domingo, 20 de noviembre de 2022

El llarg i tortuós camí d’Aragonés cap al món real

El President de la Generalitat, Pere Aragonès, governa amb el suport de només 33 diputats sobre 135, degut a la divisió de l’independentisme. Però la seva formació política és co-responsable de la paràlisi de Catalunya en els 10 darrers anys, per haver recolzat i co-pilotat el “procés”, que ens ha portat a un retrocés en polítiques socials, energètiques, educatives i sanitàries.

El desig d’”ampliar la base” ha portat a ERC a intentar mostrar un rostre més pragmàtic, sens dubte ajudada per la deriva legitimista i trumpista de l’entorn de Puigdemont i el nucli dominant a Junts. Però aquest rostre més pragmàtic es tradueix de manera molt lenta en polítiques útils que reflecteixin que s’és realment conscient dels errors i disbarats comesos (de fet, en un dels errors, el del “dret a decidir”, s’insisteix amb contumàcia, com s’argumenta més avall). El ritme caribeny amb què es prenen les coses del món real, l’il·lustra que no han tingut cap problema a retardar de nou l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, com si no hi hagués urgències socials, educatives i sanitàries a Catalunya.

Les dificultats que té el partit d’Aragonès i Junqueras per adoptar una línea coherent no són cap novetat. És curiós que des d’ERC es digui que el PSC ha canviat molt (el PSC va treure els mateixos escons al 2021 que al 1980, repartits igual al territori), quan ells han tingut líders tan diversos i contradictoris com Barrera, Hortalà, Colom, Carod i Junqueras (si ens limitem a la darrera etapa democràtica). I que està avui liderat per Oriol Junqueras i Marta Rovira, dos dels màxims responsables del salt al buit de 2017 que ens va portar al caire del conflicte civil. Seria bo que ERC arribés a acords estables amb altres formacions polítiques, en comptes d’intentar fer cabre la “Catalunya sencera” en el seu governet de 33 sobre 135, però abans haurà de seguir lluitant amb si mateixa per aconseguir seguir una línea coherent i sobretot realista.

Té raó Arseni Gibert quan diu que, en comparació amb el que han fet i proposat els darrers 10 anys, la proposta d’Aragonès d’una Llei de Claredat per a Catalunya, semblant a la que es va aprovar al Canadà per al Quebec, és un pas endavant. Però que sigui una proposta millor que els disbarats proposats al llarg del “procés”, no la converteix en una proposta ni desitjable ni realitzable.

La idea del dret a decidir, o del referèndum com a solució miraculosa, ha envellit malament a Catalunya (després del desastre del Brexit, les “plebiscitàries”, les dues consultes il·legals, els referèndums putinians a Ucraïna, etc.), però darrerament ha tingut una petita resurrecció amb la proposta d’Aragonès d’importar la Llei de Claredat. Fins i tot un conegut columnista, que almenys al 2013 ja deia que la “consulta” (l’eufemisme que es feia servir en aquella època) era l’única solució possible (hi ha hagut ja consultes, que no han solucionat res), ara diu que hi haurà autodeterminació, i concretament la situa en la propera legislatura, quan Sánchez torni a necessitar els vots d’ERC. Si el PSOE torna a governar, podrem avaluar la seva predicció. El que no diu el columnista és com s’ho faria qualsevol govern (fins i tot si al govern espanyol només hi hagués Podemos i ERC) per saltar-se la Constitució espanyola que, com totes les constitucions escrites de les democràcies dels països desenvolupats (inclosos tots els països de la UE) impedeix el dret a la secessió d’una part del territori.

Per a mi, la principal autoritat a Catalunya en relació a la Llei de Claredat és el Catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós. No només és expert acadèmic en qüestions constitucionals, sinó que és una de les poques persones a Catalunya que sap de què parla quan parla de Canadà, un país que ha visitat i estudiat, i amb el qual està en contacte permanent a través de la seva vinculació amb la Fundació Canadà. És a més amic personal de Stéphane Dion, “pare” de la Llei de Claredat.

