domingo, 25 de febrero de 2024

Federalismo en la tercera fase

Se podría decir que el federalismo tiene tres fases: practicar el federalismo, saber que se es federalista, y decir que se es federalista.

Primera fase: practicar el federalismo. Esta es la fase más importante y necesaria, aunque no sé si es suficiente en una sociedad democrática donde hay que persuadir. En la práctica del federalismo nos va la supervivencia de la especie humana y la solución de los grandes problemas de la humanidad, que sobrepasan totalmente el potencial de los instrumentos del viejo y fatigado estado-nación. En España, el actual gobierno lo practica, tanto internamente como en Europa. No me refiero solo a la Declaración de Granada (una declaración que recoge la vigente política del PSOE de hacer evolucionar nuestro modelo autonómico), sino a cómo el Gobierno de Pedro Sánchez y Salvador Illa gestionó la pandemia a partir del principio del estado compuesto, y a como la Unión Europea, con el empuje decisivo de España, abordó la administración de las vacunas del Covid y puso en marcha, con deuda mancomunada, los fondos Next Generation, o cómo aborda, con una perspectiva integrada, la solución a los retos de la energía o la inmigración. En algunos de los grandes conflictos violentos de nuestro tiempo, cuando se practica el federalismo (incluso sin decirlo), la paz se construye sobre bases más sólidas y justas, relativizando las fronteras y buscando la cooperación entre comunidades. Mejor lo que ha ocurrido en Irlanda del Norte que lo de Israel o Yugoslavia.

Segunda fase: saber que se es federalista. Los derivados de la palabra que empieza por F son conceptos abstractos y complejos. No siempre quienes practican el federalismo son conscientes de ello, sobre todo si nadie se lo recuerda. Es como el enfermo de Molière, que hablaba en prosa sin saberlo. Igual que la prosa es el lenguaje de la cotidianeidad, nos puede pasar desapercibido que la realidad tiene un fuerte sesgo federal. Que ya vivimos en un mundo de soberanías compartidas y solapadas; que la soberanía nacional, especialmente en Europa, es un mito. Resistirse a la fuerza del federalismo, o no ponerle suficientes ganas, nos puede dejar estancados en un mundo que confiaba casi únicamente en la fuerza del estado-nación, sin ser conscientes de todas las posibilidades institucionales a nuestro alcance. Ser federalista no es menos, sino más, que ser soberanista o partidario de la España plurinacional (sin negarla). Es mucho más ambicioso, moderno y prometedor.

Tercera fase: decir que se es federalista. No todo el mundo que dice que es federalista lo es sinceramente (recuerdo a Oriol Junqueras o a Umberto Bossi invocar el federalismo), o lo es en la línea de, digamos, Altiero Spinelli, uno de los autores del Manifiesto de Ventotene. Pero también hay un subgrupo de líderes que practican el federalismo, que saben que lo son, y que sin embargo creen que es imprudente decirlo, o decirlo mucho, o decirlo con la boca abierta. Algunos de ellos son personas que saben más que yo sobre cómo ganar elecciones, y quizás calculen que es mejor no liarse en conceptos abstractos e ideológicos, y que no son "trending topic", y que en cambio hay que “hablar de lo que le interesa a la gente”. Yo como soy una especie de hooligan del federalismo, lo diría todo el rato sin parar (porque creo que sin federalismo no se solucionan los problemas de la gente), pero claro, sería para darme el gusto, y no soy un político profesional que sepa cómo se ganan elecciones. Ahora bien, parece que tras las dudas que ha merecido el relato del pacto con Junts, y el reequilibrio de fuerzas en la izquierda en Galicia, o el descenso del poder autonómico del PSOE, no soy yo quien recuerda, por ejemplo en varias columnas y editoriales del diario El País, que hay algo ahí, llamado federalismo, que ofrece un relato mejor que el del nacionalismo y una alternativa a éste mejor fundamentada en los principios de la democracia y el progresismo, sin que impida pactar con fuerzas nacionalistas que acepten la realidad. Y que, además, es algo que ya se practica en muchos ámbitos.

