sábado, 15 de febrero de 2025

Quan volaven les gallines: recordar Javier Soto en temps de Donald Trump

Diu la llegenda que una vegada als anys 1980, un noi de les joventutus socialistes d’una zona urbana, durant una activitat a la casa de colònies de Marta Mata a Saifores (Baix Penedès), va agafar una gallina i, preguntant-se en veu alta si les gallines volaven, la va llençar a l’aire amb els resultats que el lector instruït pot imaginar-se.

En aquelles joventuts liderades per Javier Soto, aquell era l’esperit, i sovint les gallines volaven, si bé metafòricament. Van volar per exemple quan vam organitzar un Congrés a l’estació de metro de Sant Antoni (llavors en desús) el 1985, sota el lema de “Les Sortides del Túnel”, i van volar quan els nostres companys de les Joventuts Socialistes d’Espanya van enviar des de Madrid un avió ple de nens uruguaians de l’exili, per passejar-los per Montevideo en plena dictadura militar uruguaiana (se’n va fer fa pocs anys un documental molt recomanable).

Ahir vam recordar el Soto en un acte d’homenatge (fa 30 anys que ens va deixar quan en tenia 33, i el 25è anversari no el vam poder celebrar per la pandèmia), amb la participació de Miquel Iceta i Salvador Illa. Lluny de ser un recordatori trist, va ser un moment de retrobament alegre, i de posar sobre la taula idees per al present i al futur.

Malgrat les gallines que vam fer volar, en Javier no era un líder donat als cops d’efecte improvisats i aïllats, no practicava el “jugadamestrisme” estèril, sinó que el seu lideratge es basava en el missatge, l’estratègia i la creació d’equips.

El missatge principal (el que avui anomenaríem el “framing” o el relat) es basava en la idea que allò fonamental eren les condicions materials de vida dels joves més marginats, especialment la jovenut suburbial de les perifèries urbanes (que havien estat analitzades en un Informe que havia elaborat José Ignacio Urenda per a la Corporació Metropolitana de Barcelona). En un “mundillo” juvenil dominat per l’Església i l’associacionisme tradicional, ell va donar veu als qui no en tenien, i va portar els seus interessos al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya, en un moment que els joves aturats estaven pagant la pau social que va acompanyar la transició democràtica a Espanya.

L’estratègia consistia a desplegar instruments socials amb aliats. Vam crear l’AJEC al món estudiantil amb la Joventut Comunista (amb la qual vam treballar una possible fusió, que no es va produir, per ressuscitar la JSU), vam reactivar la Joventut Europea Federalista amb els Joves d’Unió, i vam intentar impulsar (sense reexir del tot) el Departament de la Joventut Treballadora de la UGT. A l’Octubre de 1986 (31 anys abans del moment culminant del “procés”), Javier Soto i Raimon Obiols (llavors primer secretari del PSC) van convocar una reunió d’estratègia per discutir sobre el creixent pes de l’independentisme entre la joventut.

El Soto sabia que per molt carismàtic que fós, la política útil es fa en equip, com tot, i va reunir al seu voltant a persones d’orígens diversos, representatius de la pluralitat de la joventut catalana de l’època.

Eren temps molt diferents a l’actual, però els reptes de la política democràtica no han canviat. No vam fer suficient perquè els càrrecs institucionals no es convertissin per a alguns en finalitats en si mateixes. Ningú havia tingut temps encara de dedicar tota una vida anant de càrrec en càrrec, i vam ser ingenus en aquest sentit. Eren temps de construcció, tot just vam entrar a la Comunitat Europea el 1986, on no érem totalment conscients de les amenaces que encara encerclaven a la democràcia naixent, i on el fanatisme etarra assassinava absurdament a civils (incloent socialistes) i militars, de vegades davant dels seus fills.

Avui la democràcia torna a estar amenaçada, per altres raons i amb altres tecnologies. Més que mai s’ha de fer tot el possible per recolzar instruments col·lectius amb una veu ferma, llums llargues i equips sòlids i diversos, donant veu als qui no en tenen. Javier Soto és un líder irrepetible, però ahir vam passar el seu relleu a les noves generacions, un relleu que ell va agafar dels avis del POUM, que ens deixaven quan ell actuava i que ell va conèixer. Avis com Pep Jai, el pagès senador del Vendrell, oncle de Martí Carnicer, líder socialista encara en actiu. Recordo en Javier emocionat al funeral multitudinari per Pep Jai a la capital del Baix Penedès el 1989. Aquells avis que van fundar el Moviment Socialista de Catalunya als anys 1940 sota el lema de “Federació, Democràcia i Socialisme”. És la nostra obligació fer que la seva veu no s’apagui mai, i que ara s’escolti i es converteixi en acció.

