Per una esquerra que vagi a la biblioteca

No tinc res en contra de les persones que fan servir Tic Toc. Ni sento cap superioritat moral cap a la gent jove; molts "grans" estem enganxats a coses menys defensables, com el futbol, les tertúlies radiofòniques o televisives, etc. No crec tampoc que s'hagin d'exigir especials credencials acadèmiques o educatives a les persones que es dediquen a la política, més que l'honradesa i la voluntat de servei públic.

Però a algú que aspira a liderar l'esquerra, o una part important de l'esquerra, d'un estat membre de la UE, se li ha d'exigir un respecte a les biblioteques i un rebuig de l'anti-intel·lectualisme, especialment en aquests temps d'atac a la ciència i al coneixement. Les biblioteques públiques (populars o universitàries), menystigudes pel diputat Rufián en comparació amb Tic Toc, són uns dels llocs on he experimentat més felicitat, i encara hi vaig sovint. Les recomano, pel gaudi espiritual i físic. És quelcom que Donald Trump no comparteix: ja ha dit que ell de biblioteca presidencial res de res.

Li hauríem de deixar l'anti-intel·lectualisme a l'extrema dreta (com Millán Astray quan només sabia cridar "España!" per contradir Unamuno) o a la dreta (com quan Pujol li retreia amb conyeta a Raimon Obiols que llegia massa).

Persones a qui respecto han opinat millor que jo sobre les propostes de Rufián, a favor i en contra. Com ha escrit Obiols, donat el nostre sistema electoral (que com tots, té avantatges i inconvenients), seria desitjable presentar com a màxim, a cada província, tantes candidatures d'esquerres com el número d'elles que té possibiltats reals d'entrar al Parlament i ni una més. Del contrari, regalem vots a la dreta. Hi ha exemples històrics d'oportunitats perdudes: si EUiA s'hagués afegit al pacte PSC-IC al 1999, Maragall hagués estat President 4 preciosos anys abans (i sense ERC), o si Iglesias no hagués boicotejat a Carmena amb una altra llista, aquesta hagués estat alcaldessa 4 anys més. Etc. 

Però segons tots els estudis realitzats, amb les enquestes actuals, una aliança electoral òptima de l'esquerra no seria suficient per guanyar a la suma de PP-VOX: calen també millors idees i millor programa, i potser millors lideratges a l'esquerra del PSOE (però qui soc jo per dir-ho). Potser Rufián pot ser un referent, però com sap per Santa Coloma de Gramenet, guanyar a les xarxes no és guanyar a les urnes, i té molta auto-crítica a fer de coses fàcils de trobar a l'hemeroteca (o, precisament, les xarxes).

En particular, sense una mica d'autocrítica per l'independentisme i el sobiranisme practicats (a l'extrema dreta li diuen "sobiranisme" a Itàlia i França) no es pot liderar l'esquerra d'un Estat membre de la UE, crec jo. Almenys sense deixar-los enrera, com els socialistes hem deixat enrera idees que defensàvem fa 50 anys o abans. Crec que si el discurs és (per aquest ordre) autodeterminació, anti-feixisme i omplir la nevera, no hi ha res a fer. Si fem una reflexió sobre com organitzar millor el poder polític per aconseguir una societat més igualitària, potser sí.

Una esquerra que no tingui almenys un neguit intel·lectual, que no es preocupi per les idees a més de les llistes, que no respecti la cultura en les seves velles i noves expressions, ni vencerà ni convencerà.

Un escut democràtic contra la guerra cognitiva

La derrota de Meloni al referèndum d’Itàlia, i la supervivència de governs progressistes en moltes grans ciutats, entre elles Nova York, Londres i París, grans símbols i realitats de la diversitat humana, són una font d’esperança. Aquestes victòries s’han produit per cert de la mà de la joventut, en contradiccó amb el tòpic estès i interessat d’una onada imparable de l’extrema dreta entre els sectors juvenils.