Les opinions i análisis d’Arbós respecte a la Llei de Claredat i el seu hipotètic transplantament a Espanya estan recollides en un article a El País i un altre a la Revista Idees. Qualsevol intent seriós de defensar el traspàs a Catalunya de la Llei de Claredat, hauria d’explicar quin dels arguments d’aquest gran expert és incorrecte. En els dos articles, deixa clar que la Llei de Claredat no té encaix constitucional a Espanya. És a dir, que per a fer quelcom semblant, s’hauria de reformar la Constitució espanyola, i que per tant no pot importar-se la llei canadenca o res semblant mitjançant un acord entre un govern central i un d’autonòmic.

Arbós aprofita aquests articles, de lectura obligada, per desfer alguns mites sobre la Llei de Claredat i els confusos referèndums anteriors que la van motivar. Ni els referèndums anteriors van ser “acordats”, ni la Llei de Claredat ha servit per fer-ne cap de nou. A més, la llei ni reconeix el dret a l’autodeterminació, ni dóna seguretat jurídica, perquè assenyala que el legislatiu canadenc dictaminarà amb posterioritat al referèndum, si la pregunta era clara i l’eventual majoria resultant era també suficientment clara. “Més que buscar la claredat, aquesta llei busca la indefinició perquè el govern federal trobi un argument per negar-se a negociar”, diu Arbós. La Llei de Claredat és l’instrument que els federalistes canadencs van trobar, en el marc de les seves institucions, per evitar que es tornessin a fer referèndums sobiranistes, cosa que de moment han aconseguit. No ha estat un instrument per fer cap referèndum, sinó perquè es deixin de fer. Ni és més clar que la Constitució espanyola actual.

Si les Constitucions escrites de les democràcies del món no reconeixen el dret a la secessió ni contemplen referèndums que facilitin la separació territorial és per bones raons. En el cas català, suposant que es pogués algun dia fer legalment, es donarien els mateixos problemes d’indefinció, inseguretat jurídica i inestabilitat econòmica que han afectat al Brexit: què estaríem decidint exactament? A l’hora de votar, sabríem què passa amb la pertinença a la UE, a la zona euro, a l’espai Schengen? De tot això, i dels països als quals podríem entrar amb passaport català: què se’n diria al referèndum? Petits detalls sense importància en els quals no sé si hi ha pensat Aragonès quan fa la seva proposta d’autodeterminació i claredat (encara que la Llei de Claredat, i la sentència del tribunal suprem canadenc que la va precedir, com explica Arbós,  neguen el dret a l’autodeterminació).

Stéphane Dion, el “pare” de la llei de Claredat, no la recomanava en absolut per a Catalunya, en una conversa que vam tenir al 2014, i recordava que Escòcia i Canadà eren excepcions, perquè el seu marc institucional no impedia fer referèndums sobiranistes (encara que sota condicions molt diferents en aquests dos països). Arbós recorda que la reputació de pragmatisme del Regne Unit, que en el passat era un efecte moderador de la discrecionalitat que permet el sistema britànic, s’ha erosionat precisament pel populisme del Brexit. Aquest mateix populisme és el que ha animat les expressions menys realistes del “procés”, i que tenen i pel que sembla segueixen tenint en la democràcia plebiscitària un dels seus instruments i mites preferits.

Les idees de la consulta i el dret a decidir, després ja quan ens vam deixar d’eufemismes convertits en referèndum i autodeterminació, són el que el Tribunal Suprem del Canadà anomenaria “idees superficialment convincents”. Però que transplantades al cas català i espanyol, com diu el Prof. Arbós, no tenen altre objectiu que contribuir a generar un “framing”, un marc mental que segueixi posant en el centre una independència divisiva (en comptes de la rendició de comptes per les polítiques públiques), que és impossible en el marc de l’Estat de Dret i d’una democràcia ubicada en el nucli més integrat de la Unió Europea.


viernes, 18 de noviembre de 2022

Una economia social i cooperativa més forta

Avui s’ha celebrat a Barcelona la Jornada “Cap a un nou model d’economia social” organitzada per la Fundació Rafael Campalans. El vídeo complet dels molt interessants debats es pot trobar aquí. La meva intervenció final (cap al final del vídeo) estava basada en les següents notes.