(En aquest vídeo es pot presenciar l’acte sencer d’ahir; en aquest altre, hi ha missatges recordatoris de persones que vam conèixer a Javier Soto; i en aquest llibret elaborat fa uns anys per Miquel Iceta es poden llegir peces de recordatori).

domingo, 19 de enero de 2025

El derecho al federalismo

El otro día tuvo lugar en Barcelona un acto que transcendió poco pero que debería haber transcendido más. En cualquier caso, está disponible el vídeo completo del evento: recomiendo verlo y escucharlo con calma.

Me refiero a la jornada de celebración que sirvió para conmemorar los 40 años del Institut d’Estudis de l’Autogovern de Cataluña y los 40 números de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, que viene publicando este centro.

El IEA que ahora dirige el catedrático federalista y experto en federalismo Xavier Arbós (como los fondos europeos y otras muchas cosas que se hacen en la Generalitat de Cataluña), puede presumir en el período político actual con la boca bien abierta de lo que ya hacía, como su prestigiosa revista.

El acto sirvió no para recordar con nostalgia o con autocrítica lo que se ha hecho en 40 años, sino para proyectar hacia el futuro la idea federal. El Consejero de Presidencia Albert Dalmau realizó la defensa más contundente del federalismo que yo le haya escuchado a un miembro del gobierno catalán, como puede comprobarse en el vídeo.

A continuación, la Profesora suiza Eva Maria Belser, experta en federalismo, dio una lección magistral sobre el “derecho al federalismo”, que debería ser material obligatorio para cualquier persona interesada en el potencial de las ideas federalistas para lidiar con las complejidades internas de los estados o las propias de las relaciones internacionales.

En su charla, esta académica mencionó las dos películas recientes que plantean un escenario distópico de guerras civiles en Estados Unidos y Suiza, dos realidades federales, y como esos conflictos imaginados nacen del colapso del federalismo. 

En nuestro mundo lleno de retos como el cambio climático, las guerras y sus refugiados y las migraciones, los límites de derechos como el de autodeterminación, el de secesión o su versión eufemística del derecho a decidir, empiezan por la dificultad de definir con precisión el sujeto del derecho. Quizás va siendo hora de reclamar el derecho a no ser separados por etnias, naciones, estados, fronteras, el derecho a que no nos separen de nuestros vecinos, a que no nos despojen de nuestra ciudadanía cuando tenemos el privilegio de gozar de una; el derecho a disfrutar de nuestra identidad junto a otras.

Es hora quizás de reclamar el derecho a que se nos reconozca que las identidades se solapan y superponen en un contexto de pluralidad, incluso en una misma persona. Tenemos que corregir el error de Wilson después de la primera guerra mundial (el de pensar que el Planeta se podía dividir en “pueblos” separados por fronteras indiscutibles), error que llevó a la segunda guerra mundial, y que está detrás de las tragedias de Yugoslavia, de Israel/Palestina y de Ucrania, entre muchas otras.

Tenemos derecho a compartir soberanía, a que esta no se monopolice por parte de ningún poder. Tenemos el derecho a mantener y mejorar la democracia en un mundo complejo con retos que superan la capacidad de los viejos y caducos estados-nación.

Y hay dos maneras de superar dicho estado-nación: la manera imaginada por Trump y Musk (el poder de la fuerza o el dinero), o la manera del federalismo democrático (valga la redundancia). Y ahí nos puede ser útil lo que dijo la politóloga Elisenda Casañas en la mesa redonda final del acto: necesitamos un federalismo flexible y dinámico, que no aspire a soluciones definitivas. Una concepción abierta y pragmática serviría para no tirarnos el federalismo por la cabeza como si fueran las tablas de la ley. Está bien que cuanta más gente mejor hable en nombre del federalismo, pero idealmente con una voluntad de buscar acuerdos y consensos de forma pragmática y posibilista, y no de pretender que el reclamado federalismo de otros no es el “auténtico”.

