Serà efímer l'efecte Lamine Yamal?

Fa una setmana, tot just acabada la final de l’Eurocopa, vaig publicar a Agenda Pública un article sobre el caràcter multi-ètnic de la selecció espanyola de futbol masculí i les implicacions més enllà de l’esport que podia tenir el seu èxit esportiu. La que estava sobre la gespa era una Espanya prometedora amb la qual es podia sentir identificada una gran part de la ciutadania. Un cop fora de la gespa, alguns membres del mateix equip no van desaprofitar l’oportunitat per rebaixar el meu optimisme durant la celebració al dia següent.

De totes maneres, em ratifico en l’afirmació que l’Espanya de Nico Williams i Lamine Yamal havia agafat amb el peu canviat tant a la ultradreta espanyola com a alguns sectors de l’independentisme català.

No és cap novetat que el que passa en els terrenys de joc pot tenir un efecte sobre les masses més enllà dels estadis. Per exemple, s’ha comprovat que els èxits del jugador egipci de religió musulmana, Mohamed Salah, al Liverpool, han anat acompanyats d'una reducció significativa dels delictes d’odi anti-musulmà en aquesta ciutat anglesa. Es pot parlar d’un “Efecte Salah”.

També està estudiat que les victòries de les seleccions nacionals a Àfrica coincideixen amb una moderació de les lluites interètniques dins dels diferents països. En l’article d'Ignacio Palacios-Huerta “The Beautiful Dataset” es posen altres exemples sobre l’impacte social i emocional de l’esport de masses, incloent l’impacte de les victòries del Barça sobre el nacionalisme català o l’impacte del gol d’Iniesta a Stanford Bridge el 2009 sobre la reproducció humana a Catalunya nou mesos després.

Hi ha un “Efecte Lamine Yamal” a Catalunya? Sens dubte que hi és, i també a tota Espanya. Lògicament, està per estudiar i per quantificar. Les enquestes al final de l’Eurocopa ens parlen d’aquest jove adolescent com el més popular de l’equip. El seu estil alegre i la seva paradoxal calma sobre el terreny de joc, així com el seu origen humil (i reivindicat, mostrant orgullós els dígits del codi postal quan marca), hi ajuden. Tant de bo el xicot no canvïi massa, encara que deu ser molt difícil quan tothom parla de tu.

Que l’efecte existeix ho saben alguns alcaldes de formacions independentistes, com els de Martorell, Sant Andreu dela Barca o Vilaseca, que no van dubtar a posar a disposició dels seus veïns pantalles gegants perquè es pogués seguir i celebrar l’èxit de la selecció espanyola, que va unir a seguidors del Barça, seguidors de la selecció espanyola i molts fills de la immigració estrangera, siguin o no seguidors del Barça i de la selecció espanyola. Molts d’ells, incloent amics i parents d’en Lamine Yamal i potser ell mateix, es van alegrar de la victòria del Marroc sobre la selecció espanyola a Qatar. Altres alcaldes independentistes, com el de Girona, no han estat capaços de canviar el xip i adaptar-se al missatge de diversitat i germanor que es projectava des de Berlín i Rocafonda. 

El dubte és si l’efecte Lamine Yamal i aquests efectes en general són duradors. Rebrotarà la islamofòbia a Liverpool un cop Mo Salah deixi el Liverpool? Rebroten les lluites inter-ètniques a l’Àfrica quan les seleccions nacionals no guanyen? Si punxa la bombolla de Lamine Yamal (LY), o si el Barça no el pot retenir, deixarem de valorar l’aportació que fan i poden fer els fills de la immigració? Deixarem de reconèixer la diversitat de la societat catalana, i tornarem a intimidar a totes aquelles persones que no vulguin ser presoneres d’una sola identitat?

Una part del dubte és esportiva. Serà LY un Ansu Fati (AF) en versió ampliada? Simon Kuper, el periodista autor del millor llibre sobre el Barça, veu un 1% de probabilitat que LY sigui Messi, i un 25% de ser AF. Diu que potser el Barça, amb les seves urgències, està fent debutar massa aviat a jugadors adolescents que no estan físicament formats, amb un gran risc de lesions greus.

Però el dubte va més enllà de l’esport. El que no hi ha dubte que serà durador i creixent és el caràcter mestís de la societat catalana. Respondre a l’Espanya de LY i Nico Williams dient que no hi ha res a celebrar fins que Catalunya tingui la seva selecció i fins que cada nació tingui un estat, és tenir el peu canviat respecte a una realitat creixentment postnacional. El mal humor davant de les seleccions multiètniques i multiculturals (l’espanyola, però encara més la francesa, l’anglesa, l’holandesa, l'alemanya o la belga: les millors; tant diferents de les ètnicament homogències de les petites nacions de l’Est d’Europa) reflecteix uns instints que esperem que realment vagin desacompassats amb el signe dels temps.

Bienvenido Mr. Flick (o por qué, a pesar de todo, hay brotes verdes en el Barça)

Hoy empieza a trabajar en el Barça el nuevo entrenador, Hansi Flick. Con su fichaje, el Barça vuelve a la tradición de los años 1970 y 1980, cuando fichaba por ensayo y error a los entrenadores que triunfaban en Europa o más allá y que aportaban nuevas formas de hacer las cosas. Algunos triunfaban y otros no, pero por ahí el club acabó dando con la fórmula del fútbol holandés adaptado a las peculiaridades locales.

No sabemos si este entrenador, que con el Bayern de Munich le dio la paliza más humillante al Barça de Messi, va a triunfar. Es imposible saberlo. Pero parece que con él hemos dejado de mirar hacia adentro y hacia atrás (Koeman, Xavi) y hemos vuelto a mirar hacia fuera y hacia el futuro. Tampoco sabemos si una persona seria y rigurosa como él aguantará mucho tiempo el entorno improvisado de Laporta y su séquito. Ojalá que sí, porque pese al caos reinante, y a la difícil situación deportiva y financiera que se arrastra desde antes del actual presidente, pero que el actual presidente parece hasta ahora incapaz de revertir, sostengo que existen algunos brotes verdes, sobre los que se puede construir:

-La cantera. Este es el principal brote verde. Por la razón que sea, la Masía no deja de producir talentos increíbles. El último de ellos, Lamine Yamal, ha impresionado en la Eurocopa con solo 16 años, y ha hecho olvidar el disparate que todavía se escuchaba hace unos meses, de que había que recuperar a Messi. Pero hay muchos más con Lamine. Costará retenerles a todos, pero hay que intentar retener a todos los que sea posible (sin enloquecer), darles oportunidades y un entorno para que crezcan. La mejor declaración en la temporada que termina fue la del ahora ejecutivo Bojan Krkic, cuando le preguntaron cuál era el objetivo para Lamine esta temporada: que acabe la ESO, dijo. Bueno, pues Lamine terminó la ESO y ha triunfado en la Eurocopa. Que sea solo el inicio.

-La expansión contínua del fútbol. Al Barça no le faltarán ingresos. El fútbol no para de expandirse. Los programas de TV más vistos siguen siendo partidos de fútbol, cada vez se juegan más partidos, las competiciones se expanden y nuevos aficionados en los rincones más remotos del mundo se enganchan a las grandes estrellas. El problema es gastar con criterio.

-Barça One. Dentro del caos, parece que desde el club se ha logrado crear una plataforma de creación y reproducción de contenidos, Barça One, que promete masificarse y ser una fuente de ingresos por publicidad y por los mecanismos de interactividad, y a la vez una herramienta para consolidar una comunidad que sigue basándose en una marca poderosa con fuertes raíces (que tienen que ser tanto arraigadas en Cataluña como plurales y diversas).

-El fútbol femenino. Es parte de la expansión del fútbol. Alguien hace unos años tomó la sabia decisión de impulsar el mejor equipo de fútbol femenino del mundo, punta de lanza de la mejor selección y dominante en España y Europa. La inspiración para otras jóvenes deportistas solo puede servir para seguir creciendo y proyectarse hacia el futuro. Esto no afecta a Flick, pero puede ayudar a prestigiar a un club en horas bajas. El siguiente paso, no muy alejado en el tiempo, debería ser tener una entrenadora carismática que aumentara todavía más la popularidad del equipo.

-Un grupo de personas que desde la sociedad civil se organiza para tomar el relevo de Laporta. No sé si tendrán éxito, pero por lo menos puede servir para que el actual presidente se sienta más vigilado y empiece a comportarse como un adulto. Una mejor gobernanza solo se conseguirá con mejores gobernantes. No hace falta ser sociedad anónima. El R. Madrid no lo es, ni lo son los clubs alemanes, ni lo fue el Barça cuando ganaba títulos y no estaba en la ruina financiera.

Sr. Flick, le deseo lo mejor. Como dijo Charly Rexach, no tenga prisa en hablar en castellano, el gran error que cometió Van Gaal. No deje que se rían de usted, en ningún sentido. Manténgase algo distante y tome sus decisiones con frialdad, rigor e independencia de criterio. Ojalá dure mucho, será señal de que los brotes verdes van floreciendo.

La equidistancia no salvará a la democracia

La democracia está en peligro, y la lucha contra el cambio climático y la convivencia interracial, también. En sus distintas variedades, las propuestas disruptivas que nos amenazan ya no son meras anécdotas, sino una epidemia global en toda la regla de la que hay que defenderse en todas partes. La epidemia tiene diferentes manifestaciones, pero parecidos síntomas.

Allí donde fracasa y allí donde triunfa (aunque como vemos en el Reino Unido y en Estados Unidos, el triunfo hoy puede ser el fracaso mañana y viceversa), vemos la importancia de presentarle a este neo- o post- fascismo, una alternativa que mire al futuro y que sea creíble. Y la alternativa buena hace 4 años (Biden en 2020) puede no serlo ya cuatro años después (Biden en 2024). Estamos ante una lucha sorda y constante, que por supuesto a los de mi generación nos llevará el resto de nuestra vida.

Tras una presidencia demencial y haber apoyado un golpe, con varios juicios pendientes y condenas ya reales, el Partido Republicano y una parte importante de la élite empresarial apoyan a Trump por tercera vez, y con más firmeza que nunca. Quizás los Demócratas pueden ser acusados de no dar con la fórmula definitiva, pero a quienes la historia juzgará más severamente por no defender la democracia (y el Planeta, y la convivencia) es al Partido Republicano y a sus irresponsables apoyos empresariales. Y lo mismo en otros países (no cabe la equidistancia con la AfD alemana, que se dedica a la bromita de pintar de nuevo esvásticas en las ruinas de los campos de concentración).

El Partido Demócrata en Estados Unidos debería unirse detrás de una candidatura ganadora que abarque el máximo espacio posible, desde el centro-derecha a la extrema izquierda, con un discurso firme, pero sensato y elegante. Y si no lo hace, habrá que apoyar igualmente a quien se presente.

En Francia, la extrema derecha (que propone la discriminación abierta de los hijos de inmigrantes) también es apoyada por una parte de la élite empresarial. No cabe la equidistancia, ni es una cuestión de políticas económicas. O no lo es en un sentido inmediato. No está en juego la gestión del ciclo económico, están en juego las bases institucionales que hacen posible (aunque no aseguran) la convivencia y el bienestar en nuestras sociedades, incluida nuestra relación con el medio ambiente.

