El final del principi de la distopia nacionalpopulista

La frase de Churchill ha estat recordada aquests dies per Paul Krugman. Està bé que celebrem la pallissa que els Demòcrates li han donat a Trump, però això no és el seu final, ni tan sols el principi del final, sinó com a molt el final del principi. La resposta de Trump al resultat ha estat designar el més feixista dels seus col·laboradors com a Cap de Gabinet. Queden dos anys de Trump i Miller a la Casa Blanca, i tot l’entramat oligàrquic i corrupte que li ha donat suport segueix en peu.

Ara almenys sabem que no és invencible. De fet, ja ho sabíem, perquè Biden el va derrotar el 2020. Ara sabem que se’l pot tornar a derrotar. El repte és aprofitar la victòria perquè arribi un dia que la recuperació electoral d’entramats autoritaris, corruptes i oligàrquics com aquest siguin impensables.

Una distopia és impossible en la seva totalitat, però està basada en components reals (com als llibres d’ Orwell o Atwood), i la nacionalpopulista és impossible en la seva totalitat perquè s’ha demostrat una i mil vegades que les poblacions tendeixen a barrejar-se i el pluralisme no es pot frenar. Avui fa goig veure la diversitat de tot tipus dels guanyadors demòcrates. Però cada intent de fer una pàtria pura a major glòria d’una oligarquia deixa devastació al darrera, la magnitud de la qual depèn de la resistència popular i la solidesa de les institucions democràtiques. 

També ha de ser motiu de cautelosa satisfacció veure com a Israel, donant el dret de vot només a una minoria de la població àrab sota el control de l’únic estat que hi ha a la zona, amb els nacionalistes purs no n’hi ha prou per mantenir una coalició xenofòbica. Si tota la població adulta sota el control de l’únic estat que hi ha pogués votar, aquest estat deixaria de caracteritzar-se per l’apartheid salvatge que el domina ara.

Brasil, Israel i els Estats Units ens han donat bones notícies, i ara l’atenció es gira cap a Europa. Podem extreure lliçons de les eleccions de les darreres setmanes en aquests tres països tan importants i emblemàtics, més enllà de la possibilitat de victòria de les forces progressistes i democràtiques, i més enllà de les explicacions monocausals del dia després de les eleccions.

Una és que triar candidats de qualitat, i no macarres, és una bona idea, especialment quan els candidats nacionalpopulistes són impresentables, com explica Roger Senserrich. Abdul el-Sayed (el Senador electe de Michigan) és metge, no només musulmà.

Una altra lliçó és que mobilització i organització són tan importants com el discurs que combina qüestions materials i institucionals (“affordability” i corrupció), i de gent de totes les edats: les manifes “no-kings”, la reacció sota zero de Minneapolis, la resistència d’artistes, periodistes, acadèmics (però poques elits) han estat tan importants com la campanya del Partit Demòcrata i els seus candidats.

El nacionalpopulisme fa molt que existeix, però en l’encarnació que va quallar a la segona dècada del segle (Brexit, Trump, Escòcia, Catalunya), s’hi ha afegit en la dècada actual, amb Trump 2.0 i l’atac de Putin a Ucraïna, un component distòpic, amb forts elements neo-feixistes, pel seu racisme i autoritarisme.

És una vergonya que, venint d'un pedigree democràtic, segueixi havent persones o entitats equidistants entre això i la socialdemocràcia, es diguin Felipe González o ANC.

Després de la victòria democràtica i progressista (les dues coses juntes) a dues de les més grans democràcies del món (i alerta amb el que estan fent els joves escarbats a la primera, que és l’Índia), què en queda de la imparable onada ultradretana? del gir a la dreta de la joventut? de la mort de la socialdemocràcia?

El nacionalisme populista ara porta la llufa dels perdedors. L'agenda de VOX (“prioritat nacional, des-regulació i remigració”) i els seus aliats europeus és la de Trump i la d'Aliança Catalana, per molt que només ensenyin la seva cara més amable: fer la vida fàcil als rics i garantir-los que la majoria estarà distreta amb batalles amb el veí.

