He passat bona part de l'estiu preparant un llibre (i encara no està!) al qual contribueixen una colla de col·legues, titolat "Economia en Progrés", per encàrrec de la Fundació Rafael Campalans. A mode d'avenç editorial, reprodueixo aquí l'esborrany de la introducció del meu capítol inicial, sobre com un projecte econòmic de prosperitat compartida pot fer front a les amenaces que pateixen les institucions democràtiques.
Economistes destacats com Acemoglu o Rodrik inclouen el concepte de “prosperitat compartida” en el títol o el subtítol dels seus darrers llibres respectius. Milanovic (2025) explica que un concepte molt semblant guia les decisions econòmiques del líder la Xina, Xi Jinping: el concepte de “Prosperitat Comuna”. Aquesta coincidència no és una casualitat, sinó que assenyala l’evolució del pensament econòmic en el passat recent cap a una preocupació major per fer compatibles la millora global de les condicions de vida en promig amb la justícia social.
El pensament preocupat per qüestions distributives ja no està arraconat a la perifèria de l’economia com a branca de les ciències socials (com es pot veure amb la ràpida difusió dels materials pedagògics del projecte CORE), sinó que l’atenció a la justícia social i el reconeixement del rol important que li correspon a l’estat (entre altres mecanismes d’assignació de recursos, com el mercat) avui formen part del corrent principal de la professió. Aquesta evolució és positiva per a l’economia com a disciplina del coneixement (la fa més realista i útil) i és positiva per als moviments igualitaristes, perquè permet situar les seves propostes de polítiques públiques sobre bases més sòlides i rigoroses, en la mesura que coincideix amb altres aspectes de l’evolució de la disciplina econòmica, com una major atenció a l’evidència empírica.
Aquest document caracteritza aquest nou paradigma econòmic emergent (en la seva versió democràtica) i proposa temptativament complementar-lo perquè contribueixi a majories electorals sòlides d’una coalició social i política per la prosperitat compartida en una Europa (l’entorn polític de l’autor) necessàriament federal i democràtica, i més enllà.
Aquest nou paradigma coincideix amb l’anterior en atorgar una gran importància a la productivitat com a principal determinant del creixement econòmic a llarg termini. Però el nou paradigma no es conforma amb qualsevol creixement, sinó que posa l’èmfasi en la necessitat que sigui un creixement sostenible i socialment just. No és important només la grandària del pastís (la mitjana, o la renda per càpita, que segueixen sent importants), sinó el tipus de pastís i el conjunt de la distribució del benestar.
Eficiència i equitat són compatibles, i s’han de buscar institucions i polítiques que les facin compatibles, com per exemple les polítiques per facilitar la incorporació de la dona al treball i al poder. Èxits (alfabetització, esperança de vida) i limitacions (violència, desigualtat, crisi democràtica, canvi climàtic) de les societats actuals són fruit de la combinació al llarg dels dos darrers segles del creixement tant de l’estat com del mercat. Cal introduir reformes en el mix institucional per mantenir els assoliments i corregir les limitacions, que avui suposen un risc existencial per a la convivència global.
La London School of Economics va reunir fa poc un grup d'economistes de diferents països i en van sortir un conjunt d'aportacions en forma de llibre extens (“The London Consensus”) amb l'ambició de substituir el Consens de Washington d'orientació neoliberal com a paradigma dominant. Aquest esforç il·lustra l'evolució del corrent central de la professió econòmica cap a posicions més progressistes que no pas en el passat. En aquest capítol, destaquem tres característiques de les les propostes del Consens de Londres: una major atenció a l’esfera política, una preocupació per les desigualtats socials i territorials, i un replantejament del paper de l’estat en l’esfera de la producció (per fer possible polítiques rigoroses, però ambicioses, de desenvolupament productiu).
La Declaració de Berlín de 2024 (un text breu de format molt diferent del “London Consensus”), signada entre d'altres per Rodrik, Piketty, Blanchard, Deaton, Pisanny-Ferry i Milanovic, també feia referència a la necessitat de recuperar la confiança de la majoria mitjançant polítiques de prosperitat inclusiva.
Aquest conjunt d'idees, encara en vies de consolidació, té el potencial de formar el cos doctrinal que faci front de manera eficaç a les polítiques extractives i excloents de les forces polítiques que estan protagonitzant un assalt a la democràcia a nivell global, i que han posat l’estat democràtic en general, i la Unió Europea en particular, al punt de mira.
Malgrat el recuperat èmfasi en la dimensió política, una limitació que té el “London Consensus”, però, és que no aborda en profunditat per què fins ara aquestes idees no han aconseguit marcar una nova hegemonia social, ja que no han aconseguit resultats electorals victoriosos de forma dinàmicament sostenible. La majoria dels seus autors (Aghion, Velasco, Van Reenen...), de fet, han col·laborat amb forces polítiques que han estat derrotades o estan en situació molt feble. Això no els responsabilitza d’aquesta debilitat, però sí que assenyala la necessitat de treballar més en com i amb quins ajustos fer democràticament hegemòniques, idees que s’estan imposant en el pensament econòmic.
El repte és, doncs, complementar el London Consensus amb idees que contribueixin, partint de la breu Declaració de Berlín esmentada, a augmentar i consolidar espai electoral, ocupant la centralitat social i política des d'idees progressistes: ampliar l'espai propi dels partits d'esquerra i centreesquerra i establir aliances amb altres sectors per revitalitzar les institucions democràtiques i dirigir-les cap a millorar les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores en moments de reptes globals existencials.
En la resta d’aquest capítol introductori del llibre “Economia en Progrés”, en la segona Secció es crida l’atenció sobre alguns treballs importants que ens ajuden a reflexionar sobre la relació entre política i economia, entre democràcia i capitalisme. En la tercera i la quarta, es presenten els trets principals del Consens de Londres i es presenten algunes suggerències sobre com anar fins i tot més enllà. La cinquena Secció fa una breu presentació de la resta de capítols del llibre.