Eso no impide criticar a algunos líderes de la izquierda. Se han unido, sí, pero no han sido capaces en Francia de proponer un candidato claro a primer ministro. No está claro que con la fórmula del Nuevo Frente Popular apunten al futuro. Más bien suena a oxímoron: o hacemos algo nuevo, o hacemos el Frente Popular. El estilo sectario y la sustancia euroescéptica de Melenchon, y la incapacidad de la coalición de izquierdas para proponer un candidato de consenso a primer ministro que sea europeísta y dialogante, limita su atractivo para unir a una gran coalición social.

En el Reino Unido vemos las ruinas de 14 años de aplicación de todas las recetas de la derecha para intentar defender sus intereses y su hegemonía social, todas ellas con todavía importantes apoyos empresariales: el thatcherismo del núcleo veterano del Partido Conservador, el austericidio de Cameron y Osborne, el secesionismo populista de Johnson, el anarcocapitalismo de Truss. El próximo jueves serán barridos por su temeridad, irresponsabilidad, egoísmo, incompetencia y oportunismo, pero también porque el Partido Laborista, tras el fracaso de su versión propia de Melenchon llamada Jeremy Corbin en 2019, ha presentado una propuesta sensata de amplio espectro: Keir Starmer es el Salvador Illa del Reino Unido. Avanzamos en algunos sitios, retrocedemos en otros, resistimos donde podemos.

Catalunya: una lenta rendició de comptes

En democràcia, especialment quan hi ha divisió de poders (com hi ha d’haver), s’ha de tenir molta paciència. Els qui s’equivoquen i fracassen objectivament poden seguir tenint protagonisme durant un temps indefinit. Tot i que la democràcia permet certa rendició de comptes, amb el vot retrospectiu, és possible sobreviure políticament sense fer cap autocrítica.

A Catalunya l’electorat ha parlat: el PSC ha guanyat totes les eleccions del darrer cicle electoral, i les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb un resultat creixent, si bé no amb una majoria suficient per governar només amb el suport dels seus escons. La societat civil i el carrer també han girat full.

Però molts protagonistes de l’error de 2017 (i anys anteriors i posteriors) segueixen sense donar-se per al·ludits i segueixen tenint un protagonisme que no es correspon als mèrits que han fet, pontificant des dels principals mitjans de comunicació i les institucions.

El problema l’assenyalava Oriol Bartomeus: costarà desmuntar l’entramat que ha permès la construcció del discurs basat en les mentides del Procés. Encara hi ha molta gent que s’hi dedica, i molts mostren una capacitat molt limitada de reciclatge.

La CUP està en declivi, però encara és capaç d’influir amb el seu anticapitalisme a temps parcial, un fervor per la lluita de classes que s’atura quan algú pronuncia mots d’ordre com “la repressió”, “el 155” o “la nació mil·lenària”. Potser el seu anticapitalisme no és tan incoherent com sembla a primera vista: troben el capitalisme massa modern per a nacions mil·lenàries, com aquell moviment decimonònic que tenia casualment en Amer una de les seves capitals. Rull és un convergent de dretes de tota la vida (i també un processista que té pendent l’autocrítica, no veig on està la incompatibilitat), Giró un neoliberal quasi confés, però això no ha impedit que la CUP no només els recolzés, sinó que liderés les majories que els hi han donat càrrecs importants. Els prefereix a ells abans que a la socialdemocràcia a temps complet.

Els polítics que se’n van anar del PSC pel Procés, malgrat que el temps ha donat la raó als seus antics companys, segueixen pontificant i vivint dels seus nous partits amb el màxim protagonisme. Toni Comín, com a únic eurodiputat de Junts, és avui un dels eurodiputats excèntrics sense grup a Brussel·les i Estrasburg. Tot un símbol de l’aïllament internacional del Procés.

Igual que la sort (en el sentit que no és mèrit seu) va deparar un rol decisiu als 7 diputats de Junts al Congrés (després de quedar cinquens a Catalunya a les eleccions generals), la sort també va voler que el Sr. Agustí Colomines (que una vegada va dir a Twitter que s’havia de cremar un llibre meu) tingués els seus minuts de glòria com a president de la mesa d’edat del Parlament. Aquest senyor és un dels principals “ideòlegs” del procés, i com a ex responsable de la Fundació del 3%, un dels emblemes de la connexió entre la corrupció i el nacionalisme convergent.

Rovira i Puigdemont sembla que van ser els que van pactar la nova mesa del Parlament. La dirigent d’ERC sembla que té com a criteri que allò que fa, es pugui explicar a la seva localitat, que és Vic, contra la qual no tinc res, però és una petita vil·la poc representativa de la “Catalunya sencera” d’avui, per utilizar un concepte que crec que altres dirigents d’ERC es creuen sincerament. Si a més aquesta política osonenca i el polític d’Amer porten temps a l’estranger, tinc dubtes sobre la seva capacitat d’entendre la Catalunya diversa de 2024, ja diferent i més complexa que la de fa 7 anys.

Les dificultats de rendició de comptes no es troben només en el camp independentista. Una de les persones que més va equivocar el seu diagnòstic en els anys del Procés, sense ser independentista, és el senyor JJ López Burniol, que deia que “l’única solució” era la consulta. A mi em va estranyar que passés d’això a dir fa poc que veia amb aprensió el pacte del PSOE amb ERC a l’anterior legislatura, perquè portaria inexorablement a concedir als independentistes un referèndum d’autodeterminació (allò que ELL demanava) a la següent (l’actual). Ara he aclarit la confusió, perquè aquesta setmana s’ha despenjat amb un article a El Mundo demanant curiosament un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i Euskadi, per acabar amb el perill que Espanya es perdi com a “espai de solidaritat”. Ja ho sé, és difícil d’entendre. Com és difícil d’entendre el seu article pocs dies després a La Vanguardia, dient que a Espanya el “populisme carpetovetònic” el representa Pedro Sánchez (que segur que se’l pot criticar per moltes coses, però que va liderar una campanya demanant “més Europa” i ha delegat la política econòmica en alguns dels millors gestors d’Europa)… d’acord, també VOX, però és un problema menor, diu aquest senyor, que segueix ocupant un lloc distingit a les pàgines i les institucions catalanes i espanyoles.

És necessària una aliança entre els que sempre van criticar el procés des del catalanisme i el federalisme, i els que han fet autocrítica del procés. També els qui l’han feta amb la boca petita, perquè amb els qui l’han feta amb la boca gran no n’hi ha prou per bastir una gran majoria social. Seria de desitjar que les grans empreses, públiques i privades, de la comunicació, i els partits i institucions, seleccionessin a les persones a qui donen altaveus, amb criteris objectius, avaluant els seus encerts i errors i la seva capacitat de sincera autocrítica.

Els problemes són urgents i importants, la llista és coneguda: sanitat, educació, habitatge, renovables, gestió de l’aigua, lideratge econòmic, gestió de la diversitat… Tot això requereix moltes i bones energies. Com més aviat ens hi posem, millor. Que el ritme en la rendició de comptes acompanyi la formació dels equips que han de gestionar la nova etapa.

Proteger a la democracia europea del oscurantismo

El rosario que se va a rezar en Madrid ante la sede socialista el día de reflexión previo a las elecciones europeas, nos va a recordar que no tenemos que dar por asegurada la existencia de una democracia laica y moderna. Existe una parte importante de la opinión pública europea, instigada por partidos políticos y todo tipo de organizaciones neo-conservadoras, convencida de que se están produciendo demasiados cambios demasiado de prisa, y que nuestra identidad está amenazada por ellos. Estos sectores son vulnerables a los intentos de quienes están dispuestos a todo para imponer su agenda interesada de oposición a los cambios para mantener sus privilegios.

Esta derecha ha recibido distintos calificativos: identitaria, soberanista, etno-nacionalista, populista, ultra… y no es la misma en todas partes. Pero han conseguido avances en los últimos años, aunque también derrotas (en Brasil, en Polonia, pronto en el Reino Unido probablemente). Son conscientes de sus limitaciones: saben que hoy lo tienen difícil para asaltar la democracia por la vía militar, o que la Unión Europea es demasiado fuerte para proponer abandonarla o destruirla. Prefieren luchar desde dentro. Pero eso no nos engaña sobre su naturaleza. Meloni, la primera ministra italiana, es la heredera desacomplejada de un partido fascista y si respeta las formas del estado de derecho es porque no tiene más remedio. Cuando puede, vulnera derechos y libertades para imponer sus valores de sociedad cerrada y conservadora.

Le Pen en Francia, con posibilidades de ganar las próximas presidenciales, es heredera del discurso racista y antieuropeo de su padre. La AfD en Alemania es heredera del nazismo. Más allá de Europa, pero influenciándola cuando no amenazándola, Trump, Putin, Modi, Netanyahu, Bolsonaro, Milei (este último, con sus perros clonados con nombres de economistas neoliberales) son dirigentes que combinan en dosis diversas una actitud contraria a la democracia con una visión etno-nacionalista de las cosas. Que algunos de ellos hayan perdido temporalmente el poder no nos debe hacer bajar la guardia.

Las democracias modernas a las cuales nos hemos acostumbrado combinan el voto, el imperio de la ley, la libertad de expresión, la transferencia pacífica del poder, la legitimidad de todas las opciones. La Unión Europea, con todos sus defectos y limitaciones, es la principal institución que sostiene este andamiaje.

El etno-nacionalismo es parte del oscurantismo. Muchos hemos sugerido que las identidades nacionales, igual que las religiosas, deberían pasar a la esfera privada, y el estado debería ser también laico en esta dimensión.

Las elecciones del domingo son una oportunidad de pronunciarse a favor de algunas políticas concretas decisivas en el mundo de hoy, como la lucha contra el cambio climático. Pero también está en juego algo más importante incluso, requisito para estas políticas deseables: mantener posiciones ante el ataque de las fuerzas que están buscando retrocesos en nuestra democracia, que es totalmente inseparable del proyecto de construcción europea. La Unión Europea es lo que protege nuestra democracia. Aparte de votar, para proteger a la democracia europea del oscurantismo y el etno-nacionalismo tenemos que hacer mucho más, claro. Pero también hay que votar.

La nostra estelada: Europa o res

Els millors anys de la meva vida els haig d’agrair a la Unió Europea. Vaig poder fer el Doctorat durant 4 anys en una institució europea, l’Institut Universitari Europeu de Florència, gràcies a una beca Salvador de Madariaga (un federalista espanyol). Després, vaig poder passar dos anys i mig a la London Business School en una xarxa europea de recerca finançada per la Comissió Europea. En aquests anys vaig aconseguir tenir un ofici fora de la política, i conèixer algunes de les que encara avui són les meves millors amistats, incloent algunes persones espanyoles de fora de Catalunya, que gaudien dels mateixos privilegis que jo.

No sóc un cas aïllat, moltíssims estudiants europeus, gràcies al programa Erasmus i semblants, han pogut viure experiències similars. D’aquí uns dies, la meva filla i les seves amigues viatjaran llurement per 5 països europeus amb l’Interrail. Tenen dret a fer-ho. Una llibertat que contrasta amb el que passa en altres llocs. Per exemple, una persona de la mateixa edat a Ramalah (Cisjordània) no pot moure’s lliurement ni a 30km a la rodona. No hi ha res més associat a la llibertat que un passaport de la UE, com l’espanyol. Que ningú ens tregui aquest dret.

