Fa uns dies, l’exfutbolista i actual comentarista Gary Lineker i altres milionaris britànics es van pronunciar a favor de pagar més impostos. A Cataluya i a Espanya, la iniciativa ha tingut poc ressò. Pel contrari, els nostres milionaris i importants representants empresarials, quan es pronuncien sobre afers públics, ho fan demanant habitualment baixades d’impostos.
Això és així malgrat que a Espanya (i a Catalunya) els impostos encara són més baixos que als països europeus més avançats als quals sempre diem que ens volem assemblar. I malgrat que la idea subjacent que rebaixar els tipus impositius augmentarà els comportaments que generen riquesa, donant lloc a més ingressos impositius (la Corba de Laffer) està empíricament desacreditada (el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman la titlla d’Idea Zombie).
Arthur Laffer està desacreditat i confiar en ell en un moment de possible desbordament de l’estat per crisis climàtiques, migratòries i d’altre tipus és totalment inversemblant i irresponsable: necessitem governs d'alta capacitat a tots els nivells.
Però la idea de buscar un Lineker català (no sé si Borja Iglesias convalida a nivell espanyol) va més enllà de la qüestió estreta dels impostos. Perquè la focalització estreta i immoral en el suposat i fantasiós “infern fiscal” revela una limitació de més importància: la incapacitat de certes elits d’adonar-se del que està en joc avui al món i de plantar cara a les amenaces a la democràcia que ens estan assetjant. No seria la primera vegada que els sectors econòmics que recolzen a la dreta no prioritzen la democràcia, però ara a més en un moment on no hi ha cap revolució a la vista que posi en perill la propietat dels mitjans de producció.
Trump 2.0 ens hauria de recordar les coses que estan en perill: corrupció a gran escala i a cara descoberta; processos electorals en perill; macarthysme i persecució de les idees discrepants a la universitat i els mitjans de comunicació; racisme i xenofòbia; comportaments anti-ciència que posen en risc la salut pública i la lluita contra el canvi climàtic; concentració de poder en poques mans; negacionisme de la violència i la discriminació per raó de sexe…
L'extrema dreta d'inspiració trumpista ja ha conquerit alguns països llatinoamericans importants i és doctrina oficial del govern Trump recolzar les forces "patriòtiques" europees. Un objectiu descarat, com s'ha vist amb els fets de Ceuta, és desestabilitzar la Unió Europea, amb el suport de Putin i de la ultra-dreta israeliana.
Aquestes forces anomenades patriòtiques al document oficial de seguretat de l’administració Trump, i anomenades sobiranistes a la prensa italiana i francesa, corresponen a Vox al conjunt d'Espanya i Aliança Catalana a Catalunya (això de moment: jo no descartaria un dia no llunyà amb recursos de la Heritage Foundation, una Aliança-Vox fusionada o federada).
Frenar la normalització de la ultradreta no hauria de ser només una responsabilitat de l’esquerra. El seu programa és desastrós per la convivència i per la prosperitat, i per tant letal per als negocis a llarg termini (suposant que sigui això l'únic que preocupa a la gent de diners, que no sempre és així).
No dic que la lluita contra el perill que representa l'extrema dreta ho justifiqui tot. Al contrari: més que mai hauríem d’extremar l’atenció perquè l’esquerra i el centre esquerra estiguin a l’alçada en les seves polítiques i els seus comportaments. Però el que està en risc és la democràcia tal com l’hem coneguda fins ara. I Europa.
De veritat l’únic debat dintre de la dreta i el centra-dreta que a Catalunya està a favor de la democràcia, ha de ser sobre quan i com torna Puigdemont, mentre entretenim els debats parlamentaris fent la goma amb l’extrema dreta? I quan hagi tornat Puigdemont, no serà una mica tard?
