domingo, 4 de junio de 2023

Avançar entre trumpismes de signe divers

Passejant el dia de reflexió pels carrers de Barcelona vaig veure dos cartells de propaganda política a poca distància l’un de l’altre. Un d’ells, d’Arran, les Joventuts de la CUP, deia “Lluitant pel que és nostre”. L’altre, de VOX, deia “Cuida lo tuyo”. El de VOX és una mica més egoïsta encara que el d’Arran, que només em tranquil·litzaria si allò “nostre” és referís a la humanitat, o a la classe treballadora, però vist el que porten fent els darrers 10 anys, em temo que el “nostre” acull més a la família Pujol que a persones com a mi.


Hi ha més paral·lelismes entre alguns sectors del procés i algunes derives de la dreta espanyola, no només de VOX. La desqualificació de l’adversari, el seu desterrament de la comunitat dels bons patriotes, n’és la més evident (“sanchistas”, “unionistes”!). No tot l’independentisme és trumpista, ni tota la dreta espanyola ho és, però el trumpisme entre nosaltres és ben present. Fent d’apoderat al col·legi electoral, un senyor se’m va acostar l'altre dia en to burleta preguntant-me on estava la seva pagueta per haver comprat jo el seu vot (exagerar les irregularitats electorals, i culpar-ne l’adversari, és marca de la casa de Trump, Bolsonaro i espècies semblants). El to burleta, malaltissament anti-socialista (semblant al que fa servir Trump amb els Demòcrates), de molts independentistes durant els anys àlgids del procés també era freqüent. Ara ho és menys, sense haver desaparegut.

Però el cert és que aguantant amb fermesa, ja portem dues eleccions quedant per sobre dels partits independentistes. Als Estats Units, es va derrotar a Trump, i al Regne Unit els brexiters estan contra les cordes. En altres llocs, hi ha hagut de tot. El nacionalpopulisme es pot derrotar, però no és fàcil, i no està mort. I en un món de grans amenaces, on cal una Europa unida que respongui als desafiaments existencials del Planeta, no podem desaprofitar cap oportunitat per derrotar-lo.

No hi ha receptes senzilles sobre com derrotar el trumpisme. La politòloga de la London School of Economics Lea Ipy, d’origen albanès, que malgrat la seva joventut ja les ha vist de tots els colors, diu en un documental al canal ARTE, que si hi hagués una social-democràcia més genuïna, hi hauria menys desencant amb les institucions, que és el que intenten explotar els trumpistes de signe divers. I això és precisament el que ha estat fent, amb intensitat i èxit, el govern de Pedro Sánchez, com explica aquest fil de twitter, i com defensava l’estudiós de la socialdemocràcia i exministre socialista, José M. Maravall.

Avui ja tenim experiències, a estudiar, sobre com derrotar el trumpisme. No només l’original, derrotat per Joe Biden al 2020. Tenim una experiència ben recent en la victòria de la candidatura encapçalada per Sílvia Paneque a la ciutat de Girona, suposada "zona zero" del "Procés", la mateixa d’on Puigdemont va ser Alcalde, ciutat adoptiva de Quim Torra, i escenari de nombroses desercions d’exsocialistes que van sentir, fins fa ben poc, els cants de sirena del patriotisme. Amb una campanya en positiu, d’amor a la seva ciutat, acollint a la seva candidatura al bo i millor, innovant en les formes i els continguts (i no des de fa dos dies), Paneque, una candidata tranquil·la, ben preparada, il·lustrada, pencaire, federalista, dialogant, ha guanyat les eleccions. Que una victòria no acaba amb els arguments polaritzadors i “desterradors” ho il·lustra que s’ha dit que cal fer-li una majoria alternativa perquè els de Paneque són els del GAL (per als altres, el “sanchisme” és ETA). No cal dir que Paneque és tan culpable del GAL com Marina Geli, Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Toni Comín o Pia Bosch, entre altres.

Un govern decent, està en risc (la possibilitat a Girona, i la realitat a Espanya), i una aposta a favor d’una Europa més unida, solidària i descarbonitzada, també. Però les derives trumpistes es poden frenar a temps. Ara sí que el món ens mira.

 

jueves, 18 de mayo de 2023

Fer campanya electoral amb el pas canviat

Com han canviat les coses en quatre anys a Catalunya. Ja quasi ningú recorda que la constitució dels ajuntaments després de les municipals de 2019 va estar envoltada d'escenes lamentables d'intimidació independentista a llocs tan importants com Barcelona, Sabadell o Vilanova i la Geltrú. La ràpida desinflamació del "procés" des de llavors i la divisió de l'independentisme semblen augurar que aquesta vegada les coses seran molt diferents. 

Aquesta pot ser una de les raons de les dificultats d'algunes formacions polítiques per emetre missatges coherents i entenedors. Sembla que vagin amb el pas canviat. No sóc un gran expert en campanyes electorals, però entenc que la claredat en el missatge és quelcom que puntua alt en aquests períodes.

Jo sóc d'una època en què l'independentisme no existia pràcticament. Entre els socialistes i els partits a la seva esquerra hi havia sempre acusacions de ser poc d'esquerres ("social-traïdors", "las dos orillas" d'Anguita, etc.), o de ser d'una esquerra retòrica i poc eficaç... Desaparegut l'independentisme, això pot estar tornant, en una època on hi ha un debat més interessant a fer sobre amb quins mitjans assolir els objectius d'una societat igualitària i descarbonitzada. Aquest debat no cal que el tinguem amb exageracions, tenint en compte que ja als darrers 8 anys hi ha hagut períodes i llocs en què PSC i Comuns han governat junts, i altres que no (per exemple, quan Colau va fer fora del govern als regidors socialistes... no perquè no fossin prou d'esquerres, sinó perquè van recolzar el 155).

A la ciutat de Barcelona, el candidat Trias sembla que es presenti sense partit, malgrat que les persones que té a la candidatura, les personalitats que li donen suport i que assisteixen als seus actes, i la cobertura legal són les de Junts, els hereus de Convergència, sense els quals no hi hauria hagut el procés independentista, ni la fugida d'empreses, ni el desprestigi institucional, ni la divisió social, ni els enfrontaments als carrers de Barcelona que vam viure entre 2017 i 2019.

La CUP, una altra formació independentista, fa a Barcelona una campanya estranya, i diu que vol  eliminar l'Àrea Metropolitana i crear una regidoria de drets lingüístics. Les enquestes no els hi donen cap regidor.

També hi ha contradiccions entre aquells que van néixer per anar contra l'independentisme. Pràcticament desaparegut aquest, un diria que aquests anti-independentistes ara no saben cap a on apuntar. Valents, l'escissió de Ciutadans, s'ha centrat en el tema okupa en competència amb VOX i diu en el seu lema de campanya que vol fer Barcelona gran una altra vegada, a la trumpiana manera. El que era un populisme de centre amb arrels en la història política de Catalunya (el lerrouxisme), ha acabat competint en l'espai de la dreta i l'extrema dreta, que em sembla que ja està una mica atepeït.

Però on totes les contradiccions són més manifestes és a ERC. A Barcelona van decidir presentar el mateix candidat que al 2019, que llavors els va servir per ser la primera força pels pèls en número de regidors (no va assolir l'alcaldia perquè Colau va sumar el suport de PSC i Manuel Valls). Però ara aquest candidat sembla cansat i amb el discurs esgotat. Ells mateixos ho han vist però, sent massa tard per canviar de candidat, estan en un exercici de limitació de danys que no estic segur que acabi de funcionar. Per corregir el tret a mitges, fan cartells amb senyores més joves que el candidat (emetent el missatge que no se n’acaben de refiar), perquè no es noti tant l'estancament, i diuen que es presenten per a tothom i per superar les divisions... encara que el que arriba a l'electorat és un discurs negatiu contra el PSC, no gaire diferent del dels temps no llunyans del cordó sanitari a la socialdemocràcia. El candidat a la ciutat de Barcelona no té cap dificultat per repetir les acusacions històriques als socialistes de ser poc d'esquerres i poc catalanistes, perquè són les mateixes acusacions que devia rebre ell en les llargues dècades en què va militar al PSC. Per la seva trajectòria anterior, i per la seva edat, les seves acusacions no tenen precisament la credibilitat que potser tindrien si vinguessin d’un jove anti-sistema. Ell i la resta d'ex-membres del PSC que ara estan a ERC, en tot cas, no se'n van anar del PSC (segurament la decisió política més dramàtica que han pres a la seva vida) perquè aquest fos poc d'esquerres, sinó perquè no es va afegir al moviment independentista, o sigui, perquè no era prou nacionalista.

A ERC intenten, no obstant això, ser uns dies el PSC (posant de candidats a persones ex-socialistes), uns altres dies volen ocupar l'espai tradicional de CiU (el "pal de paller"), i la resta invoquen l'esperit del PSUC, o amb l'ajuda de Pablo Iglesias busquen el vot podemita del cinturó metropolità, amb candidats que pensen, equivocadament, que representen el prototip del pijoaparte. El problema d'intentar ser tantes coses al mateix temps, és que pot ser que al final no siguin ni ERC, o que l'única cosa de l'ERC històrica que acabin fent surar sigui el que un amic meu va anomenar les seves tendències licantròpiques (la tendència a devorar-se entre ells).

No deixa de ser contradictori expressar implícitament admiració pel PSC (buscant sistemàticament personatges que en provinguin, i oferint-los llocs polítics destacats), i al mateix temps desqualificar-lo de forma permanent (de vegades fins a arribar a l'insult: "repressors"), sense renunciar a arribar-hi a acords quan no hi ha més remei.

Potser s'han passat de "hubris", i al final el votant els demanarà comptes pel pecat d'arrogància de voler abarcar tant i pensar-se que podien governar la Generalitat amb 33 de 135 diputats.

Veurem si d'aquí al dia de les eleccions algunes d'aquestes formacions aconsegueixen d'alguna manera recompondre el pas, o acaben ensopegant amb si mateixos de forma espectacular.