La campanya del PSOE i PSC a les eleccions europees està molt ben dissenyada. Té un lema clar i breu (“Més Europa”), que és consistent amb el fet que PSOE i PSC són els partits europeistes per excel·lència a la política espanyola i catalana. La lleialtat al projecte europeu és el que dóna continuïtat als governs de Felipe González (amb qui Espanya va entrar a la Comunitat Europea) i Pedro Sánchez (amb qui hem promogut els fons europeus), encara que la supèrbia del primer li impedeixi reconèixer-ho. Això ho va recordar recentment l’ex comissari europeu Joaquín Almunia, l’hereu que va deixar al partit Felipe González, de qui discrepa sobre la seva actitud respecte a Sánchez: “España es el país que más crece y mejores resultados tiene. Pesa por iniciativa política. Tiene un Gobierno, como en otras épocas, que es proeuropeo y muy comprometido, que pone sus intereses al servicio de las prioridades generales de la UE. Que apoya los avances y a veces los sugiere, presentando iniciativas. Siempre será una voz que ponga pie en pared ante cualquier intento de regresión. Se agradece mucho en muchísimos países, que saben que con España se puede contar”.

El PSC de Raimon Obiols va arribar a celebrar un Congrés Extraordinari per aprovar un programa a les eleccions europees. Salvador Illa va començar la campanya electoral que el va portar a la victòria a Catalunya amb un discurs europeista, federalista, en terres del Brexit, a la London School of Economics. Els cartells de Teresa Ribera i Javi López són cartells on domina el color blanc, amb un fons de natura verda o blava; és el missatge de la llum contra la foscor, dels valors de la Il·lustració contra l’obscurantisme.

Votar sense callar: votar per alguna cosa no vol dir avalar tot el que es fa, no pot haver-hi un partit per a cada persona. Tots voldríem poder votar un partit que fos exactament com cadascun de nosaltres, que s’anés adaptant als nostres canvis d’humor. La temptació de fer aquest tipus de vot a les europees augmenta, per la proporcionalitat del sistema i per l’aparença de no estar gran cosa en joc. És la gran oportunitat dels partits excèntrics. Excepte que ara sí que ens hi juguem molt.

Trump s’ha fet present a Europa, amb líders polítics que neguen el canvi climàtic, que fan demagògia amb la immigració amb un discurs obertament racista, que posen en dubte els avenços en les llibertats de gènere. A Europa, els socis de Trump, organitzats per la mateixa Internacional de la Paradoxa i finançats pels mateixos “think” tanks, volen fer marxa enrera en el procés de compartir cada vegada més la sobirania per ser eficaços i rellevants. Aquestes són les eleccions europees més importants. I les eleccions més importants. Punt.

Aprenent a fer-ho cada vegada millor (si bé encara amb insuficiències), gràcies a compartir sobirania a la UE, vam sortir de la Crisi Financera Global, vam comprar centralitzadament vacunes amb el Covid i les vam administrar igualitàriament a tota la Unió, hem mancomunat esforços per fer un programa massiu d’inversions amb els fons Next Generation, i hem frenat a Putin, l’amic dels nacional populistes.

Sense més Europa no hi ha res. La necessitem per defensar el nostre model social basat en l’estat del benestar, que només és possible harmonitzant impostos i frenant la cursa a la baixa. Només una federalització europea ens pot permetre reforçar i regular el mercat únic, base de la productivitat que necessitem augmentar.

L’existència de la UE en sí està en joc, i sense ella senzillament serem barquetes a la deriva lliurats a les nostres lluites ètniques i baralles de corral. Espanya necessita una Europa forta. Catalunya necesita una Europa forta. El món necessita una UE forta que sigui un bé públic global. No tot està bé a Europa, és una obra incompleta. Però l’única solució a tots els nostres mals és més Europa, no menys. Com ha dit recentment Nicolás Sartorius, és hora d’expandir la democràcia (geogràficament i econòmicament), perquè els grans poders econòmics, globalitzats, han escapat al control democràtic, que segueix sent massa nacional, quasi ridículament nacional.

Com va dir una vegada Josep Borrell, la bandera europea de les estrelles amb fons blau és la nostra estelada. És la bandera de Jaume Casanovas (l’home federalista que va deixar el seu testament polític en l’article “No en el meu nom”: a la foto amb barret, amb altres federalistes com Paco Criado o Marcelo Belotti) que Montse Sales va portar al míting del PSC de les autonòmiques a Vilanova i la Geltrú el Dia d’Europa, i que Salvador Illa va homentajar. És Europa o res.

Secesionismo, democracia y el tabú federal (comentario sobre el libro de Dion, L. Basaguren y Romero Caro)

Diez años después de su visita a Barcelona (y a Tarragona y Madrid) invitado por Federalistes d’Esquerres (el episodio está recogido en mi libro “Misión Federal”, prologado por Miquel Iceta), el político, diplomático e intelectual canadiense Stéphane Dion, ha presentado un libro en castellano (titulado "Condiciones de la Secesión en Democracia. Reflexiones a partir de la experiencia canadiense"), imprescindible y oportuno, escrito por partes con los académicos españoles Alberto López Basaguren y Francisco Javier Romero Caro. Igual que hace diez años, Dion despliega su inigualable estilo firme y pedagógico para explicar cómo en Canadá él lideró política e intelectualmente la reacción federal tras los referéndums soberanistas de 1980 y 1995.

El libro está estructurado como un diálogo por partes. Tras una presentación del Profesor Javier de Lucas, Dion explica en primer lugar su experiencia en Canadá, como pretexto para explicar algo más importante: por qué la secesión es una rareza en las democracias consolidadas. Lo es porque el cuestionamiento de las fronteras genera inestabilidad e inseguridad jurídica, pero sobre todo, según el político canadiense, porque choca con el principio de ciudadanía que permea todas las constituciones democráticas. Una secesión arrebata el derecho de los ciudadanos a serlo (con lo que ello implica en cuanto a recursos y libertades, incluyendo por ejemplo el uso del pasaporte) en una parte del territorio. Se lo arrebata a quienes en la región separatista discrepan de una potencial mayoría, y se lo arrebata a los ciudadanos del resto del país, que dejan de ser ciudadanos en una parte de él. Explica que la Ley de Claridad de 2000 fue necesaria porque los soberanistas quebequeses no aceptaban la opinión de la Corte Suprema al respecto. Ambos textos clarificaban y a la vez dificultaban el procedimiento a seguir en una eventual secesión.

En sus capítulos, Romero Caro y López Basaguren critican la importación de las ideas de Ley de Claridad que se ha hecho y se sigue haciendo en España, especialmente por parte de algunos líderes independentistas catalanes y sus apoyos mediáticos e intelectuales. Contrariamente a lo que se dice por aquí, la Ley de Claridad no facilita un referéndum de secesión, sino que está pensado para dificultarlo, en el contexto institucional específico de Canadá. De hecho, desde que está vigente, no se ha celebrado ningún referéndum parecido a los de 1980 y 1995. En realidad, lejos de acercarse España al sistema canadiense, lo que la historia nos ha deparado es que la Ley de Claridad acercó el sistema canadiense al nivel de dificultad que en España existe para la secesión: requiere un casi imposible cambio constitucional (al que en Canadá se podría llegar tras la negociación posterior a un referéndum con pregunta y mayoría claras).

López Basaguren añade que la Ley de Claridad es parte de una reacción política al secesionismo que él cree que no se ha producido en España (donde la reacción de las fuerzas opuestas a la independencia ha sido meramente “legalista”), y que debería venir por la vía de un proceso de “perfeccionamiento federal”, que corrigiese las numerosas disfunciones del estado autonómico, empezando por su sistema de financiación, y que convenciese a una parte del independentismo de reconsiderar su aversión a España. Cómo hacerlo, sin caer en lo que Dion critica como la estrategia del apaciguamiento, que lleva a los soberanistas a siempre pedir más, es una de las claves del futuro.

En un importante capítulo final, Dion responde a algunas de las cuestiones planteadas por los dos académicos españoles, e insiste en la importancia del principio de ciudadanía como principal punto de objeción a la secesión en una sociedad democrática. 

Quedan puntos por aclarar o profundizar, quizás para cuando se presente el libro en Barcelona. Por ejemplo, y disipando cualquier tentación de desarrollar una Ley de Claridad en España, la noción de una pregunta clara chocaría con la dificultad de explicar qué significa un país independiente sin más: ¿en la Unión Europea, en la zona euro, en el espacio Schengen? La lógica de la propuesta canadiense es que un referéndum provincial con una pregunta clara y una mayoría clara (a determinar ex post teniendo en cuenta criterios cualitativos y cuantitativos) debe dar lugar a una negociación, que pueda (o no) terminar con una reforma constitucional aprobada por el Parlamento que permita la secesión de la provincia. A diferencia de la inmensa mayoría de las democracias, eso posibilitaría, aunque haría muy difícil, una secesión. Pero sorprende que no haya un “referéndum de salida” que confirme si la ciudadanía está de acuerdo con los detalles del acuerdo. Los británicos parece que una vez han comprobado los detalles del Brexit, se han arrepentido de su decisión, pero ya era demasiado tarde.

Diez años después de la visita de Dion, el Brexit sobre todo, pero también la anexión de Crimea, la invasión de Ucrania, el declive del independentismo escocés, y la pandemia, han hecho retroceder mucho la idea del referéndum de secesión en las preferencias ciudadanas y en la paciencia de la Comunidad Internacional. Pero los líderes independentistas siguen pensando que es una bala a utilizar, blandiendo para ello argumentos solo superficialmente persuasivos. Ahora esgrimen la claridad canadiense, pero ni las dos consultas que organizaron ni el Plan Ibarretxe, también citado en el libro, cumplían con ninguno de los requisitos de la Ley de Claridad del país norteamericano. Por eso es tan importante que se lea este libro y que se hable de él. 

Hace diez años, Dion nos recomendaba hacer frente al secesionismo con firmeza pero con elegancia (“with grace”; yo hablaba con él en inglés). Hoy un líder socialista y federalista, Salvador Illa, de quien todo el mundo admira su elegancia en la manera de expresarse y desenvolverse, ha ganado las elecciones en Cataluña. Algo se habrá hecho bien, y no solo por parte del nuevo líder. Por la vía del “perfeccionamiento federal”, del abandono de una vez del tabú federal (reconocer que Euro-España ya es una federación, y que como tal necesita reformas importantes), no es tarde para seguir construyendo una realidad democrática de convivencia e integración en España y Europa. 

Ni Catalunya és homogènia, ni està partida en dos

El politòleg Jan-Werner Müller explica que una de les característiques principals del populisme és negar el pluralisme de les societats. Aquesta és una de les principals raons, si bé no l’única, que ha portat a caracteritzar com a populista el comportament dels dirigents independentistes catalans des de fa més de deu anys.

Parlar en nom de Catalunya, no voler “veure” la resta de la societat, o negar-li la catalanitat, són vicis que arriben fins al dia d’avui.