Aquestes bones notícies eren necessàries en un moment de retrocés democràtic al món. La combinació complementària de plutocràcia, etno-nacionalisme i pulsions autocràtiques i anti-científiques, no es donaria en absència del clima de guerra cognitiva recolzada per la tecno-oligarquia dominant. És un combat que avui té el front als Estats Units, però que s’estén perillosament cap a Europa. Però el desenllaç d’aquesta guerra cognitiva no s’ha de donar per descomptat. No estan sent les grans elits econòmiques, amb comptades excepcions, sinó la gent senzilla i alguns intel·lectuals (com l'economista Paul Krugman o l'historiador Timothy Snyder), artistes (com Bruce Springsteen, Robert de Niro o Jane Fonda) i científics, els que estan plantant cara a l’extrema dreta encapçalada per Donald Trump. Però la resistència democràtica és real, i en molts sentits eficaç.

L’escut democràtic que s’ha de desplegar per fer front als bombardejos de la guerra cognitiva (que amb els seus aspectes delirants, assenyalats per Raimon Obiols, acompanya la guerra real) ha de començar per rebutjar, per perillosa i ridícula a la vegada, tota erupció racista i discriminatòria, partint del principi elemental d’igualtat de totes les persones.

El racisme i la persecució de l’enemic interior van de la mà, i sovint pretenen colar-se entre els comentaris més banals. Per això s’ha de seguir d’a prop la fubolització de la política o la politització del futbol, l’esport més popular. No va fallar en aquest sentit un portaveu de l’extrema dreta italiana, que va atribuïr a la immigració estrangera la no classificació de la seva selecció nacional del proper Mundial. Més moderat va ser el líder de la dreta tradicional del nacionalisme català, que va dir que els crits racistes islamofòbics a l’estadi de Cornellà eren culpa del PSC. No m’ho invento.

Aquesta banalització del repte de la integració de l’inevitablement creixent fenomen migratori posa de relleu la necessitat de reflexionar sistemàticament sobre com organitzem aquesta integració, incloent com fer front de forma eficaç als missatges d’odi i de menypreu alegre als que es perceben com diferents (quan no ho són tant, sobretot en un país de tradició monoteïsta que va acollir durant segles població àrab-musulmana, les traces genètiques i culturals de la qual estan entre nosaltres). L'etno-nacionalisme forma part de la caixa d'eines dels que no volen societats democràtiques (i per tant diverses) per no perdre els seus privilegis.

El sistema que combina estats-nació i capitalisme avui no garanteix per si sol la democràcia, que cada vegada és més l’excepció, com explica el llibre “After Nations” (Després de les Nacions) de l’assagista Rana Dasgupta. De la resistència democràtica organitzada depèn que la democràcia acabi desapareixent o que es torni a expandir, segurament en formes post-nacionals. Ningú ens ho regalarà.

Per això és important la trobada progressista global que es farà Barcelona el 17 i 18 d’Abril. No hauria de ser només una reunió de líders, si no el re-inici d’un moviment organitzat, potent, de resistència i recuperació de la democràcia, amb el lideratge de l’esquerra.

Catalunya 2026: qui som nosaltres?