 

sábado, 13 de mayo de 2023

Què fer amb Trump, la caricatura real de molts altres?

Ha estat polèmica la decisió de la cadena CNN d’emetre l’altre dia un programa en directe on s’entrevistava a Donald Trump en presència d’un públic favorable a aquest (en el format “Town Hall”). Malgrat els esforços de l’extraordinària presentadora Kaitlan Collins per rebatre les seves afirmacions, la iniciativa li va sortir rodona a l’expresident, que es va mantenir calmat tota l’estona repetint les seves mentides sense immutar-se, mentre rebia, en horari de màxima audiència, els aplaudiments dels assistents.  Molts comentaristes han criticat la decisió de la cadena. Per exemple, el periodista britànic Jonathan Freedland, molt atent als riscos del nacionalpopulisme, ha dit que la transmissió il·lustrava que no s’ha estat capaç d’aprendre una lliçó clau de 2016, quan els mitjans de comunicació dels Estats Units es van convertir volent o no en instruments de la desinformació.

Una virtut que va tenir el programa és la de recordar-nos el perill que segueix presentant l’energumen que va ser president entre 2016 i 2020. Malgrat que ha rebut dues derrotes judicials recents (com a preludi d’algunes més que l’esperen), Trump se sent més fort que mai, i segueix repetint les mateixes mentides de sempre, sobre els fets del 6 de gener de 2021, sobre els casos judicials que l'afecten, sobre un inexistent frau electoral de Biden, sobre els suposats riscos de la immigració, sobre absurdes teories de la conspiració, sobre Putin… Més enllà d’aquest cas, l’amenaça continua i altres líders d’extrema dreta populista segueixen suposant enormes riscos a Europa, com passa amb Meloni o Le Pen.

Estats Units, el país de la tecnologia més avançada, de les millors universitats i els millors científics, el més ric… va tenir de president un personatge vergonyós, que cada vegada que obre la boca ensorra la feina que tota la comunitat educativa fa per transmetre a les noves generacions els valors del respecte, la veritat, la tolerància, la cooperació, la responsabilitat.

Posa la pell de gallina el que podria suposar un retorn de Trump a la presidència dels Estats Units el 2024, un Trump més venjatiu i perillós que el de la primera etapa. Però també posa la pell de gallina veure com Trump només és un cas extrem d’una manera de fer política que s’ha estès en els darrers anys. Difondre la por atàvica a la immigració, afirmar que la nació està en perill, deshumanitzar els adversaris polítics, impulsar el linxament (aparentment mediàtic, se suposa) dels discrepants, fer victimisme davant de l’acció de la justícia, elogiar grups amb tendències violentes… són coses que no només es veuen als Estats Units. En concret, i sense anar gaire lluny, les hem vist també a Catalunya. La diferència és de grau, però no de naturalesa.

Què fer per frenar Trump i el trumpisme internacional? Part de la resposta és seguir fent el que ja fem els qui ens hi oposem, que per alguna cosa la darrera vegada Trump va perdre a les urnes i el seu clon Boris Johnson va haver de plegar al Regne Unit, i el laborisme encapçala còmodament les enquestes. Però cal anar més enllà, perquè està clar que el risc segueix molt present: no hem d’abaixar la guàrdia i hem d’afinar en el combat contra els factors de demanda i oferta política que faciliten el nacionalpopulisme desestabilitzador de les institucions democràtiques.

Em vaig equivocar en els moments àlgids del “procés” català, avui ja superats (i no només per la força de la gravetat, sinó perquè molta gent es va plantar): vaig pensar que la lluita ideològica contra els independentistes seria ja la lluita de la resta de les nostres vides. Però ara veig que aquesta lluita no és contra els independentistes catalans, sinó contra les forces nacionalpopulistes que volen liquidar les institucions democràtiques i cooperatives a tot el món. I això encara és més difícil, però també ens plantarem.


domingo, 7 de mayo de 2023

Recordar el futur de Barcelona

Albert Aixalà a Política i Prosa recorda els alcaldes democràtics de Barcelona des de 1979 a través de les seves paraules. Destaca el recordatori de Pasqual Maragall, i una frase per sobre de totes, adreçada als seus regidors: “quan arregleu un barri, esteu començant a arreglar el món”.

No és saludable pensar que el passat sempre és millor. No ho és. Les coses no milloren ni empitjoren, sinó que evolucionen. Però els dubtes dels darrers anys sobre Barcelona han portat a moltes persones a mirar enrera, preguntant-se perquè les coses en algun moment van deixar de proporcionar l’agradable sensació que sempre milloraven. En realitat, no ho feien, les coses no sempre milloren totes ni per a tothom. Però la sensació general, almenys als anys 1990, era una altra. Per això Pedro Sánchez l’altre dia al Fòrum, en l’acte on va parlar en suport de Jaume Collboni, es va referir repetidament als millors anys de Barcelona. I els millors dels millors van ser els anys del Pasqual Maragall alcalde.

Jo vaig viure el millor d’aquella etapa com a regidor de l’Ajuntament, entre 1991 i 1995. No cal dir que no vaig ser un protagonista important, però vaig ser un testimoni. Hi vaig aprendre, o vaig veure confirmada la meva hipòtesi de treball, que es pot ser d’esquerres, rigorós, analític i no populista. Vaig veure en el Pasqual Maragall alcalde, que es pot tenir una forta personalitat, ser tossut i a la vegada no ser un narcissista ni un dèspota (dues característiques que després he trobat, en persones que es movien entre el món acadèmic i polític de l’esquerra).

Es pot conèixer i dormir als barris i a l’hora tenir una visió global de les coses. En Pasquis tenia una ideologia i un partit (sempre es va presentar amb el mateix, el PSC, i en va ser president), però tenia molt més. Això no li va impedir rebre una campanya impresentable d’acusacions personals per part del nacionalisme, que sempre va intentar fer-li la vida políticament impossible, dissolent la Corporació Metropolitana, boicotejant la inauguració de l’Estadi Olímpic i posant mil traves al desenvolupament de la capital.

La transformació força equilibrada de la ciutat, avui innegable, va avançar amb diàleg i coalició, però amb una forta direcció socialdemòcrata, i amb una gestió professional i seriosa. En aquells anys es començaven a treballar alguns temes que després han adquirit preeminència: la primacia dels vianants, la promoció de la bicicleta, la integració de les persones immigrants (amb José Ignacio Urenda com a Comissionat pels Drets Civils).

Els Jocs Olímpics no van transformar la ciutat com es diu sovint, sinó que van ser la cirereta, l’instrument narratiu, d’una transformació que ja estava en marxa i que després va continuar (Aixalà recorda encertadament que, abans de 1992, Maragall parlava poc dels Jocs). Però són un projecte il·lustratiu dirigit pel sector públic, amb col·laboració privada: arregleu els barris per començar a arreglar el món.

Volia ser una Barcelona oberta, en una Catalunya diversa, una Espanya federal i una nova pàtria europea que avançaven i segueixen avançant, no sense dificultats, per la via dels fets, per exemple, fent servir 4 idiomes durant els Jocs. La Barcelona oberta, que genera ocupació, millora els salaris reals, corregeix les externalitats negatives derivades del turisme, que avui volem consolidar, es va començar a gestar en aquells anys.

La millor Barcelona era l’antítesi de l’identitarisme i el populisme: el caràcter carlí, estret i reaccionari del nacionalisme i l’independentisme no hi tenien lloc, almenys pel que jo recordo fins a 1995. No sé si després la influència marginal del Partit per la Independència i ERC va canviar alguna cosa important. Ho dubto.

No s’ha de mitificar a ningú: Pasqual Maragall també va tenir sort, va recollir el relleu que li tocava, estava ben rodejat, i va cometre errors (sobretot després de ser Alcalde). S’ha de recordar sense nostàlgia, i extreure’n alguns principis. Aquell Alcalde és irrepetible, com ho és la seva època, però algunes coses que es van apuntar aleshores assenyalaven cap al futur, i aquest ja ha arribat. 

domingo, 30 de abril de 2023

Creixement saludable contra el verí de la identitat

Les persones que ho han estudiat situen les causes, per part de la “demanda política”, de l’actual onada populista en factors tant culturals com econòmics, sense posar-se d’acord exactament en com aquests es combinen. Sigui com sigui, hi ha cert consens que les conseqüències socials i econòmiques són nefastes. Certa “oferta política” cavalca sobre les crisis, la globalització, els canvis tecnològics i climàtics per promoure el verí de la identitat i fer que les societats vegin els problemes com a jocs de suma fixa, com a baralles pel pastís en termes d’identitats ètniques o nacionals, sense que importi que l’existència mateixa del pastís la posin en joc.

El verí de la identitat hem vist com destruïa societats a Irlanda del Nord, a Israel/Palestina, a Iugoslàvia, i a tants altres llocs, i com de difícil era recosir les comunitats després de les destrosses, com de difícil és encara allà on es prioritzen els murs entre ètnies i identitats abans que els ponts i la riquesa de la diversitat.

El populisme del Brexit i Trump ens ha mostrat el mal que poden fer polítics oportunistes que cavalquen sobre ferides socials, econòmiques i culturals, posant per endavant els seus interessos particulars. Zweig i Magris ja van alertar en diferents etapes històriques contra el verí de la identitat a Europa, i van mostrar el camí cap a un continent i un món que posi per endavant les cultures compartides i el diàleg tolerant per crear, per innovar, per créixer en nivells de vida i en coneixements.

Alguns economistes de mentalitat oberta han treballat sobre la importància de les identitats. De vegades un s’espanta tement en quines mans poden ser manipulades algunes de les seves idees. Akerlof i Kranton van establir que, especialment en el món de l’empresa, la identitat (en un sentit molt general) de grup és un valor que pot permetre aglutinar motivacions intrínsiques positives quan les motivacions extrínsiques són poc útils. Amartya Sen va dir que tots ens definim per la nostra pertinença a identitats diverses i plurals, i que l’error rau a basar la convivència en una sola d’aquestes identitats. Thomas Piketty ha parlat de “la trampa de la identitat” (posant com exemple el cas català). Trampa en la qual tristament hi cauen (no és res nou, per desgràcia) persones amb una trajectòria (prèvia) d’esquerres.