No cal que els deixem governar per posar-los a prova: ja sabem què faran perquè ho han dit, i coincideix amb el que han fet els que han fracassat i/o han perdut (Brexit, Bolsonaro, Milei, Trump-Musk-Vance). I sabem què diu l’evidència històrica sobre què passa quan gent com ells governa. Pot ser que els hereus de l’Espanya franquista, de la França de Vichy, del nazisme alemany, tinguin possibilitats de tornar a governar? 

De veritat que l’empresariat creu que tot això és secundari si el PP tria un “bon” ministre d’economia?

La coalició entre un partit post-franquista i un partit neo-franquista (amb la benedicció d’una part de l’empresariat català) a l’Espanya de 2026, només pot donar com a resultat un govern que practiqui les polítiques que han fracassat i han estat derrotades a Estats Units i Brasil, en la segona mutació del nacionalpopulisme del segle XXI. I que no fan preveure res positiu per a la igualtat home/dona, per a la lluita contra l’emergència climàtica, per a la ciència i la cultura, per a la convivència social i per a la democràcia. Ni per al progrés econòmic i el benestar.

Aprenguem també dels Estats Units que els demòcrates reuneixen la seva coalició més diversa quan es concentren en els temes més materials (cost de la vida i corrupció trumpiana): hi haurà més diversitat religiosa, ètnica i d’orientacions de tota mena al Senat, a la Cambra de Representants i a les institucions dels Estats. Construir institucions que treballen per la igualtat material i la dignitat de tothom és el que els uneix. La distopia nacionalpopulista haurà d’esperar per fer-se realitat.

Una movilización a la altura de la brutalización de la derecha

Ante la brutalización de la derecha española (incluyendo buena parte de la catalana), es necesaria una gran y eficaz movilización por una democracia inclusiva, que reúna votos desde una izquierda radical seria hasta sectores partidarios de un capitalismo responsable y un humanismo cristiano. Y en medio una socialdemocracia que haga autocrítica de sus errores, y priorice las condiciones materiales de vida y la dignidad de la mayoría.

No contribuyen a una eficaz movilización quienes han priorizado sus intereses personales por encima de la necesidad de presentar candidaturas conjuntas diseñadas de modo que no se pierda ni un solo voto progresista. Que Podemos haya quedado reducido a una empresa de comunicación y su pacto con ERC parezca una excusa para fichar a un influencer, pone el foco en positivo en el llamado Frente Amplio y los Comuns, que pese a sus limitaciones han tenido más coherencia entre palabras y hechos. El electorado en cada circunscripción sabrá mejor que nunca a quien tiene que votar al Congreso y al Senado para que ninguna papeleta sea inútil ni vaya al servicio de proyectos personalistas.

Hay que hablar de propuestas y hechos en políticas laborales y de vivienda, y no de planes probadamente desacreditados de autodeterminación y renta básica universal para mañana (ejemplos del populismo de izquierdas imposible de cumplir del que habla el experto italiano Massimo Morelli) que solo generan frustración (y por tanto más votos para la extrema derecha, en un círculo vicioso). Pero el peso recae no sólo sobre los liderazgos y las candidaturas sino también sobre todas las personas demócratas: no es tiempo de equidistancias ni de verse bonito en el espejo por la “heroicidad” de votar blanco, es tiempo de movilizarse y resistir a la ola nefasta que pretende invadir Europa.

Por “brutalización” de la derecha española entiendo la presentación desacomplejada del PP ante el electorado como aliado de la extrema derecha nostálgica del franquismo y hoy conectada internacionalmente con la Internacional Oscura que lidera Donald Trump, y de la que forman parte Netanyahu, Milei, o Bukele, y aliada de sectores que pretenden vaciar de contenido la Unión Europea, como Le Pen, Meloni, o los neo-nazis de la AfD, que actúan con el apoyo oficial de la administración Trump. Que personas como Felipe González, o colectivos como Junts y la parte del empresariado catalán que les apoya, se muestren equidistantes entre esto y la socialdemocracia, nos produce a muchos tristeza y estupor. 

A veces se abusa del término “brutal” (como cuando sin darse cuenta de lo que decía, un locutor de TV3 dijo que Quim Torra tenía una “cultura brutal”). Pero hasta alguien tan ponderado como el Nobel de Economía Jean Tirole lo utiliza varias veces en su libro con Karine Van der Straeten “Économie du Désordre Mondial”, para referirse al comportamiento y las decisiones de Trump y Putin, ante las que Europa tiene que protegerse. La derecha española, que ya no estaba a la vanguardia de las credenciales democráticas, se está brutalizando. Supongo que en parte porque es su naturaleza, y en parte para ir preparando a la opinión pública para que no sorprenda tanto el gobierno que formarán si llegan a tener mayoría.