Veremos si, ante lo que está en juego en las elecciones europeas, nos quedamos en la primera fase.


domingo, 18 de febrero de 2024

Amors (al Barça, a Catalunya) que maten

És trist veure com està el Barça, per als qui vam gaudir del Dream Team i després del Barça de Messi. Almenys els que som més grans podem entendre que allò no era normal, i que va haver-hi una època precedent on els títols eren una excepció. Però la desesperació de la gent més jove que té el seus primers records futbolístics en Stoitxkov i Romario, no la vull imaginar.

Potser aquest va ser el problema, bastant generalitzat: el de creure’ns que érem superiors per natura perquè vam tenir un període extraordinari (o dos), en comptes d’aprofitar allò que era extraordinari per assentar unes bases sòlides per al futur. Pel contrari, ara tenim davant de nosaltres un estudi de cas sobre com NO s’ha de preparar el futur, que s’ensenyarà a les escoles de negocis. El fet és que avui vivim el fracàs dels fills dels que es passaven el porró, els que lluny de saber gestionar l’èxit, se l’han farrat. 

El segon mandat de Laporta culmina una era de despropòsits populistes, i lluny de ser l’antítesi de l’època de Bartomeu, en suposa l’exageració: la incapacitat de prendre decisions fermes i necessàriament impopulars, i imposar una gestió professional del club amb un lideratge respectat a la societat. Un president que ha perdut el control de sí mateix fins al punt que ni les safates de canapès estan segures, només és la punta de l’iceberg d’un procés acumulatiu que té molts responsables, socials, mediàtics i professionals.

No es veu a l’horitzó de moment una alternativa prou forta i unitària que faci pensar en una resurrecció. El suposat candidat alternatiu, benintencionat segur, segueix plorant per Messi (s’havia de quedar fins que es fes vell?) i hagués portat a l’inexpert equip tècnic de la família Hernández fins i tot abans. Encara no surt ningú que miri al futur i no al passat i que extregui les lliçons del que ha passat i del que passa al voltant, en un moment de grans canvis que afecten a l’esport i on la paràlisi equival a retrocés (com a la política).

Simon Kuper ho va explicar al seu llibre sobre el Barça, que lògicament va passar desaparcebut a Catalunya (malgrat haver-se maltraduït l’original en anglès al castellà), perquè deia coses que ningú volia sentir: que el Barça s’havia convertit en Messi FC i que això havia enfonsat les finances del club, que el Barça mirava massa al passat (Laporta, Koeman, Xavi, Alves, Dr. Pruna, Deco…)  i massa poc al futur…

No seré el primer que destaqui els trets comuns entre el declivi del Barça i el declivi de Catalunya: patrimonialització, nepotisme, divisió, victimisme, supremacisme, caça de bruixes, expulsió de talent, falta de realisme… Els que tant diuen estimar-se el Barça i Catalunya en són els seus principals enemics en la pràctica, i ens tenen fora de l’elit europea, a la cua dels indicadors educatius de Pisa, amb restriccions d'aigua, sense energies renovables i amb la llengua catalana en retrocés social. Quan les coses queden en mans de fanàtics, malament… Més que seguir-nos passant el porró, potser que canviem els equips dirigents per complet.


domingo, 4 de febrero de 2024

La reacció local als traumes geopolítics

L’altre dia, el PSC de Vilafranca del Penedés em va demanar que parlés de “Geopolítica mundial i el seu impacte a l’economia local”. Vaig tenir la sort i l’honor de ser acompanyat per l’Alcalde Francisco Romero, que fa pocs anys va publicar un llibret molt recomanable, "Política 4.0", amb idees sobre el tema, que vaig llegir abans de trobar-me amb ell. Em va sortir una cosa entre crida a l’esperança i un involuntari manual d’auto-ajuda. 

