La frase de Churchill ha estat recordada aquests dies per Paul Krugman. Està bé que celebrem la pallissa que els Demòcrates li han donat a Trump, però això no és el seu final, ni tan sols el principi del final, sinó com a molt el final del principi. La resposta de Trump al resultat ha estat designar el més feixista dels seus col·laboradors com a Cap de Gabinet. Queden dos anys de Trump i Miller a la Casa Blanca, i tot l’entramat oligàrquic i corrupte que li ha donat suport segueix en peu.
Ara almenys sabem que no és invencible. De fet, ja ho sabíem, perquè Biden el va derrotar el 2020. Ara sabem que se’l pot tornar a derrotar. El repte és aprofitar la victòria perquè arribi un dia que la recuperació electoral d’entramats autoritaris, corruptes i oligàrquics com aquest siguin impensables.
Una distopia és impossible en la seva totalitat, però està basada en components reals (com als llibres d’ Orwell o Atwood), i la nacionalpopulista és impossible en la seva totalitat perquè s’ha demostrat una i mil vegades que les poblacions tendeixen a barrejar-se i el pluralisme no es pot frenar. Avui fa goig veure la diversitat de tot tipus dels guanyadors demòcrates. Però cada intent de fer una pàtria pura a major glòria d’una oligarquia deixa devastació al darrera, la magnitud de la qual depèn de la resistència popular i la solidesa de les institucions democràtiques.
També ha de ser motiu de cautelosa satisfacció veure com a Israel, donant el dret de vot només a una minoria de la població àrab sota el control de l’únic estat que hi ha a la zona, amb els nacionalistes purs no n’hi ha prou per mantenir una coalició xenofòbica. Si tota la població adulta sota el control de l’únic estat que hi ha pogués votar, aquest estat deixaria de caracteritzar-se per l’apartheid salvatge que el domina ara.
Brasil, Israel i els Estats Units ens han donat bones notícies, i ara l’atenció es gira cap a Europa. Podem extreure lliçons de les eleccions de les darreres setmanes en aquests tres països tan importants i emblemàtics, més enllà de la possibilitat de victòria de les forces progressistes i democràtiques, i més enllà de les explicacions monocausals del dia després de les eleccions.
Una és que triar candidats de qualitat, i no macarres, és una bona idea, especialment quan els candidats nacionalpopulistes són impresentables, com explica Roger Senserrich. Abdul el-Sayed (el Senador electe de Michigan) és metge, no només musulmà.
Una altra lliçó és que mobilització i organització són tan importants com el discurs que combina qüestions materials i institucionals (“affordability” i corrupció), i de gent de totes les edats: les manifes “no-kings”, la reacció sota zero de Minneapolis, la resistència d’artistes, periodistes, acadèmics (però poques elits) han estat tan importants com la campanya del Partit Demòcrata i els seus candidats.
El nacionalpopulisme fa molt que existeix, però en l’encarnació que va quallar a la segona dècada del segle (Brexit, Trump, Escòcia, Catalunya), s’hi ha afegit en la dècada actual, amb Trump 2.0 i l’atac de Putin a Ucraïna, un component distòpic, amb forts elements neo-feixistes, pel seu racisme i autoritarisme.
És una vergonya que, venint d'un pedigree democràtic, segueixi havent persones o entitats equidistants entre això i la socialdemocràcia, es diguin Felipe González o ANC.
Després de la victòria democràtica i progressista (les dues coses juntes) a dues de les més grans democràcies del món (i alerta amb el que estan fent els joves escarbats a la primera, que és l’Índia), què en queda de la imparable onada ultradretana? del gir a la dreta de la joventut? de la mort de la socialdemocràcia?
El nacionalisme populista ara porta la llufa dels perdedors. L'agenda de VOX (“prioritat nacional, des-regulació i remigració”) i els seus aliats europeus és la de Trump i la d'Aliança Catalana, per molt que només ensenyin la seva cara més amable: fer la vida fàcil als rics i garantir-los que la majoria estarà distreta amb batalles amb el veí.
No cal que els deixem governar per posar-los a prova: ja sabem què faran perquè ho han dit, i coincideix amb el que han fet els que han fracassat i/o han perdut (Brexit, Bolsonaro, Milei, Trump-Musk-Vance). I sabem què diu l’evidència històrica sobre què passa quan gent com ells governa. Pot ser que els hereus de l’Espanya franquista, de la França de Vichy, del nazisme alemany, tinguin possibilitats de tornar a governar?
De veritat que l’empresariat creu que tot això és secundari si el PP tria un “bon” ministre d’economia?
La coalició entre un partit post-franquista i un partit neo-franquista (amb la benedicció d’una part de l’empresariat català) a l’Espanya de 2026, només pot donar com a resultat un govern que practiqui les polítiques que han fracassat i han estat derrotades a Estats Units i Brasil, en la segona mutació del nacionalpopulisme del segle XXI. I que no fan preveure res positiu per a la igualtat home/dona, per a la lluita contra l’emergència climàtica, per a la ciència i la cultura, per a la convivència social i per a la democràcia. Ni per al progrés econòmic i el benestar.
Aprenguem també dels Estats Units que els demòcrates reuneixen la seva coalició més diversa quan es concentren en els temes més materials (cost de la vida i corrupció trumpiana): hi haurà més diversitat religiosa, ètnica i d’orientacions de tota mena al Senat, a la Cambra de Representants i a les institucions dels Estats. Construir institucions que treballen per la igualtat material i la dignitat de tothom és el que els uneix. La distopia nacionalpopulista haurà d’esperar per fer-se realitat.