En las campañas electorales, los cuarteles generales de los partidos ordenan repetir términos que retraten al adversario de la forma que más conviene a una estrategia, a veces exagerando la realidad. Esta vez, el PP y VOX se han encargado de que no haya exageración ninguna: de hecho, puede que la caracterización que se hace de ellos se quede corta a la vista de lo que puede ocurrir si alcanzan a controlar el Gobierno español.

Milei vino a España a decirnos que éramos una dictadura, mientras el PP divulgaba anuncios repugnantes pasados de frenada (como hacen los MAGA en Estados Unidos). El partido de la supuesta derecha convencional presenta a un candidato homologable a VOX como principal estandarte por la circunscripción de Barcelona y especulan con ceder la candidatura del Senado por Girona a Vox. Lo exagerado aquí es la realidad.

Se ponen no ya en la estela, sino en la vanguardia, de la derecha radical que lideran Trump y sus tecno-oligarcas, en colusión con un Putin que ha declarado la guerra, cada vez menos híbrida, a la Unión Europea. Hay que aprovechar la campaña electoral para recordar lo que esta ola está propiciando en la ciencia, en la cultura, para el clima, para la protección de todo tipo de minorías, para las libertades, para el proyecto europeo. Es una ola financiada por una oligarquía tecnológica que ha decidido no reducir, sino agudizar, las desigualdades para ir a un mundo segregado donde solo se salven unas minorías privilegiadas.

Ojalá esta movilización se produzca ahora, a tiempo para las elecciones del 29-N. En Estados Unidos, ya se está produciendo para las elecciones Midterm, generando un tsunami que puede llegar a la otra orilla del océano. La causa de la democracia, la justicia y la libertad es la misma a ambos lados del Atlántico. Cuanto antes se produzca esta movilización, menos desgracias y pérdidas de libertad tendremos que lamentar.

Hem d'esperar una altra gran catàstrofe per aturar l'espiral ultradretana?

No és temps d’equidistàncies. Els riscos que venen de l’espiral ultradretana (o neo-feixista, per deixar-nos d’eufemismes) que ens amenaça són massa greus, des de l’acceleració del canvi climàtic fins a l’amenaça per a les nostres democràcies. El populisme d’extrema dreta europeu es pot presentar dissimulant el seu extremisme, però a cada país, també a Catalunya i Espanya, és la gran esperança de Trump, Putin i la Internacional Obscurantista per controlar el món i acabar amb el somni de la llibertat a Europa que tant els molesta. Després del fracàs del Brexit, aquestes forces ja no diuen que volen abandonar la Unió Europea, però les seves polítiques la buidarien de contingut i posarien el continent al servei dels tecno-oligarques que els donen suport. Si no aturem l’espiral i el cercle viciós del populisme d’ultradreta, anem a un món tecno-feudal d’execucions mortals retransmeses en directe per via digital, de guerres privatitzades i de desastres pandèmics i climàtics. No és cap exageració, és la meva humil conclusió després d’anys veient les grans cadenes de televisió internacionals i llegint (entre altres lectures) la millor premsa del món, fins al dia d’avui.

L’equilibri entre democràcia i capitalisme s’està trencant en favor del capitalisme pitjor, el de la irresponsabilitat social corporativa, com ja va passar al segle XX. Hem de tornar a esperar a una apocalíptica guerra mundial o a una altra gran catàstrofe per tornar a començar com a mitjans del segle passat, però aquesta vegada des de més enrera?