Ciutat esportiva Joan Gamper, un dia qualsevol. Lamine Yamal va néixer a Catalunya, parla un català perfecte (molt millor que el d’algun directiu del Barça), i és el millor jugador del club de futbol més emblemàtic de Catalunya. Ara està complint amb els preceptes musulmans del Ramadà. Segons la líder d’una de les branques del trumpisme català, Lamine no és català, perquè no es pot ser català i musulmà a la vegada, malgrat que la cultura àrab-musulmana va estar present al que ara és Catalunya durant diversos segles i ens ha llegat tècniques, topònims i vocabulari abundants. El trumpisme és un retrocés respecte al que deia Pujol (“és català qui viu i treballa a Catalunya”) o al que diu Illa (“és català qui ve a millorar Catalunya”). Lamine s’entrena a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, que porta el nom de l’estranger (suís) que va fundar el Barça, on s’entrenen cada dia nois i noies vingudes de fora de Catalunya, com l’andalús Fermín López (un altre que parla un bon català) o la vallecana Vicky López. Alguns i algunes hi viuen, com hi va viure fins fa poc Lamine Yamal. Els altres clubs catalans de primera divisió també són millors gràcies a persones vingudes d’altres llocs o fills d’aquestes famílies. El també vallecà Michel Sánchez fa les rodes de premsa en català a Girona. I l’hospitalenc de familia marroquina Omar El-Hilali, és insubstituïble a la defensa de l’Espanyol (i ha hagut d’aguantar insults racistes per aquests camps de Déu). La guerra civil entre famílies de l’alta burgesia barcelonina en què es converetixen les eleccions a la presidència del Braça, representa menys la Catalunya de 2026 que els nois i noies que suen la samarreta sobre el camp. Si Laporta o els seus predecessors no han acabat amb el Barça és per l’empenta de nois i noies com Fermín i Vicky, que seguiran venint a fer-nos més grans, i faran gaudir del seu ofici a grans entrenadors alemanys o holandesos, sigui qui sigui qui guanyi la guerra civil de pa sucat amb oli.

Matins i tardes a l'estació de Metro de Collblanc, hores punta. L’Estació de Collblanc, al municipi de l’Hospitalet, és un creuament de línies que connecten el centre de Barcelona amb diverses perifèries, i amb la línia que porta a l’aeroport i la Fira. Per arribar a l’andana de les línies 9 i 10 s’han de baixar moltes escales o fer servir un ascensor que s’enfonsa força. Cada dia a les hores punta s’hi aglomera moltíssima gent, la majoria probablement persones immigrants, turistes i visitants, parlant tota mena d’idiomes. La setmana del Mobile hi ha personal que ajuda a orientar la gent i minimitzar la incomoditat de les aglomeracions. Des de fa un any i mig, hi passo quasi cada dia un parell de vegades, i em sento orgullós de ser d’un lloc que és capaç d’acumular tanta diversitat. Milers de persones compartim un espai públic sense que mai hi hagi vist cap incident de cap tipus. La meitat dels joves de BCN són estrangers i pocs tenen el català com idioma habitual, però si es fan bé les coses tots i totes el poden arribar a parlar. En els propers anys en vindran molts més. Tarradellas, quan sentia a parlar de “fer país”, responia que el país ja estava fet (hauria d’haver dit que ja s’estava fent, féssim el que féssim): el que calia fer és governar-lo. Quan sento dir que Espanya ha de ser plurinacional, la reacció hauria de ser: Espanya ja és plurinacional (i Catalunya, i molts de nosaltres individualment): el que cal fer és federar-la millor, i federar-nos millor amb Europa, i entre nosaltres.

El millor Kebab de Barcelona, un dia a les 20h. Al carrer Joaquim Costa, al barri del Raval de Barcelona, no massa lluny de Ca l’Estevet, un dels millors restaurants de cuina típica catalana, hi ha el millor Kebab de Barcelona. El menjar és bo, barat i divers, com diversa és la clientela que l’ompla cada vegada que hi he anat. Els rètols estan en cinc idiomes: català, castellà, anglès, àrab i urdu.

Qui som nosaltres per a la ultradreta catalana i espanyola (representada en més de dos partits) és molt diferent a qui som nosaltres a les ciutats esportives dels nostres clubs de futbol exitosos, qui som nosaltres a les grans estacions de metro, o qui som nosaltres als restaurants més concorreguts de Barcelona.

