los sobre-costes) y las entidades globales del deporte privaticen los beneficios, que comparten con federaciones de todo el mundo de modo clientelar.

-Los movimientos migratorios son positivos para la calidad del fútbol, y el racismo es negativo. Cuanto más competitivo es el deporte, menos sale a cuenta discriminar. Aunque sigue habiendo racismo entre aficionados y en la selección de entrenadores, no lo hay en la selección de jugadores, porque los contendientes no se lo pueden permitir: es muy arriesgado no poner a los mejores, y los mejores suelen incluir a jugadores que hoy llamaríamos por aquí racializados. Las selecciones más exitosas alinean a grandes jugadores provenientes de la inmigración, o de la emigración (jugadores que juegan en las mejores ligas extranjeras). Lo explica The Economist en su último número. El fútbol moderno, pese a todas sus sombras, ha hecho bastante por erosionar el proteccionismo y el racismo.

-No existe un diseño de competiciones perfecto. Esto no afecta solo al deporte, sino a los sistemas de votación o al diseño de subastas; lo explicó Kenneth Arrow en su teorema de la imposibilidad. No hace falta leer el libro de Amartya Sen (o sí) sobre elección social para darse cuenta de que cuántos grupos y cuántas eliminatorias hay seguirá cambiando en el tiempo, porque no hay un sistema perfecto. Esto, junto con el azar, contribuye a explicar por qué a veces la mejor selección no gana el Mundial, pero con un sistema ligeramente distinto quizás lo hubiera ganado. El libro del biólogo matemático David Sumpter, "Soccermatics", va de esto y mucho más.

-En este Mundial habrá más tandas de penalties, probablemente, porque hay 16 eliminatorias más que en el Mundial anterior, aunque seguramente estarán más desequilibradas. Escucharemos decir a Julio Maldonado (“Maldini”) u otros comentaristas que es un hecho estadístico que el equipo que tira primero en una tanda tiene una probabilidad mayor de ganar, aunque quizás diga “posibilidades” porque la prensa deportiva no distingue, y todavía no se invita a científicos rigurosos a comentar partidos. En realidad, yo me quedé hace dos años con que el último estudio más riguroso (utilizando datos de cuando tirar primero o segundo era puramente aleatorio, que ya no lo es) daba que el equipo que tira primero ganaba el 53% de las veces (y no el 60% como se creía), y que este porcentaje no era significativamente distinto, desde el punto de vista estadístico, del 50%, sino que la diferencia era fruto puramente del azar. El economista Palacios-Huerta seguirá diciendo que es mejor tirar primero, y no hay ninguna evidencia que diga que tirar segundo es mejor. En su bonito ensayo “The Beautiful Dataset” y en su libro "Beautiful Game Theory" habla de eso y mucho más, como por ejemplo, que lo racional para un lanzador y un portero en un penalti es comportarse aleatoriamente (es decir, en teoría de juegos, utilizar “estrategias mixtas”), para ser imprevisibles (como tratamos de hacer cuando jugamos a piedra-papel-tijera), lo cual hace que todos los jugadores que han tirado varias o muchas veces, lo hayan hecho en todas las direcciones. Esto convierte en absurdas las instrucciones a los porteros sobre el pasado de los disparos de los posibles lanzadores (incluyendo las instrucciones que Palacios-Huerta ofreció, y vendió, al Chelsea en la final de la Champions de 2008, que perdió… en la tanda de penaltis, como se explica en "Soccernomics").

-Solo algunos entrenadores marcan la diferencia (se explica también el IEB Report), y es difícil decir cuáles, porque habitualmente los más prestigiosos entrenan a los mejores jugadores. Podríamos acercarnos a un experimento natural si Pep Guardiola aceptara ahora entrenar al Girona en segunda división, pero parece que no va a ocurrir. Son los jugadores los que van a ganar el Mundial, por eso España y Francia encabezan las predicciones, no por sus entrenadores.

-La desigualdad ha aumentado entre clubs y ha disminuido entre selecciones, en las últimas décadas. Lo explica Branko Milanovic, uno de los principales economistas de la desigualdad y gran futbolero, en “Globalization and Goals”. Sin embargo, ello parece ser compatible con una cierta “trampa de la clase media” por la que parece más fácil subir hasta un segundo escalafón, que al máximo. Veremos si esto se rompe en este Mundial con Japón o Marruecos llegando a la final o incluso ganando.

El fútbol seguirá teniendo éxito porque nuestra adicción es insaciable. El problema es que el éxito deportivo no va vinculado al éxito económico, y acabamos pagando de una forma u otra los contribuyentes. Simon Kuper ha escrito el mejor libro sobre el Barça (lean por favor el original en inglés si pueden, la traducción es horrible), que finaliza con la reelección de Laporta. Ello deja para un libro futuro el análisis del “gambling for resurrection” (la apuesta por la resurrección) del actual mandatario, que de momento ha tenido cierto éxito deportivo… aplazando el saneamiento financiero.

A ver si algún día puedo escribir una nueva edición de “Pan y fútbol” con la polémica de los penaltis actualizada (en su prólogo, Andoni Zubizarreta ya era escéptico sobre lo que decíamos los académicos…). En Alternativas Económicas hay un artículo mío sobre el mundial anterior, donde hablo del fenómeno del "sportswashing", que como se sabe no ha ido a menos... Y es que la historia del fútbol y los mundiales no se detiene, así que antes de generalizar y llegar a grandes conclusiones, lean y vean el Mundial, con remordimientos o no.

El fútbol de hoy nos muestra que la corrupción es compatible con el éxito. Es el deporte más globalizado y el más emocionante. Mantiene un delicado pero eficaz equilibrio entre lo individual y lo colectivo, entre lo universal y lo local. Algunas selecciones “nacionales” muy exitosas son conglomerados de jugadores unidos por una relación a veces muy vaga con el país que representan. Este éxito en expansión (más torneos, más grandes) atrae a corruptos en las federaciones, en las ligas y en los clubs.

Se ha escrito mucho más sobre fútbol, y se seguirá escribiendo, por lo que esta es una guía muy básica, personal y abierta a sugerencias, que pueden añadir en los comentarios de este post o enviándomelas por email. Es una guía en la que la IA no ha intervenido para nada, con lo cual alguien le puede pedir a la IA que la mejore, aunque no será el fruto de una experiencia personal para sacar lo mejor de una adicción.