Transcric a continuació les notes que vaig fer servir per preparar la xerrada (encara que em vaig saltar algunes coses), amb canvis mínims. No inclouen el debat posterior, que va ser molt ric pels comentaris i preguntes del públic, i per tant no reflecteixen totalment el que va ser la trobada. Però en donen un tast.

Coses positives abans de parlar de riscos, reptes i problemes:

-Vacunes, salut, esperança de vida.

-Llibertats individuals.

-Pau i justícia universal (Pinochet, Mladic, Putin, Netanyahu, Hamas-Iran)

-Viatges

-Formació

-Ocupació

-Joventut compromesa (Polònia, Brexit, medi ambient, Espanya)

-Hi ha més noies que nois a la Universitat

Reptes geopolítics

-Guerres: Ucraïna, Gaza, altres

-Crisis: 2008 vs 2020

-Pandèmies globals 

-Envelliment i pensions 

-Migracions

-Canvi climàtic

-Canvi tecnològic i poder de les grans Multi-Nacionals

-"Altruisme efectiu", Responsabilitat Social Corporativa i impostos 

-Disrupció democrática.

-Democràcia deliberativa i lotocràcia. 

-No hi ha dos eixos: l'exemple del finançament autonòmic

-Democràcia multinivell

-El creixement econòmic d'Àsia, especialment Xina i Índia, però manteniment de Japó.

-Multilateralitat i multipolaritat.

-Eleccions USA i UE (grans temes: reforçar la productivitat, l'autonomia estratègia, la seguretat, la unitat fiscal i política, la federalització)

-Israel i Occident com a “gated communities”

-Etnocràcies: Israel, India, Iugoslàvia vs Irlanda del Nord. 

Impacte local:

-Catalunya i Penedès plurals i diversos

-Immigració: regulació europea i integració social i econòmica ambiciosa, amb drets i deures per a tothom.

-Sequera 

-Transició ecològica i el camp

-“Good jobs” i pre-distribució.

-Hem de millorar la formació i la innovació

-No ens podem aïllar: Israel com a metàfora.

-Què seria de nosaltres sense Europa.

-No donem passos enrera i, si pot ser, reforcem la integració i la federalització de la UE.

-Combatre l'extrema dreta: sense ingenuïtat (sense fer regals estratègics: és un repte, i planteja pors), amb valors d'ètica i solidaritat universal i amb pedagogia sobre els fets i les dades (a Catalunya ha augmentat la immigració, seguirà augmentant per necessitat mútua i s'ha reduït la criminalitat, l'emigració és molt positiva per l'economia)

Deu idees finals per a la política local (en la lògica de les estratègies dominants, passi el que passi):

1-No perdeu cap oportunitat per aprendre (llegint, viatjant, parlant amb la gent gran, veient vídeos, buscant i retenint bons mestres).

2-No perdeu cap oportunitat per ensenyar i, sobretot, per millorar l'educació i les nostres escoles.

3-Assigneu bé el temps i els recursos entre els objectius a curt i a llarg termini.

4-No desaprofiteu el talent i assigneu-lo bé.

5-No sigueu observadors passius, organitzeu-vos i actueu col·lectivament amb eficàcia comunicativa (rebutjant i denunciant l'odi a les xarxes) i organitzativa: federeu.

6-No deixeu ningú enrera.

7-Integreu els nouvinguts, som millors amb ells.

8-Ajudeu a crear oportunitats econòmiques posant la tecnologia al servei del treball i la transició ecològica: més pastanaga que pal, més suma positiva que suma zero.

9-Busqueu un bon equilibri, mútuament exigent però respectuós, entre el sector públic i el sector privat

10-Doneu protagonisme i oportunitats a la gent jove, sense paternalismes, són millors que nosaltres en moltes coses: experimenteu, proveu coses.