No acceptar l’equidistància no vol dir en absolut suprimir la crítica als possibles components d’una gran coalició per la democràcia. Pel contrari, d’aquesta crítica n’han de renéixer els nostres sistemes de llibertat i benestar. A les forces que estan a l’esquerra de la socialdemocràcia cal reclamar-los, entre altres coses (com menys dogmatisme i més realisme) que abandonin el seu personalisme i demostrin el seu patiment per les persones desnonades posant-lo per sobre dels seus petits interessos de grup (o sigui, que tradueixin ràpidament la seva retòrica a Espanya en candidatures que permetin no perdre ni un sol vot progressista). A la socialdemocràcia, cal reclamar-li (cal reclamar-nos) que actuï amb contundència per demostrar que no forma part de l’establishment, que sigui més dura contra la corrupció que afecta a tots els partits que toquen poder durant molt de temps, i que prioritzi les polítiques de millora de les condicions de vida material de la classe treballadora. Al centre-dreta moderat, que miri més enllà de les actuals amenaces demoscòpiques (i d’uns punts percentuals de tipus impositius) per decidir quin món vol, amb quina estabilitat i amb quins aliats el vol construir. Si els partits que s’identifiquen amb aquest centre-dreta no ho fan, ho hauran de fer els seus electors directament, votant pel que ara consideren un mal menor.

A Catalunya, Puigdemont tornarà després que el món hagi canviat dues vegades (amb la pandèmia i amb l’aliança de facto Putin-Trump) des que se’n va anar, i aquests canvis també estan afectant la Catalunya que diu que tant s’estima (un periodista el comparava amb el personatge de la mare a la pel·lícula "Good Bye Lenin"). En les seves declaracions, no sembla que mostri cap sensibilitat per situar-se davant de la gran disjuntiva dels temps actuals: fer-li el joc a la Internacional Obscurantista, o treballar per revitalitzar Europa i la democràcia liberal (que no és precisament la dels referèndums d’autodeterminació), com fa el centre-dreta a Polònia, Hongria, fins ara a Alemanya, com fan els columnistes del Financial Times, o com va fer la democràcia cristiana a Xile als anys 1980 per fer fora Pinochet i reconstruir la democràcia amb l’esquerra.

A mi també hi ha populismes d’esquerres que no m’agraden, però tot i que hi són, hi ha pocs “populismes d’esquerres” que suposin una amenaça per la democràcia i la humanitat com suposa avui el populisme d’extrema dreta. Per descomptat, no suposen cap amenaça per la democràcia, al contrari, moltes de les polítiques de l'actual govern espanyol: l’ Ingrés Mínim Vital, l’excepció ibérica en energia, la millor gestió dels fons NextGen en comparació amb Itàlia (que n’ha rebut més), les seves posicions internacionals, els augments del salari mínim, la gestió solidària de la pandèmia i altres catàstrofes, les polítiques d’immigració, el rol constructiu a favor de més integració europea…

És difícil d’entendre que hi hagi sectors econòmics i polítics de centre-dreta que creguin que els anirà millor amb la ultra-dreta al govern que amb un govern dirigit per la socialdemocràcia, sobretot després de l’experiència dels darrers anys. Un gràfic comparant el creixement econòmic (PIB real) d’Itàlia i Espanya (i altres països) ens mostra que l’Espanya de Sánchez i Cuerpo ha estat millor per l’economia que la Itàlia de la ultra-dretana disfressada de moderada Giorgia Meloni (potser per una millor gestió dels fons NextGen i de la immigració?):

També les persones que tenen calers de veritat s’ho haurien de pensar dues vegades. Com ha escrit el brillant columnista del Financial Times Edwards Luce, un bilionari racional veuria els beneficis de comprar pau social amb els seus impostos; un bilionari il·lustrat reconeixeria que està en deute amb la ciència i l’educació públiques, i amb la sort (per exemple, d’heretar privilegis familiars). Però no seria la primera vegada que s'equivoquen.

¿Dejemos que el nacionalismo se pase de la raya en un mundo brutal?

Es tentador dejar que la derecha y la ultraderecha sigan en su camino de exageraciones (sobre Ceuta, sobre Sánchez, sobre España, sobre el Islam), hasta que su aceleración hacia el disparate se les gire en contra y Pedro Sánchez resucite por enésima vez por la simple fuerza del fanatismo de sus rivales. Sin embargo, cuando empieza a haber riesgo para la convivencia, no está de más pedir contención. Y, mira, si frenan sus excesos y acaban ganando, pues será una alternancia más.

En otoño de 2017, en Cataluña estuvimos al borde de un enfrentamiento violento. No lo digo yo, lo dijo el historiador Josep Fontana, que más bien simpatizaba con los independentistas. Por suerte para todos, y por mérito de muchos, no se produjo tal enfrentamiento.