A la vegada, davant de l’evidència que a Catalunya hi havia més gent, han intentat dividir Catalunya, en el millor dels casos parlant d’”unionisme” (com encara avui feia el subdirector d'un diari català), per referir-se a les formacions polítiques no independentistes, fent un paral·lelisme molt desafortunat, i insultant, amb Irlanda del Nord. En el pitjor dels casos (habitualment a les xarxes socials), parlant de nyordos i colons, per referir-se a la quantitat abundant de persones que a Catalunya se senten almenys parcialment identificades amb (“puta”) Espanya.

Ara s’ha posat de moda dir que tenim un arc polític dividit, duplicat, amb un partit català i un “unionista” per cada ideologia política. És fals, perquè el PSC i els Comuns no són “unionistes”, ni “espanyolistes” (com deia del PSC avui una doctora en una enquesta al diari Ara, que també es referia als partits independentistes com a partits “catalans”). PSC i Comuns són partits intercomunitaris, de tradició catalanista, que tenen relacions amb partits de la resta d’Espanya i Europa, perquè formen part de families polítiques identificables i homologades, i que no s’han deixat emportar pel deliri processista (encara que els del PP i Vox diuen que sí).

No som Irlanda del Nord, ni Bèlgica ni Israel/Palestina. En la majoria dels casos, encara estem barrejats i ens parlem. Hem perdut amistats, algunes relacions s’han ressentit, però crec que encara avui se’n mantenen moltes, encara que amb una gran diversitat d’idees. No, l’independentisme no s’ha acabat, però ha perdut les eleccions, és minoritari al Parlament i sempre ho ha estat a la societat. És part de la pluralitat de la nostra societat. Hi ha més o menys independentistes depenent del moment i de com es pregunti. Es treuen grans conclusions d’enquestes on es pregunten coses en les quals els enquestats potser ni hi havien pensat abans o els importen ben poc (o estan vagament formulades, com preguntar per un "país independent" que no se sap si estarà a la Unió Europea o no): “vostè se sent més català que espanyol?” I a mi què m’explica, deuen pensar moltes persones forçades a pensar en quelcom que se’ls en fot, especialment els fills d’immigrants, que són gran part de la nostra societat.

Una gran majoria de la societat catalana és bilingüe, cosa que contradiu la idea mateixa d’estar partits en dos. La majoria de nosaltres som dos, i més de dos en molts casos, cada vegada més. I de vegades preferim no ser res més que éssers humans.

El tarannà dialogant de Salvador Illa pot ser un bon antídot contra les ànsies de divisió i homogeneïtat, que tant s’assemblen. Catalunya serà cada vegada més mestissa i complexa. Ens pot cohesionar mínimament eixamplar l’espai central del federalisme progressista, imprescindible a Catalunya i a tota Europa després de la crisi financera global, el Covid, la guerra d’Ucraïna, la de Gaza… 

Com més aviat ens hi posem, millor, però és veritat que s’ha de donar temps a tots els agents rellevants perquè facin els seus processos, per dolorosos que siguin. Cada dia que passa, Salvador Illa guanya alçada. Puigdemont no té opcions no només perquè no té els números, sinó perquè no té la societat civil al darrera, ni la premsa; perquè Sánchez necessita els vots del PSC al Congrés i al PSOE, i perquè l’electorat socialista es revoltaria a Catalunya i més enllà si el PSC no assumís la responsabilitat que la ciutadania li ha donat. Puigdemont sap tot això, però segueix insistint per pressionar ERC i aconseguir una repetició electoral, contra els interessos de Catalunya i el seu autogovern, i per insistir en el missatge del PSC com a aspirant il·legítim, d’obediència “no netament catalana” (el que segur que no és, és d’obediència russa).

A Catalunya no hi ha un estat d’opinió favorable a una presidència de Puigdemont, com van deixar clars els resultats electorals. Ni tampoc hi ha un estat d’opinió favorable a cap referèndum, ni a res que pugui reactivar el sentiment d’inseguretat jurídica i disrupció que es va viure al 2017. Ni tampoc hi ha un estat d’opinió favorable a les versions més exagerades sobre els greuges econòmics i financers, més enllà d’acceptar el programa del PSC per un consorci tributari en compliment de l’Estatut, una condonació parcial del deute (ja pactada amb els partits independentistes) i asseure’s a negociar un finançament més just, sense privilegis, abandonant l’estratègia de la cadira buida practicada pels governs independentistes. Sí que hi ha un estat d’opinió favorable a bastir ponts i reunir el màxim d’energies per tornar al bon govern i l’exemplaritat pública. Per aquí han d’anar les coses.

El mateix PSC de Reventós i Maragall

2021 o 1980: el PSC treu 33 diputats (amb Salvador Illa o Joan Reventós al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals.

2024 o 2003: el PSC treu 42 diputats (amb Salvador Illa o Pasqual Maragall al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals. El mateix número i distribució demogràfica que el 1988, sota el lideratge de Raimon Obiols.

Asseguraria que la correlació entre el present i el passat és molt alta, no només per circumscripció electoral, sinó també per secció censal, per parades de metro fins i tot, en el cas de Barcelona ciutat.

És especialment remarcable que el PSC sigui bàsicament el mateix, quan tants partits socialistes han viscut un declivi durant aquestes darreres quatre dècades. El PSC ha passat per mals moments, però no s’ha apagat mai la flama, i avui és percebut pels fills i nets dels votants de fa 20, 30 i 40 anys, com el mateix partit que recolzaven els seus pares i avis. I diria que també pels no votants.

I mentrestant Catalunya sí que ha canviat. Avui hi ha més gent, i és més diversa, i té problemes nous. Però hi ha un partit que, amb tots els seus defectes, ha acabat representant una part de la societat que s'assembla tant com s'hi pot assemblar, a aquella de fa unes dècades.

Per què doncs algunes persones insisteixen a dir que el PSC és menys catalanista i menys d’esquerres que aquell? En alguns casos per interès, per justificar el tomb que han donat, en altres casos per amnèsia, en altres per ignorància. El PSC de Reventós i Maragall, entre altres coses, també era el PSC d’Eduardo Martín Toval, Manuela de Madre, Juanjo Ferreiro, Javier Soto… I també rebíem acusacions de sucursalisme i de socialtraïdorisme. Sempre ha estat el mateix, sempre hem estat els botiflers; els que van tenir l’encert (jo encara no hi era), abans de les eleccions de 1980 liderades per Reventós, de fer un partit unit: on el PSOE forma part del PSC perquè Espanya forma part de Catalunya. Això ho deia Pasqual Maragall, el líder que quan tenia poder era acusat de coses molt més greus que poc català.

Fent d’apoderat, ahir vaig sentir una nena petita que li preguntava al seu pare, que triava la papereta del PSC, per què triava aquesta opció. El pare li va contestar: perquè és el partit “amb el qual crec que m’equivoco menys”. És a més un partit amb unes arrels, una ideologia avalada internacionalment, unes aliances, unes interconnexions imprescindibles en el món d’avui.

És el partit que trenca amb la idea de les dues comunitats, el partit on se segueixen parlant dos idiomes, ara potser més el català (en comparació amb els temps per exemple del líder de la UGT Justo Domínguez), amb quadres ja formats en la immersió lingüística. L’únic partit que pot garantir que el català pugui tornar a ser una llengua amable.

Un partit molt imperfecte, però el menys imperfecte de tots. Que no se’ns posin els cabells de punta quan Puigdemont parla de “Partits d’obediència netament catalana”, al mateix temps que demana que la presidència de la Generalitat es decideixi a la Moncloa, il·lustra fins a quin punt el Procés ja finiquitat ha distorsionat les percepcions.

Ha de ser dur que el Procés hagi acabat amb el PSC guanyant en escons i vots les eleccions, sent l’única formació que pot liderar la nova etapa a Catalunya, quan un dels objectius del Procés era eliminar el PSC. I ha de ser dur sobretot pels qui (una minoria molt ben tractada pel poder processista) se’n van anar del PSC dient que hi havia una nova centralitat i encara avui segueixen dient que ells no han canviat, que som els qui (una immensa majoria) ens vam quedar (i que avui tenim el mateix suport que tenia el PSC liderat per Reventós, Obiols i Maragall) els que hem canviat. Au vinga!!

Sense federació no hi ha transformació

Catalunya s’encamina cap a la seva tercera gran transformació des de la recuperació de l’autogovern, de la mà de Salvador Illa. Aquest camí el podem fer més de pressa o més a poc a poc. Com menys temps perdem, millor, perquè l’estat dels serveis públics, els CAPs, l’educació, les infrastructures, l’energia, l’aigua, la televisió pública, les presons, la policia, i l’administració a Catalunya, no permet demores.

Que Catalunya s’ha de tornar a concentrar en el bon govern de les coses, idealment amb un executiu transversal i fins i tot per sobre dels partits, i que això ho liderarà Salvador Illa, ho semblen confirmar les campanyes de quasi tots els partits. El líder del PSC (partit “nyordo” per a alguns, partit “separatista” per a altres) s’ha convertit en el centre de tots els atacs, concedint-li la centralitat total de l’espai polític. Com si ningú dubtés que l’única incògnita de la nit electoral serà quin serà l’avantatge del primer classificat. I tots els líders s’esforcen a dir que, aquesta vegada sí, ells també es preocuparan pel bon govern de les coses.

En el cas de les diferents candidatures independentistes, deixen clar que ara sí que s’esforçaran més en el bon govern… però sense deixar de costat el combat per la independència. Com si no fós el combat per la independència el que els ha impedit centrar-se en el bon govern, el que ens ha tingut estancats, el que ha provocat una estampida empresarial. Això és fruit d’una forma de reflexionar tan típicament catalana, la dels “dos eixos”, el social i el suposat nacional, com si fossin dues rodes que giressin independentment l'una de l’altra, com si fossin dues dimensions ortogonals, com dirien els estadístics. En realitat, en la societat només hi ha un eix, o si volen, totes les rodes giren connectades les unes amb les altres.

És el mateix error que van cometre els britànics, orgullosos de tenir les millors institucions democràtiques del món (una administració independent, un parlament exemplar, les millors universitats), per caure en el parany del nacionalisme del Brexit, en el moment de la història on convé més que mai governar en un món interconnectat. El nacional-populisme és avui el gran dissolvent del bon govern.

Pel contrari, si de veritat volem una tercera transformació, centrada en els serveis públics i en el lideratge a Espanya i Europa, això només es pot fer en un context institucional on aprofundim i millorem el federalisme existent, on Catalunya deixi de generar disrupció i inestabilitat per passar a generar cooperació i diàleg constructiu. On el federalisme deixi de ser una paraula tabú. On Salvador Illa sigui fidel al seu discurs de la London School of Economics, pronunciat abans que els spin doctors i els experts en compol es fessin càrrec de la campanya. La tercera transformació necessita uns requisits institucionals sense els quals no serà possible. I el principal requisit és l’acceptació que Catalunya només serà rica i plena en una Europa unida sense fronteres, i que aquesta només serà una realitat perdurable si treballem per ella en el marc de l’Euro-Espanya en la que ja vivim i que volem millor.