Les identitats complexes i diverses (i per tant riques) no són cap novetat: poden acabar molt bé (si es fan bé les coses i s’enforteixen els serveis públics), o poden acabar molt malament (llegiu “Indignitat”, el llibre de Lea Ypi, una història de persones que eren a la vegada gregues, albaneses i turques que parlaven també en francés). Les crides del trumpisme i els seus clons europeus a l'emergència civilitzatòria són el perill real. El creixement demogràfic és una oportunitat.  Estic orgullos de ser català, català de 2026.

Del gen convergent a la mutació trumpista

Una cosa que treia de polleguera alguns independentistes durant els anys del "procés" era que els qualifiquéssim de trumpistes. El "procés" era l'expressió catalana, amb trets propis per descomptat, d'una onada nacional populista i sobiranista que es va accelerar entre 2014 i 2016 amb el referèndum d'Escòcia, el Brexit, la primera victòria de Trump, les agressions de Putin, les majories de Modi o l'ascens de forces de dreta populista a l'Est d'Europa. 

Tots aquests moviments, incloent el "procés", tenien aspectes en comú i també diferències entre ells. La preocupació per l'associació va ser tal que Artur Mas va arribar a fer un article a La Vanguardia argumentant que ells no eren populistes. Veient com ha evolucionat el trumpisme en la seva segona encarnació, jo quasi m’havia penedit de fer la comparació, i havia reculat fins a dir que el trumpisme era molt pitjor que el processisme. 

Alguns trets de l’evolució del trumpisme em fan entendre que aquest es troba en una acceleració neofeixista que inclou no ja l'erosió, sinó l'eliminació (si ho aconsegueixen) de les institucions democràtiques i la posada en marxa d'un estat mafiós, racista i imperialista, que té en Europa no un rival, sinó un enemic existencial. El "procés", tot i que tenia alguns aspectes inquietants des del punt de vista democràtic, no va ser mai això.

Pero com s’ha explicat a El Confidencial per part de Marcos Lamelas, al Diari de Girona per part de Jordi Xargayó o a El Triangle, sembla que ha tret el cap amb força els darrers dies una onada de trumpisme carlí des d'un sector important de Junts, amb la cúpula sense saber massa què dir. Alguns han fet comentaris a les xarxes mig en conya posant-se al servei de Trump i contra Pedro Sánchez, i altres han argumentat amb tota solemnitat que a Catalunya li aniria millor fora d'Espanya però amb Trump (fins i tot en un delirant "estat lliure associat" com Puerto Rico). 

Alguns ja havien festejat amb el putinisme, i ara el seu somni humit és que Catalunya estigui en el radar de projectes disruptius de Trump junt amb Groenlàndia, Canadà o Cuba. Jo m'ho prendria seriosament; ja hem comès altres vegades l'error de pensar que els deliris es frenarien pel mer fet de ser deliris. 

Hi ha quatre vectors que podrien fer que veient aquesta deriva, molta gent de centre i centre dreta s’allunyi definitvament d’ells, cosa que és imprescindible perquè el trumpisme carlí tingui el mínim recorregut: l'aposta per un capitalisme responsable, la promoció d'un cristianisme humanista (el que promou l'actual Papa, referent nord americà anti-trumpista que ens visita aviat), l'europeisme no estatista de líders com Urkullu, i un catalanisme integrador. Aquests quatre vectors connecten amb els interessos de persones moderades i entren en col·lisió amb el neo-feixisme anti-europeista i racista del trumpisme. 

Em costa veure la lògica electoral per part de Junts d’intentar assemblar-se a Aliança Catalana (i de votar repetidament amb PP i Vox). Per què no s’assemblen més al Partit Nacionalista Basc? Però l'estupefacció no ens ha de paralitzar. Què en queda del suposat gen pragmàtic convergent? Ni la dreta europea més extrema (amb l’excepció d’Ayuso i Vox) s’ha atrevit a quedar associada a Trump. Fins i tot Meloni se n'ha distanciat els darrers dies... 