Els valors de la dignitat i la comunitat s’han de cultivar, però restant sempre alerta de no fer-los servir per anar contra altres, per atiar dinàmiques supremacistes o victimistes de “nosaltres contra ells”. De vegades es vol difressar el verí de la identitat amb el seu vestit més respectable o popular; sempre hi ha sectors encara més fanàtics i radicals respecte dels quals és fàcil donar una imatge de moderats. Però no deixa de ser un verí servit en la beguda temptadora d'un sobiranisme benevolent. Aquell somriure amable amb què intenten netejar la seva imatge personatges com Le Pen, Meloni, Netanyahu…

La recepta contra les malalties que provoca el verí de la identitat pot ser un creixement econòmic saludable. Això vol dir aprofitar les noves tecnologies per a la transició verda, i afavorir els projectes compartits, els béns públics, la convivència. Vol dir no deixar ningú enrera, vol dir creixement compartit protegint els col·lectius que hi poden perdre temporalment amb la globalització i el canvi tecnològic. Consisteix a dirigir la innovació cap a llocs de treball de qualitat que generin externalitats positives i permetin guanyar dignitat a totes les persones de les classes populars i treballadores, a tot el món. Es podria anar bastant lluny reduint la demanda de populisme.

Ho ha vist bé Keir Starmer, el líder laborista britànic i gran favorit per guanyar les properes eleccions, sobre les runes del Brexit. Ha dividit el seu programa en un conjunt de missions des del sector públic, la primera de les quals és impulsar un creixement econòmic inclusiu i equilibrat.

Heus ací doncs una recepta econòmica (un creixement saludable) per combatre un virus cultural (amb nefastes conseqüències socials i econòmiques): el nacional-populisme. No és que no s’hagi de donar la batalla cultural, que no la donem prou, però aquesta serà més fàcil sobre un coixí de millora saludable dels nivells de vida, especialment per a les classes populars i treballadores, oferint esperança sobretot a les noves generacions.


domingo, 16 de abril de 2023

¿Democracia sin diversidad?

En su libro “No Callar” hay un texto de Javier Cercas donde recuerda que el novelista francés Michel Houellebecq afirmaba tras el referendum del Brexit en 2016 en una entrevista en el diario italiano La Repubblica que “el proyecto de la UE era una ilusión perniciosa, que Europa no tenía intereses económicos comunes, ni una lengua ni una cultura común, y que por tanto era imposible una común estructura política. Afirmaba que, aunque tal cosa fuese posible, sería poco o nada democrática, porque cuanto más vasto es un territorio, menos democráticamente vive. Afirmaba que lo mejor era que la UE desapareciese”.

Quizás este intelectual francés sonaba excéntrico entonces, pero sólo hace unos días la dirigente francesa Marine Le Pen, en una entrevista que le hacía Marc Bassets en El País, sin llegar a pedir la desaparición de la Unión Europea, reivindicaba su euroescepticismo con argumentos parecidos a los de Houellebecq. Europa, decía Le Pen, no es un pueblo, no es una nación, y solo los pueblos y naciones tienen derecho a ejercer la soberanía, por ejemplo mediante la celebración de referéndums como mecanismo predominante de decisión democrática. Marine Le Pen dijo en esta entrevista que “consideramos que la nación es el corazón político de nuestro proyecto” y que “para que haya soberanía es necesario un pueblo, y no hay un pueblo europeo”, o que “yo creo en la soberanía de las naciones”. Si llega al poder, promete organizar un referéndum para introducir en la Constitución la llamada preferencia nacional, que daría prioridad a los franceses ante los extranjeros en el acceso a empleos, vivienda y ayudas sociales.

Tanto Houllebecq como Le Pen reivindican la democracia, pero creen que esta debe organizarse en unidades culturalmente homogéneas, “pueblos” o “naciones”. Llevar este razonamiento a sus últimas consecuencias nos puede conducir a ver como totalmente imposible la organización democrática de sociedades diversas. Ya estamos viendo en Israel que muchos empiezan a darse cuenta de que tendrán que elegir entre ser un estado democrático o un estado judío, mientras en el territorio controlado por el Estado de Israel siga viviendo una gran minoría, quizás hoy ya una mayoría, de ciudadanos que no son judíos. Si la derecha identitaria quiere una democracia homogénea, y un Estado para quienes no son judíos es inviable, lo siguiente para esa derecha identitaria es la marginación (eso es lo que ya ocurre), expulsión o exterminio de quienes no pertenecen a la etnia para la que se quiere reservar los derechos democráticos. 

Por eso fue ejemplar hace 25 años el Acuerdo de Viernes Santo en Irlanda del Norte, porque todos los sectores relevantes se pusieron de acuerdo para intentar vivir en paz y democráticamente en una sola comunidad. Con todas sus limitaciones y todavía incertidumbres, fue un acuerdo mucho más fértil y prometedor que los de Dayton y Oslo, basados en la idea de una etnia-un pueblo-un estado para las heterogéneas poblaciones de la antigua Yugoslavia y para Israel/Palestina.

Si una democracia solo puede serlo cuando todos sus ciudadanos hablan el mismo idioma o pertenecen a la misma etnia, nación o religión, la democracia será imposible en todas aquellas sociedades diversas, multirraciales y multilingües, en Europa, Estados Unidos, la India, o donde sea. O será imposible avanzar hacia una democracia global.

Los nacionalistas (franceses, españoles, catalanes) tienen muy claro cuál es la nación de cada uno, tienen muy claro donde hay un pueblo (aunque no haya ninguna lista objetiva e invariable de naciones y pueblos en ningún sitio), y quieren que cada nación o pueblo, pero sobre todo los suyos, tengan el monopolio de la soberanía, sin solapamientos que distraigan, como Houellebecq, Le Pen o Modi en la India. ¿Qué pasa con los territorios donde hay varias identidades? ¿Qué pasa con las personas que tienen múltiples identidades? ¿Qué pasa con quienes están hartos de las identidades?

En un reciente artículo, un intelectual español asociaba también una nación soberana a una lengua, y decía que no conducía a ello el identitarismo, sino la razón: “la ley en la lengua común permite saber a qué atenernos”. Como si los sistemas de traducción no hubiesen mejorado enormemente y como si no estuviera avanzando, sobre todo entre la juventud, una lengua franca, hoy día el inglés (además del castellano en España y muchos países latinoamericanos, o el francés en Francia), lengua crecientemente usada en grandes ciudades como Bruselas y Berlín. Y como si el multilingüismo en muchas sociedades no fuera una realidad desde hace milenios, o como si países donde varias lenguas tienen un estatus igualitario, como Canadá, Suiza o Bélgica, no fueran democracias avanzadas con un increíble nivel de desarrollo económico. O como si no fuera posible dominar varios idiomas. Hoy la comunicación entre diversos es más posible que nunca, siempre que se parta del respeto, en el que no destacan muchos nacionalistas (por ejemplo catalanes y españoles), pero sí por suerte muchísimas personas. La comunidad democrática española goza de mejor salud que nunca en su historia (respetando más que nunca la diversidad lingüística, con cosas a mejorar, claro), y además estamos embarcados en la construcción de una comunidad democrática europea, sin que nadie tenga que renunciar a su identidad, digan lo que digan Houellebecq y Le Pen. Se empieza elogiando la homogeneidad, y en el mismo artículo se acaba denunciando el federalismo como motor de una excesiva disgregación que erosiona “lo común”, incluso las políticas sanitarias, como si la vacunación ante el Covid o los fondos Next Generation, no fueran un ejemplo del mejor federalismo, o como si nuestros problemas con el agua, como explicaba hoy Jordi Amat, no pudieran solucionarse solo con un buen federalismo.

Si afirmamos soberanías a base de fuertes identidades homogéneas, será imposible construir una Cataluña de toda la ciudadanía, una España compartida, una Europa integrada, una humanidad común.

¿Democracias que no abracen la diversidad? Se llaman etnocracias. Si renunciamos a crear grandes democracias diversas, allanamos el camino a la barbarie.


domingo, 2 de abril de 2023

Israel/Palestina y nosotros: mirar de frente a la realidad de un Estado (o Tony Judt tenía razón)

Un grupo de académicos de universidades estadounidenses con profundos conocimientos sobre el terreno, acaba de publicar un libro muy valioso sobre Israel/Palestina, “The One State Reality”. Sería deseable que se hablara de este libro no sólo en Estados Unidos e Israel, sino en todo el mundo, incluyendo Europa, España y Cataluña. La tesis principal del libro es que el foco retórico de la diplomacia en la “solución de dos Estados” ya no tiene una conexión sobre el terreno, donde se impone la “realidad de un Estado”, un territorio entre el Mar Mediterráneo y el Río Jordán donde el control soberano lo ejerce un solo Estado, sin que el conjunto de la población controlada tenga igualdad de derechos ni igual posibilidad de participar en sus decisiones. Lo que era conveniente suponer que era provisional hasta que dos Estados fueran realidad, se ha convertido en permanente, y sin ninguna perspectiva de que deje de serlo.

Aunque es fruto de trabajos y reflexiones anteriores, su publicación ha coincidido con el estallido de las protestas masivas contra las iniciativas del gobierno ultraderechista de Netanyahu para eliminar la independencia judicial. Existe la esperanza de que los manifestantes, en su inmensa mayoría judíos demócratas, vayan progresivamente uniendo fuerzas con crecientes sectores palestinos que se dan cuenta de que un Estado palestino ni está ni se le espera, pero que están dispuestos a luchar por la igualdad de derechos y por mejorar sus condiciones de vida en el día a día, cada vez más amenazados por los sectores ultras que dominan el gobierno de Netanyahu.