La campanya indepe ens intenta convèncer que ells ara sí, ara també es preocupen pel bon govern: ERC, Junts… També aquest partit tan interessant anomenat “Alhora,” que ens diu expressament que el bon govern és compatible “alhora” amb “fer” la independència sense por a la confrontació, o sigui, saltant-se la llei de nou. Aquest partit que ha innovat proposant el dret a la ignorància, dient que legislarà per fer possible el dret a no saber castellà a Catalunya, una manera curiosa de buscar vot i fer país, en un país (Catalunya) on la llengua més parlada és la castellana. 

És per altra banda un error típic d’un cert anti-intel·lectualisme dir que cal “Parlar del que li interessa a la gent” només. No es podrà fer realitat el que li interessa a la gent sense un bon sistema federal, que aturi la competència fiscal, que desenvolupi un tresor europeu, que millori el finançament de l’estat del benestar, que freni el canvi climàtic en un combat transnacional, que ens defensi de pandèmies, de guerres, etc.

Les dues primeres transformacions catalanes des de 1980 no van ser del tot reexides i s’han de completar, precisament perquè les seves bases institucionals van ser dèbils. Pujol va desenvolupar l’autogovern (i els ajuntaments d’esquerres la democràcia local), però no va voler desenvolupar una administració exemplar. Maragall i Montilla van impulsar les polítiques socials, però es van equivocar centrant les seves energies institucionals en una reforma de l’estatut que va acabar convertida en subhasta, mobilitzant poc els propis i activant una reacció anti-catalana que, junt amb la corrupció i les retallades que tenien a Mas rodejat, va acabar activant el “procés”.

Estabilitat, respecte a l’estat de dret, ambició realista, cooperació, innovació, talent, Europa, aliats i federalisme. Aquests hauran de ser els mots d’ordre de la tercera transformació. Els nacionalistes, força desorientats en aquest nou món i aquesta nova Catalunya que canvia molt de pressa, cada vegada més diversa, es queixen de “l’espanyolització de la campanya” i a la vegada pretenen que la presidència de Catalunya es decideixi a la Moncloa, i no al nostre Parlament. Si fos per Pedro Sánchez, Illa seria president des de 2021, no para de fer campanya per ell i de demanar el vot per ell, lògicament. Els nacionalistes encara es comporten com si tinguessin el poder de negociació de Jordi Pujol a 1993 o 2000, que no estava pendent de cap amnistia. Sánchez també podria dissoldre les cambres i fer coincidir unes eleccions generals amb la segona convocatòria de les autonòmiques, si no es pot formar govern a Catalunya. Tenen menys armes de les que es pensen per frenar la tercera gran transformació.

La biografia de Pla, una obra extraordinària

Vaig créixer amb els meus pares i germans al principal tercera del C/ Lepant 169 de Barcelona (aleshores tothom en deia Lepanto, i no perquè parléssim en castellà a casa, cosa que no vam fer mai). Al quart segona hi vivien el meu avi Josep, la meva àvia Carme i la meva tieta Carme. També hi vivien els llibres de Josep Pla, o almenys alguns d’ells, que vaig començar a llegir entre préstecs i petits furts intrafamiliars. El meu avi Josep, que va morir quan jo només tenia sis anys, l'any 1972, era republicà. El meu avi franquista era l’altre. Però qui tenia els llibres de Pla era l’avi Josep. El meu avi Marcelino (Marcel·lí, segons el carrer que li han dedicat), que va ser alcalde franquista del seu poble, va morir abans que jo nasqués, i no va deixar llibres. La seva dona, l’àvia Rosa, era força culta i intel·ligent, però llegia traduccions al castellà (idioma que encara es parlava menys a la casa del poble) de grans novel·les, com “Cumbres Borrascosas” o “El Conde de Montecristo”. Ara a la seva casa de Llorenç del Penedès, quan ja només quedem els néts i els besnéts que hi anem de tant en tant, hi ha un Quadern Gris d’una de les edicions recents, al qual torno sovint quan passo una estona a la vella casa; l’edició la devia comprar la meva mare, la més llesta de la família, que votava encara més al PSC que jo, que ja és dir. 

Ara el Professor de la Universitat de Girona Xavier Pla, ha escrit una biografia ("Un cor furtiu.Vida de Josep Pla", molt ben publicat per Destino) de més de 1400 pàgines de l’escriptor Josep Pla (cap parentiu, però). El volum intimida, però un cop es comença, no es pot deixar anar, especialment si un ha estat lector discontinu de Pla tota la seva vida. Com ho ha estat tanta gent, sent probablement l’autor en català més llegit de la història. La biografia és el fruit admirable de dècades de feina, i desgrana amb tota mena de detalls la vida literària, íntima i política del gran escriptor empordanès. Hi ha hagut altres intents biogràfics en el passat, però serà molt difícil que aquesta no sigui la biografia definitiva. Un s’ha de treure el barret davant de la feina ben feta, de la professionalitat de l’autor, en algun cas deixant en ridícul alguns intents sensacionalistes anteriors. És una lliçó probablement irrepetible (per la seva dependència de l’evidència escrita en paper: quartilles, cartes, rebuts…) de com s’ha de fer una biografia. L’admiració de l’autor de la biografia pel biografiat no li impedeix aproximar-s’hi amb realisme, sense amagar-ne el seu rostre més patètic.

Pla era de dretes, molt de dretes. Però manté un atractiu transversal pel seu estil, pels seus adjectius, per ser un cosmopolita, un individualista sociable, un materialista i una persona que (en tots els sentits) no es casava amb ningú. Entre les moltes perles de la biografia de Xavier Pla, hi ha el fragment on Josep Pla compara la mort humana amb la mort de gats i gossos, i diu que només ens distingeix la grandària del cervell.

Josep Pla sintetitzava totes les contradiccions dels sectors econòmicament dominants a Catalunya, i les contradiccions i divisions del catalanisme. Conèixer i entendre la seva vida al llarg de quasi tot el segle XX (fins la seva mort el 1981) és fonamental per entendre la societat catalana d’avui. Va conèixer personalment quatre presidents de la Generalitat (Macià, Companys, Tarradellas i Pujol), va visitar quasi tot el continent europeu i l’americà i va viure en diverses de les seves ciutats. Va presenciar d’a prop la segona república, la guerra civil, la segona guerra mundial i el franquisme. Es va relacionar amb tota mena de polítics i homes de negocis. Va espiar, va conspirar i va fer negocis, no tots ells legals. La seva vida va estar lluny de l’ideal contemplatiu i aïllat en la seva torre d’ivori.

La seva vida íntima també va estar lluny de l’exemplaritat. La imatge que va conrear els darrers anys de la seva vida, de solitari i solter recalcitrant, contrasta amb una vida real on les dones hi van tenir un paper molt important. Xavier Pla els hi dóna protagonisme i en destaca la importància i la personalitat de cadascuna d’elles per separat. Ja no tornarem a confondre Aly amb Adi, o Aurora amb Consuelo.

Josep Pla és avui elogiat per la crítica, l'acadèmia i és un autor de persistent èxit popular. Ara, gràcies a un treball professional exemplar, coneixem molt millor la seva vida.

Jugar al dictador en la Europa de 2024

Mientras el periodista Jiménez Losantos publica un libro titulado "El camino hacia la dictadura de Sánchez" (según Jordi Amat, antes ya especuló con las dictaduras de González y Zapatero), el diario "El Mundo" publica un titular elogiando al dictador fascista y aliado de Hitler y Musolini en la Guerra Civil española, Francisco Franco; y el líder del PP dice, según la portada de hoy del diario La Vanguardia, que los “tics autoritarios” de Sánchez “no se veían en España desde el franquismo”. 

Un chiringuito ultraderechista denuncia ante la justicia a la esposa del presidente del gobierno basándose en recortes de prensa, e inmediatamente el PP pretende ampliar la investigación parlamentaria del caso Koldo al “caso” de la esposa de Pedro Sánchez. Al margen de lo que decida hacer el actual presidente del gobierno con su futuro político, lo más inquietante de lo que viene ocurriendo (y que el gesto presidencial ha puesto de relieve, sin ser algo nuevo) es la dificultad de la derecha más convencional de separarse del discurso y la práctica de la derecha que tiene acreditado un menor apego a la democracia. Ocurre en España, donde al parecer los sectores más moderados del PP no han tenido éxito en alejar a su partido totalmente de sus orígenes fundacionales. Pero también ocurre en Italia, donde hemos visto que intelectuales de todo el mundo han tenido que reaccionar ante los actos de censura y nostalgia fascista protagonizados por el Gobierno de Meloni. Y ello en un contexto donde las fuerzas del nacionalpopulismo conservador intentan ganar terreno en Europa (oponiéndose a su integración y a la lucha común por una transición ecológica justa) y en América Latina (donde Aznar ha ido a hacerse una foto con Milei), en algunos casos con la abierta simpatía de Donald Trump y Vladimir Putin.

La existencia de una derecha abiertamente nostálgica del fascismo, o de una derecha desacomplejadamente xenofóbica y soberanista, en teoría debería presentar una oportunidad para la derecha más moderada de distanciarse, bajo la narrativa de “véis, los radicales son esos, nosotros somos normales”. Es lo que cuenta el premio Nobel de Economía, Jean Tirole, en su libro sobre “La economía del bien común” (en su versión original en francés, páginas 176-183), donde dice que nuestra toma de decisiones se ve afectada por la existencia de opciones con las que comparar. Ocurre por ejemplo, en el famoso “juego del dictador”, donde una sola persona debe decidir cuantos recursos se queda para ella y cuantos concede generosamente a otra persona (o grupo de personas). Si tenemos que elegir entre una opción egoísta y otra generosa pero de bajo coste, tendemos a preferir la generosa (eso es lo que hace la mayoría de los sujetos en experimentos). Sin embargo, si además de estas dos, añadimos una tercera mucho más egoísta, el “dictador” (la persona que decide) se escuda en la presencia de esta opción demencial para, distanciándose de ella (pero de paso y sin que se note, también de la generosa) preferir la egoísta moderada inicial.

Diríase que la presencia de opciones como Vox o las fuerzas más racistas de la derecha europea, ofrecen una oportunidad a partidos como el PP, en teoría más moderados, para utilizar la excusa de los ultras para reafirmarse en su conservadurismo moderado. Pero lo que están haciendo en muchos casos es mimetizarse con ellos y seguirles el juego.

Salvando las distancias, no es muy distinto lo que ocurre en Cataluña con Junts y el partido xenofóbico Aliança Catalana, de la alcaldesa de Ripoll Orriols. La irrupción de esta última daría la oportunidad a Puigdemont de resaltar el lado moderado, aunque conservador, de la trayectoria de su formación política. Sin embargo, ha dicho que no renuncia al apoyo de Orriols; ha permitido que sea alcaldesa en Ripoll (una capital de comarca) cuando podía haberlo evitado; dice que la suya, la de Puigdemont, (a diferencia de otras) es una candidatura “netamente” catalana, y conduce una campaña caudillista de tintes mesiánicos. La derecha catalana y la española, con sus muchas diferencias, tienen en común además una seria dificultad (en esto se están pareciendo al Trumpismo, y les acerca a los tics ultras) para aceptar que otras formaciones políticas (a las que consideran imperfectamente españolas o catalanas) tienen la misma legitimidad que ellos, ni más ni menos, para alcanzar democrática y legalmente el poder.