Federalisme en progrés, fins i tot a França

El federalisme és avui la idea que millor serveix per combatre el pensament de suma zero del nacionalisme i el sobiranisme, i un ingredient fonamental per no només dir no al neo-feixisme, sinó derrotar-lo amb idees positives. 

Mario Draghi parla de federalisme pragmàtic (per defensar coalicions de països dintre de la UE que avancin en integració), i Raimon Obiols parla de federalisme dels fets (per defensar polítiques concretes federadores com el Corredor del Mediterrani o les vacunes de la COVID).

Salvador Illa ho va deixar clar en la seva entrevista a Palau amb Jordi Basté. Quan aquest li pregunta si entén que hi hagi gent que es faci independentista quan els serveis públics fallen, li contesta que pot entendre a tothom, però que la solució no està en aïllar-se, sinó en cooperar, a Espanya i a Europa. "La solució és el federalisme", li diu rotundament. La pregunta que li va fer Basté va sortir més que la resposta en els titulars, però això diu més de l'ancorament en el passat d'alguns mitjans que de la direcció del futur de les coses.

Aquesta setmana mateix, el President català ha rebut la visita de la presidenta regional francesa d'Occitània i líder regionalista francesa, Carole Delga, que entre altres ha posat a sobre de la taula el debat sobre una evolució federal a França. Segur que aquesta senyora ha llegit el que diu el llibre "Economia del Bé Comú" de Jean Tirole, gran economista francès i Premi Nobel. Tirole diu que França ja no és el era, que lluny queda aquell estat unitari i centralitzat, totpoderós: avui ha canviat per la força de la transferència de sobirania cap a Europa, la descentralització i el pes de les grans empreses privades.

Precisament, hi ha un bon article clàssic de Tirole a Le Monde sobre federalisme, on diu que el futur d'Europa és federal, i que considera imprescindible una transferència de sobirania dels estats membre cap a la Unió Europea. En un programa a la BBC després de rebre el premi Nobel, l'any 2014, una noia semblava que catalana del públic li va preguntar en ple "Procés" si no creia que les petites nacions havien de tenir més sobirania per resoldre els problemes, i Tirole li va contestar que era un federalista i que creia més urgent la integració i la cooperació, mantenint la diversitat. 

Un altre gran economista francès, Thomas Piketty, que no té el Premi Nobel però que té tots els rècords de vendes de llibres i una gran influència en el pensament progressista, es defineix com a socialista i federalista. El "sobiranisme d'esquerres" a Espanya i França faria bé d'escoltar a Piketty, i altres economistes i politòlegs que recentment van signar un manifest al respecte: millor un federalisme social contraposat al federalisme liberal, que no pas proclames sobiranistes per un dret a l'autodeterminació que no té cap sentit a l'any 2026 a la zona euro i l'espai Schengen. 

En els anys del Procés, vam dir que no però al mateix temps vam aportar un sí (en frase afortunada de Fernando Aramburu). Un sí al federalisme. Vam guanyar, però totes les victòries en democràcia són provisionals. El Procés s'ha acabat, però quelcom pitjor que el procés treu la poteta. Ara el federalisme a Espanya, Europa i el món, també ha de ser part del sí mentre ens oposem al neo-feixisme. 

Felipe el equidistante

Felipe González (FG) dice que votará en blanco si se presenta Pedro Sánchez (PS), o sea que se sitúa equidistante entre su propio partido, si lo encabeza Sánchez, y la alternativa. Esta alternativa es hoy la de la alianza entre PP y VOX, y más en general la del avance en Europa de las fuerzas (los “patriotas”) que gozan de la simpatía y el apoyo de Trump, enemigo declarado del proyecto europeo, que FG contribuyó a impulsar. 

Soy partidario de la crítica, la autocrítica y el debate interno, y me obsesiona tanto la necesidad (porque aportan cohesión y combaten la entropía) de los partidos políticos como sus obvias limitaciones como instrumentos de participación. También soy partidario de exigir coherencia a las personas que ejercen algún tipo de liderazgo en la opinión pública.