En el “Procés” catalán, algo que minaba la moral de la mayoría silenciosa (que no era independentista) era el intento de normalizar el pensamiento único nacionalista. Comentaristas de fútbol de radio y televisión glosaban los gritos independentistas, o comentaban con perspectiva indepe los acontecimientos del día. Recuerdo un comentarista de Barça TV decir, el día 1-O, en ocasión del partido Barça-Las Palmas, que ese partido se jugaba justo cuando Cataluña estaba “decidiendo su futuro”. Entidades de todo tipo se sentían empujadas, con convencimiento o sin él, a apoyar el “procés” y su retórica. Proliferaban las esteladas y los lacitos amarillos.

Ahora a propósito de la crisis de Ceuta, también hemos visto comentaristas de fútbol (que parecían de lo más ecuánimes) aplaudir las campañas de nacionalismo español, y entidades viejas y nuevas posicionarse ante la crisis de Ceuta, asociándola al nefasto Sánchez y al riesgo para España. El otro día recibí un email de una asociación de economía aplicada, que desconocía, levantando la voz de alarma sobre Ceuta. De nuevo proliferan las banderas y se desoyen las voces sensatas que llaman a enfocar el problema desde otras perspectivas, como las de Daniel Innerarity o Juan S. Pérez Garzón.

El riesgo es que el marco mental nacionalista nos lleve de nuevo a una lógica de suma cero, el nosotros vs ellos, y al peligro de que una violencia primero contenida, y después esporádica, acabe desbordándose.

Lo que una persona tan habitualmente comedida como el economista Jean Tirole (en este caso con su co-autora Karine Van der Straeten en el libro “Économie du Désordre Mondial”) ha calificado como la ley del más brutal (no ya del más fuerte), puede acabar imponiéndose en un mundo dominado por este tipo de marco mental.

Este mundo brutal ya existía por supuesto, pero Europa en las últimas décadas (primero Europa occidental y desde la caída del muro también buena parte del Este) había vivido al margen de la brutalidad. Nosotros quedamos a salvo de la brutalidad también con el fin del franquismo. Dábamos por descontado que seguiríamos viviendo en paz y libertad.

Como dicen Tirole y Van der Straeten, podemos conservar y mejorar nuestro modelo (el europeo) si asumimos que no estamos condenados al declive, pero estamos condenados a tomar decisiones difíciles, si queremos ir más allá de desacelerar el ascenso de la extrema derecha. Y una de las decisiones difíciles es desterrar el nacionalismo y asumir que una economía de guerra híbrida, junto a otros problemas globales, requiere poner soberanía en común y dejar de mirarnos el ombligo.

Alles ist möglich (tot és possible)

Aquest va ser el lema de l’AfD, el partit neo-nazi (deixem-nos d’eufemismes, sense deixar d’intentar entendre el seu electorat), que el va portar a la victòria electoral en un petit estat d’Alemanya de l’Est fa una setmana. L’extrema dreta intenta fer seu un missatge il·lusionant, d’utopia, que en el passat monopolitzava l’esquerra. El mateix feia el nazisme, com ens recorda l’escena de la cançó dels joves hitlerians al film Cabaret. 

Però literalment, és veritat: tot és possible. Avui mateix, segons les enquestes electorals, tant pot passar que la mítica socialdemocràcia sueca torni al govern, completant governs d’aquest signe a Noruega, Dinamarca i Suècia (malgrat la pregonada crisi final de la socialdemocràcia europea), com que la ultradreta accedeixi a posicions ministerials. Al novembre a les eleccions midterm, tant pot ser que un Trump desesperat impedeixi d’alguna manera que la majoria demòcrata es reflecteixi en les institucions, com que un Partit Demòcrata tenyit de (oh sorpresa!) socialdemocràcia sigui majoritari a la Cambra de Representants i al Senat.

Tot és possible, també en el pitjor sentit. Proliferen vàndals racistes encaputxats a la costa britànica; a Amèrica Llatina, el president xilè Kast es mostra amnèsic respecte a drames com l’estadi nacional convertit en camp de concentració, tortura i assassinat, o el segrest d’infants fills de desapareguts; els equips de futbol de Belgrad exhibeixen el seu suport al genocida Mladic; Netanyahu segueix “netejant” ètnicament Cisjordània després de fer-ho amb Gaza; les deportacions i detencions racistes i violentes segueixen als Estats Units… Podem seguir amb les nostres vides com si això no passés, però està passant.

