Francesc Esteva ho ha explicat molt bé en el seu darrer article al Diari de Girona. La deriva populista de Junts és inseparable de les seves arrels pujolistes. No pot sorprendre tampoc que l’única cosa clara de la seva evolució els darrers mesos hagi estat el seguidisme de la patronal més carca en les seves posicions econòmiques.
Andrea Rizzi també ho explica molt bé en el seu darrer article: la majoria de forces nacionalpopulistes s’omplen la boca parlant del poble, però quan arriben al govern (i en alguns casos sense arribar-hi) fan polítiques regressives de distribució a l’inrevés: del poble de les classes mitjanes i treballadores, cap als rics.
Aquest poti-poti de discurs i actitud nacional-populista i pràctica pro-plutocràtica, que té el seu màxim exponent en la diputada Nogueras, no està molt allunyat, potser amb menys gràcia i una altra bandera, de les maneres de la Presidenta madrilenya Ayuso.
La pregunta és si hi ha un camí millor per al centre-dreta catalanista. Si hi són a temps de recuperar l’esperit de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, l’esperit d’un centre-dreta europeista que avui podria tenir nous ingredients, com un capitalisme il·lustrat que jugués la carta de la cultura i de la responsabilitat social corporativa. I que pogués entrar en un diàleg amb la socialdemocràcia europeista que podria donar fruits. I que tingués certa influència i credibilitat davant del centre-dreta europeu, cosa que ajudaria en campanyes com la del català al Parlament Europeu (què deu pensar el Canceller alemany de Puigdemont?).
El problema no se soluciona esperant que torni Puigdemont per enviar-lo a casa, com diuen alguns d’ells en privat. Tampoc recuperant l’ànima convergent o el llegat (?) de Jordi Pujol, perquè allà és on estan les arrels del problema.
Potser un camí és assumir que el que són és el centre-dreta catalanista. I prou. Potser amb això no seran majoritaris, però captaran una part rellevant de l’electorat català i podran ser decisius en la formació de majories. L’electorat hi és, i la tradició també. Però si no es desempalleguen de la retòrica nacional-populista del procés i del pitjor de l’herència pujolista, ho tenen molt difícil. No ajuda a la clarificació que, en mig de la decadència confusa actual, surtin col·lectius per petits que siguin, de persones amb una trajectòria sinuosa (Comín, Colomines, Mascarell), que pretenguin dir que són l’”esquerra de Junts”… Però quina esquerra sisplau… Potser hi ha èpoques en què la dreta nacionalista podia somniar a ser un “catch-all party”, però aquestes èpoques queden lluny en el temps.
Els reptes de Junts no són diferents dels reptes d’altres forces de centre-dreta en altres llocs del món. Potser de vegades pot servir ser tan de dretes que no calgui una extrema dreta (a Espanya fins fa poc, o a Bavària), però no sembla que això a Catalunya estigui funcionant ni hagi de funcionar. En general, les estratègies d’adoptar el vocabulari i els temes de la ultradreta no sembla que serveixin de gran cosa. No ho tenen fàcil, però no ho poden fer pitjor.