Les cooperatives i les empreses de l’economia social poden ser igual o més productives que les empreses convencionals perquè poden tenir una força de treball més motivada i que necessita menys capes de supervisió. Però s'enfronten a problemes de finançament entre altres, que un marc institucional i de polítiques públiques propici pot contribuir a solucionar.

Les empreses cooperatives i de l’economia social es basen en els principis de democràcia i igualtat, en formes d’organització i treball que ens facin més lliures com a persones i que siguin més eficients i dinàmiques: necessitem créixer i fer-ho de forma diferent. Calen formes d’organització que vagin contra la concentració de poder com deia Pi i Margall, que complementin amb pre-distribució la re-distribució i que permetin crear i mantenir bons llocs de treball (Rodrik).

Necessitem institucions que treguin el millor de nosaltres, i un marc institucional que sigui complementari d’organitzacions més justes i eficients (de manera anàloga a com en el passat els estats-nació van ser complementaris del capitalisme). Una democràcia multi-nivell que eviti la concentració de poder és complementària del reforçament de l’economia social i cooperativa perquè aquesta necessita acompanyar-se d’un estat del benestar fort, de governs d’alta capacitat a tots els nivells, que permetin proveir de béns públics, d’una educació universal de qualitat, d’un coixí i una estabilitat que permeti l’assumpció de riscos. El concepte de "social-federalisme", encunyat per l'economista francès Thomas Piketty, aniria en aquesta direcció.

Calen aliances amb els sector il·lustrats i reformistes del capitalisme (en la línia de les propostes de reforma de la Business Round Table als Estats Units), perquè la combinació d’estats-nació i forma d’empresa que purament busca el benefici privat s’ha mostrat generadora d’efectes externs negatius per a la societat en el seu conjunt, especialment a nivell global. Això és avui reconegut per grans economistes, com Joseph Stiglitz, Samuel Bowles, el mateix Piketty (amb el seu socialisme participatiu) i Vicente Salas. Hi ha una continuïtat entre l’economia social i la diversitat de formes empresarials on les persones treballadores tenen veu i poder (com el sindicalista català de la UGT Matías Carnero, que seu als màxims òrgans de Volkswagen en representació de Seat).

Cal afavorir un sistema econòmic que preservi la "bio-diversitat" empresarial i el polimorfisme, que faci compatibles la igualtat i l’eficiència, el creixement i la transició ecològica, la igualtat i el canvi tecnològic; això és desitjable i és possible.

Vivim temps difícils, on està en joc la pau, la supervivència de la humanitat, la democràcia, el benestar... Són necessàries propostes polítiques que treballin en diàleg constant amb organitzacions que comparteixin la idea que aquests grans reptes només els superarem si posem el treball i les persones treballadores, que som la majoria, al centre de les nostres preocupacions, i que ho fem donant importància a la credibilitat, a les aliances, i a la sostenibilitat financera i política de les propostes.

John Stuart Mill va predir que en el futur les cooperatives serien la forma d’empresa dominant a mida que la classe treballadora estigués millor formada i que s’estengués el sufragi universal. Això no ha estat així probablement per una barreja de raons econòmiques i polítiques, però donats els problemes actuals de la humanitat, ens aniria millor si les empreses de l’economia social ocupessin una fracció encara més gran de l’activitat econòmica que la que ocupen avui.


viernes, 4 de noviembre de 2022

Històries que ens expliquem a nosaltres mateixos

A mi a tercer de BUP ja em deien botifler i sucursalista, per simpatitzar amb el PSC, i m’ho segueixen dient avui. Llavors a la classe i ara (40 anys després) a Twitter. És una de les coses que no han canviat, malgrat que algunes persones diuen que el PSC ja no és el mateix, sense apreciar que al 2021 va treure exactament el mateix resultat en escons que al 1980 (i distribuit de forma quasi igual per circumscripcions, i sospito que també per barris).

La suposada mutació del PSC forma part d’una llista de tòpics que he vist que ara abracen també algunes persones que han passat del socialisme al nacionalisme. Són pocs, alguns han anat a l’òrbita d’ERC, d’altres a l’òrbita de Junts, però quasi tots tenen una gran projecció mediàtica, projecció que no haguessin tingut si haguessin practicat la monogàmia política. 