On està el centre-dreta liberal davant de tot això? On està un nou Azaña, una assemblea de Catalunya no per la independència, sinó per la democràcia? Una Concertació com la de Xile, però global, per defensar la llibertat i la democràcia?

Mentre estem entretinguts sobre si són il·liberals o feixistes, el Financial Times va donar dues pàgines a Naomi Klein i Astra Taylor perquè expliquessin que el que està passant no és el feixisme, sinó la seva seqüela, potencialment més perillosa, en un món d’armes nuclears, canvi climàtic i globalització.

Davant de la por, hem de renunciar a la democràcia (com a la Xina) o a l’equitat (com els tecno-oligarques dels Estats Units o els fomentistes catalans)? Segur que l’estratègia ha de ser mostrar-nos una mica menys racistes que la ultra-dreta?

Junts acomplexats per Orriols, i Feijóo a Ceuta, desaprofitant una nova ocasió per ser un home d’estat o senzillament un ésser humanitari, mostren com de lluny estem de tenir una dreta disposada a defensar una societat inclusiva. A Ceuta, davant d’una situació molt difícil, jo estic abans al costat del govern de Pedro Sánchez, amb els seus errors, que ha intentant complir la legalitat i aplicar principis humanitaris. I sobretot estic amb les persones més vulnerables, les que han perdut la vida, o les nenes que esperen que algú els ofereixi un lloc segur.

Com diu Tooze, no n’hi haurà prou amb fer millor el que ja fem, amb millors polítiques econòmiques (sí, cal millorar els serveis públics i fer front als problemes del cost de la vida); caldrà oferir també una identitat inclusiva, un projecte emocional de pertinença a quelcom millor que el món de por i odi (disfressat de somriures blancs, com els de l'escena de Cabaret) que ofereix la ultra-dreta. Un projecte emocional basat en un projecte tangible de justícia social i descarbonització a escala global.

Les polítiques de Trump han fracassat en la seva vessant econòmica (qui esperava una altra cosa?), però seguirà dos anys més malgrat la seva impopularitat i el seu deliri continu, i la tecno-oligarquia que el recolza seguirà després d’ell. I una de les seves prioritats és reforçar les forces “patriòtiques” europees. Són les mateixes forces que es presenten moderades i presentables, però que són part de la coalició anti-democràtica i xenofòbica de Trump, Vance i Musk.

Tot el que passa als Estats Units (i que els seus aliats poden fer que passi a Europa) és molt greu, i si no passen més coses, no és perquè els seus líders no vulguin, sinó perquè de moment no poden, gràcies al que queda del marc institucional i moral d’Europa i les velles democràcies.

La majoria a Europa segueix sent demòcrata (també al land on AfD va guanyar amb el 44% dels vots). Cal mobilitzar-la, i donar-li motius per fer-ho.

Prosperitat compartida contra les amenaces a la democràcia

He passat bona part de l'estiu preparant un llibre (i encara no està!) al qual contribueixen una colla de col·legues, titolat "Economia en Progrés", per encàrrec de la Fundació Rafael Campalans. A mode d'avenç editorial, reprodueixo aquí l'esborrany de la introducció del meu capítol inicial, sobre com un projecte econòmic de prosperitat compartida pot fer front a les amenaces que pateixen les institucions democràtiques.

Economistes destacats com Acemoglu o Rodrik inclouen el concepte de “prosperitat compartida” en el títol o el subtítol dels seus darrers llibres respectius. Milanovic (2025) explica que un concepte molt semblant guia les decisions econòmiques del líder la Xina, Xi Jinping: el concepte de “Prosperitat Comuna”. Aquesta coincidència no és una casualitat, sinó que assenyala l’evolució del pensament econòmic en el passat recent cap a una preocupació major per fer compatibles la millora global de les condicions de vida en promig amb la justícia social.

