Catalunya 2026: qui som nosaltres?

Ciutat esportiva Joan Gamper, un dia qualsevol. Lamine Yamal va néixer a Catalunya, parla un català perfecte (molt millor que el d’algun directiu del Barça), i és el millor jugador del club de futbol més emblemàtic de Catalunya. Ara està complint amb els preceptes musulmans del Ramadà. Segons la líder d’una de les branques del trumpisme català, Lamine no és català, perquè no es pot ser català i musulmà a la vegada, malgrat que la cultura àrab-musulmana va estar present al que ara és Catalunya durant diversos segles i ens ha llegat tècniques, topònims i vocabulari abundants. El trumpisme és un retrocés respecte al que deia Pujol (“és català qui viu i treballa a Catalunya”) o al que diu Illa (“és català qui ve a millorar Catalunya”). Lamine s’entrena a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, que porta el nom de l’estranger (suís) que va fundar el Barça, on s’entrenen cada dia nois i noies vingudes de fora de Catalunya, com l’andalús Fermín López (un altre que parla un bon català) o la vallecana Vicky López. Alguns i algunes hi viuen, com hi va viure fins fa poc Lamine Yamal. Els altres clubs catalans de primera divisió també són millors gràcies a persones vingudes d’altres llocs o fills d’aquestes famílies. El també vallecà Michel Sánchez fa les rodes de premsa en català a Girona. I l’hospitalenc de familia marroquina Omar El-Hilali, és insubstituïble a la defensa de l’Espanyol (i ha hagut d’aguantar insults racistes per aquests camps de Déu). La guerra civil entre famílies de l’alta burgesia barcelonina en què es converetixen les eleccions a la presidència del Braça, representa menys la Catalunya de 2026 que els nois i noies que suen la samarreta sobre el camp. Si Laporta o els seus predecessors no han acabat amb el Barça és per l’empenta de nois i noies com Fermín i Vicky, que seguiran venint a fer-nos més grans, i faran gaudir del seu ofici a grans entrenadors alemanys o holandesos, sigui qui sigui qui guanyi la guerra civil de pa sucat amb oli.

Matins i tardes a l'estació de Metro de Collblanc, hores punta. L’Estació de Collblanc, al municipi de l’Hospitalet, és un creuament de línies que connecten el centre de Barcelona amb diverses perifèries, i amb la línia que porta a l’aeroport i la Fira. Per arribar a l’andana de les línies 9 i 10 s’han de baixar moltes escales o fer servir un ascensor que s’enfonsa força. Cada dia a les hores punta s’hi aglomera moltíssima gent, la majoria probablement persones immigrants, turistes i visitants, parlant tota mena d’idiomes. La setmana del Mobile hi ha personal que ajuda a orientar la gent i minimitzar la incomoditat de les aglomeracions. Des de fa un any i mig, hi passo quasi cada dia un parell de vegades, i em sento orgullós de ser d’un lloc que és capaç d’acumular tanta diversitat. Milers de persones compartim un espai públic sense que mai hi hagi vist cap incident de cap tipus. La meitat dels joves de BCN són estrangers i pocs tenen el català com idioma habitual, però si es fan bé les coses tots i totes el poden arribar a parlar. En els propers anys en vindran molts més. Tarradellas, quan sentia a parlar de “fer país”, responia que el país ja estava fet (hauria d’haver dit que ja s’estava fent, féssim el que féssim): el que calia fer és governar-lo. Quan sento dir que Espanya ha de ser plurinacional, la reacció hauria de ser: Espanya ja és plurinacional (i Catalunya, i molts de nosaltres individualment): el que cal fer és federar-la millor, i federar-nos millor amb Europa, i entre nosaltres.

El millor Kebab de Barcelona, un dia a les 20h. Al carrer Joaquim Costa, al barri del Raval de Barcelona, no massa lluny de Ca l’Estevet, un dels millors restaurants de cuina típica catalana, hi ha el millor Kebab de Barcelona. El menjar és bo, barat i divers, com diversa és la clientela que l’ompla cada vegada que hi he anat. Els rètols estan en cinc idiomes: català, castellà, anglès, àrab i urdu.