El problema no es el resultado en Extremadura y Aragón que, aún siendo malo, es mucho mejor que el de la socialdemocracia en la mayoría de regiones europeas, sino la dificultad de enfrentarse a una extrema derecha envalentonada apoyada por las grandes fortunas tecnológicas. Debatamos sobre cómo luchar contra esta dificultad. Ser equidistante en España es ser equidistante hoy en una lucha internacional. Tampoco se trata de enfrentar a un “gran hombre” contra otro, sino atender a los argumentos y a lo que está en juego.

Un socialdemócrata no puede ser equidistante ante quienes están contra las sociedades diversas, contra las instituciones de la división de poderes, contra reconocer la evidencia del cambio climático, contra las vacunas, a favor del poder desenfrenado de las grandes multinacionales tecnológicas, contra las universidades públicas y contra la ciencia.

PS es líder del PSOE porque tras un intenso debate y unas primarias absolutamente democráticas, él las ganó, aunque FG apoyaba a Susana Díaz y otros como yo votamos por Patxi López. Perdimos, y apoyamos al ganador desde entonces sin dejar de expresar nuestras opiniones. El modelo de partido es el mismo que legó FG con el añadido de las primarias, que tienen ventajas e inconvenientes, pero que difícilmente puede argumentarse que reducen la democracia interna.

FG dice que seguirá siendo militante del PSOE. ¿Es coherente ser militante de la referencia de la socialdemocracia en España y mantenerte equidistante entre el voto a tu opción ideológica y el avance en España del neofascismo internacional, porque no te gusta el líder democrático de tu partido? Yo no quiero que FG ni nadie se vaya del PSOE. Pertenezco a una generación que se afilió con la ola de FG y Miguel Ríos en 1982, y en nuestra juventud asistimos a los mítines espectaculares de la Monumental y el Palau Sant Jordi, junto a Serrat y García Márquez.

En su época nos tragamos sapos más difíciles de digerir que los que ha habido que tragarse con PS. Durante la mayor parte de su liderazgo, FG delegó las cuestiones internas del partido en Alfonso Guerra (el del hermano, y el de “el que se mueve no sale en la foto”). No debe ser tan fácil gestionar un gobierno y a la vez un gran partido. Y no se trata de una anomalía española. Los retos del PSOE hoy son los retos de la socialdemocracia en todo el mundo. Y en este mundo, no parece que al PSOE le vaya peor que a otros. Al contrario, parece que el PSOE y el mismo PS ejercen en él una posición de liderazgo ante el golpe global del Trumpismo.

¿Puede un socialdemócrata con el bagaje de FG mantener una equidistancia entre un socio fiable y proactivo de la UE y quienes quieren dinamitarla? La estructura del partido que heredó PS no es muy distinta que la de los 1980, pero el mundo sí es muy distinto. Aún así, los gobiernos de PS no han traicionado en absoluto, sino que han mejorado, el legado de FG y sus gobiernos en dos aspectos clave: el Estado del Bienestar (con el colchón social de la pandemia y el IMV), y la participación activa en Europa (siendo un socio fiable, y liderando el primer experimento de deuda mancomunada, o promoviendo en posiciones clave a mujeres como Calviño o Ribera).

FG tiene derecho a votar como le dé la gana y a decir lo que le dé la gana, como todos los españoles (mientras la extrema derecha no lleve a cabo su programa máximo), pero a quienes se nos exigía disciplina en los 1980-90, ahora se nos tiene que permitir también expresar nuestra decepción.

Ser expresidente del Gobierno debe ser difícil. Tenemos el contraejemplo de Gordon Brown, que no para de intervenir el debate público, siempre de forma constructiva y ayudando a solucionar problemas nacionales (como cuando frenó al independentismo escocés: "the silent majority will be silent no more" -la mayoría silenciosa dejará de serlo) e internacionales.

