sábado, 8 de noviembre de 2025

Té remei el declivi del centre-dreta catalanista?

Francesc Esteva ho ha explicat molt bé en el seu darrer article al Diari de Girona. La deriva populista de Junts és inseparable de les seves arrels pujolistes. No pot sorprendre tampoc que l’única cosa clara de la seva evolució els darrers mesos hagi estat el seguidisme de la patronal més carca en les seves posicions econòmiques.

Andrea Rizzi també ho explica molt bé en el seu darrer article: la majoria de forces nacionalpopulistes s’omplen la boca parlant del poble, però quan arriben al govern (i en alguns casos sense arribar-hi) fan polítiques regressives de distribució a l’inrevés: del poble de les classes mitjanes i treballadores, cap als rics.

Aquest poti-poti de discurs i actitud nacional-populista i pràctica pro-plutocràtica, que té el seu màxim exponent en la diputada Nogueras, no està molt allunyat, potser amb menys gràcia i una altra bandera, de les maneres de la Presidenta madrilenya Ayuso.

La pregunta és si hi ha un camí millor per al centre-dreta catalanista. Si hi són a temps de recuperar l’esperit de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, l’esperit d’un centre-dreta europeista que avui podria tenir nous ingredients, com un capitalisme il·lustrat que jugués la carta de la cultura i de la responsabilitat social corporativa. I que pogués entrar en un diàleg amb la socialdemocràcia europeista que podria donar fruits. I que tingués certa influència i credibilitat davant del centre-dreta europeu, cosa que ajudaria en campanyes com la del català al Parlament Europeu (què deu pensar el Canceller alemany de Puigdemont?).

El problema no se soluciona esperant que torni Puigdemont per enviar-lo a casa, com diuen alguns d’ells en privat. Tampoc recuperant l’ànima convergent o el llegat (?) de Jordi Pujol, perquè allà és on estan les arrels del problema.

Potser un camí és assumir que el que són és el centre-dreta catalanista. I prou. Potser amb això no seran majoritaris, però captaran una part rellevant de l’electorat català i podran ser decisius en la formació de majories. L’electorat hi és, i la tradició també. Però si no es desempalleguen de la retòrica nacional-populista del procés i del pitjor de l’herència pujolista, ho tenen molt difícil. No ajuda a la clarificació que, en mig de la decadència confusa actual, surtin col·lectius per petits que siguin, de persones amb una trajectòria sinuosa (Comín, Colomines, Mascarell), que pretenguin dir que són l’”esquerra de Junts”… Però quina esquerra sisplau… Potser hi ha èpoques en què la dreta nacionalista podia somniar a ser un “catch-all party”, però aquestes èpoques queden lluny en el temps.

Els reptes de Junts no són diferents dels reptes d’altres forces de centre-dreta en altres llocs del món. Potser de vegades pot servir ser tan de dretes que no calgui una extrema dreta (a Espanya fins fa poc, o a Bavària), però no sembla que això a Catalunya estigui funcionant ni hagi de funcionar. En general, les estratègies d’adoptar el vocabulari i els temes de la ultradreta no sembla que serveixin de gran cosa. No ho tenen fàcil, però no ho poden fer pitjor. 


domingo, 2 de noviembre de 2025

Decàleg federalista actualitzat

Els mateixos dies aproximadament que Mario Draghi defensava un federalisme pragmàtic com el futur d’Europa i Salvador Illa expressava de nou les seves conviccions federalistes al Debat dePolítica General al Parlament de Catalunya, va tenir lloc la sisena Convenció Federalista de la Fundació Campalans, el think tank del socialisme català. 

En les notes que vaig preparar per a la meva intervenció, més curta i amb un format diferent al d’aquest apunt, em va sortir un decàleg, complementari de les 10 preguntes més freqüents sobre el federalisme que vaig escriure a l'agost de 2016 al blog de Federalistes d’Esquerres:

1. El federalisme és la fase superior del contracte social (no hi ha dos eixos, n’hi ha un: la realitat social complexa): el repte avui és organitzar el socialisme i la democràcia en grans democràcies diverses, com explica Piketty a “Història Breu de la Igualtat”.

2. El federalisme és, en paraules de Manuel Cruz, l’expressió política de la fraternitat.

3. La federació europea és l'única utopia raonable dels nostres temps, en paraules de Javier Cercas

4. La federalista és l’única via de superar el trilema de Rodrik i la fal·làcia de les petites nacions d'Alesina i Spolaore en un món globalitzat (com explica l’economista italià Massimo Morelli).

5. La federal és una eina clau en el debat de les idees: no hi ha res més pràctic que una bona idea, com va dir una vegada Raimon Obiols. Hem de defensar el nostre vocabulari i no fer concessions al nacionalisme metodològic i el sobiranisme mental (per bones raons, a França i sobretot a Itàlia als nacional-populistes els anomenen "sobiranistes"): sí, som universalistes.

6. Hem de defensar el federalisme dels fets: vacunes covid, endeutament comú pels fons Next Generation, parc fluvial del Besòs, Corredor del Mediterrani...

7. El federalisme dels fets avui a Europa és defensa comuna, garantia europea d'ocupació (amb programa europeu d'habitatge), informes Letta i Draghi, política industrial per la descarbonització i la millora de la productivitat.

8. Les forces federalistes han d’aprofitar les finestres d'oportunitat per als canvis legals, però no obsessionar-s'hi.

9. No solucionarem els problemes de la humanitat estat a estat ("one state at a time"): millor les solucions a Irlanda del Nord i Sudàfrica que a Iugoslàvia (i que la "solució dels dos estats" a seques).

10. El federalisme del segle XXI és una eina clau (de present i de futur) per combatre el projecte dels populismes xenofòbics i autoritaris, a tot el món i també a Catalunya, Espanya i Europa. Contra ells, el federalisme avui s’associa al paradigma de la prosperitat compartida (o de compartir per prosperar), contra la competència fiscal a la baixa i el sobiranisme impositiu.