El malogrado historiador Tony Judt publicó un artículo en 2003 en The New York Review of Books donde ya alertaba sobre la falta de imaginación de la “solución de dos Estados”, a pesar de ser un concepto útil para conseguir una pacificación temporal. Judt abogaba por un Estado plural, binacional, con igualdad de derechos. La evolución en los últimos años ha dado la razón totalmente a Judt, y nadie sensato vislumbra ni el corto ni el medio plazo que sea viable, ni posible, ni ya deseable, un Estado soberano palestino sin continuidad territorial, separado de un poderosísimo y hostil Estado judío pegado a él, y totalmente dependiente de este.

En los últimos años han aparecido numerosas voces de judíos progresistas que abogan por un Estado binacional con igualdad de derechos para todas las personas entre el Mediterráneo y el Jordán, eliminando las distinciones existentes entre Israel y los territorios ocupados de Gaza y Cisjordania. Es el caso de Peter Beinart, editor de la revista Jewish Currents, y de Omri Boehm, autor del libro “The Haifa Republic”.

Los autores de “The One State Reality” llegan a la conclusión de que, a pesar de que Hamás y la Autoridad Palestina gestionan (con mucha precariedad) algunos bienes públicos locales, hay dos aspectos nucleares de la soberanía que están en manos del gobierno israelí en todo el territorio. Se trata del respeto a los derechos de propiedad y movilidad. Quien controla el derecho a la movilidad y el derecho a la propiedad controla la libertad de la ciudadanía. En la Unión Europea podemos ir de Cadiz a Helsinki sin que nadie nos pregunte quienes somos ni a donde vamos. Ese no es el caso dentro de Israel/Palestina, para la mayoría de la población palestina, que ve limitados sus movimientos por el ejército y amenazadas sus propiedades por las acciones de los colonos en los asentamientos, sobre las que ya alertaba Judt en 2003.

Desde hace años, cuando mencionaba el artículo de Judt a conocidos míos, recibía respuestas condescendientes del estilo de “esto -un estado federal binacional en Israel/Palestina- está muy bien pero es imposible”. Pero “the One State Reality” revela que lo auténticamente imposible (lo que merecería una respuesta condescendiente), pese a tener verbalmente a favor a todos los poderes del mundo, es la solución de los dos estados. Y que la realidad que ya tenemos es la de un Estado. En este momento es un estado que discrimina a gran parte de la población, y esa es la elección a la que se enfrentan quienes pueden participar en el sistema político israelí: o avanzar hacia un estado democrático con igualdad de derechos, hacia una democracia liberal para palestinos y judíos, o completar el retroceso hacia una etnocracia iliberal que somete o expulsa a millones de palestinos y que blinda a los sectores judíos más racistas en el poder.

Las actuales movilizaciones ponen a los sectores liberales y progresistas de Israel ante la necesidad de mirar a una realidad que quizás algunos preferirían no ver (y que con el proyecto de los dos estados conseguían dejar a un lado… ya se resolvería).

Como ha dicho David Grossman: “Los israelíes, en su mayoría, no son hoy capaces de reflexionar con claridad sobre la ocupación. Todavía no. Pero me consuela un poco pensar que es posible que unas cuestiones políticas y sociales que llevan años estancadas, como aguas pantanosas, empiecen ahora a moverse”

Uno de los autores de “The One State Reality”, Ian S. Lustick, ha escrito un artículo en Foreign Policy comparando lo que acabaron haciendo los Demócratas en Estados Unidos (asumir como propia la reivindicación de la población negra por los derechos civiles) con lo que él cree que deberían hacer las fuerzas democráticas israelíes (asumir como propia la reivindicación de igualdad de derechos para los palestinos). En América tardaron un siglo desde la Guerra Civil. En Israel/Palestina no pueden permitirse esperar tanto, porque los ultras tienen prisa por acabar con los derechos también de los demócratas judíos.

Es útil establecer una comparación con Irlanda del Norte, que consiguió una paz más duradera y prometedora (hace justo 25 años) al mismo tiempo que se negociaban los acuerdos de Oslo para Israel/Palestina que fueron mucho menos fructíferos: a nadie se le ocurrió proponer (aunque seguro que alguien lo pensó) seguir dividiendo a Irlanda con una Irlanda del Norte Católica y otra Protestante, con pueblos y barrios separados por muros consagrados en fronteras jurisdiccionales. Fue precisamente la libertad de movimientos dentro de Irlanda del Norte, y con la República de Irlanda, en el marco de la Unión Europea (que entonces incluia al Reino Unido), y la disolución de las fronteras en la práctica, lo que facilitó el acuerdo y disparó la prosperidad.

Lo que ocurre en Israel/Palestina nos interpela a los catalanes y españoles: buscar un estado para cada comunidad nacional o grupo étnico no conduce a la libertad necesariamente, sino que puede conducir a la parálisis y a la eternización del conflicto. Es además difícilmente viable cuando las comunidades culturales nos mezclamos en los mismos barrios y ciudades. Lo que conduce a la libertad es la unión en la diversidad y la igualdad de derechos bajo instituciones que protejan a toda la ciudadanía y que permitan compartir los escasos recursos disponibles (territorio, agua, inversiones, mercados…). 

Judt escribió esto en 2003:

“El problema de Israel, en definitiva, no es —como a veces se sugiere— que sea un “enclave” europeo en el mundo árabe; sino más bien que llegó demasiado tarde. Ha importado un proyecto separatista característico de finales del siglo XIX a un mundo que ha avanzado, un mundo de derechos individuales, fronteras abiertas y derecho internacional. La verdadera alternativa que enfrenta el Medio Oriente en los próximos años será entre un Gran Israel étnicamente limpio y un estado binacional único e integrado por judíos y árabes, israelíes y palestinos. La mayoría de los lectores de este ensayo viven en estados pluralistas que desde hace mucho tiempo se han vuelto multiétnicos y multiculturales. La civilización occidental actual es un mosaico de colores, religiones e idiomas, de cristianos, judíos, musulmanes, árabes, indios y muchos otros, como sabrá cualquier visitante de Londres, París o Ginebra”. Podríamos añadir a esta lista Nueva York, Bruselas, Berlín, Madrid y Barcelona…

Los autores de “The One State reality”, 20 años después, dan la razón a Judt. No es fácil romper los paradigmas diplomáticos, pero lean a Judt y a los académicos de “The One State Reality” y díganme en qué se equivocan. No son personajes marginales de la extrema izquierda. Son (o fue, en el caso de Judt) intelectuales de un enorme prestigio a quienes, a mi juicio, asiste la razón. Pero quizás me equivoque. Sáquenme de ahí con argumentos, si es así.


domingo, 26 de marzo de 2023

Todas las contradicciones del viaje a América Latina de Pere Aragonès

Si alguna amistad mía (o alguien más) de América Latina lee este post, le sorprenderá quizás saber que el Presidente de la Generalitat de Cataluña (el gobierno autonómico catalán, que tiene un presupuesto mayor que varios países de la región) estuvo recientemente en Colombia, Uruguay, Argentina o Chile. Según un par de tests que realicé, su visita de nueve días por estos países pasó ahí totalmente desapercibida. Ninguna sorpresa, dado que estos viajes se organizan para que tengan mayor impacto en el país de quien viaja que en los países de destino.

Pero incluso en este sentido, no se alcanza a ver qué impacto tuvo para sus intereses electorales en Cataluña, pasar 9 días en América Latina a dos meses de unas elecciones municipales, en lugar de concentrarse en su tarea de gobierno o de comunicación de su supuesta tarea de gobierno, pateándose los municipios catalanes. Creo que muchas candidaturas de ERC a las elecciones municipales se estarán preguntando lo mismo.

El contexto es el de una acción internacional devaluada por el desprestigio del proceso independentista (el “procés”). La acción internacional de la Generalitat causa desconfianza. En este contexto, este viaje supone un avance, o un freno del retroceso, al no haberse puesto al servicio explícitamente del proyecto independentista, pero no deja de ilustrar todas las contradicciones del discurso de ERC y Pere Aragonès.

El viaje se anunció como una oportunidad, por la proximidad ideológica con algunos gobiernos actuales en América Latina, presumiblemente el colombiano, el argentino y el chileno, intentado vender las supuestas credenciales progresistas de ERC (que intenta sacarse de encima la sombra de haber apoyado al nacionalismo conservador catalán desde 2012). Aragonès y sus asesores seguramente pensaron que 9 días en América Latina le darían más réditos políticos que 9 días por países de la Unión Europea, donde tiene muy pocos aliados. Antes al presidente de la Generalitat (Pujol, Maragall o Montilla) le recibían jefes de Estado, incluso el Emperador de Japón. Esta vez, ningún jefe de Estado ha recibido a Pere Aragonès, como viene siendo habitual. Los dos únicos catalanes que han sido recibidos en el palacio presidencial de Francia (nuestro país vecino) en los últimos años han sido el escritor Javier Cercas y el jefe de la diplomacia europea Josep Borrell (dos bestias negras del nacionalismo). El giro realista (y socialdemócrata) de la izquierda latinoamericana una vez en el gobierno, por lo menos en Colombia y Chile, seguramente ha llevado a sus principales dirigentes a marcar ciertas distancias con Aragonès, por lo menos hasta que quede claro que este es un firme aliado del gobierno español y de la Unión Europea, que es con quienes quieren tener buenas relaciones.

En su visita a Colombia, la reunión del Presidente catalán con el Presidente colombiano Petro fue cancelada a última hora por razones de cambio de agenda del mandatario americano, debido a problemas de orden público en el país. Petro tiene contactos con sectores políticos y empresariales vinculados al independentismo catalán, como refleja un reportaje de Crónica Global, y simpatizó con los independentistas catalanes durante el “procés”.