Bueno, ya sabemos que los juegos sencillos (y el del “dictador” es uno de ellos) son meras herramientas pedagógicas, y que la realidad es mucho más compleja. Solo son un primer paso para acercarse a los hechos. Además, el marco institucional europeo impide que los coqueteos con la ultraderecha terminen hoy, como terminaban en el pasado, con una dictadura militar sangrienta. Pero este seguro de vida (a medio plazo) no debería convertirse en un permiso para ser irresponsables y no darnos cuenta de los riesgos, tal como se está poniendo el mundo.

La muerte lenta del referéndum de secesión

Hoy hay elecciones en Euskadi y en la campaña electoral ni se ha hablado de la posibilidad de un referéndum de secesión, en el territorio que, hasta el “Procés” catalán, había sido el más secesionista de España. Sin embargo, los partidos separatistas catalanes siguen haciendo del referéndum de secesión una bandera. Aunque ello no lo han puesto hasta ahora como prioridad para negociar con Pedro Sánchez, tanto Junts como ERC siguen teniendo el referéndum de secesión pactado como arma electoral, un tanto en contradicción con seguir reclamando la vigencia del 1-O.

Pere Aragonès incluso aprovechó su púlpito oficial como presidente de la Generalitat para anunciar su propuesta de referéndum, con pregunta incluida, coincidiendo con la convocatoria electoral. Para ello se basó en un Informe firmado por el presidente del Instituto de Estudios del Autogobierno, el jurista Joan Ridao, y por otra persona que parece ser un empleado suyo. Parece que no fue suficiente el Informe que había elaborado previamente un Consejo Académico más plural (y que dejaba abierto un abanico muy amplio de posibilidades), pero también nombrado directamente por el propio Govern, para hacer propuestas que sacaran lecciones del Acuerdo de Claridad al que se llegó en Canadá tras el fracaso del segundo referéndum de secesión de Quebec en 1995. El Informe Ridao aboga como vía prioritaria por una interpretación del artículo 92 de la Constitución española que permita realizar un referéndum consultivo sólo en Cataluña, donde el resultado, en caso de ser favorable a la independenecia, se interprete como “referéndum de inicio” que dé lugar a una negociación “de buena fe” entre las partes implicadas.

El catedrático constitucionalista Xavier Arbós, una persona de firmes convicciones catalanistas y federalistas, ha sido uno de los muchos expertos que ha explicado que tal vía (o cualquier otra) en ningún caso puede dar lugar a la independencia de Cataluña sin modificar la actual Constitución en su artículo 2, que como es conocido, impide la separación de una parte del territorio, que considera indivisible (como hacen prácticamente todas las Constituciones escritas del mundo, incluida la Constitución de todos los estados-miembro de la Unión Europea). Esta reforma constitucional requeriría una mayoría cualificada de las Cortes españolas y un referéndum de ratificación en toda España. El texto constitucional español no puede ser más claro: esa es la ley de claridad vigente en España, que se puede cambiar, pero para conseguirlo no basta con tener mayoría de votos en unas elecciones autonómicas o en un parlamento.

Lo cierto es que lo que parecía plausible, y que convenció a mucha gente, en 2014-2016 (los años de los referéndums de Escocia, Crimea, del Brexit), hoy ha pasado bastante de moda, como ilustra la campaña vasca. En Quebec la Ley de Claridad sirvió precisamente para NO convocar más referéndums soberanistas, y por eso sigue formando parte de Canadá, un país con unas instituciones, una historia y una geografía bastante distintas a España (aunque haya lecciones que aprender, por ejemplo en el terreno lingüístico). Y en Escocia y el Reino Unido, 10 años después del inicio de los temerarios referéndums de David Cameron que acabaron llevando a su dimisión (el de Escocia y el del Brexit, ambos convocados a propuesta del Primer Ministro por el Parlamento británico, que no tiene las restricciones que impone una Constitución escrita), no hay ningún apetito ni ninguna perspectiva, de un nuevo referéndum.

La “Consulta” de Mas en 2014, las elecciones supuestamente plebiscitarias de 2015, el 1-O… y la división que todo ello ha traído a Cataluña, acompañada por la inestabilidad política y jurídica que llevó a miles de empresas a alejar de ella su domicilio social, han erosionado la credibilidad de la idea de referéndum como una propuesta viable y deseable. Ahora conocemos las consecuencias de lo que se hizo en el Reino Unido, donde separarse de la UE sí tenía un recorrido legal. Por si estamos tentados de recorrerlo, suponiendo que hubiera una mayoría como la que se requiere para cambiar la Constitución, ¿fue el referéndum del Brexit una buena idea? Hay otras soluciones democráticas que son mejores, como ratificar grandes acuerdos alcanzados por las formaciones democráticas más representativas, que es lo que ya prevé por ejemplo la actual Constitución española.

Los independentistas, o algunos, quieren corregir que el referéndum sea unilateral, pero no otros defectos. ¿Qué quiere decir que Cataluña sea un país "independiente", como dice la pregunta que plantea Aragonès? ¿Un país en la Unión Europea, la zona euro, o con moneda propia? España hoy no es un país independiente, es "Euro-España", como ha dicho Sartorius. Si es así, ser un nuevo estado-miembro de la UE no se puede decidir unilateralmente, sin antes pasar por un largo proceso de integración, aprobado por todos los estados-miembro existentes. ¿Cuál es el contenido exacto de lo que se lleva a consulta? ¿Qué se está aprobando si no hay un acuerdo previo? ¿El inicio de qué? En el informe en que se basa Aragonès no se habla de pequeños inconvenientes como la moneda, el Banco Central Europeo, la Zona Schengen, el Mercado Único… Ni se menciona la Unión Europea.

Los referentes internacionales del informe que da pie a la propuesta de Aragonès incluyen solo a Escocia y Quebec, pero más adelante también a Montenegro. Ahí le paso el testigo a Javier Cercas, cuyas palabras en El País Semanal hace no mucho tiempo nadie ha desmentido: “las guerras de Yugoslavia produjeron, además de en torno a 225.000 muertos, una serie de pequeños países casi por entero dependientes de las grandes potencias, cuya máxima ambición consiste en integrarse ahora en la UE, donde volverán a convivir con sus antiguos conciudadanos yugoslavos en una confederación que tarde o temprano se convertirá en una federación como la que su locura y su fanatismo arrasaron… pregunté si el referéndum de 2006 fue limpio; la respuesta, también unánime, fue "El libro blanco", de Bijela Knjiga, donde se detallan las múltiples irregularidades de la consulta (votaron muertos, votaron extranjeros, hubo gente que votó varias veces), anomalías que el cinismo de la comunidad internacional ignoró porque le urgía la desaparición del último vestigio de Yugoslavia —la unión de Serbia y Montenegro— como paso previo para separar Kosovo de Serbia. Pregunté si el referéndum resolvió algún problema. “Sólo los de los oligarcas”, fue la respuesta. “A los otros, nos creó más”. “¿Ni siquiera pacificó el país?”, pregunté. “Al contrario”, contestaron. “Han pasado más de 15 años y está más dividido que nunca”. Hablaron de la tensión permanente entre separatistas y no separatistas, de serbios interpelados o agredidos en las calles, de la conversión de los serbios en ciudadanos de segunda ante la indiferencia internacional”.

Algunas personas, tanto independentistas como personas que han criticado a Pedro Sánchez por ceder ante ellos, han pronosticado que si Sánchez ha cedido con la amnistía también lo hará con el referéndum. Pero eso implica dejar de lado que la decisión no corresponde a Sánchez, incluso suponiendo que éste estuviera dispuesto a ceder, de lo que de momento no hay evidencia. Ningún gobierno puede aceptar un referéndum de secesión porque la Constitución y la realidad europea en la que hemos decidido integrarnos y de cuyos fondos dependemos, lo impiden, ni siquiera un hipotético gobierno español de Podemos con ERC. Pero además, después del revuelo ocasionado por la amnistía, de la crisis judicial originada y del coste político que ya están pagando los socialistas, es inimaginable que ningún gobierno se embarque en algo que dejaría pequeña la polémica de la amnistía y que dejaría a España, y no sólo a Cataluña, sumida en una crisis Constitucional de grandes dimensiones que duraría años y años.

El estatuto catalán vigente no ha sido ratificado en referéndum (y el que amputó parcialmente el Tribunal Constitucional había sido ratificado con una participación muy baja), lo que sin duda es una anomalía, que no será fácil de resolver en un clima de polarización y falta de consenso.

Pero sólo se habla de referéndum de secesión en Cataluña (y creo que con decreciente convicción) y en la Venezuela de Maduro con el Esequibo (parte de Guyana). Es una lástima que el talento de juristas competentes y el prestigio de instituciones colectivas, que nos pertenecen a todos, se desperdicie en proyectos de parte que no tienen posibilidades de prosperar. Ni siquiera se habla de un plebiscito en Palestina, donde el argumento para un estado palestino (que a mí me plantea serias dudas, porque preferiría un solo estado con igualdad de derechos) se basa no en un referéndum sino en una resolución de las Naciones Unidas.

Si la idea sigue viva en Cataluña es porque sigue siendo eficaz como arma electoral en la división entre independendistas. David Cameron también pensaba en sus intereses partidistas, y creía que el referéndum del Brexit le servía en su batalla con los radicales conservadores. La democracia y la economía británicas siguen sufriendo por ello. Un referéndum de secesión, o su intento, no servirá para resolver nada en Cataluña, ni para mejorar nuestra democracia ni nuestra economía. Pero su pervivencia en el imaginario simbólico de muchos nacionalistas seguirá dificultando la necesaria evolución positiva de las cosas en el único sentido posible, que es el de la federalización de España y Europa, la superación del estado-nación y la relativización de las fronteras.

Federalisme Postnacional (amb la versió en català de la Conferència de S. Illa a Londres com annex)

L’historiador Joan Esculies va qualificar de “postnacional” el discurs de Salvador Illa a Drassanes en el qual va desplegar el missatge oficial de campanya que el portarà a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de Maig. Aquest excel·lent discurs es pot trobar en el domini públic aquí, i a mi em sembla que s’entén millor al costat del discurs que Illa va pronunciar a la London School of Economics al mes de març (que en forma d’annex reprodueixo al final en la seva versió en català), menys filtrat per uns spin doctors que llavors encara estaven treballant a mig gas. Els dos discursos són importants i complementaris, el de Londres pronunciat a la terra del Brexit, el fracàs més gran del sobiranisme en els darrers anys.

Esculies ho deia, si ho vaig entendre bé, amb una certa recança, però a mi "postnacional" em sembla un adjectiu escaient. Esculies ho deia per reflectir que Illa havia decidit deixar per millor ocasió qualsevol canvi constitucional o estatutari, per centrar-nos en el bon govern amb els instruments legals que ja tenim. A mi això de centrar-nos en el que ja tenim em sembla molt bé, donat el mal balanç que mereixen els intents de donar-li voltes en els darrers anys. Però a més, jo ampliaria el sentit de "postnacional" a laïcisme nacional, és a dir, a centrar l’acció pública en el bon govern, i especialment en les polítiques socials i els serveis públics (i això avui només es pot fer amb col·laboració institucional i altes dosis d’harmonització fiscal transnacional, o sigui federalisme), i deixar per a l’esfera privada, respectant-los, però sense  fer-ne la prioritat pública i retòrica, els sentiments nacionals, tant diversos a Catalunya, Espanya, Europa i el món. És en el sentit que ho va dir fa uns anys el canadenc Justin Trudeau: “Canadà podria ser el primer estat post-nacional” (no ens volem fixar tant en Canadà?). Sóc conscient que això és quasi-utòpic, fins i tot per a un maratonià com Illa, que necessita per expandir els seus vots fer l’ullet a l’enorme cràter de moderats expujolistes que ha deixat orfes el Procés.