El pensament preocupat per qüestions distributives ja no està arraconat a la perifèria de l’economia com a branca de les ciències socials (com es pot veure amb la ràpida difusió dels materials pedagògics del projecte CORE), sinó que l’atenció a la justícia social i el reconeixement del rol important que li correspon a l’estat (entre altres mecanismes d’assignació de recursos, com el mercat) avui formen part del corrent principal de la professió. Aquesta evolució és positiva per a l’economia com a disciplina del coneixement (la fa més realista i útil) i és positiva per als moviments igualitaristes, perquè permet situar les seves propostes de polítiques públiques sobre bases més sòlides i rigoroses, en la mesura que coincideix amb altres aspectes de l’evolució de la disciplina econòmica, com una major atenció a l’evidència empírica.

Aquest document caracteritza aquest nou paradigma econòmic emergent (en la seva versió democràtica) i proposa temptativament complementar-lo perquè contribueixi a majories electorals sòlides d’una coalició social i política per la prosperitat compartida en una Europa (l’entorn polític de l’autor) necessàriament federal i democràtica, i més enllà.

Aquest nou paradigma coincideix amb l’anterior en atorgar una gran importància a la productivitat com a principal determinant del creixement econòmic a llarg termini. Però el nou paradigma no es conforma amb qualsevol creixement, sinó que posa l’èmfasi en la necessitat que sigui un creixement sostenible i socialment just. No és important només la grandària del pastís (la mitjana, o la renda per càpita, que segueixen sent importants), sinó el tipus de pastís i el conjunt de la distribució del benestar.

Eficiència i equitat són compatibles, i s’han de buscar institucions i polítiques que les facin compatibles, com per exemple les polítiques per facilitar la incorporació de la dona al treball i al poder. Èxits (alfabetització, esperança de vida) i limitacions (violència, desigualtat, crisi democràtica, canvi climàtic) de les societats actuals són fruit de la combinació al llarg dels dos darrers segles del creixement tant de l’estat com del mercat. Cal introduir reformes en el mix institucional per mantenir els assoliments i corregir les limitacions, que avui suposen un risc existencial per a la convivència global.

La London School of Economics va reunir fa poc un grup d'economistes de diferents països i en van sortir un conjunt d'aportacions en forma de llibre extens (“The London Consensus”) amb l'ambició de substituir el Consens de Washington d'orientació neoliberal com a paradigma dominant. Aquest esforç il·lustra l'evolució del corrent central de la professió econòmica cap a posicions més progressistes que no pas en el passat. En aquest capítol, destaquem tres característiques de les les propostes del Consens de Londres: una major atenció a l’esfera política, una preocupació per les desigualtats socials i territorials, i un replantejament del paper de l’estat en l’esfera de la producció (per fer possible polítiques rigoroses, però ambicioses, de desenvolupament productiu).

La Declaració de Berlín de 2024 (un text breu de format molt diferent del “London Consensus”), signada entre d'altres per Rodrik, Piketty, Blanchard, Deaton, Pisanny-Ferry i Milanovic, també feia referència a la necessitat de recuperar la confiança de la majoria mitjançant polítiques de prosperitat inclusiva.

Aquest conjunt d'idees, encara en vies de consolidació, té el potencial de formar el cos doctrinal que faci front de manera eficaç a les polítiques extractives i excloents de les forces polítiques que estan protagonitzant un assalt a la democràcia a nivell global, i que han posat l’estat democràtic en general, i la Unió Europea en particular, al punt de mira.

Malgrat el recuperat èmfasi en la dimensió política, una limitació que té el “London Consensus”, però, és que no aborda en profunditat per què fins ara aquestes idees no han aconseguit marcar una nova hegemonia social, ja que no han aconseguit resultats electorals victoriosos de forma dinàmicament sostenible. La majoria dels seus autors (Aghion, Velasco, Van Reenen...), de fet, han col·laborat amb forces polítiques que han estat derrotades o estan en situació molt feble. Això no els responsabilitza d’aquesta debilitat, però sí que assenyala la necessitat de treballar més en com i amb quins ajustos fer democràticament hegemòniques, idees que s’estan imposant en el pensament econòmic.

El repte és, doncs, complementar el London Consensus amb idees que contribueixin, partint de la breu Declaració de Berlín esmentada, a augmentar i consolidar espai electoral, ocupant la centralitat social i política des d'idees progressistes: ampliar l'espai propi dels partits d'esquerra i centreesquerra i establir aliances amb altres sectors per revitalitzar les institucions democràtiques i dirigir-les cap a millorar les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores en moments de reptes globals existencials.