En Uruguay, Aragonès realizó un paralelismo entre esta nación y Cataluña, al mencionar su parecido como “pequeños países”. Precisamente ahí consiguió su mejor éxito diplomático, al ser recibido por el ex presidente Pepe Mujica en su casa. El ex mandatario uruguayo le dijo, según pudo captarse incluso en señales de la propia televisión catalana, que él desearía que España avanzara hacia un Estado federal que diera cabida a la pluralidad de culturas e identidades (algo que en buena parte ya ocurre, y que vienen defendiendo los rivales políticos de ERC, el partido de Pere Aragonès).

En Argentina, Aragonès fue recibido en compañía de la embajadora española por un dirigente peronista, miembro del gobierno actual, que tuiteó en su cuenta oficial que estaba muy contento de recibir al jefe del gobierno “regional” de Cataluña, y que esperaba que la reunión sirviera para reforzar las relaciones con España y la Unión Europea. 

En Chile, el dirigente catalán se reunió con descendientes de exiliados republicanos, con quienes resaltó que compartía el “espíritu republicano”, aunque seguramente se refería a repúblicas distintas, una española real y legítima, y otra catalana hipotética y a día de hoy imaginaria. Pero no dio más detalles. En ese país, Pere Aragonès expresó su simpatía por el cantante asesinado por los militares, Víctor Jara, y por el cura Alsina, también víctima de la dictadura de Pinochet y uno de los cristianos por el socialismo catalanes que fueron a defender la democracia chilena y a sus clases populares. Un baño de progresismo que hizo levantar más de una ceja a quienes han visto a ERC en los últimos años apoyar en su país un proyecto que ha intentado erosionar la democracia española y que ha recibido el rechazo de los votantes de ingresos medios y bajos en Cataluña. En las encuestas de las próximas elecciones municipales, ERC y el resto del independentismo catalán aparecen relegados en posiciones testimoniales en los barrios obreros de Cataluña.

Aragonès tuvo breves contactos con influyentes dirigentes socialdemócratas, como la expresidenta chilena Bachelet, o los ministros Ocampo en Colombia o Marcel en Chile (este último, de ascendentes catalanes, aunque en las comunicaciones oficiales no se dijo si el contacto había sido especialmente extenso). Estos dirigentes juegan un papel importante en los intentos por atraer hacia la moderación y el realismo a sus gobiernos, elegidos bajo liderazgos y programas a la izquierda de la socialdemocracia, la misma a la que ERC en Cataluña le hizo un cordón sanitario en las últimas elecciones al Parlament en 2021.

Sería más productivo y realista si el presidente catalán viajara del brazo de la España democrática y de la Unión Europea, no solo formalmente, sinó sinceramente. Y que viajara con objetivos culturales y económicos, y no propagandísticos. En este caso aprovechando lo que tenemos más en común con América Latina, que es uno de nuestros idiomas (el castellano), y una literatura que ha tenido en la ciudad de Barcelona una de sus grandes capitales. Supongo que Aragonès intentó en las Américas encontrarse con líderes que como él intentan alejarse de su imagen populista y desestabilizadora, aunque en grados distintos. Pero no llegó a reunirse con todos los que hubiera deseado.


domingo, 19 de marzo de 2023

Que sembli d'esquerres!

És coneguda la frase “Que sembli un accident!” quan es perpreta un crim. Aquí no parlem de cap crim, però sí d’una estratagema semblant quan alguns agents polítics volen fer passar una cosa pel que no és. Entre els sectors independentistes que malden per seguir pedalant després del fracàs del “procés” (el projecte que han prioritzat els darrers 10 anys), destaca l’estratègia de “semblar d’esquerres”, aprofitant que encara la majoria de la població s’ubica en aquesta regió de l’espectre ideològic. En destaquen els actuals dirigents d’ERC, però també alguns sectors de Junts, i no diguem la CUP (que transita entre verbalitzar l’admiració per la Veneçuela de Chávez i Maduro fins a fer mans i mànigues perquè hi hagués un govern amb un conseller d’Economia com Giró –i bona part de la premsa els fa el joc anomenant-los “anticapitalistes”). Però no cal anar als sectors eurofòbics de l’independentisme per trobar exemples d’aquest “Que sembli d’esquerres” (mentre no fan res pràctic per fer avançar el progrés real). Aquí van alguns exemples:

-Promouen una retòrica remunicipalitzadora de l’aigua en bastants ajuntaments, mentre porten 10 anys sense invertir des del sector públic per prevenir els efectes de la sequera, independentment de qui tingui la propietat de l’empresa regulada que fa arribar l’aigua als domicilis. Quan la sequera arriba, cames ajudeu-me i pilotes fora.

-Renda Bàsica Universal(RBU): un projecte que és un objectiu a llarg termini inassolible avui dia (com reconeixen consellers del mateix Govern, quelcom així com la societat sense classes) es ven com un objectiu de govern, però no desplegant-la (que és impossible avui), sinó creant una oficina per a un pla pilot dirigida per un activista no imparcial, mentre fan ben poc per desplegar els programes realment existents com la renda garantida, l’ingrés mínim vital, les prestacions de dependència… Quan la majoria del Parlament resol eliminar la partida pressupostària pel pla pilot, el cap de l’oficina anuncia que aquesta no es dissol. És clar, la propaganda ha de continuar (incloent la falsedat que la RBU només acabarà sent possible amb la indendència –en realitat com explica el pare de la RBU, Phillippe Van Parijs, la RBU només és factible en un context federal que internalitzi les externalitats interjurisdiccionals).

-El Conseller d’Interior diu que fa una política d’esquerres per oposició a la política del govern de coalició espanyol, que es veu que és de dretes, i en canvi el seu partit bloqueja al Congrés de Diputats la reforma de la llei mordaça que havia unificat a l’esquerra en l’oposició al PP.

-Campuzano-Rufián fan un “Antoni Comas” a Santa Coloma i prometen residències només si guanyen ells, quan porten anys governant sense fer res per ampliar l’accés de la població a les residències. Les enquestes municipals mentrestant auguren que els partits independentistes seguiran sent testimonials en els barris on es concentra la població de renda més baixa, que sembla que no s’acaba de creure la retòrica progressista.

-La llibertat d’expressió d’alguns presentadors independentistes de TV3 (que porten anys protegits pel poder) es fa servir per fer brometes sobre el nazisme, sobre els gitanos, sobre els colombians, sobre l’oposició… Sense deixar de presentar-se com uns lluitadors per la llibertat d’expressió. Compari’s amb l’ús que en fa l’exfutbolista Gary Lineker a Anglaterra: a favor dels immigrants, contra el Brexit, contra el nacional-populisme, contra el seu govern, a favor de l’autonomia de la televisió pública.

Els qui van practicar un cordó sanitari a la socialdemocràcia homologada tenen poca credibilitat per semblar d’esquerres quan des del govern fan avançar ben poc el progrés real de les classes populars. El viatge a Amèrica Llatina d’Aragonès, on sembla que ha tingut més d’una ensopegada, potser li serveix per comprovar que allà també la retòrica del populisme d’esquerres només es transforma en polítiques útils quan es busca, no el cordó sanitari, sinó el reconeixement i la col·laboració franca amb la socialdemocràcia, com fa el president Boric a Xile.

El progrés real no s’assoleix amb retòrica, sinó amb bon govern i polítiques pràctiques, que avui requereixen la consciència que som en una democràcia multi-nivell amb interdependències jurisdiccionals, és a dir, que som en una realitat federalitzant.

 

jueves, 16 de marzo de 2023

Tres probables verdades sobre el Barça

Han pasado cosas desde que escribí mi artículo en Política y Prosa sobre el tránsito del Barça de ser más que un club a ser un club más. Aunque lo que escribí no desentona con lo que ha pasado después, no podía prever toda la polémica posterior sobre el presunto soborno arbitral. 

Parece que si dices que las directivas del Barça han incurrido probablemente en un grave caso de corrupción, estés diciendo que los títulos de la época gloriosa se ganaron por los árbitros y no porque el equipo fue mejor. En realidad, toda la evidencia apunta a que el Barça tenía el mejor equipo, y que sí hubo un caso grave y continuado de corrupción que debe avergonzar a quienes estuvieron implicados (aunque corresponderá a la justicia acabar emitiendo un veredicto). La debida presunción de inocencia no impide valorar lo que se sabe, ni impide valorar la gestión que el club y otros agentes están llevando a cabo sobre el escándalo que nos ocupa. Pero que el Barça tuviera el mejor equipo no es un atenuante para los dirigentes de la época, porque si el Barça tenía el mejor equipo es por razones que no tienen nada que ver con su gestión. Al contrario: en lugar de utilizar los años buenos para construir un futuro sólido y estable, hoy su gestión está siendo analizada como un estudio de caso sobre cómo NO preparar el futuro.

Es posible a la vez: i) Que el Barça ganara muchos títulos (entre 2005 y 2015) porque era el mejor ii) Que los directivos de esa etapa y de la actual sean unos incompetentes o peor. iii) Que el Barça participara en una transacción corrupta con un responsable arbitral.

Sobre la primera afirmación, el Barça no solo ganó en España (donde presuntamente corrompía a los árbitros) sino también en Europa (donde no hay ninguna evidencia de que lo hiciera), y sus jugadores ganaron con España dos Eurocopas y un Mundial entre 2008 y 2012 (y Messi la medalla de oro olímpica en el 2008 con Argentina). Tres jugadores de la cantera, que llegaron al club antes que Laporta a la presidencia, subieron al pódium del Balón de Oro en 2010. El Barça sencillamente tenía a los mejores jugadores (la mejor generación de jugadores españoles de la historia, y el mejor jugador del mundo en sus mejores años). Al Barça no le hacía falta ninguna ayuda arbitral.