Les misses en llatí de Puigdemont i altres independentistes pre-conciliars del morro fort, parlant de restituir un passat convenientment manipulat, i repetint tots els tòpics sobre el PSC, no aconsegueixen esborrar la realitat d’una Catalunya molt per sota del seu potencial, per culpa del Procés. Sequera, dèficit de renovables, fracàs en educació, política social en crisi permanent, deteriorament institucional, fugida d’empreses que no pensen tornar… no se’n van fàcilment de la memòria per molta retòrica delirant pseudo-religiosa que hi posin les diferents candidatures independentistes, tan enfrontades i tan semblants. Les misses en llatí puigdemontistes sonen cada vegada més delirants en un món que està discutint si el que està passant és l'inici de la tercera guerra mundial.

Illa a Drassanes s’ha de llegir sencer, les cròniques han estat una mica esbiaixades: 

-“Formem part d’un espai polític compartit que es diu Europa” 

-“La manera, la possibilitat no segura però la possibilitat única de mantenir aquest model de vida passa per una Europa que s’enforteixi progressivament, que camini cap a un horitzó federal”

-“Aprofitant els espais institucionals que ens ofereix l'arquitectura europea liderant l'euroregió Catalunya mediterrània”

El futur president Illa va parlar de col·laboració institucional des dels Ajuntaments fins a la UE. Aquest és el nostre marc federal, ja existent, al qual no li treiem prou suc. Va parlar de consorci tributari i de combatre la competència fiscal, no d’afegir-nos a ella. Això permetrà la tercera gran transformació. La primera (el desplegament de l’autogovern i la recuperació de Catalunya) no va ser només de Pujol (com diuen les cròniques que va dir Illa: va dir molt més), va ser de Tarradellas, dels catalans a Madrid i dels Jocs Olímpics de BCN. La segona va ser la dels governs de Maragall i Montilla, dels quals va destacar les polítiques socials, no la poc entusiasmant i força divisiva reforma de l’Estatut. Tot això ho va dir Illa davant del net de Tarradellas, del fill de Solé-Tura i de Roca Junyent. I enllaça amb el que diuen els sectors més lúcids a Espanya, com Nicolás Sartorius, que parla d’Euro-Espanya en una democràcia expansiva que vagi més enllà de l’estat-nació i que entri a les empreses. El federalisme post-nacional és molt més ambiciós i a la vegada realista que tota la retòrica nacional, però estèril, del processisme zombie.

Annex: “Quina és l’alternativa? En una paraula, federalisme” 

(Versió en català de la conferència de Salvador Illa a la London School of Economics, 25 de Març de 2024. En aquest enllaç, el vídeo de la conferència, pronunciada en anglès, amb subtítols en castellà)

En primer lloc, vull agrair tant a la London School of Economics com al Centre Cañada Blanch l’organització d’aquesta conferència. És un honor per a mi ser avui aquí, en aquesta institució tan respectada arreu del món. Però és doblement especial ser aquí, parlant com a líder del Partit dels Socialistes de Catalunya i candidat a la presidència de Catalunya en les pròximes eleccions del 12 de maig, perquè també recordem el decisiu paper que la Fabian Society va jugar en la fundació d’aquesta universitat. Els valors de la Fabian Society per portar a terme reformes graduals en la consecució de la socialdemocràcia són tan vitals i necessaris ara com ho varen ser en el moment en què es va fundar la universitat. Tan importants com el paper de la recerca social per ajudar a crear polítiques públiques que treballin a favor de la majoria dels ciutadans. 

Londres és una ciutat de moltes tradicions i moltes inspiracions. On més podem trobar un indret tan divers, tan multicultural, tan cosmopolita com el Londres actual? Naturalment, em refereixo al Londres que fa front als reptes, que ofereix un brillant exemple de coexistència pacífica. Londres és història viva, història en evolució. Permeteu-me acompanyar-vos a un petit viatge a través d’aquesta història. Perquè si fem una ràpida passejada des d’aquesta sala, ens trobarem a l’Strand. Una mica més enllà, ens trobem a Fleet Street, sinònim de la necessitat de tenir una premsa lliure i combativa, mantenint el control dels poders, tant públics com privats. Anem una mica més enllà i ens trobem amb la catedral de Saint Paul, una de les meravelles arquitectòniques del món. Com probablement sabeu, John Donne va ser el rector de Saint Paul. Un dels seus grans poemes ens va deixar una gran mostra de saviesa: “Cap home és una illa”, i va concloure: “La mort de cada home m’afecta perquè m’afecta tot el que li passa a la humanitat. Per això, no preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu”. Els puc assegurar que, després d’haver ostentat la responsabilitat de ser el ministre de Sanitat durant el pitjor moment de la pandèmia de la covid-19, no pot haver-hi paraules més certes: cap persona és una illa. Tots hi estem junts, plegats. Tots hi estem junts, plegats. No ho hauríem d’oblidar mai. Ernest Hemingway va utilitzar aquest poema com a títol de la seva noveŀla sobre la Guerra Civil Espanyola. Estem junts en la lluita contra el feixisme a Europa i hem d’estar també junts en la lluita contra els nous perills. Tampoc podem oblidar la contribució dels joves britànics que van lluitar a la Guerra Civil Espanyola perquè van entendre que, quan la democràcia és atacada en alguna part del món, és atacada a tot arreu. A Espanya i a Catalunya vam ser capaços de superar els horrors de la guerra civil i de la dictadura, i de construir una democràcia constitucional sòlida que proporciona un ampli grau d’autogovern a les nacionalitats històriques i que ens ha permès formar part de la Unió Europea. Durant aquesta transició política, es va comprendre que l’única manera d’enfortir la nostra democràcia era unir-nos al club de les altres democràcies. La unió federal era l’únic camí abans i és l’únic camí ara. 

Actualment, ens trobem a una cruïlla, i és precisament en aquest moment en què hem d’esmerçar tot el nostre coneixement acumulat. Els conflictes sorgeixen a les fronteres europees: 

● Els nostres aliats ucraïnesos lluiten per resistir el salvatge i iŀlegal atac de Vladímir Putin. 

● La població civil de Gaza està patint privacions inacceptables i sense precedents, mentre Hamàs es continua negant a alliberar els ostatges. 

● Un seguit de cops d’estat han derrocat governs democràticament escollits des d’un costat a l’altre del Sahel. 

Hi ha tensions al Pacífic i estem fent front a una amenaça profunda com és el canvi climàtic, que hem de redreçar de manera urgent en els pròxims anys si volem evitar-ne els pitjors efectes. Les decisions democràtiques que prenguem seran transcendentals: 

● En pocs mesos hi haurà eleccions arreu d’Europa, la nostra comunitat de destí, i les enquestes prediuen que la dreta i l’extrema dreta tindran un gran resultat. 

● Als Estats Units, Donald Trump amenaça de subvertir la democràcia i trencar amb Europa. 

Hem de fer front a una important elecció: hem entès que hi estem junts?, que hem de cooperar?, que ens hem de comprometre amb la solidaritat?, que hem de garantir els drets humans? O iniciem un camí de descon fiança, de desesperança i de desintegració? 

L’única manera de sortir de la situació actual és entendre que els nostres recursos i les metodologies emprades han d’estar en consonància amb les nostres finalitats. Ens hem de comprometre amb una política digna dels nostres objectius i de les nostres aspiracions. Hem de rebutjar la política de la divisió: Deixeu-me descriure els deu punts que caracteritzen aquest tipus de política: 

● Sectarisme i curt terminisme en lloc d'una gran estratègia pel bé comú. 

● Partits centrats en les eleccions en lloc de governar. 

● Rivals tractats com enemics. 

● Pluralisme tractat com un obstacle. 

● Institucions convertides en instruments partidistes. 

● Culpabilitzar als altres en lloc d’assumir responsabilitats. 

● Representants polítics més focalitzats en els greuges del passat en lloc de centrar-se en els reptes del futur. 

● Eslògans més importants que els programes. 

● Solucions simplistes per donar resposta a problemes complexos. 

● Aïllament en un món interconnectat. 

Malauradament, a Catalunya estem acostumats a aquesta manera de fer política, però no som els únics. Us deu sonar familiar aquí, al Regne Unit, i també en altres parts del món. Des de Hèlsinki a Lisboa i de Miami a Seattle, és un repte per a tots els que creiem en la democràcia liberal. Aquest estil de fer política té molts seguidors i moltes facetes. És típic dels populistes que diuen parlar en nom de tothom per afavorir la divisió. És típic de les forces xenòfobes que diuen ser úniques, només per acabar copiant els seus veïns racistes. 

La lògica de la polarització només pot portar a victòries minses perquè, al final, qui perd és l’interès general. Quan els partits polítics només busquen la destrucció dels seus adversaris incondicionalment, clarament, estan treballant per la destrucció de les llibertats constitucionals. La democràcia requereix tolerància mútua. Però la polarització en la seva màxima expressió exalta el plebiscit. Els que suposadament busquen la claredat d’una decisió inteŀligent cauen en el parany d’una política mandrosa, d’una política que renuncia al diàleg, a la construcció de consensos i a l’essencial tasca d’unir les persones per sobre de les diferències socials. Però existeix una altra manera de fer política: 

● On el govern se centra en la seva principal tasca, que és governar en benefici de tots. No en agitar i dividir la societat. 

● On els rivals són tractats amb respecte. 

● On s’entén que el pluralisme polític és la base d’una democràcia sana. 

● On es respecta la neutralitat de les institucions i es preserven els equilibris entre elles. 

● On l’àmplia estratègia té prioritat sobre les demandes diàries del cicle polític. 

● On els governants es responsabilitzen dels seus actes. 

● On els errors del passat serveixen per estimular la justícia del present i no per augmentar la rancúnia. 

● On els governants s’adrecen als ciutadans d’una manera inteŀligent i madura. 

● On la complexitat de la realitat i la necessitat de l’intercanvi és reconegut. 

● I on s’entén que no podem fer front als grans reptes si anem sols. Ningú de nosaltres pot anar sol. 

I mentre estigui en risc, soscavada per autoritaris i aspirants a exercir com a autoritaris, nosaltres com a demòcrates compromesos tenim l’obligació de continuar defensant aquesta segona via. És la millor manera, perquè és la més inclusiva i, a llarg termini, és l’únic camí. Conseqüències catalanes A Catalunya hem vist quines són les conseqüències d’una política de divisió, de presidents que opten per enfrontar en lloc d’unificar. Hem perdut una dècada a causa d’una confrontació estèril que ha portat a la paràlisi. Permeteu-me que us posi uns quants exemples: 

● La gran demarcació de Barcelona s’enfronta a una situació de sequera severa. Per què? Perquè el govern no governava per l’interès general. 