Qui som nosaltres per a la ultradreta catalana i espanyola (representada en més de dos partits) és molt diferent a qui som nosaltres a les ciutats esportives dels nostres clubs de futbol exitosos, qui som nosaltres a les grans estacions de metro, o qui som nosaltres als restaurants més concorreguts de Barcelona.

Les identitats complexes i diverses (i per tant riques) no són cap novetat: poden acabar molt bé (si es fan bé les coses i s’enforteixen els serveis públics), o poden acabar molt malament (llegiu “Indignitat”, el llibre de Lea Ypi, una història de persones que eren a la vegada gregues, albaneses i turques que parlaven també en francés). Les crides del trumpisme i els seus clons europeus a l'emergència civilitzatòria són el perill real. El creixement demogràfic és una oportunitat.  Estic orgullos de ser català, català de 2026.

Del gen convergent a la mutació trumpista

Una cosa que treia de polleguera alguns independentistes durant els anys del "procés" era que els qualifiquéssim de trumpistes. El "procés" era l'expressió catalana, amb trets propis per descomptat, d'una onada nacional populista i sobiranista que es va accelerar entre 2014 i 2016 amb el referèndum d'Escòcia, el Brexit, la primera victòria de Trump, les agressions de Putin, les majories de Modi o l'ascens de forces de dreta populista a l'Est d'Europa. 

Tots aquests moviments, incloent el "procés", tenien aspectes en comú i també diferències entre ells. La preocupació per l'associació va ser tal que Artur Mas va arribar a fer un article a La Vanguardia argumentant que ells no eren populistes. Veient com ha evolucionat el trumpisme en la seva segona encarnació, jo quasi m’havia penedit de fer la comparació, i havia reculat fins a dir que el trumpisme era molt pitjor que el processisme. 

Alguns trets de l’evolució del trumpisme em fan entendre que aquest es troba en una acceleració neofeixista que inclou no ja l'erosió, sinó l'eliminació (si ho aconsegueixen) de les institucions democràtiques i la posada en marxa d'un estat mafiós, racista i imperialista, que té en Europa no un rival, sinó un enemic existencial. El "procés", tot i que tenia alguns aspectes inquietants des del punt de vista democràtic, no va ser mai això.

Pero com s’ha explicat a El Confidencial per part de Marcos Lamelas, al Diari de Girona per part de Jordi Xargayó o a El Triangle, sembla que ha tret el cap amb força els darrers dies una onada de trumpisme carlí des d'un sector important de Junts, amb la cúpula sense saber massa què dir. Alguns han fet comentaris a les xarxes mig en conya posant-se al servei de Trump i contra Pedro Sánchez, i altres han argumentat amb tota solemnitat que a Catalunya li aniria millor fora d'Espanya però amb Trump (fins i tot en un delirant "estat lliure associat" com Puerto Rico). 

Alguns ja havien festejat amb el putinisme, i ara el seu somni humit és que Catalunya estigui en el radar de projectes disruptius de Trump junt amb Groenlàndia, Canadà o Cuba. Jo m'ho prendria seriosament; ja hem comès altres vegades l'error de pensar que els deliris es frenarien pel mer fet de ser deliris. 

Hi ha quatre vectors que podrien fer que veient aquesta deriva, molta gent de centre i centre dreta s’allunyi definitvament d’ells, cosa que és imprescindible perquè el trumpisme carlí tingui el mínim recorregut: l'aposta per un capitalisme responsable, la promoció d'un cristianisme humanista (el que promou l'actual Papa, referent nord americà anti-trumpista que ens visita aviat), l'europeisme no estatista de líders com Urkullu, i un catalanisme integrador. Aquests quatre vectors connecten amb els interessos de persones moderades i entren en col·lisió amb el neo-feixisme anti-europeista i racista del trumpisme. 

Em costa veure la lògica electoral per part de Junts d’intentar assemblar-se a Aliança Catalana (i de votar repetidament amb PP i Vox). Per què no s’assemblen més al Partit Nacionalista Basc? Però l'estupefacció no ens ha de paralitzar. Què en queda del suposat gen pragmàtic convergent? Ni la dreta europea més extrema (amb l’excepció d’Ayuso i Vox) s’ha atrevit a quedar associada a Trump. Fins i tot Meloni se n'ha distanciat els darrers dies...