Sobre la segunda afirmación, que no hayan ido a la cárcel o que hayan ido injustamente no significa que no haya aspectos muy inquietantes sobre la gestión de todos (todos, aunque quizás no por igual, y por mucho cainismo que haya entre ellos) los presidentes del siglo XXI, y sobre sus relaciones con personajes oscuros. A ellos habría que añadir al principal ejecutivo del Manchester City, Ferran Soriano, cuyo club está siendo investigado en el Reino Unido por vulnerar el Fair Play Financiero. Pero lo peor es que el Barça es hoy uno de los clubs peor gestionados, que no ha renovado el estadio a tiempo, y al que el shock de la pandemia pilló en el peor momento. El fútbol mundial y el español han dado muestras de corrupción abundantes y graves durante las últimas décadas. Todo parece indicar que personas relacionadas con el Barça no sólo no eran ajenas a estas muestras, sino que no desentonaban para nada en ese paisaje.

Sobre la tercera afirmación, parece que nadie discute que durante unos 20 años el VP de los árbitros recibió más de 7 millones de euros en dinero opaco del Barça. Lo que se discute es para qué sirvieron. No se siguieron al pie de la letra las instrucciones públicas de Piqué sobre cómo hay que corromper para que no se sepan estas cosas (se agradecen), pero casi, porque años de auditorías profesionales no alertaron de los pagos. Y a casi un mes de saberse la noticia, nadie ha sabido dar una explicación; al contrario, se ha echado mano de la caja de herramientas habitual: victimismo, caza de brujas, pelotas fuera, esperar que la pelota nos libre de dar explicaciones…

Todo ello en medio del “gambling for resurrection” de las palancas y la financiación incierta de las obras del estadio, con un rescate y un cambio en la naturaleza del club como horizontes (y no por culpa de enemigos internos o externos, sino por culpa de una pésima gestión continuada). Como tras años de indolencia y defensas a tiempo parcial, ahora parece que hay un grupo de jugadores que se dedican a tiempo completo y se juegan el físico en los partidos, tenemos una alta probabilidad de ganar la Liga y la Copa (aunque estemos más lejos de la élite europea), y a ver entonces quien le pide cuentas a Laporta. 

La actitud de socios y numerosos columnistas deportivos (que coinciden en el absurdo de salivar con el retorno de Messi) no deja de ser un tanto chocante, como si sólo importara ganar la Liga este año. ¿No deberían pedir cuentas por lo que se ha hecho con el dinero del soci y por lo que se ha hecho y se sigue haciendo por menoscabar la reputación del club, en el peor momento de su historia? Laporta (el del asado con Messi) ha dicho que estemos tranquilos y Piqué (el de las conversaciones con Rubiales) que pone la mano en el fuego… Pues nada, ya escampará, si es que conseguimos que no nos caigan durísimas sanciones deportivas con graves implicaciones financieras. O ya nos rescatarán.


domingo, 12 de marzo de 2023

Nuestros populistas no lo son tanto...

Mientras escribo estas líneas escucho hablar en la CNN sobre las crisis políticas paralelas en México e Israel a propósito de la erosión, por parte de la actual mayoría en el poder (presidencial o legislativo), de las instituciones democráticas. En ambos casos, hasta hace poco, se infravaloraba la posibilidad de que AMLO o Netanyahu realmente quisieran o pudieran erosionar la democracia de una forma parecida a lo que intentaron, con suerte diversa, Trump, Bolsonaro, Orban o Erdogan. Está por ver si las instituciones democráticas resistirán en todos estos casos, como está por ver en la India, el Perú, Colombia, etc. En Brasil y Estados Unidos de momento han resistido, pero penden de un hilo en Hungría y Turquía, se han hundido en Nicaragua, y en ningún sitio están totalmente a salvo. Sería tan ingenuo pensar que la democracia no tiene futuro, como pensar que este está asegurado.

Todos estos casos presentan patologías con grados de gravedad distintos, y con especificidades que deben estudiarse caso por caso. 

Personajes como Netanyahu, Berlusconi, o AMLO han sido infravalorados por sectores de las élites políticas e intelectuales en cuanto al riesgo que suponían para las instituciones democráticas, y lo han sido tanto dentro de sus países cuanto a nivel internacional. Normalmente, personas que mantienen una cierta simpatía con los componentes sociales o económicos de los programas de estos líderes (tan distintos entre sí), hacían la vista gorda respecto a sus métodos políticos e instrumentos discursivos, ciertamente inquietantes. Cuando estos sectores de las élites reaccionan, suele ser demasiado tarde.

A veces hay que ir más allá de lo obvio. Vox y la parte de Podemos de Pablo Iglesias son lo fácil. Sería en cierta forma tranquilizador decir que ahí está el populismo español. Pero las cosas no son tan fáciles. Todos los líderes políticos tienen algo de populista, pero es importante jerarquizar la gravedad de cada caso, y una obligación señalar a tiempo aquellos casos más alarmantes. Es inexcusable hacer un ejercicio de discernimiento ético e intelectual, hacer el esfuerzo de emitir un juicio basado en hechos, y no meramente ejercicios de equidistancia o de su defecto simétrico de partidismo ciego, y ser capaces de señalar y criticar estos casos. Porque el coste social y económico del populismo es una realidad, que acaban pagando los sectores populares y el conjunto de la sociedad.

Dentro del movimiento secesionista catalán, se han dado tendencias fuertemente populistas, que como otros populismos cuestionaban las instituciones de la división de poderes, vulneraban los derechos de las minorías parlamentarias, proponían opciones referendarias divisivas, dividían maniqueamente entre un pueblo uniforme y virtuoso y los que quedaban fuera, se buscaban chivos expiatorios y traidores internos, ocultaban los costes económicos de sus planes… En Cataluña no se alertó, en general, suficientemente a tiempo de estas derivas, aunque las instituciones del estado de derecho (y la solidez de nuestra pertenencia a la Unión Europea) evitaron lo peor. También fuera de Cataluña, y de España, se ha sido poco consciente de esta deriva populista. Aún hoy son una minoría las élites que lo denuncian o que hacen algo de autocrítica, y no escasean los populistas de cuello blanco que intentan desviar la atención sobre las razones del fracaso político y económico del proyecto independentista. El otro día en una entrevista, un exitoso catedrático de Economía que apoyó el intento secesionista, se resistía a sumarse a la autocrítica de Mas Colell, y tras criticar en otra esquina de la misma entrevista el Brexit, se explayaba sobre lo obviamente democrático que era el “procés”, decía que la independencia era cuestión de tiempo, y expresaba su decepción con los “políticos”, sin entrar a reevaluar los cálculos económicos que hacía allá por 2015 a la luz de lo que ha pasado después en cuanto a pérdida de sedes de empresas y pérdida de inversiones.

Otros se pasan de frenada, como ha ocurrido con grupos de intelectuales que en España han criticado a Pedro Sánchez llamando «a la sociedad española ante el desafío constitucional» y advierten de que la democracia en España, como en cualquier país, «nunca es irreversible». Quizás a este grupo le hubiera gustado que las calles se llenaran durante semanas de manifestantes como en México o Israel, pero ya se habrán dado cuenta de que la gente no es idiota. Como si estuviera en peligro la democracia en España y el estado de derecho. Ello coincidía paradójicamente con actualizaciones de los ránkings de democracia en el mundo, donde España mejoraba posiciones. Algo precisamente que suelen ignorar algunos secesionistas catalanes que aducen que España es una democracia defectuosa. 

Cada uno es libre (especialmente en España, según los ránkings) de expresar su opinión, y lo lógico es que no todos estemos de acuerdo en esta materia, pero un mayor esfuerzo de ecuanimidad, o de argumentación coherente, y a tiempo, creo que debería ser exigible.

 

domingo, 5 de marzo de 2023

"Good Bye Lenin" a la catalana?

A la pel·lícula “Good Bye Lenin”, una senyora gran desperta del coma amb el seu país (Alemanya de l’Est) convertit al capitalisme, després d’haver-lo deixat desperta quan encara era comunista. Els seus familiars s’esforcen a ocultar-li la realitat, perquè no pateixi el trauma sobtat de veure com les coses han canviat.

A Catalunya no pocs processistes sembla que s’esforcin ells mateixos a no voler veure la realitat de la seva derrota, i intenten tornar als arguments de fa deu anys, abans d’aprendre les dures lliçons de la derrota del procés, i de l’evolució d’Espanya i Europa en els darrers anys.

Ho vaig comprovar l’altre dia al fantàstic acte que vaig compartir a Girona amb Joan Coscubiela sobre federalisme i economia. En el diàleg va haver-hi grans coincidències, però també algunes veus (tant in situ, com després reaccions a les xarxes), com dient: "sí, sí,… tot això del federalisme està molt bé, però…" seguit dels mateixos tòpics amb què molta gent (ara menys) menyspreava el federalisme abans del fracàs del procés: que sí el “Café para todos”, que si federar-se només si es vol, que (literal) “Ni els espanyols volen ser un Estat federal (i qui som els catalans per obligar-los a ser el que no volen ser), ni els gironins volen ser espanyols. Dit això, si alguns ho voleu seguir intentant...”  O “De tota manera, si els federalistes realment us ho creieu i voleu ser creïbles, comenceu per concretar quin federalisme proposeu i intenteu convèncer als espanyols, a veure què opinen…”. Per qui hi estigui interessat, aquests suposats arguments els discuteixo als meus llibres "Missió Federal" i (amb Joan Botella i Victòria Camps) "Qué es el federalismo".

Altres versions de tornar als arguments del passat són tornar a plantejar un Referèndum (com si no se n’haguessin intentat ja alguns, i com si no hagués passat el del Brexit amb les seves lliçons), o un Pacte fiscal donant per bo l’argument desacreditat de l’expoli fiscal, o encara pitjor ressuscitar políticament el Pujolisme i la figura ja molt desgastada del patriarca. Algunes persones que van surar en l’època just anterior al procés intenten tornar a treure el cap com si no hagués passat res, alguns intentant tornar a fer el mateix que van fer força malament (com Xavier Trias) i altres canviant de barret (veiem expolítics fent de lobbistes i ex lobistes fent de polítics, per exemple). Un cas més patètic és el del candidat d’ERC a l’Alcaldia de Barcelona, intentant camuflar-se darrera el cognom que comparteix amb el seu brillant germà en la millor època d’aquest, i darrera un dels eslògans que va fer cèlebre el seu germà… als anys 1980.