● Pel que fa a les energies renovables, Catalunya té menys quota de producció que Dubai. Hem quedat a la cua de la resta d’Espanya, que és un dels països que produeix més energia neta d’Europa. Per què? Perquè els anys posteriors als acords de París vàrem malgastar el temps revivint les batalles del segle XIX en lloc de treballar per construir l’economia del segle XXI. 

● Catalunya ha estat durant molt temps un centre d’innovació, de disseny i creativitat. Però la nostra puntuació PISA més recent ens indica que els nostres estudiants es queden enrere. No se’ls ha proporcionat suport i recursos suficients. 

● I, sens dubte, tots heu sentit a parlar de l’important èxode d’algunes de les principals empreses de Catalunya impulsades per la incapacitat del govern regional per garantir un mínim d’estabilitat pels negocis. Com a president, treballaré incansablement perquè tornin. Però deixeu-me dir que, amb una manera diferent de fer política, aquestes empreses no haurien marxat mai. 

Aquests exemples es refereixen només a Catalunya, però també trobem en altres indrets les conseqüències negatives d’aquesta manera de fer les coses. Si podeu, eviteu la política de polarització. Quan les institucions treballen per sembrar divisions, elles mateixes s’autodebilitin. Quan els familiars o companys de feina estan obligats a escollir un bàndol, es genera un clima cada vegada més intolerant i hostil a l’alternativa del debat raonat. I si permetem que la raó quedi subordinada a les passions enceses, un dia ens aixecarem i veurem com les necessitats bàsiques estan desateses i llavors serem conscients que ens hem equivocat de camí. 

Quina és l'alternativa? En una paraula, federalisme. El federalisme és una manera d’entendre el món i una manera de governar-nos. El federalisme ens ensenya que és possible la coexistència de diferents identitats en un únic sistema de govern. Que unitat no implica necessàriament uniformitat. Que la unió de diferents creences, nacions, llengües i identitats pot donar lloc a quelcom encara millor, forjat sobre la base de les pròpies diferències. El federalisme és una cogovernança amb el compromís d’unir i servir. El futur és federal: per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. I, la democràcia avança, també per al món. Hi hem d’anar a una, tots plegats: aquesta és la premissa del federalisme. Els grans reptes als quals ens enfrontem actualment no poden ser resolts per països o grups individualment, encara que siguin forts. Requereixen un grau de coŀlaboració transfronterera sense precedents. Grans reptes com el canvi climàtic, el desarmament nuclear o la regulació de la inteŀligència artificial només es poden tractar d’una manera multilateral. El federalisme ens permet avançar, paraŀlelament, pel que fa al nostre autogovern però també al govern compartit. Permeteu-me dir-ho d’una altra manera: Europa i Espanya seran més fortes si tenen una major presència de Catalunya, de la seva gent, de les seves institucions i de la seva llengua. I Catalunya serà més forta si té una major presència d’Espanya i d’Europa en les seves institucions i en la seva diversitat. Volem més Catalunya a Espanya i Europa i més Europa i Espanya a Catalunya. Només enfortint els llaços que ens uneixen, serem capaços de preservar les nostres més estimades llibertats democràtiques. El que està en joc no és res més que continuar anant plegats. 

Poques setmanes abans de les pròximes eleccions europees tindrem eleccions a Catalunya, el 12 de maig. Tinc molta fe en Catalunya i la seva gent. I tinc la ferma convicció que enviarem el missatge més contundent possible a la resta d’Espanya i d’Europa a les portes de les eleccions europees. 

● A Catalunya triarem la reconciliació en lloc de la divisió. 

● A Catalunya triarem la tolerància per sobre de la discriminació. 

● A Catalunya optarem per una major integració i cooperació. 

● A Catalunya posarem de la nostra part i enviarem un missatge a tots els nostres germans i germanes, des de Hèlsinki fins a Lisboa, de Dublín a Bucarest. Tots hi estem junts, plegats.

No hi ha res més pragmàtic que la idea federal

El PSC és com el cafè de les modernes cafeteries. Tothom el vol a la seva manera: curt de cafè, més fort, descafeïnat, amb llet de soja... No em refereixo als que pateixen fòbia al PSC (una malaltia no sé si guarible, però espero que tractable), sinó a votants, militants, simpatitzants, exmilitants que es penedeixen d'haver sortit, ciutadans orfes d'altres aventures polítiques que ara veuen que només queda el PSC, o senzillament persones que no descarten votar el PSC o que el partit per qui voten pacti amb el PSC. Moltes d'aquestes persones comencen dient "diguin-li a l'Illa que...", per llavors dir que voldrien un PSC més així, més aixà, amb una mica més d'això o una mica més d'allò, com el cafè. Igual que tothom porta un seleccionador nacional de futbol a dins, molts porten un primer secretari del PSC a dins. La diferència amb el cafè, però, és que de PSC només n'hi ha un, igual que de selecció només n'hi ha una, i per tant, hi acaba havent molta gent que no surt de la cafeteria amb el PSC que voldria. Mentrestant, el PSC va fent, amb pragmatisme, i avui està millor que qualsevol altre partit català. 

A mi em passava el mateix, amb el cafè, amb el PSC i amb la selecció. Fins que Salvador Illa va pronunciar la conferència a la London School of Economics (LSE), amb una defensa sòlida, amb la boca ben oberta, del federalisme. Just la tassa de cafè que jo volia. Aquí entre nosaltres: ja era hora d’anar més enllà del mantra de l’Espanya plural i diversa. O plurinacional: tot això són constatacions, no constitueix un projecte. El federalisme, sí. I ho va fer amb una defensa com s'ha de fer: com una gran idea força del nostre temps, vàlida tant per Espanya com per Europa, perquè són una continuïtat inseparable. No pas com una llista de propostes de reforma tècnica de l'estat o la Constitució (desitjables), sinó com una idea ambiciosa, èpica, a partir de la qual fer evolucionar la realitat existent (que ja conté molts elements federals), amb reformes legals o sense. Ambició i realisme. 

Ja uns dies abans, més en família (a la presentació del llibre pòstum de Javier Rey sobre la pandèmia com a assaig de cogovernança federal), Illa havia explicat que per a ell el federalisme era el que ell mateix ja havia posat en pràctica per la via dels fets a la pandèmia com a Ministre de Sanitat: la coordinació amb les comunitats autònomes, les reunions federals on assistien des dels representants dels ajuntaments fins a la presidenta de la Comissió Europea, les vacunes adquirides per la UE i administrades per les CCAA sota regles comunes per a tothom, els fons Next Generation... El federalisme d'avui és continuar tot això, generalitzar-ho i fer-ho millor. Fins a la conferència de la LSE, se'l criticava, al PSC (amb certa raó, però no tota), que quan arribaven les campanyes electorals, es guardava el federalisme, o només l’esmentava amb la boca petita. Fins que a les portes de la seva campanya electoral més decisiva, el polític que toca més de peus a terra del món, Salvador Illa i Roca, candidat presidencial del partit pragmàtic per excel·lència, el partit favorit i a batre, presenta en una de les capitals del món la seva idea força: la idea federal. La mateixa idea que estava al lema del vell Moviment Socialista de Catalunya ("Federació, Democràcia, Socialisme"), l'embrió del PSC que es fa formar després de les tragèdies de la Guerra Civil i la segona Guerra Mundial amb les brases del POUM i de la Unió Socialista de Catalunya. I la idea que va fer que molts veterans del socialisme català i l'esquerra catalana (com Jaume Casanovas, Marcel Gabarró, Josep Quintanas, Francesc Esteva, Joan Sabaté i tants altres), en els anys de plom del "procés", abracessin Federalistes d'Esquerres quan molts anaven a la deriva amb el "dret a decidir".

Avui, a les portes del segon quart del segle XXI, aquella idea la trobem als best-sellers de Thomas Piketty, en els think tanks que han derrotat al separatisme a Quebec, en articles al diari El Mundo reclamant un federalisme al PP, als articles on Mas-Colell rebobina, per no dir que abomina, de la seva experiència indepe,... fins i tot la consellera d’Economia d’ERC reivindica el federalisme quan té un moment de debilitat. Benvinguts tots i totes al club... Quina és avui la pantalla passada? El procés i el sobiranisme. Quina és avui la pantalla de present i futur? El federalisme dels fets, de l'Espanya Europea, de la governança global i del Tribunal Penal Internacional. I si no, regalem-li el món a Trump i a Putin. 

És molt apropiat que Salvador Illa sortís de l'armari federalista a Londres, la capital del país que ha estat bressol i tomba del nacionalpopulisme, amb l'èxit a les urnes del Brexit i el seu fracàs demencial a la pràctica (Boris Johnson també se’n reia, del federalisme). Hi ha un federalisme britànic, que va influir a Altiero Spinelli, i que va de l'economista de la LSE Lionel Robbins fins en l’actualitat a Will Hutton (el comentarista més influent en el laborisme favorit per guanyar les imminents eleccions). I és molt apropiat que la visita al Regne Unit hagi acabat amb una reunió amb Gordon Brown, el polític escocès, exprimer ministre britànic, que va frenar l'independentisme a Escòcia amb el seu vibrant discurs el dia abans del referèndum del 2014. En aquell discurs, Brown va recordar un vell principi de l'esquerra, que serveix tant per explicar els èxits de la socialdemocràcia britànica (com el servei nacional de salut, NHS) com els de les unions democràtiques: “de cadascú segons les seves capacitats, i a cadascú segons les seves necessitats”. És exactament el mateix principi que vaig sentir reivindicar a un vell amic de Salvador Illa, el desaparegut Alcalde i alpinista Sergi Mingote, quan en una trobada de Federalistes d'Esquerres, va dir que aquest principi era el que regia tant la seva família multigeneracional (on s'ajudaven els uns als altres) com a les grans realitats federals. El federalisme no és només una tècnica o una recepta legislativa, ni apel·la només a la raó. A la LSE, Illa va dir: "Els problemes més grans dels nostres dies no poden ser resolts per països individualment, per molt forts que siguin. Requeriran un grau de col·laboració sense precedents a través de fronteres i entre països". 

Com es concreta això a casa nostra? Doncs no com voldrien els nacionalistes de diferents banderes, lògicament. Ni referèndum ni finançament singular ni decretar l’estat d’excepció permanent: tot allò que ens agrada (normalitat institucional, pluralitat, diàleg, perdó, solidaritat), a ells (als indepes més recalcitrants i a la dreta espanyola) els sembla humiliant, i aquesta és la dificultat... Tot està concretat, però no com voldrien els nacionalistes, és clar. Està concretat en els programes electorals i les ponències congressuals del PSC, o als 5 llibres que alguns hem escrit o co-escrit al llarg dels últims 10 anys (però quina mandra repassar tantes lectures abans d'escriure segons quines cròniques periodístiques, oi?). No hi haurà un moment màgic de desconnexió federalista, no hi haurà cap DUF (Declaració Unilateral de Federalisme), hi ha una evolució realista i ambiciosa, a partir de la paciència i del diàleg, la negociació i el pacte, amb moltes abraçades no correspostes, a partir d'una realitat que ja té molts ingredients federals (alguns sota atac de la dreta sobiranista europea).