En la resta d’aquest capítol introductori del llibre “Economia en Progrés”, en la segona Secció es crida l’atenció sobre alguns treballs importants que ens ajuden a reflexionar sobre la relació entre política i economia, entre democràcia i capitalisme. En la tercera i la quarta, es presenten els trets principals del Consens de Londres i es presenten algunes suggerències sobre com anar fins i tot més enllà. La cinquena Secció fa una breu presentació de la resta de capítols del llibre.

On està el Lineker català?

Fa uns dies, l’exfutbolista i actual comentarista Gary Lineker i altres milionaris britànics es van pronunciar a favor de pagar més impostos. A Cataluya i a Espanya, la iniciativa ha tingut poc ressò. Pel contrari, els nostres milionaris i importants representants empresarials, quan es pronuncien sobre afers públics, ho fan demanant habitualment baixades d’impostos.

Això és així malgrat que a Espanya (i a Catalunya) els impostos encara són més baixos que als països europeus més avançats als quals sempre diem que ens volem assemblar. I malgrat que la idea subjacent que rebaixar els tipus impositius augmentarà els comportaments que generen riquesa, donant lloc a més ingressos impositius (la Corba de Laffer) està empíricament desacreditada (el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman la titlla d’Idea Zombie).

Arthur Laffer està desacreditat i confiar en ell en un moment de possible desbordament de l’estat per crisis climàtiques, migratòries i d’altre tipus és totalment inversemblant i irresponsable: necessitem governs d'alta capacitat a tots els nivells.

Però la idea de buscar un Lineker català (no sé si Borja Iglesias convalida a nivell espanyol) va més enllà de la qüestió estreta dels impostos. Perquè la focalització estreta i immoral en el suposat i fantasiós “infern fiscal” revela una limitació de més importància: la incapacitat de certes elits d’adonar-se del que està en joc avui al món i de plantar cara a les amenaces a la democràcia que ens estan assetjant. No seria la primera vegada que els sectors econòmics que recolzen a la dreta no prioritzen la democràcia, però ara a més en un moment on no hi ha cap revolució a la vista que posi en perill la propietat dels mitjans de producció.

Trump 2.0 ens hauria de recordar les coses que estan en perill: corrupció a gran escala i a cara descoberta; processos electorals en perill; macarthysme i persecució de les idees discrepants a la universitat i els mitjans de comunicació; racisme i xenofòbia; comportaments anti-ciència que posen en risc la salut pública i la lluita contra el canvi climàtic; concentració de poder en poques mans; negacionisme de la violència i la discriminació per raó de sexe… 

L'extrema dreta d'inspiració trumpista ja ha conquerit alguns països llatinoamericans importants i és doctrina oficial del govern Trump recolzar les forces "patriòtiques" europees. Un objectiu descarat, com s'ha vist amb els fets de Ceuta, és desestabilitzar la Unió Europea, amb el suport de Putin i de la ultra-dreta israeliana.

Aquestes forces anomenades patriòtiques al document oficial de seguretat de l’administració Trump, i anomenades sobiranistes a la premsa italiana i francesa, corresponen a Vox al conjunt d'Espanya i Aliança Catalana a Catalunya (això de moment: jo no descartaria un dia no llunyà amb recursos de la Heritage Foundation, una Aliança-Vox fusionada o federada).

Frenar la normalització de la ultradreta no hauria de ser només una responsabilitat de l’esquerra. El seu programa és desastrós per la convivència i per la prosperitat, i per tant letal per als negocis a llarg termini (suposant que sigui això l'únic que preocupa a la gent de diners, que no sempre és així).

No dic que la lluita contra el perill que representa l'extrema dreta ho justifiqui tot. Al contrari: més que mai hauríem d’extremar l’atenció perquè l’esquerra i el centre esquerra estiguin a l’alçada en les seves polítiques i els seus comportaments. Però el que està en risc és la democràcia tal com l’hem coneguda fins ara. I Europa.

De veritat l’únic debat dintre de la dreta i el centra-dreta que a Catalunya està a favor de la democràcia, ha de ser sobre quan i com torna Puigdemont, mentre entretenim els debats parlamentaris fent la goma amb l’extrema dreta? I quan hagi tornat Puigdemont, no serà una mica tard?