Si es desperten, ho faran a una realitat fortament federalitzant. Avui Catalunya forma part de la part més integrada d’Europa, acaba de passar una pandèmia amb co-governança a Espanya (17 sistemes sanitaris, quin horror, deien alguns, minoritaris) i integració vacunal i fiscal a Europa, i amb totes les competències autonòmiques intactes malgrat la irresponsabilitat del procés i la (suau i necessària) aplicació del 155. A més, hem vist el fracàs sobiranista del Brexit, la constant divisió de les etnocràcies post-iugoslaves, la conversió accelerada d’Israel en una teocracia nacionalista… Moltes males notícies per al nacionalisme sobiranista. Se li poden amagar a una persona durant un temps, però no se li poden amagar a tota una societat de forma indefinida.

Esperem que quan despertin no vulguin tornar al coma induït, com a la pel·lícula “Despertares” (Awakenings, la pel·lícula basada en un dels casos del neuròleg i escriptor Oliver Sacks), on el pacient, interpretat per Robert De Niro, abandona al final els esforços per intentar ser una persona adulta i activa. A veure si poc a poc el conjunt de la societat va acceptant la realitat post-procés, que és la realitat d’una Espanya i una Europa federalitzants, i Catalunya idealment en el cor d’elles.


domingo, 19 de febrero de 2023

On són els nostres "bregretters"?

En un article recent, l’expert en mots (perquè fa els mots encreuats de La Vanguardia) Màrius Serra, escrivia sobre l’habilitat dels britànics per fer jocs de paraules, com per exemple Brexit, però també Remoaners o Bregretters. Aquests darrers han centrat l’atenció recentment: són els que es penedeixen del Brexit (barreja de Brexit i regret o lamentar), malgrat haver-lo recolzat en el seu moment de manera irresponsable. Al final de l’article es pregunta qui són els nostres "bregretters", intentant repartir responsabilitats. Suposo que es porta millor el dol quan s’està acompanyat.

El Brexit ha demostrat les dificultats de qualsevol projecte sobiranista en un país desenvolupat a aquestes alçades del segle XXI. El Regne Unit és un antic imperi, té la bomba atòmica, tenia un marc legal (tres coses que altres projectes sobiranistes no tenen) per sortir de la Unió Europea... i tot i així el seu projecte sobiranista ha topat contra les roques de la realitat econòmica. Amb la dimissió de la seva líder Sturgeon, també el projecte sobiranista escocès sembla anar contra les roques, precisament quan podien aprofitar l’excusa del Brexit, en comptes del que seria més aconsellable i acabarà passant, que és solidaritzar-se amb la resta de britànics que volen tornar-se a acostar a Europa.

Els anglesos es plantegen seriosament fer marxa enrere. No podran tornar al lloc de partença, perquè la Unió Europea ha avançat sense ells. Difícilment tornaran a seure a la taula on es prenen les decisions a Europa, però possiblement acabaran a dintre o molt a prop del mercat únic, acceptant-ne les regles sense poder-hi influir. Hauran d’assumir les responsabilitats del seu error d’origen, que és haver-se posat en mans de referèndums populistes per decidir qüestions de llarg abast sense consens.

A Catalunya, tot es fa amb la boca petita. Les persones que van aportar cobertura intel·lectual al “procés”, en concret, no tornen a les seves paraules anteriors per avaluar-ne els resultats. Els de “l’Estat propi dintre d’Espanya o no” o els que defensaven ser “Independentistes no nacionalistes o fins i tot espanyolistes” (potser per dissimular benintencionadament el victimisme, el supremacisme i la hispanofòbia d’altres, més cridaners i vistosos), o els que deien que la independència seria una “Oportunitat per aconseguir millors institucions”, no se sap que hagin fet examen públic de consciència. Sobretot ara que el Financial Times ens ha recordat que el resultat econòmic del “procés” són 8000 seus socials menys d’empreses, i una derrota per golejada des de 2017 en l’atracció d’inversió estrangera directa en competència amb Madrid. Tampoc la professora esdevinguda política que va dir que el procés era un joc de dos jugadors on Espanya acabaria cedint. Eren jocs, però purs jocs de paraules sense cap projecte ni base sòlida al darrera, com s’ha vist amb el desenvolupament posterior dels esdeveniments. Algú va dir que és com aquells camins misteriosos que després de molt de temps et porten al lloc de partença, però en realitat 10 anys després hem anat a parar més enrere d’on estàvem en alguns sentits, perquè almenys fa 10 anys algú encara escoltava i respectava a les institucions catalanes.

Alguns “arguments” que s’aportaven són com aquells articles que, enfotent-se’n, estan plens de frases que semblen complexes, però són un frau per posar a prova els filtres de les revistes acadèmiques. Amb la diferència que els seus autors no se n’enfotien, sinó que parlaven seriosament, en alguns casos (no tots) posant en risc la seva ben guanyada reputació intel·lectual. Però posant de manifest el mateix fracàs pel que fa als filtres: quasi ningú els va frenar, quasi ningú s’ha parat a denunciar el frau, potser perquè a Catalunya, com una vegada va dir Pasqual Maragall, tothom es coneix massa (aquest tothom s’hauria de posar entre cometes, perquè és un tothom referit a les classes mitjanes-altes i altes).

On són els nostres “bregretters”? Molts amb la boca petita volen fer marxa enrere, però sense fer autocrítica pública i seriosa i plantejant com únic projecte donar sortida judicial als embolics legals en què s’han ficat. Aquí tampoc no tornarem on érem, perquè el món s’ha mogut, Espanya és al motor d’una Europa més integrada que no vol saber res d’aventures al marge de la llei. Els problemes són massa seriosos com per posar-los en mans de malabaristes verbals.



sábado, 4 de febrero de 2023

La resposta és el federalisme dels fets

Un cert corrent d’opinió nacionalista acostuma a posar la càrrega de la responsabilitat en els socialistes per desbloquejar la situació a la qual ens ha portat la infertilitat del “procés”. En una recent entrevista a una dirigent del PSC en un digital independentista, per exemple, una de les preguntes era: “Però, així com en altres temps hi havia hagut la proposta d’una Espanya federal, en aquests moments no hi és. No hi ha cap proposta cultural, territorial, administrativa, competencial concreta per part del PSC perquè el 52% de votants independentistes se sentin inclosos en el model de país del PSC?”

És la tècnica de posar la pregunta després  de fer una afirmació que es dóna per certa quan no ho és, o ho és d’una forma que barreja les veritats i les mentides, que com acostuma a dir Javier Cercas és la millor manera de mentir.

Una altra versió era la típica cantarella d’Artur Mas, que reclamava una proposta “de l’Estat” per posar al costat de la proposta independentista, i que els  catalans i catalanes trïin en un referèndum. Endevineu qui tindria les de guanyar si se’ls fés el regal als independentistes d’una consulta on s’enfrontessin la proposta “dels catalans” contra la proposta “de l’estat”. No, la federalització només avança per la via dels fets o per amplis consensos. I no per convèncer els independentistes, sinó per congregar al conjunt de la ciutadania. 

El socialisme català és federalista des de sempre. “Federació, democràcia i socialisme” sempre ha estat el lema de les seves publicacions, des dels ancestres del PSC als anys 1960 fins avui mateix. El federalisme està en les ressolucions de tots els seus congressos i en tots els seus programes electorals, incloent l’últim, que jo vaig contribuir a redactar. En els pitjors moments del “procés”, el PSC ha estat l’únic partit que l’ha reivindicat, i avui molta gent (i la realitat) li dóna la raó.

La proposta federal avui i abans d’ahir ha estat recolzar i liderar una resposta a la pandèmia basada en la co-governança, en l’estat compost, en la federalització d’Europa a través dels fons Next Generation i l’administració federal a tota la Unió Europea de les vacunes. El mateix amb la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica.

L’actual estat de les autonomies, amb totes les seves imperfeccions, és la forma que pren avui el federalisme espanyol, i l’estat actual de la Unió Europea és la forma que pren el federalisme europeu. El federalisme no només està en el futur, sinó també en el present, per sort. I ha d’evolucionar. Hi ha moltes propostes sobre la taula, algunes en marxa que no requereixen canvis constitucionals (la reforma del finançament), i d’altres que requeririen canvis constitucionals (la reforma del Senat), i per tant un acord ampli que inclogués a la dreta espanyola i a l’independentisme català (que sembla que de canvis institucionals només en vol parlar si és d’autodeterminació i amnistia, que no són possibles).

El federalisme és l’aire que respirem, i com ha d’evolucionar o involucionar dependrà del diàleg i la pràctica concreta de les coses. Entre el federalisme dels fets del qual parla Raimon Obiols i la Gran Revolució federal de la qual parla Javier Cercas hi ha el marc en el qual ens movem. El principal fre a l’evolució federal a Catalunya i Espanya és el de la pinça que formen els independentistes catalans i l’extrema dreta espanyola, i la pressió que exerceixen sobre altres forces polítiques. En bona part, el "procés" ha intentat frenar l'evolució federal d'Espanya (com ho intenta Vox), sense aconseguir-ho.

El dia 15 de febrer Salvador Illa presenta un llibre col·lectiu sobre el nostre futur federal, impulsat pel seu Govern Alternatiu i publicat per la Fundació Rafael Campalans. El Club Cortum i el setmanari El Triangle estan a punt de treure’n un altre de semblant. El govern de coalició alemany governa sobre la base d’un document acordat que parla d’una Europa Federal. El principal economista de l’esquerra global, Thomas Piketty, no para de parlar de federalisme social. Una millor democràcia multi-nivell, que superi la sobirania nacional, és un element clau de la qüestió social, no és un eix separat. Els que es resisteixen a l’ús dels derivats de la paraula federal tenen un problema, que no ha d’impedir seguir evolucionant en els fets més enllà de les paraules.