Francesc Esteva, Antoni Puigverd i Cinto Amat ja han posat de manifest algunes contradiccions de Quim Nadal, i en una recent entrevista de Marina Geli les contradiccions feien metàstasi.

Altres tòpics que s’expliquen a si mateixos i a qui els vulgui escoltar algunes d’aquestes persones (a qui respecto, i que per mi poden tornar quan vulguin) que van deixar el partit per pròpia voluntat són aquests:

-“Sóc socialdemócrata sense partit” malgrat que recolzen activament forces polítiques que li van fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia, l’autèntica, la que participa a les organitzacions internacionals socialistes i socialdemòcrates.

-“El PSC ja no és catalanista, perquè els catalanistes se n'han anat del PSC”. Raimon Obiols (la persona més aplaudida al darrer congrés socialista junt amb Salvador Illa i Miquel Iceta), no és catalanista? Els germans Font (Jordi i Dani)? José Montilla? Per què? Perquè va néixer a Andalusia? Els alcaldes de la perifèria que gestionen el seu dia a dia municipal en català en comunitats on domina el castellà, no són catalanistes? Podria anomenar desenes de persones, n'hi ha centenars i milers... que patim francament pel català i el catalanisme en mans de l'independentisme.

-“Ja vam provar el federalisme però no vam trobar federalistes més enllà de l’Ebre”. El supremacisme light d’aquesta noció ja el vaig rebatre una vegada en un article a El País. Però quan caduca el federalisme? Qui té el rellotge? Quan va trigar els Estats Units a organitzar una democràcia federal més o menys completa?

-“Espanya no té solució”, però en realitat Espanya és un dels països més segurs del món, un dels que segueix atraient població, un dels països on l'esperança de vida és més alta, la sanitat més inclusiva, les llibertats individuals més respectades, les llengües minoritàries més protegides, i l'espanyol és un dels passaports que et permet entrar a més països del món. I podríem seguir, repetint arguments que molts visitants estrangers ens han de recordar, davant de tant de tremendisme. Si això necessita una solució, més aviat us la podeu estalviar. Una vegada un amic meu em va dir que Espanya era un “estat fallit”, i veient-lo amb tan bona salut vaig estar a punt de dir-li que tenia molt bon aspecte per haver viscut sempre en un estat fallit.

Les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos constitueixen un mecanisme psicològic fonamental per justificar les nostres decisions, i per combatre la dissonància cognitiva que ens pot afectar quan aquestes decisions són difícils d’explicar.

Seria interessant comparar la projecció mediàtica dels consellers socialistes del tripartit que van deixar el PSC, amb la projecció mediàtica dels consellers socialistes que no van deixar el partit (com Caterina Mieras o Josep M. Rañé, entre altres). Una hipòtesi és que si els consellers que van deixar el partit no ho haguessin fet, avui no serien entrevistats en cap mitjà ni serien cridats per fer de consellers, sinó que anirien caient progressivament en l’oblit, cosa que algunes persones toleren millor que altres.

La història que ens expliquem els socialistes que ens vam quedar al PSC (que som la immensa majoria), que és una historia que té molta menys difusió que la que tenen els que van marxar, és que la socialdemocràcia a Catalunya té un partit perfectament homologat (el PSC, aliat amb el PSOE, el líder del qual ara dirigirà la Internacional Socialista); que la nostra Espanya europea no necessita cap solució miraculosa, sinó sobretot que millori i no s’espatlli; que el PSC és molt semblant al partit que quasi sempre han votat molts dels nostres pares, i per això el seguim votant; que la realitat ja és fortament federal a Espanya i Europa, i només en una democràcia multi-nivell es poden resoldre els grans problemes dels nostres temps; i que el “procés”, que per sort ha fracassat, ens ha produit angoixa i tristesa per l’ocupació abusiva de l’espai col·lectiu i cognitiu per part d’un relat divisiu i supremacista, al qual han fet el joc alguns excompanys nostres.

És una història menys sorollosa, basada en valors potser una mica antiquats, com la coherència i la lleialtat. Però és una història que s’expliquen a si mateixos milers de persones que no es van deixar enlluernar pel “procés” en cap de les seves versions.