Estoy casi seguro de que Felipe, cuando lleguen las elecciones, si piensa más en sus hijos y sus nietos y las generaciones de estos, que en sí mismo, se comerá sus palabras, y votará por la socialdemocracia, quienquiera que la lidere. El problema no es Pedro Sánchez: el problema es como frenamos al neofascismo.

La Internacional de las Tinieblas contra la política basada en evidencias

Como con el cambio climático, la Internacional de las Tinieblas (IT) que encabeza Donald Trump (y que tiene secciones en toda Europa, incluyendo España y Cataluña) se niega a reconocer la evidencia científica que certifica los efectos positivos para la economía de la inmigración extranjera en los países desarrollados. Estos efectos positivos se extienden a los procesos de regularización de grandes cantidades de inmigrantes ilegales, que se han podido estudiar porque existen bastantes casos, por ejemplo en Estados Unidos y en España.

Claudi Pérez y Xavier Vidal-Folch han citado la evidencia para el caso de la regularización que emprendió el gobierno de Zapatero en la primera década de nuestro siglo, que tuvo un efecto positivo para el bienestar y para las finanzas públicas, y que no dio lugar a un efecto llamada. Esta investigación ha sido publicada en una revista con altos estándares científicos. Lo que no es de extrañar, porque en los últimos años la investigación científica sobre los efectos económicos de la inmigración se ha sofisticado y llegado a conclusiones positivas, utilizando modelos económicos más realistas y técnicas empíricas de frontera, como explica un artículo de Giovanni Peri en el Journal of Economic Perspectives.

Esta evidencia científica ha sido utilizada por el excelente equipo de personas expertas que trabaja en la Moncloa para dar el visto bueno final, tras una campaña de recogida de firmas y un acuerdo con Podemos, a la decisión de regularizar a medio millón de inmigrantes que ya están en España, en muchos casos en condiciones infrahumanas de explotación. Pedro Sánchez, en un artículo en el New York Times, ha explicado que tras esta decisión hay razones humanitarias y económicas.

Pero la IT existe y es poderosa, y sus objetivos son transparentes, tal como han sido expresados en la Estrategia de Seguridad de la administración Trump. Se trata de apoyar a los “partidos patrióticos” de Europa, como se enorgullece de hacer Steve Bannon en sus conversaciones con Jeffrey Epstein.

No es de extrañar que uno de los ejes de las políticas de los partidos y gobiernos “patrióticos” (neo-fascistas) sea el ataque a la ciencia, los datos y las universidades (las de verdad), porque la verdad científica, especialmente en el caso del cambio climático y la inmigración, tiene un fuerte sesgo progresista.

La inmigración no es un problema, es un fenómeno que hay que gestionar. Esta gestión es compleja, y se enfrenta a desafíos que no hay que minimizar. Uno de estos desafíos, y que constituye un grave problema que impide capturar y distribuir las ganancias económicas de la inmigración, son los prejuicios arraigados que la derecha explota. El racismo (como explica Pankaj Mishra en “The World after Gaza”) no es meramente una cuestión cultural, sino que es un mecanismo de explotación organizada, es el sueldo extra de la clase trabajadora blanca que no se le paga en dinero, sino en identidad imaginada, para sumarse a la derecha para formar mayorías que frenen el avance de la igualdad.

El papel de PP y Junts, contra la opinión de obispos (y del Papa), empresarios y sindicatos, ante el enfrentamiento entre la ciencia y la IT a cuenta de la regularización de inmigrantes, no deja de producir tristeza. ¿Qué estudios avalan la afirmación de Junts en Figueres de que la regularización tiene efectos económicos negativos? La Sección Ibérica de la IT (en la que se encuadran Vox y Aliança Catalana) está entre los grupos ultraderechistas europeos que más callan ante Trump, pero lo que esperaríamos es que los grupos del supuesto centro-derecha democrático no se pusieran del lado de las tinieblas.