El federalisme està més viu que mai, a Catalunya, Espanya i Europa. Qui no es faci càrrec d’aquesta idea tan bàsica seguirà sense tenir ni projecte econòmic, ni projecte polític per al segon quart del segle XXI.


domingo, 22 de enero de 2023

Som super d'esquerres, tu!

Ahir un sociòleg destacava en un diari que Catalunya i el País Basc tenen, segons les enquestes, una població que es declara més d’esquerres que la mitjana espanyola, i que la majoria de regions europees. És sorprenent, però, que a Catalunya i al País Basc, en l’etapa democràtica, hi ha hagut més anys amb presidents de dretes, que al govern d’Espanya.

Com es pot explicar: sense voler fer un tractat, hi ha raons institucionals (llei electoral); hi ha la subjectivitat de qui contesta una enquesta; hi ha la intensitat de les preferències (en una enquesta et pregunten i respons gratis, i no dius la importància que dones a cada tema) i hi ha la distorsió del nacionalisme.

Una part de l’independentisme català s’autodefineix d’esquerres, fins i tot anti-capitalista, al mateix temps que practica, almenys de forma intermitent, un cordó sanitari a la socialdemocràcia, el corrent central de l’esquerra a la majoria de les democràcies, i el que ha proporcionat major benestar i llibertat, durant més temps, a més persones.

El sociòleg esmentat parla de disparitats territorials pel que fa a ideologies entre diferents regions d’Espanya (o del Regne Unit, o altres països), sense aprofitar per recordar que aquestes disparitats territorials també es donen dintre de Catalunya, entre camp i ciutat, entre costa i interior.

És curiosa la relació de causalitat entre nacionalisme i esquerra que estableix el sociòleg. Diu que potser al País Basc i Catalunya som més d’esquerres perquè hem patit discriminació per raons d’identitat. Textualment, “la percepció d’una part important de les poblacions catalana i basca que les seves respectives nacions no tenen el reconeixement nacional que haurien de tenir, o la creença que pateixen algun tipus de discriminació o maltractament, produeix una tensió política entre centre i perifèria que desplaça els valors ideològics cap a l’esquerra.” Ni se li ha ocorregut plantejar-se que el nacionalisme potser ha estat utilitzat per la burgesia per atenuar les tensions de classe en societats industrials. Així com en altres comunitats la gent de dretes no té més remei que presentar-se com a tals (almenys, abans del populisme), a Catalunya i al País Basc, un no cal que digui que és de dretes per aglutinar una coalició que fa polítiques de dretes, o que frena una coalició d’esquerres: n’hi ha prou amb embolicar-se en la bandera.

Els independentistes suposadament d’esquerres perden una oportunitat darrera d’una altra per demostrar que realment es comprometen amb un programa seriosament progressista per a Catalunya, que avui només pot ser arrenglerat i coordinat amb els esforços del govern de coalició espanyol i les prioritats de la Unió Europea, seguint escrupulosament el principi de subsidiarietat. Per exemple, en comptes de negociar de tu a tu un pressupost amb el PSC, fan servir la vella tàctica pujolista d’intentar negociar el pressupost català… a Madrid. Què en pensen els sobiranistes que van anar, per raons relacionades amb el nacionalisme i no amb el progressisme, del PSC a ERC o Junts (distribuits una mica aleatòriament, ells que ara diuen que són tan d’esquerres) és un misteri. 

L’exbanquer Jordi Pujol també deia que era socialdemòcrata, fa algunes dècades, i avui s’afegeix a la teoria ultradretana de la Gran Substitució. Pel que fa al País Basc, potser caldria complementar les respostes subjectives a les enquestes amb retrats complexos de la societat com el que ofereix la impressionant novel·la “Patria”, de Fernando Aramburu.

Els líders independentistes, quan han de plorar, no ho fan per la gent que pateix, ploren per la independència… i quan han de parlar de les prioritats, per exemple en un solemne discurs de cap d’any, parlen d’un referèndum de secessió impossible, basat en un model imaginari que seria un híbrid entre Quebec i Montenegro, dues comunitats que es deuen assemblar com un ou i una castanya.

Un programa progressista al segle XXI només pot passar per la distribució del poder, l’harmonització fiscal i l’universalisme moral, o sigui, per un federalisme que deixi enrera el monopoli de la sobirania i assumeixi que vivim en una democràcia multinivell.

Com ha dit Raimon Obiols, “És obvi constatar que el camp plural de les esquerres guanya força quan hi ha unions àmplies, quan es federeren, amb programes majoritaris, la classe obrera, la classe mitjana assalariada i autònoma, els professionals, els treballadors del sector públic, les noves generacions, etc. En canvi, les esquerres s’ afebleixen dramàticament quan predominen les disputes, la divisió entre els diferents grups, i dins d’aquests. Són dues evidències tan evidents, que sorprèn que s’ensopegui de nou amb la mateixa pedra.”

A Catalunya, el nacionalisme i el procés independentista han dividit, i per tant debilitat, a les esquerres. Molts poden dir a les enquestes que són d’esquerres, però amb el seu vot i la seva mobilització han demostrat tenir unes preferències més intenses per quelcom que ha debilitat a l’esquerra.


domingo, 8 de enero de 2023

Redreçar la nau de l’autogovern

La nau de l’autogovern català està estancada des de fa més de 10 anys, per dir-ho suaument. Els seus components institucionals estan sotmesos a la paràlisi i el desprestigi com a resultat de les insensateses del “procés”. Els líders independentistes tracten el problema amb menyspreu, i han arribat a dir que l’autonomia els fa nosa. Però es pot parlar de les institucions autonòmiques com quelcom insuficient i insatisfactori (tot i que hagin estat disposats a fer de tot per preservar-ne el poder), o es pot parlar de les mateixes institucions com a poderoses eines d’autogovern que enllacen amb la legitimitat republicana, en una Espanya democràtica i europea en la zona del món on les fronteres són més irrellevants. En tot cas, és un transatlàntic molt potent de la nostra democràcia multinivell, que ha navegat a la deriva i la direcció del qual s’ha de redreçar. No serà fàcil.

Per això el PSC complementa la seva oferta de diàleg pressupostari amb propostes polítiques i propostes referents a infrastructures: per redreçar el desprestigi de les nostres institucions, malmeses per la deixadesa en la gestió, la pèrdua d’oportunitats i el clientelisme. No té sentit pactar el pressupost d’un any, si aquest any pressupostari no es posa al servei de redreçar la nau. Les propostes per generar prosperitat econòmica i prioitzar la protecció de la població vulnerable, de posar-nos en l’estela de la transformació digital europea amb els fons Next Generation, són un tast, una proposta de mínims, en relació al que es podria fer si el partit de l’esquerra federalista i europeista governés a Catalunya. Ja està bé de propostes de cara a la galeria mentre es perden oportunitats de generar prosperitat i de compartir-la. Em refereixo per exemple al ridícul pressupost simbòlic de Presidència per estudiar la renda bàsica, que el PSC proposa eliminar. És una partida que està allà per contentar la CUP, per fer veure que algun dia hi haurà una renda bàsica universal, quan és un projecte més que estudiat arreu del món, mentre a Catalunya segueixen sense funcionar els mecanismes de renda garantida i s’arrosseguen els peus a l’hora de coordinar bé aquests esquemes amb l’Ingrés Mínim Vital del govern espanyol, i escalar a partir d’aquí de forma sòlida i sostinguda.

Mentrestant, en les darreres setmanes, s’han produit quatre referències significatives al federalisme: l’entrevista de Zarzalejos a López Basaguren a El Confidencial, la referència a la federalització com a alternativa millor a la LOAPA de Felipe González al documental sobre els Pujol, l’article de Cercas sobre La Gran Revolució federal a El Pais Semanal, i Salvador Illa a la carta a la militància escrivint sobre “el PSC que treballa per una Espanya plural, diversa, moderna, progressista, federal. La força tranquil·la que uneix i reuneix, que uneix i reuneix els catalans, que uneix i reuneix Catalunya amb Espanya, que uneix i reuneix Espanya amb Europa”. Aquestes referències, poc destacades pels caçadors de titulars, revelen que mentre el procés s’ha mort, l’evolució federal continua i està ben viva en els plantejaments de moltes personalitats rellevants. Aquesta és l’evolució que ha d’emmarcar el redreçament de la nau de l’autogovern.

En el recent llibret d’Ibáñez-Fanés (l’autor d’”Infern, Purgatori, Paradís”, la gran sàtira del pujolisme) sobre les idees polítiques del poeta Gabriel Ferrater, es parla de la gran contradicció del catalanisme: el fet que els catalanistes (que defensen una llengua i una cultura que ha patit discriminació) en la seva majoria són sectors benestants, i un cop al poder (social o polític) prioritzen els seus interessos de classe, posen amb naturalitat els seus temes sobre la taula (que no són els dels sectors explotats).  Hi ha hagut i hi ha forces polítiques que han intentat gestionar el millor possible aquesta contradicció, però el procés l’ha portat a una autèntica esquissofrènia. Encara avui, ERC quan ha de prioritzar, prioritza les proclames indepes o sobiranistes, i la generació de prosperitat i protecció la deixa com una cosa de cara a la galeria, a fer servir per donar-se una pàtina de populisme d’esquerres amb la qual compensar el populisme de dretes que tenyeix bona part del “procés”. Fa poc he conegut l’anècdota de dues persones que havien estat grans amics, el “procés” i altres contingències els va separar, i que després d’anys de silenci un li envia un missatge a l’altre sobre l’emergència lingüística que suposadament viu Catalunya. Ni la pandèmia, ni la guerra d’Ucraïna, ni el cost de la vida, ni el canvi climàtic, ni les estretors dels serveis públics… el que sí que mereixia reprendre la comunicació era la gran emergència lingüística que, com tothom sap, viu Catalunya. Per refer marcs mentals i conceptuals, entre altres coses, és pel que cal redreçar la nau de l’autogovern.