Organizar la fraternidad en su complejidad del mundo actual y futuro hace necesario seguir la pista de estos debates. Auguro un gran futuro al Institut d’Estudis de l’Autogovern.


domingo, 12 de enero de 2025

Contra el catastrofisme

La retòrica del catastrofisme afavoreix el populisme d’extrema dreta, com explica avui Paul Krugman respecte a la situació econòmica dels Estats Units: Trump i Musk necessiten dir que els Estats Units pateixen una emergència econòmica, contra tota evidència, per justificar una acumulació de poder que seria totalment inconstitucional en temps normals.

Més en general, el tremendisme reforça els venedors de solucions autoritàries i suposadament miraculoses, els lideratges forts que prometen resoldre tots els problemes amb un cop de força que se salti les normes escrites i no escrites.

El derrotisme paralitza les persones reformistes i els treu protagonisme, en favor dels indocumentats i els venedors de fum.

Posaré quatre exemples, on he sentit persones que han acreditat la seva capacitat intel·lectual, però que malgrat tot han manifestat opinions catastrofistes, al meu parer força injustificades:

-“La crisi de l’esquerra”, és un mantra que escolto des que em vaig afiliar a un partit d’esquerres fa més d 40 anys. L’altre dia un comentarista d’un programa important de la CNN (una cadena suposadament contrària al trumpisme) va dir que ell no veia al món una crisi de la democràcia, sinó una crisi de l’esquerra, que fracassava electoralment a tot arreu i que perdia el suport de la població. D’acord, hi ha partits d’esquerra o centre-esquerra que passen per dificultats. Però molts d’aquests partits segueixen al govern, i globalment, són el principal front de lluita contra els líders i forces que amenacen la democràcia.

-“El declivi de la llengua catalana”. A Catalunya i altres territoris de parla catalana sembla que ha disminuït en termes relatius l’ús social del nostre idioma. Però és un idioma que el parla més gent que mai, que més persones que mai el coneixen i el poden fer servir, on més institucions que mai el recolzen, i que mai havia disposat de tants mitjans escrits i audio-visuals per propagar-lo. Això no ens estalvia un debat sobre si estem fent servir aquests instruments de la millor manera possible en la realitat d'avui, no en una realitat inventada. Per exemple, potser avui serveix de poc la immersió lingüística a les escoles, si la qualitat de les escoles públiques empitjora i la segregació social a l’ensenyament augmenta. O de poc serveix tenir una televisió pública en català si cada vegada menys gent jove veu la televisió i entre molta gent gran ha perdut prestigi.

-“L’enfonsament d’Europa” al qual es referia com un fet accompli un amic meu l’altre dia a La Vanguardia és una percepció que sorprendria a pensadors i activistes de fa unes dècades, com Hannah Arendt o Altiero Spinelli, si aixequessin el cap. Poques coses ens salven més del desastre que la presència d’una Unió Europea que amb totes les dificultats segueix funcionant, que té unes arrels profundes, i que té per davant 5 anys d’institucions establement governades per líders civilitzats com Von der Leyen, Ribera o Costa. De nou, això no vol dir que les seves polítiques no es puguin debatre i millorar.

-“El col·lapse de l’administració” almenys és un concepte del qual el seu autor ja se n’ha desdit, almenys pel que fa a Catalunya, des que ha estat nomenat responsable d’una comissió d’experts sobre la reforma de l’administració, els treballs de la qual, com va dir recentment, li han fet recuperar l’optimisme (serà que no havia col·lapsat, sinó que senzillament és reformable). Doncs millor, perquè l’administració només està col·lapsada a llocs com Haití, i en aquest racó d’Europa més aviat tenim sort que cada dia l’administració ens resol bastants problemes d’organització i acció col·lectiva, contra el que els promotors de la idea de “l’estat fallit” ens volen fer creure.

L’ultra-pressimisme impedeix l’anàlisi objectiva de les dificultats del present, i la preparació de les iniciatives organitzatives i institucionals per fer-hi front. L’únic catastrofisme que trobo justificat és el que afirmi que aquest ultra-pessimisme és una catàstrofe en sí mateix.